Benet XVI, el papa de ment clarivident i de profunda paraula, de cor ample i d’afable esguard, humilment s’ha fet enrere per deixar pas a un nou successor de Pere, que amb noves energies pugui afrontar els grans reptes que l’Església de Crist té al davant en aquest tombant de la història.
Parlant el 14 de febrer al clergat de Roma, Benet XVI recordava la seva participació com a teòleg al Concili Vaticà II explicant que, en un moment en què sentien que «l’Església no anava endavant, es reduïa» i que «semblava més aviat una realitat del passat que no pas una portadora de futur», van anar al Concili amb l’esperança que «l’Església pogués ésser de nou força del demà i força de l’avui» per a la humanitat sencera. També avui, a les portes d’un nou papat, som molts els qui desitgem que l’Església, en un món globalitzat en constant progrés, trobi camins i llenguatges adequats per estimular i il·luminar amb l’Evangeli de Crist, més eficaçment i amb una major incidència, dones i homes de totes les latituds.
L’envelliment de l’Església a Europa contrasta amb la vitalitat creativa que expressa en moltes Esglésies locals més joves d’altres continents. No només en els països llatinoamericans on el catolicisme és majoritari, sinó també en contextos asiàtics i africans on no ho és, l’Església manifesta un dinamisme evangelitzador que és molt esperançador. El nou Papa, vingui d’on vingui, exercirà el seu ministeri des de Roma, però ho haurà de fer tenint molt en compte la gran varietat de situacions i sensibilitats de les diferents comunitats cristianes d’arreu del món.
La forta influència italiana en el govern universal de l’Església durant segles ha anat minvant en les darreres dècades, però probablement encara són massa eurocèntriques la gestió i la visió vaticanes en el seu conjunt. La “catolicitat” de l’Església, que abraça tots els pobles i llengües, és sens dubte un seu element constitutiu que pot donar un nou vigor a l’evangelització, també en el context europeu. És per això important que la internacionalització de la Santa Seu reflecteixi la seva vocació de posar en diàleg respectuós i fructífer els diversos àmbits culturals i espirituals.
En aquest nostre segle XXI en què cultures i religions estretament conviuen i contínuament interaccionen, l’Església podrà interpel·lar el món i ser-ne un far lluminós precisament des de la seva “catolicitat”, entesa no com afirmació defensiva d’una identitat autoreferencial sinó com obertura sincera a la multiplicitat i com experiència de veritable comunió en la diversitat.
Cinto Busquet
Puigcerdà, març 2013
