Aprofitant el seu pas per Barcelona recentment, hem parlat sobre la situació de l’Església a l’Amèrica Llatina amb Moisés Pérez, capellà nicaragüenc, vicerector del Centre Bíblic Teològic Pastoral del Consell Episcopal Llatinoamericà (CELAM), organisme de comunió eclesial al servei de les 22 Conferències Episcopals d’Amèrica Llatina i el Carib, amb seu a Bogotà.
En aquest moment, quin és el major repte de l’Església a Amèrica Llatina?
Penso que el principal desafiament per a l’Església en el context llatinoamericà consisteixi a seguir fent creïble l’anunci de l’Evangeli en una societat amb un secularisme creixent i, d’altra banda, amb moltes injustícies socials. Tot i que el nostre és un continent ric en recursos, encara ha de trobar una resposta suficient a les grans desigualtats econòmiques que existeixen i afrontar eficaçment problemes apressants de pobresa. El fenomen estès de la violència és un altre factor que ens preocupa. Conscient d’aquesta situació, l’Església està cridada a anunciar als nostres pobles que també avui en Jesucrist trobarem aquesta plenitud de vida a la qual tots anhelem.
És l’Evangeli avui per als pobres a Llatinoamèrica realment una bona notícia?
Certament que sí. A mi em crida molt l’atenció -i sobre això s’ha reflexionat molt en el CELAM- la força que té la pietat popular. Durant algun temps, la pietat popular va ser vista potser no amb recel, però sí almenys amb un cert aire de desconfiança. S’identificava amb supersticions o se l’acusava de diluir el sentit genuí de la fe cristiana. Ara, però, hem descobert que la pietat popular, sobretot quan està arrelada en els sectors més senzills, és realment un punt de trobada amb aquest Déu misericordiós que anima, acull i acompanya el seu poble.
A vegades, certes devocions marianes excessives no poden allunyar d’una autèntica experiència de Déu centrada en la persona de Jesucrist?
La veritat és que l’Amèrica Llatina és un continent marià. És curiós que tots els països llatinoamericans veneren la Mare de Déu sota algun tipus d’advocació particular, i no obstant això aquesta fe de timbre marià porta sempre més aviat a una trobada personal amb Jesús. El cristià llatinoamericà té molt clar que la Mare de Déu és un camí segur per anar a Jesús. De fet, les nacions amb més tradició mariana són les que manifesten una major sintonia amb l’Evangeli i amb l’Església. És per això que veiem l’arrelament de la tradició mariana en els nostres pobles com una enorme riquesa i un veritable potencial espiritual.
Quina seria la definició de l’Església que més s’adiu amb la sensibilitat llatinoamericana?
La imatge de l’Església com a Poble de Déu, tal com va subratllar el Concili Vaticà II, crec que és la que més ens convenç. Francesc, un bisbe de les nostres terres, un Papa nascut i gestat a Amèrica Llatina -com diem nosaltres-, insisteix molt en aquest tema de la teologia del poble, que és un corrent teològic que es va formar a l’Argentina, però que s’ha estès arreu de Llatinoamèrica. Nodreix el gust espiritual de sentir-se poble, de sentir-se que som un “ramat de germans”, al voltant dels nostres pastors, en camí cap a la casa del Pare.
Us sentiu orgullosos de tenir un Papa llatinoamericà?
Quan al final del conclave el cardenal camarlenc va anunciar que el nou Papa era el cardenal Bergoglio, recordo que ho estava seguint per televisió amb uns amics i que immediatament tothom va saltar d’alegria. El sentim proper, el sentim nostre. Potser en altres regions de l’Església va causar una certa estranyesa, una certa sorpresa, l’estil diguem més pastoral, menys complicat, més espontani del Papa Francesc, però per nosaltres és una cosa molt normal, perquè els nostres bisbes es mantenen en aquesta mateixa línia. Veure a un dels nostres al capdavant del ministeri petrí ha estat i és realment un orgull, però també un enorme desafiament per a les nostres Esglésies, perquè ens compromet a una fidelitat més gran a l’Evangeli.
La teva estada a Catalunya en ocasió del IV Congrés Litúrgic de Montserrat ha estat breu, però és la segona vegada que ens visites. Alguna impressió sobre aquests dies?
He pogut intuir el gran patrimoni espiritual i cultural de l’Església catalana, amb una fe profundament arrelada. És una Església que òbviament, per les circumstàncies històriques i socials que han influït sobre Europa sencera, apareix afeblida, però que posseeix sens dubte una riquesa maquíssima que val la pena custodiar i compartir. Crec que les evidents dificultats són reptes que susciten nous plantejaments i nous bufs de l’Esperit. He conegut aquí gent meravellosa i estic convençut que tenim molt a oferir-nos recíprocament.
Cinto Busquet
