Escric aquestes ratlles dalt del tren, tot viatjant des de Kyoto a Kanazawa amb un grup de quaranta catalans que estic acompanyant en un pelegrinatge cultural i espiritual al país que, tot i fer ja quinze anys que no hi visc, em sento com a meu. Quan vaig començar fa dos anys el meu servei ministerial a Calella, alguns em van demanar d’organitzar-ho i enguany hem pogut posar-hi fil a l’agulla.
Agafar distància del propi entorn ajuda a tenir una perspectiva més completa i objectiva de les problemàtiques que dia a dia vivim a casa nostra. No es tracta només de desconnectar per poder recuperar forces i augmentar la capacitat d’afrontar els reptes; sinó de deixar-se interpel•lar pels valors i les dinàmiques vitals d’altres societats molt diferents de la pròpia. En aquest sentit, hi ha un paradigma essencial en la cosmovisió nipona: la pau i la justícia estables són possibles només quan es preserva l’harmonia entre persones i grups, entre la societat humana i la Natura. I em pregunto: ¿pot haver-hi harmonia si es fa cas omís dels sentiments i dels drets de milions de persones en nom d’una unitat superior a la qual tots hauríem de supeditar-nos? I la resposta és òbvia des de la saviesa oriental i des de les exigències genuïnes de la fraternitat cristiana: sense acceptació respectuosa de la diversitat els uns dels altres, estem condemnats a perpetuar les tensions i augmentar la frustració dels qui se senten trepitjats i menystinguts.
Diumenge 15 d’abril es demanà a Barcelona multitudinàriament la llibertat dels presos polítics i fer viable el retorn dels exiliats. Sense ser jo a promoure-ho, el nostre grup s’hi va voler adherir a distància des de Nara, antiga capital imperial. Vàrem pregar pel país i pels empresonats i els exiliats, i vàrem fer-nos una foto record amb l’estelada que algú havia portat per l’ocasió. Només dues persones del grup preferiren no posar-s’hi; tot i que s’hi haguessin posat sense cap problema, si haguéssim tingut el llaç groc en comptes de la bandera independentista.
Després d’haver compartit aquests moments lluny de casa amb aquests connacionals, em costa d’entendre que encara hi hagi cristians –i fins i tot eclesiàstics prominents– que insisteixin que com a Església no ens hem de pronunciar, i que repeteixin la cançó enfadosa de l’unionisme que no hi ha “presos polítics” sinó “polítics presos” i que les lleis i els jutges són imparcials i iguals per a tothom. Cerquem la concòrdia i l’harmonia, certament; però no oblidem mai que aquestes només s’assoleixen des de la Veritat: des del reconeixement de la Realitat tal com és.
Cinto Busquet