En aquests moments de gran transcendència històrica per al nostre país, és important que a l’Església i des de l’Església es parli clar i es recordi, sense eufemismes, quin és l’ensenyament dels nostres Pastors sobre la realitat nacional de Catalunya i
Els actuals Bisbes de les Diòcesis Catalanes, al seu document conjunt Al servei del nostre poble, reconeixen «la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l’expressió» i defensen «el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta» (n. 4), així com «la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles», perquè «els drets propis de Catalunya, així com de tots els pobles de la terra, estan fonamentats primàriament en la seva mateixa identitat com a poble» (n. 5).
Certament, l’Església com a institució no s’ha de pronunciar ni a favor de l’establiment de Catalunya com a un nou Estat independent de la Unió Europea ni per la continuïtat de l’Estat espanyol tal com actualment existeix. Ara bé, d’acord amb el seu Magisteri, l’Església té el deure de proclamar que Catalunya com a nació té el dret d’organitzar-se políticament tal com els seus ciutadans lliurement decideixin, i que ningú no està legitimat moralment a impedir que aquest dret s’exerceixi.
Les institucions i les lleis actuals de l’Estat espanyol no estan per sobre els drets naturals dels seus ciutadans i dels pobles que el componen. Només si actuen i promouen allò que aquests drets exigeixen, les institucions i les lleis de l’Estat són justes i posseeixen autoritat moral universalment reconeguda.
Després de la multitudinària manifestació de l’11 de setembre a Barcelona i de la resolució del Parlament de Catalunya en què constata «la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu», no és moralment admissible, tot i que pugui ser d’acord amb l’actual Constitució espanyola, amenaçar des del Govern de l’Estat amb la invalidació automàtica de la convocatòria d’una consulta popular sobre aquesta temàtica, i molt menys advocar per la criminalització del President de la Generalitat si la promou.
El poble català és «subjecte polític» per dret natural. És el poble català, i només ell, no el conjunt de la ciutadania de l’Estat, qui té en si mateix el dret de decidir si vol continuar fent part de l’Estat espanyol o bé separar-se’n.
Tant de bo que l’Església, des de Barcelona i des de Madrid, parli un mateix llenguatge i sigui d’exemple a la societat civil, a fi que el procés en marxa a Catalunya i a Espanya, dugui el resultat que dugui, ajudi a una concòrdia i a un respecte més grans entre tots els habitants i els pobles d’Hispània.
Cinto Busquet
Puigcerdà, octubre 2012
