Els cristians no volem ser del món, si això significa claudicar dels grans principis que emanen de l’Evangeli; però som al món, i la nostra fe ens mou a mullar-nos en les qüestions temporals per contribuir a fer més humà i més solidari el món del qual formem part. El Papa Francesc, seguint una gloriosa tradició de compromís social dels pontífexs romans al darrer segle, ens convida inequívocament a no inhibir-nos davant les grans problemàtiques que tenallen les nostres societats.
En aquests darrers dies, els mitjans de comunicació han posat els focus sobre l’activitat política de Lucía Caram i Teresa Forcades, les dues religioses catalanes amb més projecció mediàtica a casa nostra. Personalment, crec que, cadascuna amb el seu estil i d’una manera diferent, estan donant un bon exemple d’implicació en la vida política del nostre país, sense renunciar a la seva identitat cristiana i a la seva vocació com a consagrades. No manquen, però, les veus crítiques sobre la tasca pública d’aquestes dues religioses, sobretot des l’àmbit eclesial, dins i fora de Catalunya.
Mentre ens movem en l’esfera estrictament espiritual, és més senzill no atraure enemistats i no suscitar animadversions; però certament, tan bon punt baixem a concrecions polítiques o econòmiques del missatge evangèlic, és lògic que no tots ho vegem de la mateixa manera. La catolicitat de l’Església es manifesta també en la diversitat d’opcions polítiques que adoptem els seus membres. Allò que ens distingeix com a cristians no és tant el color de la formació política, ser de dretes o d’esquerres, ser independentistes o unionistes, sinó més aviat les motivacions que tenim i la manera en la qual exercim la nostra responsabilitat social en unes determinades circumstàncies.
Tot i les seves divergències, hi ha dos elements comuns, entre la monja dominica de Manresa i la monja benedictina de Montserrat, que crec que garanteixen la coherència cristiana del seu treball amb implicacions polítiques. D’una banda, cap de les dues fonamenta la seva activitat sobre actituds hostils i de desprestigi d’altres agents polítics, sinó sobre l’afirmació positiva de grans principis ètics que susciten un ampli consens. D’una altra, totes dues desitgen i agraeixen el suport de les seves respectives comunitats i no actuen com a franctiradors solitaris de causes impossibles.
Ens podran semblar més o menys encertades les seves intervencions i les seves propostes, però ningú no pot retreure’ls que estiguin motivades per interessos personals o partidistes ni que busquin cap guany fora d’una major justícia per a tots. Tant de bo que tots els qui són coneguts públicament com a catòlics tinguessin el seu tarannà dialogant i cerquessin com elles el bé comú!
Cinto Busquet
La Seu d’Urgell, maig 2015