El passat mes de juny, Nova York ha esdevingut el sisè estat dels Estats Units que reconeix el matrimoni entre dues persones del mateix sexe. Han passat només deu anys des que Holanda es va convertir en el primer país del món que equiparà legalment les unions homosexuals amb el matrimoni entre un home i una dona. Seguiren Bèlgica (2003), Espanya i Canadà (2005), Sud-àfrica (2006), Noruega i Suècia (2009), Portugal, Islàndia i Argentina (2010).
Els Bisbes de l’Estat de Nova York han emès un comunicat en què recorden l’ensenyament de l’Església que «cal tractar les persones homosexuals amb respecte, dignitat i amor», però alhora afirmen amb fermesa que «el matrimoni és la unió d’un home i d’una dona, per tota la vida i basada en l’amor, unió oberta als fills, ordenada al bé d’aquests infants i dels esposos mateixos» i que aquesta definició no pot canviar. Per aquest motiu, els Bisbes exhorten la societat americana a «recuperar allò que sembla haver perdut: una veritable comprensió del significat i del paper del matrimoni».
És cert que les persones homosexuals han sofert sovint en el passat –i també malauradament en el present sofreixen en no pocs països del món– vexacions molt doloroses i discriminacions injustes a causa de la seva orientació sexual. I aquest fenomen, així com qualsevol altra injustícia, ha de ser combatut. El mateix Catecisme de l’Església Catòlica indica que «un nombre no negligible d’homes i dones presenten tendències homosexuals profundament arrelades» i que «cal evitar amb ells tot senyal de discriminació injusta» (n.2358). Ara bé, reconèixer els drets de tots els homes i dones com a persones, independentment de les seves característiques i de les seves opcions de vida, no vol dir que s’hagi d’anivellar la vida matrimonial i familiar amb la convivència entre dues persones del mateix sexe.
L’Estat ha de garantir la llibertat dels ciutadans i ha de regular els deures i els drets que comporten les diferents relacions socials que els seus ciutadans majors d’edat vulguin lliurement establir. Per tant, en el context occidental actual, no és estrany que els Estats vulguin legislar sobre possibles drets i deures en les relacions que persones homosexuals desitgin establir entre elles de manera estable i pública. Ara bé, això no significa que els Estats hagin de promoure o d’afavorir, i molt menys parificar amb el matrimoni, les unions homosexuals.
El debat està obert i les sensibilitats són molt diverses. Ens caldrà als cristians trobar nous camins, amb un llenguatge intel·ligent i amable, per ajudar les nostres societats a redimensionar la problemàtica i per encoratjar els Estats a sostenir la família i el compromís de tots envers ella.
Cinto Busquet
La Seu d’Urgell, juliol 2011
