El quart viatge fora d’Itàlia del Papa Francesc, el proppassat 21 de setembre, malgrat la seva brevetat, fou dens de contingut i ple d’un gran simbolisme. Francesc volgué homenatjar i posar com a exemple el poble albanès, un “poble màrtir” que ha sabut sortir esperançat amb una nova vitalitat de la prostració en la qual l’havien deixat les fèrries dictadures comunistes d’Enver Hoxha (1944-1985) i Ramiz Alia (1985-1992), que es vantaven d’haver establert fins i tot constitucionalment el primer Estat ateu del món. En aquells anys, així com també moltes mesquites, 1.820 esglésies cristianes foren destruïdes i altres transformades per a usos profans, i es negà radicalment la llibertat religiosa, imposant sistemàticament l’ateisme com a ideologia d’Estat.
Després de la disgregació del bloc comunista i la caiguda del sistema aïllacionista, en el complex escenari balcànic d’aquestes dècades, Albània ha aconseguit formar governs d’unitat nacional, on musulmans i cristians s’hi han sentit còmodes, i Francesc ha volgut enviar des d’allí un nou missatge fort al món sencer, en un moment en el qual el fonamentalisme islàmic es mostra amb tota la seva cruesa a l’Orient Mitjà, a Nigèria i altres parts del món. Des del país on es va tractar d’extirpar per sempre qualsevol expressió religiosa, on actualment una majoria musulmana conviu serenament amb cristians ortodoxos i catòlics, el Papa ha deixat ben clar que «la pacífica i fructuosa convivència entre persones i comunitats pertanyents a religions diferents no és només desitjable, sinó concretament possible i practicable» i que allò que uneix les diferents expressions religioses és «el camí de la vida, la bona voluntat de fer el bé al proïsme, sense negar ni disminuir les respectives identitats».
Ja en la seva primera intervenció, parlant a les Autoritats civils, Francesc ha considerat un bé preciós per al país el clima de respecte i confiança entre musulmans i cristians que s’hi respira i ha denunciat amb contundència els grups extremistes que, en altres llocs del planeta, desnaturalitzen l’autèntic sentit religiós i distorsionen i instrumentalitzen les diferències religioses, convertint-les en «un factor perillós de conflicte i violència, en comptes d’una oportunitat de diàleg obert i respectuós i de reflexió comuna sobre el significat de creure en Déu i seguir la seva llei». Una vegada més, l’Església catòlica, a través del seu màxim representant, ha desqualificat sense mitges tintes qualsevol persona que projecti i realitzi actes violents en nom de Déu o utilitzi la religió com a «pretext per a les pròpies accions contràries a la dignitat de l’home i els seus drets fonamentals». Francesc, com a comunicador eficaç i bon estratega de l’Evangeli, ha triat el moment i el lloc adequats per tornar a proposar l’educació al diàleg i a la col·laboració sincera, entre persones i comunitats de tradicions religioses diverses, com a única via factible per assolir establement la pau i el desenvolupament harmoniós dels pobles, també en aquells indrets on actualment hi regnen la intransigència i el fanatisme.
Aquest encoratjament a la coexistència respectuosa entre persones i col·lectivitats amb horitzons culturals i religiosos diferents, per part del Papa, no és ingenu ni desconeixedor de tota la tràgica història d’enfrontaments i abusos que s’han justificat a vegades, dissortadament, des de posicions religioses o ideològiques. Arriba des d’una terra que ha estat escenari al segle passat de cruels persecucions contra catòlics, ortodoxos i musulmans, i que compta amb una munió de màrtirs: bisbes i preveres, religiosos i seglars, ministres de culte d’altres religions. Amb el record agraït cap a tots els qui es mantingueren ferms en la fe, posant heroicament la seva confiança en Déu, Francesc convidà els cristians albanesos a assumir, en el propi context interreligiós i plural, un nou protagonisme missioner, que els porti a volar ben alt sense oblidar d’on provenen, com fa l’àliga, símbol nacional d’Albània. Sense oblidar les proves del passat ni menystenir les ferides, però amb la mirada i el cor projectats cap a un futur que pot ésser sempre millor, quan es promou l’encontre fratern amb els altres i l’obertura profunda a l’acció salvadora de Déu.
Adreçant-se als líders de les altres confessions religioses, Francesc constatà que en diferents regions del món hi ha nous brots d’intolerància envers els qui professen conviccions religioses diferents de les pròpies, i convidà a tots com a creients a tenir «actituds dignes del misteri» que les religions pretenen venerar, «rebutjant decididament com a no veritables, per no ser dignes ni de Déu ni dels homes, totes aquelles formes que representen un ús distorsionat de la religió». La garantia d’autenticitat d’una determinada experiència religiosa, doncs, no és tant el marc confessional en el qual se situa, sinó més aviat els fruits positius que genera en la persona i el seu entorn: «La religió autèntica és font de pau i no de violència. Ningú no pot usar el nom de Déu per cometre violència. Matar en nom de Déu és un gran sacrilegi. Discriminar en nom de Déu és inhumà». Els cristians, tot i reconeixent que al llarg del segles també nosaltres ens hem allunyat massa sovint del genuí esperit de l’Evangeli, hem de tenir ben clar i anunciar a tots que la primera lloança que Déu desitja és el nostre compromís envers els altres éssers humans.
Per a promoure la llibertat religiosa, el Papa suggerí dues actituds fonamentals d’una validesa universal: considerar tots com a germans i comprometre’s en favor del bé comú. Els altres no han de ser considerats mai rivals ni enemics, matisà Francesc, per més que tinguin conviccions diverses, i no hem d’oblidar que la veritat s’irradia per la seva pròpia força, sense necessitat d’imposar-la: «Tots som pelegrins en aquesta terra, i en aquest nostre viatge, tot aspirant a la veritat i a l’eternitat, no vivim com entitats autònomes i autosuficients, ni com a individus ni com a grups nacionals, culturals o religiosos, sinó que depenem els uns dels altres, estem encomanats els uns a la cura dels altres». És a partir d’aquest humil reconeixement de la importància d’allò que els altres representen per a nosaltres, en la dimensió personal i col·lectiva, que podrem contribuir millor al bé de tots. És des de la llibertat, també en l’esfera religiosa, que estem cridats a construir junts un futur més digne i humà per a tots.
Cinto Busquet
La Seu d’Urgell, setembre 2014
