Fratelli Tutti / capítol 1 n. 9-28

Altres Articles / Encíclica-Fratelli Tutti
18 nov., 2020

Fratelli Tutti 9-28

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL PRIMER
LES OMBRES D’UN MÓN TANCAT n. 9-55

SOMNIS QUE ES TRENQUEN A TROSSOS n. 10-14

La fi de la consciència històrica n. 13-14

SENSE UN PROJECTE PER A TOTHOM n. 15-28

El rebuig mundial n. 18-21

Drets humans no prou universals n. 22-24

Conflicte i por n. 25-28

Escoltar l’àudio:

Capítol primer LES OMBRES D’UN MÓN TANCAT

Sense pretendre realitzar una anàlisi exhaustiva ni posar en consideració tots els aspectes de la realitat que vivim, proposo només estar atents davant algunes tendències del món actual que desfavoreixen el desenvolupament de la fraternitat universal.

Somnis que es trenquen a trossos

Durant dècades semblava que el món havia après de tantes guerres i fracassos i es dirigia lentament cap a diverses formes d’integració. Per exemple, es va desplegar el somni d’una Europa unida, capaç de reconèixer arrels comunes i de alegrar-se amb la diversitat que l’habita. Recordem «la ferma convicció dels Pares fundadors de la Unió Europea, els quals desitjaven un futur basat en la capacitat de treballar junts per superar les divisions, afavorint la pau i la comunió entre tots els pobles del continent»⁷. També va prendre força l’anhel d’una integració llatinoamericana i van començar a donar-se alguns passos. En altres països i regions hi va haver intents de pacificació i acostaments que van aconseguir fruits i altres que semblaven prometedors.
Però la història dóna mostres d’estar tornant enrere. S’encenen conflictes anacrònics que es consideraven superats, ressorgeixen nacionalismes tancats, exasperats, ressentits i agressius. En diversos països una idea de la unitat del poble i de la nació, penetrada per diverses ideologies, crea noves formes d’egoisme i de pèrdua del sentit social emmascarades sota una suposada defensa dels interessos nacionals. Això ens recorda que «cada generació ha de fer seves les lluites i els èxits de les generacions passades i portar-les a metes més altes encara. És el camí. El bé, com també l’amor, la justícia i la solidaritat, no s’assoleixen d’una vegada per sempre; han de ser conquerits cada dia. No és possible conformar-se amb el que ja s’ha aconseguit en el passat i instal·lar-se, i fruir-ne com si aquesta situació ens fes ignorar que molts germans nostres sofreixen encara situacions d’injustícia que ens interpel·len a tots»⁸.
“Obrir-se al món” és una expressió que avui ha estat cooptada per l’economia i les finances. Es refereix exclusivament a l’obertura als interessos estrangers o a la llibertat dels poders econòmics per invertir sense traves ni complicacions en tots els països. Els conflictes locals i el desinterès pel bé comú són instrumentalitzats per l’economia global per imposar un model cultural únic. Aquesta cultura unifica el món però divideix les persones i les nacions, perquè «la societat cada vegada més globalitzada ens fa més pròxims, però no més germans»⁹. Estem més sols que mai en aquest món massificat que fa prevaler els interessos individuals i debilita la dimensió comunitària de l’existència. Augmenten més aviat els mercats, on les persones compleixen rols de consumidors o d’espectadors. L’avanç d’aquest globalisme afavoreix normalment la identitat dels més forts que es protegeixen a si mateixos, però procura dissoldre les identitats de les regions més febles i pobres, bo i fentles més vulnerables i dependents. D’aquesta manera la política esdevé cada vegada més fràgil davant els poders econòmics transnacionals que apliquen el “divideix i regnaràs”.

La fi de la consciència històrica

Per això mateix s’afavoreix també una pèrdua de sentit de la història que disgrega encara més. S’adverteix la penetració cultural d’una mena de “deconstruccionisme”, on la llibertat humana pretén construir-ho tot des de zero. Deixa en peu únicament la necessitat de consumir sense límits i l’accentuació de moltes formes d’individualisme sense continguts. En aquesta línia se situava un consell que vaig donar als joves: «Si una persona us fa una proposta i us diu que ignoreu la història, que no recolliu l’experiència dels ancians, que menyspreeu tot el passat i que només mireu el futur que ell us ofereix, ¿no és una forma fàcil d’atrapar-vos amb la seva proposta per tal que només feu el que ell us diu? Aquesta persona us necessita buits, desarrelats, desconfiats de tot, perquè només confieu en les seves promeses i us sotmeteu als seus plans. Així funcionen les ideologies de diferents colors, que destrueixen (o de-construeixen) tot el que sigui diferent i d’aquesta manera poden regnar sense oposicions. Per això necessiten joves que menyspreïn la història, que rebutgin la riquesa espiritual i humana que es va anar transmetent al llarg de les generacions, que ignorin tot el que els ha precedit»¹⁰.
Són les noves formes de colonització cultural. No ens oblidem que «els pobles que alienen la seva tradició, i per mania imitativa, violència impositiva, imperdonable negligència o apatia, toleren que se’ls arrabassi l’ànima, perden, juntament amb la seva fisonomia espiritual, la seva consistència moral i, finalment, la seva independència ideològica, econòmica i política»¹¹. Una manera eficaç de dissoldre la consciència històrica, el pensament crític, la lluita per la justícia i els camins d’integració és buidar de sentit o manipular les grans paraules. Què signifiquen avui algunes expressions com democràcia, llibertat, justícia, unitat? Han estat manipulades i desfigurades per utilitzar-les com a instrument de dominació, com a títols buits de contingut que poden servir per justificar qualsevol acció.

Sense un projecte per a tots

La millor manera de dominar i d’avançar sense límits és sembrar la desesperança i suscitar la desconfiança constant, fins i tot disfressada darrere la defensa d’alguns valors. Avui en molts països s’utilitza el mecanisme polític d’exasperar, exacerbar i polaritzar. Per diversos camins es nega als altres el dret a existir i a opinar, i per això es recorre a l’estratègia de ridiculitzar-los, sospitar d’ells, assetjar-los. No es recull la seva part de veritat, els seus valors, i d’aquesta manera la societat s’empobreix i es redueix a la prepotència del més fort. La política ja no és així una discussió sana sobre projectes a llarg termini per al desenvolupament de tots i el bé comú, sinó només receptes immediatistes de màrqueting que troben en la destrucció de l’altre el recurs més eficaç. En aquest joc mesquí de les desqualificacions, el debat és manipulat per mantenir-lo a l’estat de qüestionament i de confrontació.
En aquesta pugna d’interessos que ens enfronta a tots contra tots, on vèncer passa a ser sinònim de destruir, ¿com és possible aixecar el cap per reconèixer el veí o per posar-se a la banda del qui ha caigut en el camí? Un projecte amb grans objectius per al desenvolupament de tota la humanitat avui sona a deliri. Augmenten les distàncies entre nosaltres, i la marxa dura i lenta cap a un món unit i més just pateix un nou i dràstic retrocés.
Tenir cura del món que ens envolta i ens sosté és cuidar-nos a nosaltres mateixos. Però necessitem constituir-nos en un “nosaltres” que habita la casa comuna. Aquest compte no interessa als poders econòmics que necessiten un rèdit ràpid. Sovint les veus que s’aixequen per defensar el medi ambient són fetes callar o ridiculitzades, disfressant de racionalitat allò que són només interessos particulars. En aquesta cultura que estem gestant, buida, immediatista i sense un projecte comú, «és previsible que, davant l’esgotament d’alguns recursos, es vagi creant un escenari favorable per a noves guerres, disfressades rere nobles reivindicacions»¹².

L’exclusió mundial

Parts de la humanitat semblen sacrificables en benefici d’una selecció que afavoreix un sector humà digne de viure sense límits. En el fons «ja no es considera les persones com un valor primari que cal respectar i emparar, especialment si són pobres o discapacitades, si

“encara no són útils” –com els no nascuts–, o si “ja no serveixen” –com els vells–. Ens hem fet insensibles a qualsevol forma de malbaratament, començant pel dels aliments, que és un dels més vergonyosos»¹³.

La manca de fills, que provoca un envelliment de les poblacions, juntament amb l’abandonament de la gent gran a una dolorosa solitud, és una manera subtil d’expressar que tot acaba amb nosaltres, que només compten els nostres interessos individuals. Així, «objecte de exclusió no és només l’aliment o els béns superflus, sinó sovint els mateixos éssers humans»¹⁴. Hem vist el que ha succeït amb la gent gran en alguns llocs del món a causa del coronavirus. No havien de morir així. Però en realitat alguna cosa semblant ja havia passat a causa d’onades de calor i en altres circumstàncies: cruelment exclosos. No ens adonem que aïllar els ancians i abandonar-los a càrrec d’altres sense un adequat i proper acompanyament de la família, mutila i empobreix la mateixa família. A més, acaba privant els joves d’aquest necessari contacte amb les seves arrels i amb una saviesa que la joventut per si sola no pot assolir.
Aquesta exclusió s’expressa de múltiples maneres, com en l’obsessió per reduir els costos laborals, que no s’adona de les greus conseqüències que això ocasiona, perquè la desocupació que es produeix té per efecte directe expandir les fronteres de la pobresa¹⁵.

L’exclusió, a més, assumeix formes miserables que crèiem superades, com el racisme, que s’amaga i reapareix una i altra vegada. Les expressions de racisme tornen a avergonyir-nos demostrant així que els suposats avenços de la societat no són tan reals ni estan assegurats per sempre.

Hi ha regles econòmiques que han resultat eficaces per al creixement, però no així per al desenvolupament humà integral¹⁶. Ha augmentat la riquesa, però sense equitat, i així el que passa és que «neixen noves pobreses»¹⁷. Quan diuen que el món modern ha reduït la pobresa, ho fan mesurant amb criteris d’altres èpoques no comparables amb la realitat actual. Perquè en altres temps, per exemple, no tenir accés a l’energia elèctrica no era considerat un signe de pobresa ni generava angoixa. La pobresa sempre s’analitza i s’entén en el context de les possibilitats reals d’un moment històric concret.

Drets humans no prou universals

Moltes vegades es percep que, de fet, els drets humans no són iguals per a tothom. El respecte d’aquests drets «és condició prèvia per al mateix desenvolupament social i econòmic d’un país. Quan es respecta la dignitat de l’home, i els seus drets són reconeguts i

tutelats, floreix també la creativitat i l’enginy, i la personalitat humana pot desplegar les seves múltiples iniciatives en favor del bé comú»¹⁸. Però «observant amb atenció les nostres societats contemporànies, trobem nombroses contradiccions que ens porten a preguntar-nos si veritablement la igual dignitat de tots els éssers humans, proclamada solemnement fa 70 anys, és reconeguda, respectada, protegida i promoguda en totes les circumstàncies. En el món d’avui persisteixen nombroses formes d’injustícia, nodrides per visions antropològiques reductives i per un model econòmic basat en els guanys, que no dubta a explotar, excloure i fins i tot matar l’home. Mentre una part de la humanitat viu en opulència, una altra part veu la seva pròpia dignitat desconeguda, menyspreada o trepitjada i els seus drets fonamentals ignorats o violats»¹⁹. Què diu això sobre la igualtat de drets fundada en la mateixa dignitat humana?

De manera semblant, l’organització de les societats a tot el món encara està lluny de reflectir amb claredat que les dones tenen exactament la mateixa dignitat i idèntics drets que els homes. S’afirma alguna cosa amb les paraules, però les decisions i la realitat criden un altre missatge. És un fet que «doblement pobres són les dones que pateixen situacions d’exclusió, maltractament i violència, perquè sovint es troben menors possibilitats de defensar els seus drets»²⁰.
Reconeguem igualment que, «tot i que la comunitat internacional ha adoptat diversos acords per posar fi a l’esclavitud en totes les seves formes, i ha disposat diverses estratègies per combatre aquest fenomen, encara hi ha milions de persones –infants, homes i dones de totes les edats– privats de la seva llibertat i obligats a viure en condicions similars a l’esclavitud. […] Avui com ahir, a l’arrel de l’esclavitud es troba una concepció de la persona humana que admet que pugui ser tractada com un objecte. […] La persona humana, creada a imatge i semblança de Déu, queda privada de la llibertat, mercantilitzada, reduïda a ser propietat d’un altre, amb la força, l’engany o la constricció física o psicològica; és tractada com un mitjà i no com un fi». Les xarxes criminals «utilitzen hàbilment les modernes tecnologies informàtiques per enganyar joves i joveníssims arreu del món»²¹. L’aberració no té límits quan se sotmeten dones, després forçades a avortar. Un acte abominable que arriba fins i tot al segrest per tal de vendre els seus òrgans. Això fa que el tràfic de persones i altres formes actuals d’esclavitud esdevingui un problema mundial que necessita ser pres seriosament per la humanitat en el seu conjunt, perquè «tal com les organitzacions criminals utilitzen xarxes globals per aconseguir els seus objectius, l’acció per derrotar aquest fenomen requereix un esforç conjunt i també global per part dels diferents agents que conformen la societat»²².

Conflicte i por

Guerres, atemptats, persecucions per motius racials o religiosos, i tantes ofenses contra la dignitat humana es jutgen de diverses maneres segons convinguin o no a determinats interessos, fonamentalment econòmics. El que és veritat quan convé a un poderós deixa de ser-ho quan ja no el beneficia. Aquestes situacions de violència van «multiplicant-se dolorosament en moltes regions del món, fins a assumir les formes de la que podria anomenar una “tercera guerra mundial per etapes”»²³.
Això no crida l’atenció si advertim l’absència d’horitzons que ens congreguin, perquè en tota guerra el que apareix en ruïnes és «el mateix projecte de fraternitat, inscrit en la vocació de la família humana», de manera que «qualsevol situació d’amenaça alimenta la desconfiança i el replegament»²⁴. Així, el nostre món avança en una dicotomia sense sentit amb la pretensió de «garantir l’estabilitat i la pau en base a una falsa seguretat sustentada per una mentalitat de por i desconfiança»²⁵.
Paradoxalment, hi ha pors ancestrals que no han estat superades pel desenvolupament tecnològic; és més, han sabut amagar-se i potenciar-se rere noves tecnologies. Encara avui, rere la muralla de l’antiga ciutat hi ha l’abisme, el territori del desconegut, el desert. El que procedeixi d’allà no és fiable perquè no és conegut, no és familiar, no pertany al llogaret. És el territori del que és “bàrbar”, del qual cal defensar-se a costa del que sigui. Per tant, es creen noves barreres per a la autopreservació, de manera que deixa d’existir el món i únicament existeix “el meu” món, fins al punt que molts deixen de ser considerats éssers humans amb una dignitat inalienable i passen a ser només “ells”. Reapareix «la temptació de fer una cultura de murs, d’aixecar murs, murs en el cor, murs a la terra per evitar aquest trobament amb altres cultures, amb altres persones. I qualsevol que aixequi un mur, qui construeixi un mur, acabarà essent un esclau dins dels murs que ha construït, sense horitzons. Perquè li falta aquesta alteritat»²⁶.
La solitud, les pors i la inseguretat de tantes persones que se senten abandonades pel sistema, fan que es vagi creant un terreny fèrtil per a les màfies. Perquè aquestes s’afirmen presentant-se com “protectores” dels oblidats, moltes vegades a través de diverses ajudes, mentre persegueixen els seus interessos criminals. Hi ha una pedagogia típicament mafiosa que, amb una falsa mística comunitària, crea llaços de dependència i de subordinació dels quals és molt difícil alliberar-se.[i]