Fratelli Tutti 198-224
Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.
CAPÍTOL SISÈ
DIÀLEG I AMISTAT SOCIAL n. 198-224
EL DIÀLEG SOCIAL VERS UNA NOVA CULTURA n. 199-205
Construir junts n. 203-205
EL FONAMENT DELS CONSENSOS n. 206-214
El consens i la veritat n. 211-214
UNA NOVA CULTURA n. 215-221
El trobament fet cultura n. 216-217
El gust de reconèixer l’altre n. 218-221
RECUPERAR L’AMABILITAT n. 222-224
Escoltar l’àudio:
Capítol sisè DIÀLEG I AMISTAT SOCIAL
- Acostar-se, expressar-se, escoltar-se, mirar-se, conèixer-se, tractar de comprendre, buscar punts de contacte, tot això es resumeix en el verb “dialogar”. Per trobar-nos i ajudarnos mútuament necessitem dialogar. No cal dir per què serveix el diàleg. En tinc prou pensant què seria el món sense aquest diàleg pacient de tantes persones generoses que han mantingut unides famílies i comunitats. El diàleg persistent i coratjós no és notícia com els desencontres i els conflictes, però ajuda discretament el món a viure millor, molt més del que puguem adonar-nos-en.
El diàleg social vers una nova cultura
- Alguns tracten de fugir de la realitat refugiant-se en mons privats, i altres l’enfronten amb violència destructiva, però «entre la indiferència egoista i la protesta violenta, sempre hi ha una opció possible: el diàleg. El diàleg entre les generacions, el diàleg al poble, perquè tots som poble, la capacitat de donar i rebre, romanent oberts a la veritat. Un país creix quan les seves diverses riqueses culturals dialoguen de manera constructiva: la cultura popular, la universitària, la juvenil, l’artística, la tecnològica, la cultura econòmica, la cultura de la família i dels mitjans de comunicació»196.
- Se sol confondre el diàleg amb una cosa molt diferent: un febril intercanvi d’opinions en les xarxes socials, moltes vegades orientat per informació mediàtica no sempre fiable. Són només monòlegs que procedeixen paral·lels, potser imposant-se a l’atenció dels altres pels seus tons alts o agressius. Però els monòlegs no comprometen ningú, fins al punt que els seus continguts sovint són oportunistes i contradictoris.
- La ressonant difusió de fets i reclams en els mitjans, en realitat sol tancar les possibilitats del diàleg, perquè permet que cadascú mantingui intocables i sense matisos les idees, els interessos i les opcions amb l’excusa dels errors aliens. Predomina el costum de desqualificar ràpidament l’adversari, aplicant-li epítets humiliants, en lloc d’enfrontar un diàleg obert i respectuós, on es busqui aconseguir una síntesi superadora. El pitjor és que aquest llenguatge, habitual en el context mediàtic d’una campanya política, s’ha generalitzat de tal manera que tots l’utilitzen quotidianament. El debat sovint és manipulat per determinats interessos que tenen més poder, procurant deshonestament inclinar l’opinió pública al seu favor. No em refereixo només al govern de torn, ja que aquest poder manipulador pot ser econòmic, polític, mediàtic, religiós o de qualsevol gènere. De vegades se’l justifica o se l’excusa quan la seva dinàmica respon als propis interessos econòmics o ideològics, però tard o d’hora es torna en contra d’aquests mateixos interessos.
- La manca de diàleg implica que ningú, en els diferents sectors, no està preocupat pel bé comú, sinó per l’adquisició dels beneficis que atorga el poder, o en el millor dels casos, per imposar la seva forma de pensar. Així les converses es convertiran en meres negociacions perquè cadascú pugui esgarrapar tot el poder i els majors beneficis possibles, no en una recerca conjunta que generi bé comú. Els herois del futur seran els que sàpiguen trencar aquesta lògica malaltissa i decideixin sostenir amb respecte una paraula carregada de veritat, més enllà de les conveniències personals. Déu vulgui que aquests herois s’estiguin gestant silenciosament en el cor de la nostra societat.
Construir junts
- L’autèntic diàleg social suposa la capacitat de respectar el punt de vista de l’altre acceptant la possibilitat que contingui algunes conviccions o interessos legítims. Des de la seva identitat, l’altre té alguna cosa a aportar, i és desitjable que aprofundeixi i exposi la seva pròpia posició perquè el debat públic sigui més complet encara. És cert que quan una persona o un grup és coherent amb el que pensa, s’adhereix fermament a valors i conviccions i desenvolupa un pensament, això d’una manera o d’un altre beneficiarà la societat. Però això només passa realment en la mesura que aquest desenvolupament es realitzi en diàleg i obertura als altres. Perquè «en un veritable esperit de diàleg s’alimenta la capacitat de comprendre el sentit del que l’altre diu i fa, encara que un no pugui assumir-ho com una convicció pròpia. Així esdevé possible ser sincers, no dissimular allò en què creiem, sense deixar de dialogar, de cercar punts de contacte, i sobretot de treballar i comprometre’s junts»197. La discussió pública, si veritablement dóna espai a tots i no manipula ni amaga informació, és un permanent estímul que permet assolir més adequadament la veritat, o almenys expressar-la millor. Impedeix que els diversos sectors s’instal·lin còmodes i autosuficients en la seva manera de veure les coses i en els seus interessos limitats. Pensem que «les diferències són creatives, creen tensió i en la resolució d’una tensió rau el progrés de la humanitat»198.
- Avui hi ha la convicció que, a més dels desenvolupaments científics especialitzats, és necessària la comunicació entre disciplines, ja que la realitat és una, encara que pugui ser abordada des de diferents perspectives i amb diferents metodologies. No s’ha de defugir el risc que un avenç científic sigui considerat l’únic abordatge possible per comprendre algun aspecte de la vida, de la societat i del món. En canvi, un investigador que avança amb eficiència en la seva anàlisi, i igualment està disposat a reconèixer altres dimensions de la realitat que ell investiga, gràcies a la feina d’altres ciències i sabers, s’obre a conèixer la realitat de manera més íntegra i plena.
- En aquest món globalitzat «els mitjans de comunicació poden ajudar a sentir-nos més propers els uns dels altres, al fet que percebem un renovat sentit d’unitat de la família humana que ens impulsi a la solidaritat i al compromís seriós per una vida més digna per a tothom. […] Poden ajudar-nos en aquesta tasca, especialment avui, quan les xarxes de la comunicació humana han assolit nivells de desenvolupament inaudits. En particular, internet pot oferir més possibilitats de trobament i de solidaritat entre tots; i això és una cosa bona, és un do de Déu»199. Però cal verificar constantment que les actuals formes de comunicació ens orientin efectivament al trobament generós, a la recerca sincera de la veritat íntegra, al servei, la proximitat amb els últims, a la tasca de construir el bé comú. Al mateix temps, com van ensenyar els Bisbes d’Austràlia, «no podem acceptar un món digital dissenyat per explotar la nostra debilitat i treure fora el pitjor de la gent»200.
El fonament dels consensos
- El relativisme no és la solució. Rere el vel d’una suposada tolerància, acaba facilitant que els valors morals siguin interpretats pels poderosos segons les conveniències de moment. Si en definitiva «no hi ha veritats objectives ni principis sòlids, fora de la satisfacció dels propis projectes i de les necessitats immediates […] no podem pensar que els projectes polítics o la força de la llei seran suficients. […] Quan és la cultura la que es corromp i ja no es reconeix alguna veritat objectiva o uns principis universalment vàlids, les lleis només s’entenen com a imposicions arbitràries i com a obstacles a evitar»201.
- ¿És possible prestar atenció a la veritat, buscar la veritat que respon a la nostra realitat més fonda? Què és la llei sense la convicció assolida després d’un llarg camí de reflexió i de saviesa, que cada ésser humà és sagrat i inviolable? Perquè una societat tingui futur cal que hi hagi assumit un sentit respecte envers la veritat de la dignitat humana, a la qual ens sotmetem. Llavors no s’evitarà matar ningú només per evitar l’escarni social i el pes de la llei, sinó per convicció. És una veritat irrenunciable que reconeixem amb la raó i acceptem amb la consciència. Una societat és noble i respectable també perquè cultiva la recerca de la veritat i per la seva inclinació a les veritats més fonamentals.
- Cal acostumar-se a desemmascarar les diverses maneres de manipulació, desfiguració i ocultació de la veritat en els àmbits públics i privats. El que anomenem “veritat” no és només la difusió de fets que realitza el periodisme. És abans de res la recerca dels fonaments més sòlids que hi ha darrere de les nostres opcions i també de les nostres lleis. Això suposa acceptar que la intel·ligència humana pot anar més enllà de les conveniències del moment i captar algunes veritats que no canvien, que eren veritat abans de nosaltres i ho seran sempre. Indagant la naturalesa humana, la raó descobreix valors que són universals, perquè en deriven.
- Altrament, ¿no podria succeir potser que els drets humans fonamentals, avui considerats infranquejables, siguin negats pels poderosos de torn, després d’haver aconseguit el “consens” d’una població adormida i acovardida? Tampoc no seria suficient un mer consens entre els diferents pobles, igualment manipulable. Ja tenim proves de sobres de tot el bé que som capaços de fer, però, al mateix temps, hem de reconèixer la capacitat de destrucció que hi ha en nosaltres. L’individualisme indiferent i despietat en què hem caigut, ¿no és també resultat de la mandra per buscar els valors més alts, que vagin més enllà de les necessitats circumstancials? Al relativisme se suma el risc que el poderós o el més hàbil acabi imposant una suposada veritat. En canvi, «davant les normes morals que prohibeixen el mal intrínsec no hi ha privilegis ni excepcions per a ningú. No hi ha cap diferència entre ser l’amo del món o l’últim dels miserables de la terra: davant les exigències morals som tots absolutament iguals»202.
- El que ens passa avui, i ens arrossega a una lògica perversa i buida, és que hi ha una assimilació de l’ètica i de la política a la física. No existeixen el bé i el mal en si, sinó només un càlcul d’avantatges i desavantatges. El desplaçament de la raó moral porta com a conseqüència que el dret no pot referir-se a una concepció fonamental de justícia, sinó que es converteix en el mirall de les idees dominants. Entrem aquí en una degradació: anar “anivellant a la baixa” per mitjà d’un consens superficial i negociador. Així, en definitiva, la lògica de la força triomfa.
El consens i la veritat
- En una societat pluralista, el diàleg és el camí més adequat per arribar a reconèixer allò que ha de ser sempre afirmat i respectat, i que està més enllà del consens circumstancial. Parlem d’un diàleg que necessita ser enriquit i il·luminat per raons, per arguments racionals, per varietat de perspectives, per aportacions de diversos sabers i punts de vista, i que no exclou la convicció que és possible arribar a algunes veritats elementals que s’han i hauran de ser sempre sostingudes. Acceptar que hi ha alguns valors permanents, encara que no sempre sigui fàcil reconèixer-los, atorga solidesa i estabilitat a una ètica social. Tot i que els hàgim reconegut i assumit gràcies al diàleg i al consens, veiem que aquests valors bàsics estan més enllà de tot consens, els reconeixem com a valors transcendents als nostres contextos i mai negociables. Podrà créixer la nostra comprensió del seu significat i abast –i en aquest sentit el consens és una cosa dinàmica–, però en si mateixos són apreciats com estables pel seu sentit intrínsec.
- Si alguna cosa és sempre convenient per al bon funcionament de la societat, no és perquè darrere d’això hi ha una veritat permanent, que la intel·ligència pot captar? En la realitat mateixa de l’ésser humà i de la societat, en la seva naturalesa íntima, hi ha una sèrie d’estructures bàsiques que sostenen el seu desenvolupament i la seva supervivència. D’allí deriven determinades exigències que poden ser descobertes gràcies al diàleg, si bé no són estrictament fabricades pel consens. El fet que certes normes siguin indispensables per a la mateixa vida social és un indici extern que són alguna cosa bona en si mateixa. Per tant, no cal contraposar la conveniència social, el consens i la realitat d’una veritat objectiva. Totes tres poden unir-se harmoniosament quan, a través del diàleg, les persones tenen el coratge d’anar fins a fons a una qüestió.
- Si cal respectar en tota situació la dignitat aliena, és perquè nosaltres no inventem o suposem la dignitat dels altres, sinó perquè hi ha efectivament en ells un valor que supera les coses materials i les circumstàncies, i que exigeix que se’ls tracti d’una altra manera. Que tot ésser humà posseeix una dignitat inalienable és una veritat que respon a la naturalesa humana més enllà de qualsevol canvi cultural. Per això l’ésser humà té la mateixa dignitat inviolable en qualsevol època de la història i ningú no pot sentir-se autoritzat per les circumstàncies a negar aquesta convicció o no obrar en conseqüència. La intel·ligència pot llavors escrutar en la realitat de les coses, a través de la reflexió, de l’experiència i del diàleg, per reconèixer en aquesta realitat que la transcendeix la base de certes exigències morals universals.
- Als agnòstics, aquest fonament podrà semblar suficient per atorgar una ferma i estable validesa universal als principis ètics bàsics i no negociables, que pugui impedir noves catàstrofes. Per als creients, aquesta naturalesa humana, font de principis ètics, ha estat creada per Déu, qui, en definitiva, atorga un fonament sòlid a aquests principis203. Això no estableix un fixisme ètic ni dóna lloc a la imposició d’algun sistema moral, ja que els principis morals elementals i universalment vàlids poden donar lloc a diverses normatives pràctiques. Per això queda sempre un lloc per al diàleg.
Una nova cultura
- «La vida és l’art del trobament, tot i que hi hagi tant desencontre per la vida»204. Reiterades vegades he convidat a desenvolupar una cultura de la reunió, que vagi més enllà de les dialèctiques que s’enfronten. És un estil de vida tendent a conformar aquest poliedre que té moltes facetes, moltíssims costats, però tots formant una unitat carregada de matisos, ja que «el tot és superior a la part»205. El poliedre representa una societat on les diferències conviuen complementant, enriquint i il·luminant-se recíprocament, encara que això impliqui discussions i prevencions. Perquè de tots es pot aprendre alguna cosa, ningú no és inservible, ningú no és prescindible. Això implica incloure a les perifèries. Qui hi viu té un altre punt de vista, veu aspectes de la realitat que no es reconeixen des dels centres de poder on es prenen les decisions més determinants.
El trobament fet cultura
- La paraula “cultura” indica alguna cosa que ha penetrat en el poble, en les seves conviccions més entranyables i en el seu estil de vida. Si parlem d’una “cultura” al poble, això és més que una idea o una abstracció. Inclou les ganes, l’entusiasme i finalment una manera de viure que caracteritza aquest conjunt humà. Llavors, parlar de “cultura del trobament” vol dir que com a poble ens apassiona intentar trobar-nos, buscar punts de contacte, estendre ponts, projectar una cosa que inclogui tothom. Això s’ha convertit en desig i en estil de vida. El subjecte d’aquesta cultura és el poble, no un sector de la societat que busca pacificar la resta amb recursos professionals i mediàtics.
- La pau social és treballosa, artesanal. Seria més fàcil contenir les llibertats i les diferències amb una mica d’astúcia i de recursos. Però aquesta pau seria superficial i fràgil, no el fruit d’una cultura del trobament que la sostingui. Integrar els diferents és molt més difícil i lent, encara que és la garantia d’una pau real i sòlida. Això no s’aconsegueix agrupant només els purs, perquè «tot i que les persones que puguin ser qüestionades pels seus errors, tenen alguna cosa a aportar que no s’ha de perdre»206. Tampoc no consisteix en una pau que sorgeix fent callar les reivindicacions socials o evitant que facin soroll, ja que no és «un consens d’escriptori o una efímera pau per a una minoria feliç»207. El que val és generar processos de trobament, processos que construeixin un poble que sap recollir les diferències. Armem als nostres fills amb les armes del diàleg! Ensenyem-los la bona batalla del trobament!
El gust de reconèixer l’altre
- Això implica l’hàbit de reconèixer a l’altre el dret de ser ell mateix i de ser diferent. A partir d’aquest reconeixement fet cultura esdevé possible la gestació d’un pacte social. Sense aquest reconeixement sorgeixen maneres subtils de cercar que l’altre perdi tot significat, que es torni irrellevant, que no es reconegui cap valor a la societat. Darrere del rebuig de determinades formes visibles de violència, sol amagar una altra violència més solapada: la dels qui menyspreen el qui és diferent, sobretot quan els seus reclams perjudiquen d’alguna manera els propis interessos.
- Quan un sector de la societat pretén gaudir de tot el que ofereix el món, com si els pobres no existissin, això en algun moment té les seves conseqüències. Ignorar l’existència i els drets dels altres, tard o d’hora provoca alguna forma de violència, moltes vegades inesperada. Els somnis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat poden quedar al nivell de les meres formalitats, perquè no són efectivament per a tothom. Per tant, no es tracta només de cercar un trobament entre els qui tenen diverses formes de poder econòmic, polític o acadèmic. Un trobament social real posa en veritable diàleg les grans formes culturals que representen la majoria de la població. Sovint les bones propostes no són assumides pels sectors més empobrits perquè es presenten amb un revestiment cultural que no és el d’ells i amb el qual no poden sentir-se identificats. Per tant, un pacte social realista i inclusiu ha de ser també un “pacte cultural”, que respecti i assumeixi les diverses cosmovisions, cultures o estils de vida que coexisteixen en la societat.
- Per exemple, els pobles originaris no estan en contra del progrés, si bé tenen una idea de progrés diferent, moltes vegades més humanista que la de la cultura moderna dels pobles desenvolupats. No és una cultura orientada al benefici dels qui tenen poder, dels qui necessiten crear una mena de paradís etern a la terra. La intolerància i el menyspreu davant les cultures populars indígenes és una veritable forma de violència, pròpia dels “eticistes” sense bondat que viuen jutjant els altres. Però cap canvi autèntic, profund i estable no és possible si no es realitza a partir de les diverses cultures, principalment dels pobres. Un pacte cultural suposa renunciar a entendre la identitat d’un lloc de manera monolítica, i exigeix respectar la diversitat oferint camins de promoció i d’integració social.
- Aquest pacte també implica acceptar la possibilitat de cedir alguna cosa pel bé comú. Ningú no podrà tenir tota la veritat ni satisfer la totalitat dels seus desitjos, perquè aquesta pretensió portaria a voler destruir l’altre negant-li els seus drets. La recerca d’una falsa tolerància ha de cedir pas al realisme dialogant, del qui creu que ha de ser fidel als seus principis, però reconeixent que l’altre també té el dret de tractar de ser fidel als seus. És l’autèntic reconeixement de l’altre, que només l’amor fa possible, i que significa col·locar-se al lloc de l’altre per descobrir què hi ha d’autèntic, o almenys de comprensible, enmig de les seves motivacions i interessos.
Recuperar l’amabilitat
- L’individualisme consumista provoca molts atropellaments. Els altres es converteixen en mers obstacles per a la pròpia tranquil·litat plaent. Llavors se’ls acaba tractant com molèsties i l’agressivitat creix. Això s’accentua i arriba a nivells exasperants en èpoques de crisi, en situacions catastròfiques, en moments difícils on surt a plena llum l’esperit del “campi qui pugui”. No obstant això, encara és possible optar pel cultiu de l’amabilitat. Hi ha persones que ho fan i esdevenen estrelles enmig de la foscor.
- Sant Pau esmentava un fruit de l’Esperit Sant amb la paraula grega khrestótes (Ga 5,22), que expressa un estat d’ànim que no és aspre, rude, dur, sinó afable, suau, que sosté i conforta. La persona que té aquesta qualitat ajuda els altres a fer que la seva existència sigui més suportable, sobretot quan carreguen amb el pes dels seus problemes, urgències i angoixes. És una manera de tractar els altres que es manifesta de diverses formes: com amabilitat en el tracte, com una cura per no ferir amb les paraules o gestos, com un intent d’alleujar el pes dels altres. Implica «dir paraules de coratge, que reconforten, que enforteixen, que consolen, que estimulen», en lloc de «paraules que humilien, que entristeixen, que irriten, que menyspreen»208.
- L’amabilitat és un alliberament de la crueltat que de vegades penetra les relacions humanes, de l’ansietat que no ens deixa pensar en els altres, de la urgència distreta que ignora que els altres també tenen dret a ser feliços. Avui no sol haver-hi ni temps ni energies disponibles per aturar-se a tractar bé els altres, a dir “si us plau”, “perdó”, “gràcies”. Però de tant en tant apareix el miracle d’una persona amable, que deixa de banda les seves ansietats i urgències per prestar atenció, per regalar un somriure, per dir una paraula que estimuli, per possibilitar un espai d’escolta enmig de tanta indiferència. Aquest esforç, viscut cada dia, és capaç de crear aquesta convivència sana que venç les incomprensions i prevé els conflictes. El cultiu de l’amabilitat no és un detall menor ni una actitud superficial o burgesa. Ja que suposa valoració i respecte, quan es fa cultura en una societat transfigura profundament l’estil de vida, les relacions socials, la manera de debatre i de confrontar idees. Facilita la recerca de consensos i obre camins on l’exasperació destrueix tots els ponts.
196. Discurs en l’Encontre amb la classe dirigent, Rio de Janeiro – Brasil (27 juliol 2013): AAS 105 (2013), 683-684.
197. ap. postsin. Querida Amazonia (2 febrer 2020), 108.
198. Del filmEl Papa Francisco – Un hombre de palabra. La esperanza es un mensaje universal, de Wim Wenders (2018).
199. Missatge per a la 48.ª Jornada Mundial de les Comunicacions Socials (24 gener 2014): AAS 106 (2014), 113.
200. Conferència dels Bisbes Catòlics d’Austràlia – Departament de Justícia social, Making it real: genuine human encounter in our digital world(novembre 2019), 5.
201. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 123: AAS 107 (2015), 896.
202. Joan Pau II, Carta enc. Veritatis splendor (6 agost 1993), 96: AAS 85 (1993), 1209. 203
203. Els cristians creiem, a més, que Déu ens ofereix la seva gràcia per tal que sigui possible d’actuar com a germans.
204. Vinicius De Moraes, Samba da Bênção, en el disc Um encontro no Au bon Gourmet, Rio de Janeiro (2 agost 1962).
205. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 237: AAS 105 (2013), 1116.
206. Ibid., 236: AAS 105 (2013), 1115.
207. Ibid., 218: AAS 105 (2013), 1110.
208. ap. postsin. Amoris laetitia (19 març 2016), 100: AAS 108 (2016), 351.
