Veiem moltes coses, però en mirem moltes menys. Veiem el món global amb tota la seva complexitat amb un cert interès, però no sempre mirem el món a prop nostre amb el desig de comprendre i fer nostres les diverses situacions. Veiem d’alguna manera que hi ha persones que pateixen i moren, però no sempre ens aturem prou a mirar-les profundament per deixar-nos interpel·lar pel seu sofriment. I així, creient que no mirant gaire aconseguirem viure més feliçment, ens anem tornant més superficials i no madurem.
Quan llegiu aquestes ratlles, si no es produeix abans un miracle, potser la Cristina ja haurà estat cridada al Cel. Els metges li han donat pocs dies de vida, tot i estar plena de la vitalitat i la lluminositat de les muntanyes de la Cerdanya amb els seus nou anyets a punt de fer. Després de lluitar divuit mesos contra un càncer molt agressiu, sembla que no hi ha res a fer.
En Joan Manuel i la Laura, els seus pares, em varen avisar que la fi s’acostava i vaig anar a trobar-los a l’Hospital de Sant Joan de Déu. Molta serenor, cap dramatisme, acceptació realista i esperançada, ben fonamentada en una fe sincera i valenta en Déu, que ens acompanya en tot moment i fa que tot a la fi contribueixi al bé dels qui estimen i confien en Ell.
La Cristina s’estava preparant a fer la primera comunió el proper maig. Li feia molta il·lusió. El passat mes de setembre ja li vaig donar la unció dels malalts a casa seva, amb naturalitat i sacralitat alhora, en un moment intensament viscut amb els seus pares i els tres germanets. Aquesta vegada vaig dur també amb mi, a més de l’oli de la unció, el Santíssim Sagrament. Portava ja dos dies gairebé sempre adormida i inquieta, però tan bon punt li vaig fer un petó, va esbatanar els ulls. Una mirada cansada i trista, però colpidorament serena i conscient.
«Cris, Jesús no vol que pateixis més i sembla que se t’endurà ben aviat al Cel, on estaràs finalment sempre bé. Demanem-li que, si encara et queden coses per fer aquí, faci un miracle; però que si se t’endú, consoli els teus pares, els germanets i tots els qui t’estimen». «Al Cel, estaràs sempre amb Jesús, però ara Ell no et vol deixar sola, i per això te l’he portat. Vols fer avui la primera comunió?» No li quedaven forces per parlar, però amb el caparró va assentir tot mirant-me fixament. Abans de combregar, va voler rebre de nou també la unció dels malalts.
La mirada de la Cristina em penetrà ben endins i em va fer entendre que, tot i pensar i parlar com una nena, ella ja posseïa com a persona una maduresa que molts no arriben a assolir fins i tot amb una vida ben llarga.
Cinto Busquet
La Seu d’Urgell, febrer 2015
