Un any més, a l’hemisferi Nord, del 18 al 25 de gener ha tingut lloc la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians, amb el lema enguany: “Què espera el Senyor de nosaltres?” (Mi 6,6-8). El text del profeta Miquees que ha inspirat aquesta vuitada indica que allò que Déu vol dels creients és que practiquin la justícia, que estimin la bondat i que es comportin humilment.
A la solemne cerimònia d’inauguració de l’Any de la Fe, l’11 d’octubre, a la plaça de Sant Pere, destacava al costat del Papa la presència del Patriarca de Constantinoble Bartomeu I i del Primat de la Comunió Anglicana Rowan Williams. Molt significatives en aquella ocasió les paraules del Patriarca Ecumènic de les Esglésies ortodoxes: “En l’actual gresol de violència, separació i divisió que es va intensificant entre pobles i nacions, que l’amor i el desig d’harmonia que declarem aquí, i la comprensió que cerquem amb el diàleg i el respecte recíproc, serveixin com a model per al nostre món”. I el dia abans, parlant als participants al Sínode dels Bisbes, l’Arquebisbe de Canterbury afirmava que “una veritable tasca d’evangelització serà sempre també una nova evangelització de nosaltres mateixos com a cristians” i precisava que el viatge dels deixebles de Crist cap a la maduresa “no està organitzat per un ego ambiciós, sinó que és el resultat de la insistència i de l’atracció de l’Esperit en nosaltres”.
Després de l’engrescament postconciliar en el camí ecumènic, vivim actualment més aviat un moment de desencís respecte als resultats concrets obtinguts. Certament, han desaparegut els anatemes i les desconfiances viscerals recíproques, però l’apropament de les diverses Esglésies cristianes amb vista a la plena comunió es lent i fatigós, i les respectives dinàmiques eclesials semblen afavorir el manteniment de l’statu quo més que no pas el compromís d’avançar cap a un ple reconeixement els uns dels altres i una unitat visible i institucional, en la legítima diversitat de tradicions i expressions eclesials, de tots els cristians.
Als cinquanta anys de l’inici del Concili Vaticà II, ens cal revifar l’esperit ecumènic que el caracteritzà. La plena unitat dels deixebles de Crist no és optativa, és una exigència interna de la nostra mateixa fe. La pregària de Jesús per la perfecta unitat dels seus seguidors (cf. Jn 17) deixa ben clar que tots ells, sense excepcions i sense matisos, estan cridats a viure en total comunió d’amor entre ells i amb Déu.
No és possible donar un testimoni creïble de la Bona Nova de Crist estant desunits. Una nova evangelització de les nostres societats requereix una comunió més gran dins de les nostres respectives Esglésies i entre les diverses Esglésies cristianes. Aquesta comunió, tanmateix, exigeix a tots de perdre quelcom, per acollir junts allò que l’Esperit avui ens ofereix.
Cinto Busquet
Puigcerdà, gener 2013
