Davant del sofriment i de la mort que aleatòriament provoquen els desastres naturals, des de l’antiguitat l’ésser humà s’ha adreçat a la Divinitat per rebre’n ajuda i suport. En una visió religiosa primitiva en la qual les forces divines podien castigar capriciosament i tirànicament el món, l’home temia el flagell diví i, amb sacrificis i actes rituals, procurava guanyar-se el favor dels déus. Amb Jesús de Natzaret, aquesta imatge distorsionada de la Divinitat és definitivament superada i arraconada. Amb les seves paraules i les seves obres, amb tota la seva mateixa persona, Jesús anuncia que, per damunt de totes les forces visibles i invisibles, hi ha un sol Déu omnipotent, i que aquest Déu és bo i és Pare de tots. No hi ha lloc, doncs, per al temor sinó només per a l’amor.
Ara bé, si és cert que ni un sol ocell no cau a terra si no ho permet el Pare del Cel i que fins i tot els cabells ens els té comptats (cf. Mt 10,29-30), com es pot conciliar la fe en la justícia i la bondat provident de Déu amb la constatació de tant dolor innocent al llarg de la història? Aquesta perplexitat és la que va mostrar una nena japonesa de set anys a Benet XVI en un programa televisiu que la RAI italiana va retransmetre Divendres Sant i que va tenir un bon ressò també a casa nostra: «Tinc molta por perquè la casa on em sentia segura ha tremolat molt fort, i moltes persones han mort. No puc anar a jugar al parc. Per què he de tenir tanta por? Per què tants de nens han d’estar tan tristos?».
El Papa va respondre sense dogmatismes i de forma entenedora: «També a mi em sorgeixen les mateixes preguntes (…). I no tenim les respostes, però sabem que Jesus ha sofert com vosaltres, innocent; sabem que el Déu veritable que es mostra en Jesús, us fa costat». I li assegurà que no estan sols, perquè moltes persones d’arreu del món pensen en ells i volen ajudar-los, i sobretot perquè Déu els estima i no els deixarà abandonats ara que més ho necessiten. Tard o d’hora, li explicà el Papa, entendrem que «aquest sofriment no era buit, no era endebades, sinó que portava cap a un projecte bo, un projecte d’amor».
No sabem per què certes coses succeeixen, però sabem que podem viure-ho tot en Déu, fins i tot una mort injusta o absurda, i que només així trobarem un sentit a allò que en si mateix no en tindria cap. Voltaire, després del terrible terratrèmol que el dia de Tots Sants de 1755 destruí els 85% dels edificis de Lisboa i provocà uns trenta mil morts, escrigué: «Algun dia tot serà un bé, aquesta és la nostra esperança; avui tot és un bé, això és una il·lusió». Jesús, crucificat i ressuscitat, centre vital del cosmos i de la història, és el fonament avui i sempre de la nostra esperança en tot moment.
Cinto Busquet
La Seu d’Urgell, maig 2011
