Fratelli Tutti / capítol 8 n. 271-287

Fratelli Tutti  271-287

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL VUITÈ

LES RELIGIONS AL SERVEI DE LA FRATERNITAT EN EL MÓN n. 271-287

EL FONAMENT ÚLTIM n. 272-280

La identitat cristiana n. 277-280

RELIGIÓ I VIOLÈNCIA n. 281-284

CRIDA n. 285-287

Escoltar l’àudio:

 

Capítol vuitè  LES RELIGIONS AL SERVEI DE LA FRATERNITAT AL MÓN

  1. Les diferents religions, a partir de la valoració de cada persona humana com a criatura cridada a ser fill o filla de Déu, ofereixen una aportació valuosa per a la construcció de la fraternitat i per a la defensa de la justícia en la societat. El diàleg entre persones de diferents religions no es fa merament per diplomàcia, amabilitat o tolerància. Com van ensenyar els Bisbes de l’Índia, «l’objectiu del diàleg és establir amistat, pau, harmonia i compartir valors i experiències morals i espirituals en un esperit de veritat i amor»259.

El fonament últim

  1. Els creients pensem que, sense una obertura al Pare de tots, no hi haurà raons sòlides i estables per a la crida a la fraternitat. Estem convençuts que «només amb aquesta consciència de fills que no són orfes podem viure en pau entre nosaltres»260. Perquè «la raó, per ella mateixa, és capaç d’acceptar la igualtat entre els homes i d’establir una convivència cívica entre ells, però no aconsegueix fundar la fraternitat»261.
  2. En aquesta línia, vull recordar un text memorable: «Si no hi ha una veritat transcendent, amb l’obediència l’home conquereix la seva plena identitat, tampoc no hi ha cap principi segur que garanteixi relacions justes entre els homes: els interessos de classe, grup o nació, els contraposen inevitablement uns als altres. Si no reconeix la veritat transcendent, triomfa la força del poder, i cada un tendeix a utilitzar fins a l’extrem els mitjans de què disposa per imposar el seu propi interès o la pròpia opinió, sense respectar els drets dels altres. […] L’arrel del totalitarisme modern cal veure-la, per tant, en la negació de la dignitat transcendent de la persona humana, imatge visible del Déu invisible i, precisament per això, subjecte natural de drets que ningú no pot violar: ni l’individu, el grup, la classe social, ni la nació o l’Estat. No pot fer-ho tampoc la majoria d’un cos social, posant-se en contra de la minoria»262.
  3. Des de la nostra experiència de fe i des de la saviesa que ha anat pastant al llarg dels segles, aprenent també de les nostres moltes debilitats i caigudes, els creients de les diferents religions sabem que fer present Déu és un bé per a les nostres societats. Cercar Déu amb cor sincer, sempre que no ho enfosquim amb els nostres interessos ideològics o instrumentals, ens ajuda a reconèixer-nos companys de camí, veritablement germans. Creiem que «quan, en nom d’una ideologia, es vol expulsar Déu de la societat, s’acaba per adorar ídols, i de seguida l’home es perd, la seva dignitat és trepitjada, els seus drets violats. Sabeu prou a quines atrocitats pot conduir la privació de la llibertat de consciència i de la llibertat religiosa, i com aquesta ferida deixa la humanitat radicalment empobrida, perquè està privada d’esperança i de referències ideals»263.
  4. Cal reconèixer que «entre les causes més importants de la crisi del món modern estan una consciència humana anestesiada i un allunyament dels valors religiosos, a més del predomini de l’individualisme i de les filosofies materialistes que divinitzen l’home i posen els valors mundans i materials en el lloc dels principis suprems i transcendents»264. No es pot admetre que en el debat públic només tinguin veu els poderosos i els científics. Ha d’haver un lloc per a la reflexió que procedeix d’un rerefons religiós que recull segles d’experiència i de saviesa. «Els textos religiosos clàssics poden oferir un significat per a totes les èpoques, tenen una força motivadora», però de fet «són menyspreats per la curtesa de vista dels racionalismes»265.
  5. Per aquestes raons, si bé l’Església respecta l’autonomia de la política, no relega la seva pròpia missió a l’àmbit del privat. Al contrari, no «pot ni ha de quedar-se al marge» en la construcció d’un món millor ni deixar de «despertar les forces espirituals»266 que fecundin tota la vida en societat. És veritat que els ministres religiosos no han de fer política partidària, pròpia dels laics, però ni tan sols ells poden renunciar a la dimensió política de l’existència267 que implica una constant atenció al bé comú i la preocupació pel desenvolupament humà integral. L’Església «té un paper públic que no s’exhaureix en les seves activitats d’assistència i educació» sinó que procura «la promoció de l’home i la fraternitat universal»268. No pretén competir amb poders terrenals, sinó oferir-se com «una llar entre les llars –això és l’Església–, oberta […] a testimoniar al món actual la fe, l’esperança i l’amor al Senyor i a aquells que Ell estima amb predilecció. Una casa de portes obertes. L’Església és una casa amb les portes obertes, perquè és mare»269. I com Maria, la Mare de Jesús, «volem ser una Església que serveix, que surt de casa, que surt dels seus temples, que surt de les seves sagristies, per acompanyar la vida, sostenir l’esperança, ser signe d’unitat […] per tendir ponts, trencar murs, sembrar reconciliació»270.

La identitat cristiana

  1. L’Església valora l’acció de Déu en les altres religions, i «no rebutja res del que en aquestes religions hi ha de sant i veritable. Considera amb respecte sincer les maneres d’obrar i de viure, els preceptes i doctrines que […] no poques vegades reflecteixen una espurna d’aquella Veritat que il·lumina tots els homes»271. Però els cristians no podem amagar que «si la música de l’Evangeli deixa de vibrar en les nostres entranyes, haurem perdut l’alegria que brolla de la compassió, la tendresa que neix de la confiança, la capacitat de reconciliació que troba la seva font en saber-nos sempre perdonats-enviats. Si la música de l’Evangeli deixa de sonar a casa nostra, a les nostres places, en els treballs, en la política i en l’economia, haurem apagat la melodia que ens desafiava a lluitar per la dignitat de tot home i dona»272. Altres beuen d’altres fonts. Per a nosaltres, aquesta deu de dignitat humana i de fraternitat està en l’Evangeli de Jesucrist. D’ell sorgeix «per al pensament cristià i per l’acció de l’Església el primat que es dóna a la relació, al trobament amb el misteri sagrat de l’altre, a la comunió universal amb la humanitat sencera com a vocació de tots» 273.
  2. Cridada a encarnar-se en tots els racons, i present durant segles en cada lloc de la terra –això vol dir “catòlica”–, l’Església pot comprendre des de la seva experiència de gràcia i de pecat, la bellesa de la invitació a l’amor universal. Perquè «tot el que és humà té a veure amb nosaltres. […] On sigui que es reuneixen els pobles per establir els drets i deures de l’home, ens sentim honrats quan ens permeten seure al costat d’ells»274. Per a molts cristians, aquest camí de fraternitat té també una Mare, anomenada Maria. Ella va rebre al peu de la Creu aquesta maternitat universal (cf. Jn 19,26) i està atenta no sols a Jesús sinó també «a la resta dels seus descendents» (Ap 12,17). Ella, amb el poder del Ressuscitat, vol infantar un món nou, on tots siguem germans, on hi hagi lloc per a cada exclòs de les nostres societats, on resplendeixin la justícia i la pau.
  3. Els cristians demanem que, en els països on som minoria, se’ns garanteixi la llibertat, així com nosaltres l’afavorim per als qui no són cristians allà on ells són minoria. Hi ha un dret humà fonamental que no ha de ser oblidat en el camí de la fraternitat i de la pau; el de la llibertat religiosa per als creients de totes les religions. Aquesta llibertat proclama que podem «trobar un bon acord entre cultures i religions diferents; testifica que les coses que tenim en comú són tantes i tan importants que és possible trobar un camí de convivència serena, ordenada i pacífica, acollint les diferències i amb l’alegria de ser germans en tant que fills d’un únic Déu»275.
  4. Al mateix temps, demanem a Déu que consolidi la unitat dins de l’Església, unitat que s’enriqueix amb diferències que es reconcilien per l’acció de l’Esperit Sant. Perquè «hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos» (1Co 12,13) on cada un fa la seva aportació distintiva. Com deia sant Agustí: «L’oïda veu a través de l’ull, i l’ull escolta a través d’l’oïda»276. També és urgent continuar donant testimoniatge d’un camí de trobament entre les diferents confessions cristianes. No podem oblidar aquell desig que va expressar Jesucrist: «Que tots siguin u» (Jn 17,21). Escoltant la seva crida reconeixem amb dolor que al procés de globalització li falta encara la contribució profètica i espiritual de la unitat entre tots els cristians. Tot amb tot, «mentre ens trobem encara en camí cap a la plena comunió, tenim ja el deure de donar testimoniatge comú de l’amor de Déu al seu poble col·laborant en el nostre servei a la humanitat»277.

Religió i violència

  1. Entre les religions és possible un camí de pau. El punt de partida ha de ser la mirada de Déu. Perquè «Déu no mira amb els ulls, Déu mira amb el cor. I l’amor de Déu és el mateix per a cada persona, sigui de la religió que sigui. I si és ateu és el mateix amor. Quan arribi l’últim dia i existeixi la llum suficient sobre la terra per poder veure les coses com són, ens emportarem cada sorpresa!»278.
  2. També «els creients necessitem trobar espais per conversar i per actuar junts pel bé comú i la promoció dels més pobres. No es tracta que tots siguem més light o que amaguem les conviccions pròpies que ens apassionen per poder trobar-nos amb altres que pensen diferent. […] Perquè com més profunda, sòlida i rica és una identitat, més tindrà per enriquir els altres amb la seva aportació específica»279. Els creients ens veiem desafiats a tornar a les nostres fonts per concentrar-nos en l’essencial: l’adoració a Déu i l’amor al proïsme, de manera que alguns aspectes de les nostres doctrines, fora del seu context, no acabin alimentant formes de menyspreu, d’odi, de xenofòbia, de negació de l’altre. La veritat és que la violència no troba fonament en les conviccions religioses fonamentals sinó en les seves deformacions.
  3. El culte a Déu sincer i humil «no porta a la discriminació, a l’odi i a la violència, sinó al respecte de la sacralitat de la vida, al respecte de la dignitat i la llibertat dels altres, i al compromís amorós per tots»280. En realitat «el qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor» (1Jn 4,8). Per això «el terrorisme execrable que amenaça la seguretat de les persones, tant a Orient com a Occident, tant al Nord com al Sud, propagant el pànic, el terror i el pessimisme no és a causa de la religió –tot i que els terroristes la instrumentalitzen–, sinó de les interpretacions equivocades dels textos religiosos, polítiques de fam, de pobresa, d’injustícia, d’opressió, d’arrogància; per això és necessari interrompre el suport als moviments terroristes a través del subministrament de diners, armes, plans o justificacions i també la cobertura dels mitjans, i considerar això com a crims internacionals que amenacen la seguretat i la pau mundials. Aquest terrorisme ha de ser condemnat en totes les seves formes i manifestacions»281. Les conviccions religioses sobre el sentit sagrat de la vida humana ens permeten «reconèixer els valors fonamentals de la nostra humanitat comuna, els valors en virtut dels quals podem i hem de col·laborar, construir i dialogar, perdonar i créixer, permetent que el conjunt de les veus formi un noble i harmònic cant, en comptes de la cridòria fanàtica de l’odi»282.
  4. A vegades la violència fonamentalista, en alguns grups de qualsevol religió, és desencadenada per la imprudència dels seus líders. Però «el manament de la pau està inscrit en el profund de les tradicions religioses que representem. […] Els líders religiosos som cridats a ser autèntics “dialogants”, a treballar en la construcció de la pau no com a intermediaris, sinó com a autèntics mediadors. Els intermediaris busquen agradar totes les parts, per tal d’obtenir un guany per alls mateixos. El mediador, en canvi, és qui no es guarda res per a si mateix, sinó que es lliura generosament, fins consumir-se, sabent que l’única guany és la de la pau. Cadascun de nosaltres està cridat a ser un artesà de la pau, unint i no dividint, extingint l’odi i no conservant, obrint les sendes del diàleg i no aixecant nous murs»283.

Crida

  1.  En aquell trobament fratern que recordo joiosament, amb el Gran Imam Ahmad Al-Tayyeb «vam declarar –fermament– que les religions no inciten mai a la guerra i no insten sentiments d’odi, hostilitat, extremisme, ni conviden a la violència o al vessament de sang. Aquestes desgràcies són fruit de la desviació dels ensenyaments religiosos, de l’ús polític de les religions i també de les interpretacions de grups religiosos que han abusat –en algunes fases de la història– de la influència del sentiment religiós en els cors dels homes. […] En efecte, Déu, l’Omnipotent, no necessita ser defensat per ningú i no desitja que el seu nom sigui usat per terroritzar la gent»284. Per això vull reprendre aquí la crida de pau, justícia i fraternitat que vam fer junts:«En nom de Déu que ha creat tots els éssers humans iguals en els drets, en els deures i en la dignitat, i els ha cridat a conviure com a germans entre ells, per poblar la terra i difondre-hi els valors del bé, la caritat i la pau.En el nom de la innocent ànima humana que Déu ha prohibit matar, afirmant que qui mata una persona és com si hagués matat tota la humanitat i qui en salva una és com si hagués salvat la humanitat sencera.En el nom dels pobres, dels desgraciats, dels necessitats i dels marginats que Déu ha ordenat socórrer com un deure requerit a tots els homes i de manera particular a cada home acabalat i acomodat.En el nom dels orfes, de les vídues, dels refugiats i dels exiliats de les seves cases i dels seus pobles; de totes les víctimes de les guerres, les persecucions i les injustícies; dels febles, dels qui viuen en la por, dels presoners de guerra i dels torturats arreu de món, sense cap distinció.

    En el nom dels pobles que han perdut la seguretat, la pau i la convivència comuna, i han esdevingut víctimes de la destrucció, de la ruïna i de les guerres.

    En nom de la fraternitat humana que abraça tots els homes, els uneix i els fa iguals.

    En el nom d’aquesta fraternitat colpejada per les polítiques d’integrisme i divisió i pels sistemes de guany insaciable i les tendències ideològiques odioses, que manipulen les accions i les destinacions dels homes.

    En el nom de la llibertat, que Déu ha donat a tots els éssers humans, creant-los lliures i distingint-los amb ella.

    En el nom de la justícia i de la misericòrdia, fonaments de la prosperitat i eixos de la fe.

    En el nom de totes les persones de bona voluntat, presents a cada racó de la terra.

    En el nom de Déu i de tot això […] “assumim” la cultura del diàleg com a camí, la col·laboració comuna com a conducta, el coneixement recíproc com a mètode i criteri»285.

  2. En aquest espai de reflexió sobre la fraternitat universal, m’he sentit motivat especialment per sant Francesc d’Assís, i també per altres germans que no són catòlics: Martin Luther King, Desmond Tutu, el Mahatma Mohandas Gandhi i molts més. Però vull acabar recordant una altra persona de profunda fe, la qual, des de la seva intensa experiència de Déu, va fer un camí de transformació fins sentir-se germà de tots. Es tracta del beat Carles de Foucauld.
  3. Ell va anant orientant el seu somni d’un lliurament total a Déu cap a una identificació amb els últims, abandonats en la profunditat del desert africà. En aquest context expressava els seus desitjos de sentir qualsevol ésser humà com un germà,286 i demanava a un amic: «Pregueu a Déu perquè jo sigui realment el germà de tots»287. Volia ser, en definitiva, «el germà universal»288. Però només identificant-se amb els últims va arribar a ser germà de tots. Que Déu inspiri aquest somni en cada un de nosaltres. Amén.

    259. Conferència dels Bisbes catòlics de l’Índia, Response of the church in India to the present day challenges (9 març 2016).

    260.  Homilia durant la Santa Missa, Domus Sanctae Marthae (17 maig 2020).

    261. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 19: AAS 101 (2009), 655.

    262. Joan Pau II, Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 44: AAS 83 (1991), 849. 263

    263. Discurs als líders d’altres religions i altres denominacions cristianes, Tirana – Albània (21 setembre 2014):Insegnamenti, II, 2 (2014), 277.

    264. Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència comuna, Abu Dabi (4 febrer 2019):L’Osservatore Romano, 4-5 febrer 2019, p. 6.

    265. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 256: AAS 105 (2013), 1123.

    266. Benet XVI, Carta enc. Deus caritas est (25 desembre 2005), 28: AAS 98 (2006), 240.

    267. «L’ésser humà és un animal polític» (Aristòtil, Política, 1253a 1-3).

    268. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 11: AAS 101 (2009), 648.

    269. Discurs a la Comunitat catòlica, Rakovski – Bulgària (6 maig 2019): Insegnamenti, (10 maig 2019), p. 9.

    270. Homilia durant la Santa Missa, Santiago de Cuba (22 setembre 2015): AAS 107 (2015), 1005.

    271. Ecum. Vat. II, Declaración Nostra aetate, sobre les relacions de l’Església amb les religions no cristianes, 2.

    272. Discurs en l’encuentre ecumènic, Riga – Letònia (24 setembre 2018): L’Osservatore Romano, 24-25 setembre 2018, p. 8.

    273. Lectio divina en la Pontifícia Universitat Lateranense (26 març 2019): L’Osservatore Romano, 27 març 2019, p. 10.

    274. Pau VI, Carta enc. Ecclesiam suam (6 agost 1964), 44: AAS 56 (1964), 650.

    275. Discurs a les autoritats, Betlem – Palestina (25 maig 2014): Insegnamenti, II, 1 (2014), p. 597.

    276. Enarrationes in Psalmos, 130, 6:PL 37, 1707.

    277. Declaració conjunta del Sant Pare Francesc i del Patriarca Ecumènico Bartomeu I, Jerusalem (25 maig 2014), 5: L’Osservatore Romano, 26-27 maig 2014, p. 6.

    278. Del filmEl Papa Francisco – Un hombre de palabra. La esperanza es un missatge universal, de Wim Wenders (2018).

    279. ap. postsin. Querida Amazonia (2 febrer 2020), 106.

    280. Homilia durant la Santa Missa, Colombo – Sri Lanka (14 gener 2015): AAS 107 (2015), 139.

    281. Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència comuna, Abu Dabi (4 febrer 2019): L’Osservatore Romano, 4-5 febrer 2019, p. 7.

    282. Discurs a les autoritats, Sarajevo – Bòsnia-Herzegovina (6 juny 2015): L’Osservatore Romano, 7 juny 2015, p. 7.

    283. Discurs en l’Encontre Internacional per la Pau organitzat per la Comunitat de San Egidio (30 setembre 2013): Insegnamenti, I, 2 (2013), 301-302.

    284. Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència comuna, Abu Dabi (4 febrer 2019):L’Osservatore Romano, 4-5 febrer 2019, p. 6.

    285. Ibid.

    286. B. Carlos de Foucauld, Meditació sobre el Parenostre (23 gener 1897).

    287. , Carta a Henry de Castries (29 novembre 1901).

    288., Carta a Madame de Bondy (7 gener 1902). Així l’anomenava també sant Pau VI, elogiant el seu compromís: Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 12: AAS 59 (1967), 263.

     

     


You may also like...