Fratelli Tutti / capítol 5 n. 154-175

Fratelli Tutti  154-175

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL CINQUÈ

LA MILLOR POLÍTICA n. 154-197

POPULISMES I LIBERALISMES n. 155-169

Popular o populista n. 156-162

Valors i límits de les visions liberals n. 163-169

EL PODER INTERNACIONAL n. 170-175

 

Escoltar l’àudio:

Capítol cinquè  LA MILLOR POLÍTICA

  1. Per fer possible el desenvolupament d’una comunitat mundial, capaç de realitzar la fraternitat a partir de pobles i nacions que visquin l’amistat social, cal la millor política posada al servei de l’autèntic bé comú. En canvi, malauradament, la política avui sovint sol assumir formes que dificulten la marxa cap a un món diferent.

Populismes i liberalismes

  1. El menyspreu dels febles pot amagar-se en formes populistes, que els utilitzen demagògicament per als seus fins, o en formes liberals al servei dels interessos econòmics dels poderosos. En tots dos casos s’adverteix la dificultat per pensar un món obert que tingui lloc per a tots, que incorpori els més febles i que respecti les diverses cultures.

Popular o populista

  1. En els últims anys l’expressió “populisme” o “populista” ha envaït els mitjans de comunicació i el llenguatge en general. Així perd el valor que podria contenir i es converteix en una de les polaritats de la societat dividida. Això ha arribat al punt de pretendre classificar totes les persones, agrupacions, societats i governs a partir d’una divisió binària: “populista” o “no populista”. Ja no és possible que algú opini sobre qualsevol tema sense que intentin classificar-lo en un d’aquests dos pols, de vegades per desacreditar-lo injustament o per enaltir-lo en excés.
  2. La pretensió d’instal·lar el populisme com a clau de lectura de la realitat social, té una altra debilitat: que ignora la legitimitat de la noció de poble. L’intent per fer desaparèixer del llenguatge aquesta categoria podria portar a eliminar la mateixa paraula “democràcia” – és a dir: el “govern del poble”–. Tanmateix, si no es vol afirmar que la societat és més que la simple suma dels individus, es necessita la paraula “poble”. La realitat és que hi ha fenòmens socials que articulen les majories, que hi ha megatendències i recerques comunitàries. També que es pot pensar en objectius comuns, més enllà de les diferències, per conformar un projecte comú. Finalment, que és molt difícil projectar alguna cosa gran a llarg termini si no s’aconsegueix que això esdevingui un somni col·lectiu. Tot això es troba expressat en el substantiu “poble” i en l’adjectiu “popular”. Si no s’incloïen –juntament amb una sòlida crítica a la demagògia– s’estaria renunciant a un aspecte fonamental de la realitat social.
  3. Perquè hi ha un malentès: «Poble no és una categoria lògica, ni una categoria mística, si l’entenem en el sentit que tot el que fa el poble és bo, o en el sentit que el poble sigui una categoria angelical. Però no! És una categoria mítica. […] Quan expliques el que és un poble utilitzes categories lògiques perquè has de explicar-ho: calen, certament. Però així no expliques el sentit de pertinença a un poble. La paraula poble té alguna cosa més que no es pot explicar de manera lògica. Ser part d’un poble és formar part d’una identitat comuna, feta de llaços socials i culturals. I això no és una cosa automàtica, sinó tot al contrari: és un procés lent, difícil… vers un projecte comú»132.
  4. Hi ha líders populars capaços d’interpretar el sentir d’un poble, la seva dinàmica cultural i les grans tendències d’una societat. El servei que presten, aglutinant i conduint, pot ser la base per a un projecte durador de transformació i creixement, que implica també la capacitat de cedir el lloc a d’altres en la recerca del bé comú. Però deriva en insà populisme quan es converteix en l’habilitat d’algú per captivar amb vista a instrumentalitzar políticament la cultura del poble, amb qualsevol signe ideològic, al servei del seu projecte personal i de la seva perpetuació en el poder. Altres vegades busca sumar popularitat exacerbant les inclinacions més baixes i egoistes d’alguns sectors de la població. Això s’agreuja quan es converteix, amb formes grolleres o subtils, en un submissió de les institucions i de la legalitat.
  5. Els grups populistes tancats desfiguren la paraula “poble”, ja que en realitat no parlen d’un veritable poble. En efecte, la categoria de “poble” és oberta. Un poble viu, dinàmic i amb futur és el que està obert permanentment a noves síntesis incorporant allò que és diferent. No ho fa negant-se a si mateix, però sí amb la disposició a ser mobilitzat, qüestionat, ampliat, enriquit per altres, i d’aquesta manera pot evolucionar.
  6. Una altra expressió de la degradació d’un lideratge popular és l’immediatisme. Es respon a exigències populars amb vista a garantir vots o aprovació, però sense avançar en una tasca àrdua i constant que generi a les persones els recursos per al seu propi desenvolupament, perquè puguin sostenir la seva vida amb el seu esforç i la seva creativitat. En aquesta línia vaig dir clarament que «estic lluny de proposar un populisme irresponsable»133. D’una banda, la superació de la desigualtat suposa el desenvolupament econòmic, aprofitant les possibilitats de cada regió i assegurant així una equitat sostenible134. D’altra banda, «els plans assistencials, que atenen certes urgències, només haurien de pensar-se com respostes passatgeres»135.
  7. El gran tema és el treball. La cosa veritablement popular –perquè promou el bé del poble– és assegurar a tothom la possibilitat de fer brollar les llavors que Déu ha posat en cadascú, les seves capacitats, la seva iniciativa, les seves forces. Aquesta és la millor ajuda per a un pobre, el millor camí cap a una existència digna. Per això insisteixo que «ajudar els pobres amb diners ha de ser sempre una solució provisòria per resoldre urgències. El gran objectiu hauria de ser sempre permetre’ls una vida digna a través de la feina»136. Per més que canviïn els mecanismes de producció, la política no pot renunciar a l’objectiu d’aconseguir que l’organització d’una societat asseguri a cada persona alguna manera d’aportar les seves capacitats i el seu esforç. Perquè «no hi ha pitjor pobresa que la que priva de la feina i de la dignitat de la feina»137. En una societat realment desenvolupada el treball és una dimensió irrenunciable de la vida social, ja que no únicament és una manera de guanyar-se el pa, sinó també una via per al creixement personal, per establir relacions sanes, per expressar-se a si mateix, per compartir dons, per sentir-se corresponsable en el perfeccionament del món, i en definitiva per viure com a poble.

Valors i límits de les visions liberals

  1. La categoria de poble, que incorpora una valoració positiva dels llaços comunitaris i culturals, sol ser rebutjada per les visions liberals individualistes, on la societat és considerada una simple suma d’interessos que coexisteixen. Parlen de respecte a les llibertats, però sense l’arrel d’una narrativa comuna. En certs contextos, és freqüent acusar de populistes tots els qui defensin els drets dels més febles de la societat. Per a aquestes visions, la categoria de poble és una mitificació d’alguna cosa que en realitat no existeix.

Tot amb tot, aquí es crea una polarització innecessària, ja que ni la idea de poble ni la de proïsme són categories purament mítiques o romàntiques que excloguin o menyspreïn l’organització social, la ciència i les institucions de la societat civil138.

  1. La caritat reuneix les dues dimensions –la mítica i la institucional– ja que implica un camí eficaç de transformació de la història que exigeix d’incorporar-ho principalment tot: les institucions, el dret, la tècnica, l’experiència, les aportacions professionals, l’anàlisi científica, els procediments administratius. Perquè «no hi ha de fet vida privada si no és protegida per un ordre públic, una llar càlida no té intimitat si no és sota la tutela de la legalitat, d’un estat de tranquil·litat fundat en la llei i en la força i amb la condició d’un mínim de benestar assegurat per la divisió del treball, els intercanvis comercials, la justícia social i la ciutadania política»139.
  2. La veritable caritat és capaç d’incorporar tot això en el seu lliurament, i si s’ha d’expressar en el trobament de persona a persona, també és capaç d’arribar a una germana o un germà llunyà i fins i tot ignorat, a través dels diversos recursos que les institucions d’una societat organitzada, lliure i creativa són capaços de generar. Si anem al cas, també el bon samarità va necessitar l’existència d’un hostal que li permetés resoldre el que ell només en aquell moment no estava en condicions d’assegurar. L’amor al proïsme és realista i no desaprofita res que sigui necessari per a una transformació de la història que beneficiï els últims. Si no, de vegades es tenen ideologies d’esquerra o pensaments socials, juntament amb hàbits individualistes i procediments ineficaços que només arriben a uns pocs. Mentrestant, la multitud dels abandonats queda a mercè de la possible bona voluntat d’alguns. Això fa veure que és necessari fomentar no únicament una mística de la fraternitat sinó al mateix temps una organització mundial més eficient per ajudar a resoldre els problemes apressants dels abandonats que pateixen i moren en els països pobres. Això al seu torn implica que no hi ha una sola sortida possible, una única metodologia acceptable, una recepta econòmica que pugui ser aplicada igualment per tots, i pressuposa que també la ciència més rigorosa pugui proposar camins diferents.
  3. Tot això podria tenir poca consistència, si perdem la capacitat d’advertir la necessitat d’un canvi en els cors humans, en els hàbits i en els estils de vida. És el que passa quan la propaganda política, els mitjans i els constructors d’opinió pública persisteixen a fomentar una cultura individualista i ingènua davant els interessos econòmics desenfrenats i l’organització de les societats al servei dels qui ja tenen massa poder. Per això, la meva crítica al paradigma tecnocràtic no vol dir que només intentant controlar els seus excessos podrem estar assegurats, perquè el perill més gran no rau en les coses, en les realitats materials, en les organitzacions, sinó en la manera com les persones les utilitzen. L’assumpte és la fragilitat humana, la tendència constant a l’egoisme humà que forma part d’allò que la tradició cristiana anomena “concupiscència”: la inclinació de l’ésser humà a tancar-se en la immanència del seu propi jo, del seu grup, dels seus interessos mesquins. Aquesta concupiscència no és un defecte d’aquesta època. Ha existit des que l’home és home i simplement es transforma, adquireix diverses modalitats en cada segle, i finalment utilitza els instruments que el moment històric posa a la seva disposició. Però és possible dominar-la amb l’ajuda de Déu. i finalment emprant els instruments que el moment històric posa a la seva disposició. Però és possible dominar-la amb l’ajuda de Déu. i finalment utilitzar els instruments que el moment històric posa a la seva disposició. Però és possible dominar-la amb l’ajuda de Déu.
  4. La tasca educativa, el desenvolupament d’hàbits solidaris, la capacitat de pensar la vida humana més integralment, la fondària espiritual, calen per donar qualitat a les relacions humanes, de tal manera que sigui la mateixa societat la que reaccioni davant les seves iniquitats, les seves desviacions, els abusos dels poders econòmics, tecnològics, polítics o mediàtics. Hi ha visions liberals que ignoren aquest factor de la fragilitat humana, i imaginen un món que respon a un determinat ordre que per ell mateix podria assegurar el futur i la solució de tots els problemes.
  5. El mercat sol no ho resol tot, encara que una altra vegada ens vulguin fer creure aquest dogma de fe neoliberal. Es tracta d’un pensament pobre, repetitiu, que proposa sempre les mateixes receptes davant de qualsevol repte que es presenti. El neoliberalisme es reprodueix a si mateix sense més, acudint al màgic “vessament” o “degoteig” –sense nomenar-lo– com a únic camí per resoldre els problemes socials. No s’adverteix que el suposat vessament no resol la iniquitat, que és font de noves formes de violència que amenacen el teixit social. D’una banda, és imperiosa una política econòmica activa orientada a «promoure una economia que afavoreixi la diversitat productiva i la creativitat empresarial»140, perquè sigui possible augmentar els llocs de treball en lloc de reduir-los. L’especulació financera amb el guany fàcil com a fi fonamental continua causant estralls. D’altra banda, «sense formes internes de solidaritat i de confiança recíproca, el mercat no pot complir plenament la seva pròpia funció econòmica. Avui, precisament aquesta confiança ha fallat»141. La fi de la història no ha estat aquesta, i les receptes dogmàtiques de la teoria econòmica imperant han mostrat que no són infal·libles. La fragilitat dels sistemes mundials enfront de les pandèmies ha evidenciat que no tot es resol amb la llibertat de mercat i que, a més de rehabilitar una sana política que no estigui sotmesa al dictat de les finances, «hem de tornar a portar la dignitat humana al centre i que sobre aquest pilar es construeixin les estructures socials alternatives que necessitem»142.
  6. En certes visions economicistes tancades i monocromàtiques, sembla que no hi troben lloc, per exemple, els moviments populars que aglutinen desocupats, treballadors precaris i informals i a tants altres que no entren fàcilment en les vies ja establerts. En realitat, aquests gesten diverses formes d’economia popular i de producció comunitària. Cal pensar en la participació social, política i econòmica de tal manera «que inclogui els moviments populars i animi les estructures de govern locals, nacionals i internacionals amb aquell torrent d’energia moral que sorgeix de la incorporació dels exclosos en la construcció del destí comú» i al seu torn és bo promoure que «aquests moviments, aquestes experiències de solidaritat que creixen des de baix, des del subsol de la planeta, conflueixin, estiguin més coordinades, es trobin»143. Però sense trair el seu estil característic, perquè ells «són sembradors de canvi, promotors d’un procés en el qual conflueixen milions d’accions grans i petites encadenades creativament, com en una poesia»144. En aquest sentit són “poetes socials”, que treballen, proposen, promouen i alliberen a la seva manera. Amb ells serà possible un desenvolupament humà integral, que implica superar «aquesta idea de les polítiques socials concebudes com una política envers als pobres però mai amb els pobres, mai de pobres i molt menys s’insereix en un projecte que reunifiqui els pobles»145. Encara que molestin, encara que alguns “pensadors” no sàpiguen com classificar-los, cal tenir la valentia de reconèixer que sense ells «la democràcia s’atrofia, esdevé en un nominalisme, una formalitat, perd representativitat, es va descarnant perquè deixa fora el poble en la seva lluita quotidiana per la dignitat, en la construcció del seu destí»146.

El poder internacional

  1. Em permeto repetir que «la crisi financera de 2007-2008 era l’ocasió per al desenvolupament d’una nova economia més atenta als principis ètics i per a una nova regulació de l’activitat financera especulativa i de la riquesa fictícia. Però no hi va haver una reacció que portés a repensar els criteris obsolets que continuen regint el món»147. És més, sembla que les veritables estratègies que es van desenvolupar posteriorment en el món es van orientar a més individualisme, a més desintegració, a més llibertat per als veritables poderosos que sempre troben la manera de sortir indemnes.
  2. Voldria insistir que «donar a cadascú allò que és seu, seguint la definició clàssica de justícia, vol dir que cap individu o grup humà no es pot considerar omnipotent, autoritzat a passar per sobre de la dignitat i dels drets de les altres persones singulars o de les seves agrupacions socials. La distribució fàctica del poder –sigui, sobretot, polític, econòmic, de defensa, tecnològic– entre una pluralitat de subjectes i la creació d’un sistema jurídic de regulació de les pretensions i interessos, concreta la limitació del poder. El panorama mundial avui ens presenta, però, molts falsos drets, i, alhora, grans sectors indefensos, víctimes més aviat d’un mal exercici de poder»148.
  3. El segle XXI «és escenari d’un debilitament de poder dels Estats nacionals, sobretot perquè la dimensió economicofinancera, de característiques transnacionals, tendeix a predominar sobre la política. En aquest context, esdevé indispensable la maduració d’institucions internacionals més fortes i eficaçment organitzades, amb autoritats designades equitativament per acord entre els governs nacionals, i dotades de poder per sancionar»149. Quan es parla de la possibilitat d’alguna forma d’autoritat mundial regulada pel dret150, no necessàriament s’ha de pensar en una autoritat personal. Tot amb tot, almenys hauria d’incloure la gestació d’organitzacions mundials més eficaces, dotades d’autoritat per assegurar el bé comú mundial, l’erradicació de la fam i la misèria, i la defensa certa dels drets humans fonamentals.
  4. En aquesta línia, recordo que cal una reforma «tant de l’Organització de les Nacions Unides com de l’arquitectura econòmica i financera internacional, perquè es doni una concreció real al concepte de família de nacions»151. Sens dubte això suposa límits jurídics precisos que evitin que es tracti d’una autoritat cooptada per uns pocs països, i que al seu torn impedeixin imposicions culturals o la reducció de les llibertats bàsiques de les nacions més febles a causa de diferències ideològiques. Perquè «la Comunitat Internacional és una comunitat jurídica fundada en la sobirania de cada un dels Estats membres, sense vincles de subordinació que neguin o limitin la seva independència»152. Però «la tasca de les Nacions Unides, a partir dels postulats del Preàmbul i dels primers articles de la seva Carta Constitucional, pot ser vista com el desenvolupament i la promoció de la sobirania del dret, sabent que la justícia és requisit indispensable per a obtenir l’ideal de la fraternitat universal. […] Cal assegurar l’imperi incontestat del dret i l’infatigable recurs a la negociació, als bons oficis i a l’arbitratge, com proposa la Carta de les Nacions Unides, veritable norma jurídica fonamental»153. Cal evitar que aquesta Organització sigui deslegitimitzada, perquè els seus problemes o deficiències poden afrontats i resolts conjuntament.
  5. Calen coratge i generositat amb vista a establir lliurement determinats objectius comuns i assegurar el compliment en tot el món d’algunes normes bàsiques. Perquè això sigui realment útil, s’ha de sostenir «l’exigència de mantenir els acords subscrits –pacta sunt servanda–»154 de manera que s’eviti «la temptació d’apel·lar al dret de la força més que a la força del dret»155. Això requereix enfortir «els instruments normatius per a la solució pacífica de les controvèrsies de manera que es reforcin el seu abast i la seva obligatorietat»156. Entre aquests instruments normatius, han de ser afavorits els acords multilaterals entre els Estats, perquè garanteixen millor que els acords bilaterals la cura d’un bé comú realment universal i la protecció dels Estats més febles.
  6. Gràcies a Déu tantes agrupacions i organitzacions de la societat civil ajuden a pal·liar les debilitats de la Comunitat internacional, la seva falta de coordinació en situacions complexes, la seva falta d’atenció respecte a drets humans fonamentals i a situacions molt crítiques d’alguns grups. Així adquireix una expressió concreta el principi de subsidiarietat, que garanteix la participació i l’acció de les comunitats i organitzacions de menor rang, les quals complementen l’acció de l’Estat. Moltes vegades desenvolupen esforços admirables pensant en el bé comú i alguns dels seus membres arriben a realitzar gestos veritablement heroics que mostren de quanta bellesa encara és capaç la nostra humanitat.

132. Antonio Spadaro, S.J., Las huellas de un pastor. Una conversación con el Papa Francisco, en: Jorge Mario Bergoglio – Papa Francisco,En tus ojos está mi palabra. Homilías y Discurss de Buenos Aires (1999-2013), Publicaciones Claretianas, Madrid 2017, 24-25; cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 220-221: AAS 105 (2013), 1110-1111.

133. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 204: AAS 105 (2013), 1106.

134. Ibid.: AAS 105 (2013), 1105-1106.

135. Ibid., 202: AAS 105 (2013), 1105.

136. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 128: AAS 107 (2015), 898.

137. Discurs al Cos diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (12 gener 2015): AAS 107 (2015), 165; Insegnamenti, (16 gener 2015), p. 10; cf. Discurs als participants en l’Encontre mundial de Moviments populars (28 octubre 2014): AAS 106 (2014), 851-859.

138. Quelcom semblant pot dir-se de la categoría bíblica de “Regne de Déu”.

139. Paul Ricoeur, Histoire et vérité, ed. Le Seuil, París 1967, 122.

140. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 129: AAS 107 (2015), 899.

141. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 35: AAS 101 (2009), 670.

142. Discurs als participants en l’Encontre mundial de Moviments populars (28 octubre 2014): AAS 106 (2014), 858.

143. Ibid.

144. Discurs als participants en l’Encontre mundial de Moviments populars (5 novembre 2016): L’Osservatore Romano, 7-8 novembre 2016, pp. 4-5.

145. Ibid., p. 8.

146. Ibid.

147. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 189: AAS 107 (2015), 922.

148. Discurs a l’Organització de les Nacions Unides,New York (25 setembre 2015): AAS 107 (2015), 1037.

149- Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 175: AAS 107 (2015), 916-917.

150. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 67: AAS 101 (2009), 700701.

151. Ibid.:AAS 101 (2009), 700.

152. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església,

153. Discurs a l’Organització de les Nacions Unides, New York (25 setembre 2015): AAS 107 (2015), 1037.1041.

154. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església,

155. Joan Pau II, Missatge per a la 37.ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2004, 5: AAS 96 (2004), 117.

156. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església,


You may also like...