Els recents esdeveniments en el món àrab que, de manera inesperada i amb inusual rapidesa, estan transformant el panorama polític de l’Orient Mitjà, han posat una vegada més en evidència que els veritables protagonistes de la història no són les ideologies o els Estats, sinó els pobles i les persones que no es resignen a una situació injusta. Un jove egipci escrivia al seu portal de Facebook, el mateix dia que abandonava el poder el president Mubàrak: «Hem estat nosaltres els qui ho hem aconseguit, tot el poble egipci».
Crec que Antoni Bassas, des de Washington, ha expressat bé el que està a l’arrel d’aquest fenomen, dient que «la història és sempre la mateixa: la lluita d’un poble per la seva dignitat col·lectiva i el desig humà de llibertat capaç de convertir-se en una
L’home ha estat creat per Déu lliure i responsable del propi destí, i aquest projecte personal de llibertat i de responsabilitat pren forma i es materialitza sempre amb i per la comunitat de la qual es forma part. L’home no es pot realitzar plenament com a tal sinó en la llibertat i juntament amb els altres. I aquests “altres” són tots els altres, considerats com a iguals i posseïdors de la mateixa dignitat que es desitja veure reconeguda per a un mateix. Aquesta visió universalista de l’humanisme cristià, tanmateix, és genuïna i autèntica només si s’encarna en l’àmbit natural d’acció de cada persona, que té en la pertinença a un col·lectiu nacional determinat un punt de referència fonamental.
A la plaça Tahrir del Caire, durant els divuit dies que es convertí en el centre neuràlgic de la resistència del poble egipci al règim establert, entre moltes proclames democratitzadores i sobretot quan el panorama es posava més negre, una expressió molt estimada pels musulmans es féu sentir sovint enmig de la multitud congregada: Allah’ Akbar, “Déu és més gran!”. Per més contrarietats que les persones i els pobles hagin d’afrontar, la darrera paraula no la tenen ni els dictadors ni les circumstàncies adverses, sinó Déu que està per damunt de tots i de tot i que, més o menys visiblement, acompanya providentment els homes i els pobles, que Ell estima.
La fe en Déu Omnipotent i Misericordiós, Senyor de la història, ens agermana cristians, musulmans i jueus. Aquesta fe no hauria de dur mai a teocràcies fonamentalistes ni justificar dictadures que s’aprofiten dels sentiments religiosos per als interessos d’uns pocs. Creure en Déu porta a creure en l’home i en els pobles, i és per això que la fe és un mòbil potent que impel·leix a treballar per la democràcia i la justícia social. Perquè Déu és sempre el Déu de tothom i de tots els pobles, i vol el bé del poble. I allò que vol el poble quan està mogut per causes nobles, és allò que vol Déu: Vox populi, vox Dei.
Cinto Busquet
La Seu d’Urgell, febrer 2011
