Dilluns 28 de juny vaig tornar a Catalunya després de 26 anys vivint-ne fora. El mateix dia, el Tribunal Constitucional feia pública la seva sentència sobre l’Estatut d’Autonomia. Disset anys viscuts al Japó, m’han fet adonar de la meva identitat cultural com a occidental i com a europeu. Vuit anys viscuts a Itàlia, de la meva identitat “hispànica”. Un any viscut a Suïssa, m’ha fet entendre què vol dir un Estat basat realment en la voluntat lliure d’un poble i en el respecte de la pluralitat. Els vint-i-sis anys viscuts lluny de la meva terra i del meu poble, m’han confirmat que tinc una sola pàtria amb la qual el meu cor “vibra”: Catalunya.
Crec que amb el meu currículum existencial i amb el meu compromís eclesial, ningú no em pot titllar de localista o d’insolidari. A més a més, des de molt jove, estic vinculat al Moviment dels Focolars, una institució eclesial que té com a finalitat específica treballar per la unitat dels homes i dels pobles, anant més enllà de barreres religioses, polítiques, culturals o socials. Crec en la unitat radical de la família humana, que s’arrela en Déu mateix: perfecta unitat en la distinció del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant.
En aquest tombant històric, en el qual és evident que cal pensar de nou les regles de convivència entre els pobles que avui componen l’Estat espanyol, crec que els cristians de totes les bandes i sensibilitats hauríem de ser llavor de diàleg i exemple d’obertura mental, tot tractant de superar les reaccions viscerals que sovint es manifesten quan es toca el sentiment nacional de les persones.
«El dissabte ha estat fet per a l’home, i no l’home per al dissabte» (Mc 2,27), ha dit Jesús. El criteri màxim de l’Evangeli és l’home en ell mateix, no la norma establerta o la tradició: la llibertat i la dignitat de l’home, i per tant dels pobles. Segons l’article 2 de la Constitució espanyola, aquesta «es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols». En aquesta afirmació, estic convençut que rau la clau de tot el problema. Un Estat s’ha de fonamentar en la lliure voluntat dels homes i dels pobles que està destinat a servir: no es pot autoproclamar com a principi absolut.
Des dels temps de l’Imperi Romà fins al segle XVII, Hispània (o Espanya, digueu-ne com vulgueu) comprenia també Portugal. Per enquadrar correctament el problema “espanyol”, crec que cal tenir-ho present. Som al segle XXI, i Hispània fa part de la Unió Europea. Ningú no vol crear fronteres ni crear conflictes. Els pobles hispànics estem geogràficament i culturalment agermanats des dels inicis de la història, però al llarg dels segles ens hem governat i estructurat de diverses maneres. Els cristians “hispànics” tenim una ocasió única per afavorir una comprensió i un respecte més grans entre els nostres respectius pobles.
Cinto Busquet
La Seu d’Urgell, juliol 2010
