La detenció al Vaticà de Paolo Gabriele, l’ajudant de cambra del Papa Benet, així com la destitució fulminant d’Ettore Gotti Tedeschi com a President de l’Institut per a les Obres de Religió (IOR), organisme financer que exerceix com a banc vaticà, han provocat en les darreres setmanes tota mena de conjectures sobre suposats xocs d’interessos i guerres de poder a l’interior de la Ciutat del Vaticà. El degoteig de documents pontificis confidencials cap als mitjans de comunicació ha alimentat intencionadament una imatge turbulenta i poc evangèlica del govern central de l’Església universal, tot presentant el Pontífex com un home aïllat i insuficientment informat, sotmès a les pressions de grups oposats.
Els qui ens tenen acostumats a la crítica fàcil envers la jerarquia eclesiàstica i el Papat en concret, han tingut una bona oportunitat per tornar a proposar les seves tesis sobre l’anacronisme de certes estructures vaticanes i per dibuixar-nos la cúria romana com un niu d’escurçons verinosos o un cau de llops famolencs. En aquest nou intent de caricaturitzar l’Església, tanmateix, la grandesa moral de Benet XVI i la credibilitat inqüestionable de la Santa Seu en el seu conjunt, tot i que la seva gestió administrativa i econòmica pugui probablement ser millorada, s’han vist sens dubte reforçades.
A l’audiència general del 13 de juny, tot comentant sant Pau que escriu que és més fort precisament en la feblesa per la potència de Crist (cf. 2Co 12,8-10), el Papa afirmava: «El Senyor no ens allibera dels mals, sinó que ens ajuda a madurar en els sofriments, en les dificultats, en les persecucions (…) No és la potència dels nostres mitjans, de les nostres virtuts, de les nostres capacitats, allò que realitza el Regne de Déu, sinó que és Déu qui obra meravelles justament a través de la nostra feblesa, la nostra insuficient capacitat per a la tasca encomanada».
Qui té un esguard de fe sobre els esdeveniments i qui viu de fe, sap que tot pot contribuir en darrer terme a un bé més gran. Escàndols i intrigues no vénen de Déu, però poden transformar-se en una circumstància que afavoreixi la conversió i ajudi a entendre millor allò que Ell vol. Certament, també l’Església com a institució té sempre necessitat de renovar-se i purificar-se a la llum de l’Evangeli, i una major transparència en les dinàmiques de govern i en l’administració dels béns i dels recursos ajudarà l’Església a ser més creïble en el context actual. No hem de tenir cap por de qui creu poder fer-nos mal difonent informacions més o menys tendencioses, «perquè no hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber» (Mt 10,26).
Cinto Busquet
La Seu d’Urgell, juny 2012
