Els conceptes de diàleg i pacte són idees fonamentals en la reflexió teològica cristiana. Déu crida l’ésser humà a l’existència perquè vol entrar en diàleg amorós amb ell. Déu en Ell mateix és diàleg d’amor il·limitat entre el Pare i el Fill en l’Esperit Sant: unitat perfecta en el respecte absolut de la distinció. Jesús de Nazaret és la Paraula Encarnada que segella definitivament l’Aliança (=Pacte) entre Déu i la Humanitat. Així com Déu no força ni obliga sinó que convida a acollir lliurement la seva proposta de diàleg filial i relació confiada amb Ell, així nosaltres hauríem de dialogar i vincular-nos amorosament en la plena llibertat i coresponsabilitat els uns amb els altres.
La fe cristiana no és ni ideologia ni doctrina abstracta deslligada de la història personal i col·lectiva. És llum global que dóna sentit i fa veure el compromís que hem de prendre envers els altres i envers la societat de la qual formem part. La temptació de relegar la religió a l’àmbit dels sentiments i de les devocions privades està sempre latent, i cal recordar-nos que una fe que no s’encarna en tots els àmbits de la vida té poc a veure amb la proposta de Jesús de Nazaret i amb la praxi bimil·lenària de l’Església. És per això que no podem deixar de reflexionar sobre el procés d’emancipació del poble català des de les categories del pensament cristià.
Unionistes, sobiranistes i independentistes, tots parlen de la necessitat de diàleg entre els diversos actors socials implicats, especialment entre el govern espanyol i el govern català, però no tots coincideixen en els mateixos paràmetres a l’hora de definir-ne els límits i la modalitat. La sensibilitat cristiana concep el diàleg des de la dignitat i la igualtat de totes les parts implicades, i rebutja tot tipus d’imposició d’una part envers l’altra en nom de criteris aliens als drets naturals fonamentals dels individus i de les societats.
És per això que no és pot parlar de voluntat sincera i plena de diàleg quan no s’està disposat a acceptar com a sortida possible la proposta que propugna l’altra part, per més que a un no li pugui agradar o li pugui semblar forassenyada. Cal un diàleg on les dues opcions en joc, la continuïtat d’Espanya com la coneixem avui i la independència de Catalunya, siguin admeses com a possibles solucions de l’aparent atzucac institucional on ens trobem. Només des d’un diàleg polític d’aquesta qualitat es pot arribar a pactes que satisfacin la majoria, i té sentit per ambdues parts fer concessions. En el cas que una de les parts s’entesti a no reconèixer els drets de l’altra, legítimament aquesta, sobretot si es troba en inferioritat de condicions, es veurà abocada malauradament a actuar sense pactar i sense comptar amb l’aprovació de l’altra.
Cinto Busquet