Lizzie Velásquez, una jove del Texas que està per complir els seus vint-i-cinc anys, va ser definida i presentada malèvolament a les xarxes socials, per alguns companys d’escola quan era adolescent, com “la dona més lletja del món”. La qüestió és que, a causa d’una malaltia congènita molt rara, no acumula gens de greixos en el seu organisme, i per aquest motiu no ha superat mai els 29 kg de pes, tot i ser més aviat alta. Des del naixement estava estigmatitzada, ja que els metges diagnosticaren que no podria mai parlar, caminar, pensar o fer res per ella mateixa. Tanmateix, no fou així; i malgrat no veure-hi d’un ull i nombroses dificultats que ha hagut d’afrontar, la Lizzie, comptant sempre amb el suport i l’afecte dels seus pares, catòlics practicants, ha pogut obrir-se un camí i dur a terme els seus somnis. Ha acabat estudis universitaris, té ja tres llibres publicats i una seva intervenció pública del 5 de desembre passat, penjada a YouTube, ha estat visualitzada fins ara per més de sis milions de persones.
La Lizzie explica que els seus pares no es van preguntar per què els havia tocat a ells una filla així, sinó que van decidir d’estimar-la tant com podrien. Reconeix que de petita volia ser diferent i pregava demanant això, fins que va entendre que no havia de deixar que la malaltia la definís a ella mateixa com a persona i hi va reconèixer una especial benedicció de Déu. És commovedora la seva crida a ser sempre positius: «Tu ets el qui defineixes la vida. Tu ets el qui està assegut al volant del cotxe de la teva pròpia vida. (…) Utilitzeu la vostra negativitat per esdevenir millors, i guanyareu sempre. He tingut una vida realment difícil, però n’estic agraïda».
Darrere un rostre a primer cop d’ull poc agradable, hi ha una gran dona que ha sabut conrear la veritable bellesa, la que ve del més endins del cor d’una persona, i que ha aconseguit transformar les pròpies limitacions físiques en una oportunitat per donar el millor de si mateixa i ajudar altres persones, més o menys acomplexades per suposades condicions desfavorables, a sortir del propi forat negre.
Considerem i classifiquem massa fàcilment les persones per la primera impressió que ens fan; i això, almenys des de l’òptica evangèlica, és sempre un error. També la nostra autoestima depèn massa sovint d’allò que els altres pensen o diuen de nosaltres. I siguin quines siguin les aparences, tant en nosaltres mateixos com en els altres, la veritat més profunda és que tal com som, i en qualsevol situació ens trobem, som capaços d’estimar perquè som estimats incondicionalment per Déu; i adonar-nos d’això i viure conseqüentment, és allò que ens embelleix de debò.
Cinto Busquet
Puigcerdà, març 2014
