He fet fa poc seixanta anys. No m’hi veig com un senyor gran d’aquesta edat. I tanmateix mirant enrere, són tantes les experiències i els moments viscuts, que m’adono que efectivament els anys han passat i que molt probablement almenys dos terços de la vida ja els he gastats. Si fos possible fer marxa enrere, certament algunes coses no les tornaria a fer i d’altres, sens dubte, les faria de nou amb tota la il·lusió del món.
No tornaria a dedicar temps i esforços en estudis, feines o activitats que no m’hagin ajudat a madurar com a persona i a créixer com a cristià.
No tornaria a donar importància a ximpleries que no en tenen cap ni a amoïnar-me inútilment per voler preveure abans d’hora el que el futur m’havia de procurar.
No tornaria a deixar-me engolir per la tristesa i el desànim quan se’m van tancar portes al darrere i no veia ni portes ni finestres que se m’obrissin al davant.
Em fiaria més dels altres i de Déu, i desconfiaria més de mi mateix, sobretot quan ho veiés tot molt negre i no em sentís amb forces per tirar endavant.
Tornaria sovint a somiar que puc col·laborar a fer més harmoniós i més humà almenys el meu entorn, i a engrescar-me en projectes que han millorat la vida d’alguns i a vegades de molts.
Tornaria a comprometre’m com a cristià que soc, sentint l’Església com al meu hàbitat privilegiat, des d’on puc treballar perquè la Llum i la Bondat puguin vèncer els embats del Mal i la Foscor en la turmentada història de la humanitat, i en qualsevol cas triomfar en el meu cor.
Tornaria a dir el meu sí sense condicions a Jesús, per poder conviure íntimament amb Ell i compartir fraternalment amb altres seguidors seus la pau i la joia interiors que Ell m’ha donat, i perquè m’enviés a on volgués i es mostrés a altres persones a través meu també.
Tornaria a creure que no som fruit de l’atzar i que el qui ens ha cridat a existir vetlla personalment per cadascun de nosaltres i per tots. Tornaria a esperar que tot pot tenir un sentit i que hi ha Vida Interpersonal en el Més Enllà. Tornaria a estimar, perquè sense l’Amor tot esdevé buit i fosc.
Cinto Busquet
