Estem cansats, Senyor,
però molts esperançats.
Cansats que ens diguin
què som i què deixem de ser
sense tenir en compte
els nostres sentiments
i les nostres aspiracions,
sense ser suficientment
escoltats i respectats,
sense ser reconeguts
per allò que realment som
i volem continuar essent,
havent de sentir-nos sempre
la mateixa cançó enfadosa
que som només una part d’ells
i que no tenim dret a decidir
per nosaltres mateixos
el nostre futur en llibertat.
Estem cansats, Senyor,
de tants retrets injustos
que ens obliguen a justificar
la nostra lluita per poder ser
allò que Vós heu volgut
que fóssim com a poble
i com a país diferent.
Però tot i això estem
tossudament esperançats
perquè sabem que la Veritat
a la fi sempre s’imposa
i assolirem certament un futur
on tots ens sentim còmodes
i puguem viure agermanats
reconeixent-nos iguals
en dignitat i en drets.
Que mai no ens aclapari
la repetida incomprensió
dels qui ja no tenen raons
i ens combaten visceralment
creient que només així
podran sortir-se’n novament
a fer-nos combregar resignats
amb velles rodes de molí.
Que la Llum i la Pau
del vostre Sant Esperit
ompli els cors de tots,
més enllà de bàndols,
de posicions i d’opinions,
i pugui ser finalment
la nostra Pell de Brau
una casa compartida
on la llibertat triomfi
i l’entesa solidària
entre pobles sobirans
ja no sigui una quimera
sinó el fonament indiscutible
d’una justa convivència
on hi hagi lloc per a tots.
Cinto Busquet
