Fratelli Tutti / capítol 1 n. 29-41

 Fratelli Tutti  29-41

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL PRIMER
LES OMBRES D’UN MÓN TANCAT n. 9-55

GLOBALITZACIÓ I PROGRÉS SENSE UN RUMB COMÚ n. 29-31

LES PANDÈMIES I ALTRES FLAGELLS DE LA HISTÒRIA n. 32-36

SENSE DIGNITAT HUMANA EN LES FRONTERES n. 37-41

Escoltar l’àudio:

Globalització i progrés sense un rumb comú

  1. Amb el Gran Imam Ahmad Al-Tayyeb no ignorem els avenços positius que s’han donat en la ciència, en la tecnologia, en la medicina, en la indústria i en el benestar, sobretot en els països desenvolupats. No obstant això, «subratllem que, al costat d’aquests progressos històrics, grans i valuosos, es constata un deteriorament de l’ètica, que condiciona l’acció internacional, i un debilitament dels valors espirituals i del sentit de responsabilitat. Tot això contribueix al fet que es difongui una sensació general de frustració, de soledat i de desesperació. […] Neixen focus de tensió i s’acumulen armes i municions, en una situació mundial dominada per la incertesa, la desil·lusió i la por al futur i controlada per interessos econòmics miops». També assenyalem «les fortes crisis polítiques, la injustícia i la manca d’una distribució equitativa dels recursos naturals. […] Pel que fa a les crisis que porten a la mort milions de nens, reduïts ja a esquelets humans –a causa de la pobresa i de la fam–, regna un silenci internacional inacceptable»27. Davant d’aquest panorama, si bé ens captiven molts avenços, no advertim un rumb realment humà.
  2. En el món actual els sentiments de pertinença a una mateixa humanitat s’afebleixen, i el somni de construir junts la justícia i la pau sembla una utopia d’altres èpoques. Veiem com impera una indiferència còmoda, freda i globalitzada, filla d’una profunda desil·lusió que s’amaga rere l’engany d’una il·lusió: creure que podem ser totpoderosos i oblidar que estem tots a la mateixa barca. Aquest desengany que deixa enrere els grans valors fraterns porta «a una mena de cinisme. Aquesta és la temptació que nosaltres tenim davant, si anem per aquest camí de la desil·lusió o de la decepció. […] L’aïllament i el tancament en un mateix o en els propis interessos mai no són el camí per tornar esperança i obrar una renovació, sinó que és la proximitat, la cultura del trobament. Aïllament, no; proximitat, sí. Cultura de l’enfrontament, no; cultura del trobament, sí »28.
  3. En aquest món que corre sense un rumb comú, es respira una atmosfera on «la distància entre l’obsessió pel propi benestar i la felicitat compartida de la humanitat s’amplia fins al punt que fa la impressió que s’està produint un veritable cisma entre l’individu i la comunitat humana. […] Perquè una cosa és sentir-se obligats a viure junts, i una altra molt diferent és apreciar la riquesa i la bellesa de les llavors de la vida en comú que cal buscar i conrear junts»29. Avança la tecnologia sense pausa, però «que bonic seria si al creixement de les innovacions científiques i tecnològiques correspongués també una equitat i una inclusió social cada vegada més grans! Que bonic seria que a mesura que descobrim nous planetes llunyans, tornéssim a descobrir les necessitats del germà o de la germana en òrbita al voltant meu!»30.

Les pandèmies i altres flagells de la història

  1. És veritat que una tragèdia global com la pandèmia de la Covid-19 va despertar durant un temps la consciència de ser una comunitat mundial que navega en una mateixa barca, on el mal d’un perjudica a tots. Recordem que ningú no se salva sol, que únicament és possible salvar-se junts. Per això vaig dir que «la tempesta desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert aquestes falses i supèrflues seguretats amb les qual havíem construït les nostres agendes, els nostres projectes, rutines i prioritats. […] Amb la tempesta, va caure el

maquillatge d’aquests estereotips amb què disfressàvem els nostres egos sempre pretensiosos de voler aparentar; i va deixar al descobert, una vegada més, aquesta beneïda pertinença comuna de la qual no podem ni volem evadir-nos; aquesta pertinença de germans»31.

  1. El món avançava de manera implacable cap a una economia que, utilitzant els avenços tecnològics, procurava reduir els “costos humans”, i alguns pretenien fer-nos creure que n’hi havia prou la llibertat de mercat perquè tot estigués assegurat. Però el cop dur i inesperat d’aquesta pandèmia fora de control ha obligat per la força a tornar a pensar en els éssers humans, en tots, més que en el benefici d’alguns. Avui podem reconèixer que «ens hem alimentat amb somnis d’esplendor i grandesa i hem acabat menjant distracció, tancament i solitud; ens hem empatxat de connexions i hem perdut el gust de la fraternitat. Hem buscat el resultat ràpid i segur i ens veiem aclaparats per la impaciència i l’ansietat. Presos de la virtualitat hem perdut el gust i el sabor de la realitat»32. El dolor, la incertesa, la por i la consciència dels propis límits que ha despertat la pandèmia, fan ressonar la crida a repensar els nostres estils de vida, les nostres relacions, l’organització de les nostres societats i sobretot el sentit de la nostra existència.
  2. Si tot està connectat, és difícil pensar que aquest desastre mundial no tingui relació amb la nostra manera d’enfrontar la realitat, pretenent ser amos de la pròpia vida i de tot el que existeix. No vull dir que es tracta d’una mena de càstig diví. Tampoc n’hi hauria prou amb afirmar que el dany causat a la natura acaba cobrant-se els nostres atropellaments. És la realitat mateixa que gemega i es rebel·la. Ve a la ment el cèlebre vers del poeta Virgili que evoca les llàgrimes de les coses o de la història33.
  3. Però oblidem ràpidament les lliçons de la història, «mestra de vida»34. Passada la crisi sanitària, la pitjor reacció seria la de caure encara més en una febre consumista i en noves formes de autopreservació egoista. Tant de bo que a la fi ja no hi siguin “els altres”, sinó només un “nosaltres”. Tant de bo que no es tracti d’un altre episodi sever de la història del qual no hàgim estat capaços d’aprendre. Tant de bo que no ens oblidem de la gent gran que van morir per falta de respiradors, en part com a resultat de sistemes de salut desmantellats any rere any. Tant de bo que tant de dolor no sigui inútil, que donem un salt cap a una forma nova de vida i descobrim definitivament que ens necessitem i ens devem els uns als altres, perquè la humanitat reneixi amb tots els rostres, totes les mans i totes les veus, més enllà de les fronteres que hem creat.
  4. Si no aconseguim recuperar la passió compartida per una comunitat de pertinença i de solidaritat, a la qual destinar temps, esforç i béns, la il·lusió global que ens enganya caurà ruïnosament i en deixarà molts a mercè de la nàusea i el buit. A més, no s’hauria d’ignorar ingènuament que «l’obsessió per un estil de vida consumista, sobretot quan només uns pocs puguin sostenir-lo, només podrà provocar violència i destrucció recíproca»35. El “campi qui pugui” es traduirà ràpidament en el “tots contra tots”, i això serà pitjor que una pandèmia.

Sense dignitat humana en les fronteres

  1. Tant des d’alguns règims polítics populistes com des de plantejaments econòmics liberals, se sosté que cal evitar com sigui l’arribada de persones migrants. Al mateix temps s’argumenta que convé limitar l’ajuda als països pobres, de manera que toquin fons i decideixin prendre mesures d’austeritat. No s’adverteix que, darrere d’aquestes afirmacions abstractes difícils de sostenir, hi ha moltes vides que s’estripen. Molts escapen de la guerra, de persecucions, de catàstrofes naturals. D’altres, amb tot dret, «busquen oportunitats per a ells i per a les seves famílies. Somien amb un futur millor i volen crear les condicions perquè es faci realitat»36.
  2. Lamentablement, altres són «atrets per la cultura occidental, de vegades amb expectatives poc realistes que els exposen a grans desil·lusions. Traficants sense escrúpols, sovint vinculats als càrtels de la droga i de les armes, exploten la situació de feblesa dels immigrants, que al llarg del seu viatge amb massa freqüència experimenten la violència, el tràfic de persones, l’abús psicològic i físic, i sofriments indescriptibles»37. Els que emigren «han de separar-se del seu propi context d’origen i sovint viuen un desarrelament cultural i religiós. La fractura també fa a les comunitats d’origen, que perden els elements més vigorosos i emprenedors, i a les famílies, en particular quan emigra un dels pares o tots dos, deixant els fills al país d’origen»38. Per tant, també «cal reafirmar el dret a no emigrar, és a dir, a tenir les condicions per a romandre en la pròpia terra»39.
  3. A més, «en alguns països d’arribada, els fenòmens migratoris susciten alarma i por, sovint fomentats i explotats amb fins polítics. Es difon així una mentalitat xenòfoba, de gent tancada i replegada sobre si mateixa»40. Els emigrants no són considerats prou dignes per participar en la vida social com qualsevol altre, i s’oblida que tenen la mateixa dignitat intrínseca de qualsevol persona. Per tant, han de ser «protagonistes del seu propi rescat»41.

Mai no es dirà que no són humans però, en la pràctica, amb les decisions i la manera de tractar-los, s’expressa que se’ls considera menys valuosos, menys importants, menys humans. És inacceptable que els cristians comparteixin aquesta mentalitat i aquestes actituds, fent prevaler de vegades certes preferències polítiques per sobre de profundes conviccions de la pròpia fe: la inalienable dignitat de cada persona humana més enllà del seu origen, color o religió, i la llei suprema de l’amor fratern.

  1. «Les migracions constituiran un element determinant del futur del món»42. Però avui estan afectades per una «pèrdua d’aquest “sentit de la responsabilitat fraterna”, sobre el qual es basa tota societat civil».43 Europa, per exemple, corre seriosos riscos d’anar per aquest camí. Tot amb tot, «inspirant-se en el seu gran patrimoni cultural i religiós, té els instruments necessaris per defensar la centralitat de la persona humana i trobar un just equilibri entre el deure moral de tutelar els drets dels seus ciutadans, d’una banda, i, de l’altra, el de garantir l’assistència i l’acollida dels emigrants»44.
  2. Comprenc que davant les persones emigrants alguns tinguin dubtes i sentin temors. Ho entenc com a part de l’instint natural d’autodefensa. Però també és veritat que una persona i un poble només són fecunds si saben integrar creativament en el seu interior l’obertura als altres. Convido a anar més enllà d’aquestes reaccions primàries, perquè «el problema és quan aquests dubtes i aquestes pors condicionen la nostra forma de pensar i d’actuar fins al punt de convertir-nos en éssers intolerants, tancats i potser, sense adonar-nos, fins i tot racistes. La por ens priva així del desig i de la capacitat de trobament amb l’altre »45.

You may also like...