Des de fa temps, l’arquebisbe de Milà, el cardenal Dionigi Tettamanzi, no és vist amb bons ulls pels dirigents de la Lega Nord, el partit d’Umberto Bossi que ha creat de bell nou als anys noranta la idea d’un Nord Itàlia independent sota el nom de Padània i que forma part de l’actual coalició del govern italià encapçalat per Silvio Berlusconi.
El cardenal s’ha mantingut sempre al costat dels més desfavorits i ha promogut la solidaritat amb els immigrants, i això fa nosa als qui basen el seu programa polític en la defensa dels propis privilegis i en l’exclusió del qui és divers. Després d’un recent desallotjament de 250 gitanos als afores de Milà per part de l’autoritat pública, ha encoratjat i lloat l’acció de parròquies i de famílies dels barris afectats a fi de garantir un acolliment digne dels zíngars i la continuïtat de la inserció de la seva mainada a escola. «La resposta de la Ciutat i de les Institucions a la presència dels gitanos no pot ser una acció de força, sense alternatives i expectatives, sense finalitats constructives», ha escrit sense embuts, i això ha provocat que hagi estat titllat d’«eclesiàstic d’esquerres» i s’hagi dit que sembla més aviat un imam que no pas un cardenal, pel fet de propiciar l’entesa amb el món islàmic i la integració dels nouvinguts musulmans.
Davant de qui propugna una identitat cultural d’arrels cristianes que tendeix a discriminar i a rebutjar el qui ve de fora, Tettamanzi ha precisat que les arrels cristianes són importantíssimes, però que el Senyor jutja no només per les arrels sinó «per les flors i els fruits que aquestes arrels fan sorgir» i que flors i fruits «han de ser confrontats amb l’Evangeli i, per dir-ho amb temes laics, amb la dignitat personal de tot ésser humà».
Els bisbes, en l’Església i en la societat, han de ser sempre super partes en el sentit bo de l’expressió, que no vol dir indiferència: no prenen partit de manera interessada per una opció parcial, sinó que sostenen i promouen tot el que està d’acord amb l’Evangeli, i denuncien amb fermesa tot allò que hi és contrari. En aquest sentit, l’arquebisbe de Milà n’ha estat i n’és un magnífic exemple.
Cinto Busquet
Roma, desembre 2009
