Fratelli Tutti 128-153
Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.
CAPÍTOL QUART
UN COR OBERT AL MÓN SENCER n. 128-153
EL LÍMIT DE LES FRONTERES 129-132
LES OFRENES RECÍPROQUES n. 133-136
El fecund intercanvi n. 137-138
Gratuïtat que acull n. 139-141
LOCAL I UNIVERSAL n. 142-153
El gust local n. 143-145
L’horitzó universal n.146-150
Des de la pròpia regió n. 151-153
Escoltar l’àudio:
Capítol quart UN COR OBERT AL MÓN SENCER
- L’afirmació que tots els éssers humans som germans i germanes, si no és només una abstracció, sinó que pren carn i es torna concreta, ens planteja una sèrie de reptes que ens descol·loquen, ens obliguen a assumir noves perspectives i a desenvolupar noves reaccions.
El límit de les fronteres
- Quan el proïsme és una persona migrant s’hi afegeixen desafiaments complexos109. És veritat que l’ideal seria evitar les migracions innecessàries i per això el camí és crear en els països d’origen la possibilitat efectiva de viure i de créixer amb dignitat, de manera que es puguin trobar allà mateix les condicions per al propi desenvolupament integral. Però mentre no hi hagi seriosos avenços en aquesta línia, ens correspon respectar el dret de tot ésser humà de trobar un lloc on pugui no solament satisfer les seves necessitats bàsiques i les de la seva família, sinó també realitzar-se integralment com a persona. Els nostres esforços davant les persones migrants que arriben es poden resumir en quatre verbs: acollir, protegir, promoure i integrar. Perquè «no es tracta de deixar caure des de dalt programes d’assistència social sinó de recórrer junts un camí a través d’aquestes quatre accions, per construir ciutats i països que, tot conservant les respectives identitats culturals i religioses, estiguin oberts a les diferències i sàpiguen valorar en el signe de la fraternitat humana»110.
- Això implica algunes respostes indispensables, sobretot davant dels qui fugen de greus crisis humanitàries. Per exemple: incrementar i simplificar la concessió de visats, adoptar programes de patrocini privat i comunitari, obrir corredors humanitaris per als refugiats més vulnerables, oferir un allotjament adequat i decorós, garantir la seguretat personal i l’accés als serveis bàsics, assegurar una adequada assistència consular, el dret a tenir sempre amb si els documents personals d’identitat, un accés equitatiu a la justícia, la possibilitat d’obrir comptes bancaris i la garantia del que és bàsic per a la subsistència vital, donar-los llibertat de moviment i la possibilitat de treballar, protegir els menors d’edat i assegurar-los l’accés regular a l’educació, preveure programes de custòdia temporal o d’acollida111.
- Per als qui ja fa temps que han arribat i participen del teixit social, és important aplicar el concepte de “ciutadania”, que «es basa en la igualtat de drets i de deures sota la protecció dels quals tots gaudeixen de la justícia. Per aquesta raó, cal comprometre’ns per establir en la nostra societat el concepte de plena ciutadania i renunciar a l’ús discriminatori de la paraula minories, que comporta les llavors de sentir-se aïllat i inferior; prepara el terreny per a l’hostilitat i la discòrdia i treu els èxits i els drets religiosos i civils d’alguns ciutadans en discriminar-los»112.
- Més enllà de les diverses accions indispensables, els Estats no poden desenvolupar pel seu compte solucions adequades «ja que les conseqüències de les opcions de cadascun repercuteixen inevitablement sobre tota la Comunitat internacional». Per tant «les respostes només vindran com a fruit d’un treball comú»,113 gestant una legislació (governance) global per a les migracions. De totes maneres cal «establir plans a mitjà i a llarg termini que no es quedin en la simple resposta a una emergència. Han de servir, d’una banda, per ajudar realment la integració dels emigrants als països d’acollida i, al mateix temps, afavorir el desenvolupament dels països de provinença, amb polítiques solidàries, que no sotmetin les ajudes a estratègies i pràctiques ideològiques alienes o contràries a les cultures dels pobles als quals van dirigides»114.
Els dons recíprocs
- L’arribada de persones diferents, que procedeixen d’un context vital i cultural diferent, esdevé un do, perquè «les històries dels migrants també són històries de trobament entre persones i entre cultures: per a les comunitats i les societats a les quals arriben són una oportunitat d’enriquiment i de desenvolupament humà integral de tots»115. Per això «demano especialment als joves que no caiguin en les xarxes dels qui volen enfrontar-los a altres joves que arriben als seus països, fent-los veure com a éssers perillosos i com si no tinguessin la mateixa inalienable dignitat de tot ésser humà»116.
- D’altra banda, quan s’acull de cor la persona diferent, se li permet continuar essent ella mateixa, alhora que se li dóna la possibilitat d’un nou desenvolupament. Les cultures diverses, que han gestat la seva riquesa al llarg de segles, han de ser preservades per no empobrir aquest món. Això sense deixar d’estimular-les perquè pugui brollar alguna cosa nova de si mateixes en el trobament amb altres realitats. No es pot ignorar el risc d’acabar víctimes d’una esclerosi cultural. Per això «tenim necessitat de comunicar-nos, de descobrir les riqueses de cada un, de valorar el que ens uneix i veure les diferències com a oportunitats de creixement en el respecte de tots. Es necessita un diàleg pacient i confiat, perquè les persones, les famílies i les comunitats puguin transmetre els valors de la pròpia cultura i acollir el bé provinent de les experiències dels altres»117.
- Reprenc exemples que vaig esmentar temps enrere: la cultura dels llatins és «un ferment de valors i possibilitats que pot fer molt bé als Estats Units […]. Una forta immigració sempre acaba marcant i transformant la cultura d’un lloc. […] A l’Argentina, la forta immigració italiana ha marcat la cultura de la societat, i en l’estil cultural de Buenos Aires es nota molt la presència de prop de 200.000 jueus. Els immigrants, si se’ls ajuda a integrar-se, són una benedicció, una riquesa i un nou do que convida una societat a créixer»118.
- Ampliant la mirada, amb el Gran Imam Ahmad Al-Tayyeb recordem que «la relació entre Occident i Orient és una necessitat mútua indiscutible, que no pot ser substituïda ni descurada, de manera que tots dos puguin enriquir-se mútuament a través de l’intercanvi i el diàleg de les cultures. L’Occident podria trobar en la civilització de l’Orient els remeis per a algunes de les seves malalties espirituals i religioses causades per la dominació del materialisme. I l’Orient podria trobar en la civilització de l’Occident molts elements que poden ajudar-lo a salvar-se de la debilitat, la divisió, el conflicte i el declivi científic, tècnic i cultural. És important prestar atenció a les diferències religioses, culturals i històriques que són un component essencial en la formació de la personalitat, la cultura i la civilització oriental; i és important consolidar els drets humans generals i comuns, per ajudar a garantir una vida digna per a tots els homes a Orient i a Occident, evitant l’ús de polítiques de doble mesura»119.
El fecund intercanvi
- L’ajuda mútua entre països en realitat acaba beneficiant tothom. Un país que progressa des del seu original substrat cultural és un tresor per a tota la humanitat. Necessitem desenvolupar aquesta consciència que avui o ens salvem tots o no se salva ningú. La pobresa, la decadència, els sofriments d’un lloc de la terra són un silenciós brou de cultiu de problemes que finalment afectaran tot el planeta. Si ens preocupa la desaparició d’algunes espècies, hauria obsessionar que en qualsevol lloc hi hagi persones i pobles que no desenvolupin el seu potencial i la seva bellesa pròpia a causa de la pobresa o d’altres límits estructurals. Perquè això acaba empobrint-nos a tots.
- Si això ha estat sempre cert, avui ho és més que mai a causa de la realitat d’un món tan connectat per la globalització. Necessitem que un ordenament mundial jurídic, polític i econòmic «incrementi i orienti la col·laboració internacional cap al desenvolupament solidari de tots els pobles»120. Això finalment beneficiarà tot el planeta, perquè «l’ajuda al desenvolupament dels països pobres» implica «creació de riquesa per a tots»121. Des del punt de vista del desenvolupament integral, això suposa que es concedeixi «també una veu eficaç en les decisions comunes a les nacions més pobres»122 i que es procuri «incentivar l’accés al mercat internacional dels països marcats per la pobresa i el subdesenvolupament»123.
Gratuïtat que acull
- Tanmateix no voldria limitar aquest plantejament a alguna forma d’utilitarisme. Hi ha la gratuïtat. És la capacitat de fer algunes coses pel sol fet que són bones en si mateixes, sense esperar cap resultat reeixit, sense esperar-ne immediatament res a canvi. Això permet acollir l’estranger, tot i que de moment no porti un benefici tangible. Però hi ha països que pretenen rebre només els científics o els inversors.
- Qui no viu la gratuïtat fraterna, converteix la seva existència en un comerç ansiós, està sempre mesurant el que dóna i el que rep a canvi. Però Déu dóna gratuïtament, fins al punt que ajuda fins i tot els qui no són fidels, i «fa sortir el sol sobre bons i dolents» (Mt 5,45).
Per alguna cosa Jesús recomana: «Quan tu facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi secret» (Mt 6,3-4). Hem rebut la vida gratis, no hem pagat per ella. Llavors tots podem donar sense esperar res, fer el bé sense exigir-li tant a aquesta persona que un ajuda. És el que Jesús deia als seus deixebles: «El que heu rebut de franc, doneu-ho també de franc» (Mt 10,8).
- La veritable qualitat dels diferents països del món es mesura per aquesta capacitat de pensar no sols com a país, sinó també com a família humana, i això es prova especialment en les èpoques crítiques. Els nacionalismes tancats s’expressen en definitiva aquesta incapacitat de gratuïtat, l’error de creure que poden desenvolupar-se al marge de la ruïna dels altres i que tancant la resta estaran més protegits. L’immigrant és vist com un usurpador que no ofereix res. Així, s’arriba a pensar ingènuament que els pobres són perillosos o inútils i que els poderosos són generosos benefactors. Només una cultura social i política que incorpori l’acollida gratuïta pot tenir futur.
Local i universal
- Cal recordar que «entre la globalització i la localització també es produeix una tensió. Cal prestar atenció a la realitat global per no caure en una mesquinesa quotidiana. Al mateix temps, no convé perdre de vista la realitat local, que ens fa caminar amb els peus sobre la terra. Les dues coses unides impedeixen caure en algun d’aquests dos extrems: un, que els ciutadans visquin en un universalisme abstracte i globalitzant, […] un altre, que es converteixin en un museu folklòric d’ermitans localistes, condemnats a repetir sempre el mateix, incapaç de deixar-se interpel·lar pel diferent i de valorar la bellesa que Déu vessa fora dels seus límits» 124. Cal mirar el conjunt, que ens rescata de la mesquinesa casolana. Quan la casa ja no és llar, sinó que és tancada, calabós, el conjunt ens va rescatant perquè és com la causa final que ens atreu cap a la plenitud. Simultàniament, cal assumir amb cordialitat allò local, perquè té quelcom que el conjunt no posseeix: ser llevat, enriquir, posar en marxa mecanismes de subsidiarietat. Per tant, la fraternitat universal i l’amistat social dins de cada societat són dos pols inseparables i coesencials. Separar-los porta a una deformació i a una polarització nociva.
El gust local
- La solució no és una obertura que renuncia al propi tresor. Així com no hi ha diàleg amb l’altre sense identitat personal, de la mateixa manera no hi ha obertura entre pobles sinó des de l’amor a la terra, al poble, als propis trets culturals. No em trobo amb l’altre si no tinc un substrat on sóc ferm i arrelat, perquè des d’allà puc acollir el do de l’altre i oferirli alguna cosa veritable. Només és possible acollir el diferent i percebre la seva aportació original si estic afermat al meu poble amb la seva cultura. Cada un estima i cuida amb especial responsabilitat la seva terra i es preocupa pel seu país, així com cada un ha d’estimar i cuidar la seva casa perquè no s’ensorri, perquè no ho faran els veïns. També el bé de l’univers requereix que cadascun protegeixi i estimi la seva pròpia terra. En cas contrari, les conseqüències del desastre d’un país acabaran afectant tot el planeta. Això es fonamenta en el sentit positiu que té el dret de propietat: tinc cura i cultivo cosa que posseeixo, de manera que pugui ser una aportació al bé de tots.
- A més, aquest és un pressupòsit dels intercanvis sans i enriquidors. El rerefons de l’experiència de la vida en un lloc i en una cultura determinada és el que capacita algú per percebre aspectes de la realitat que els que no tenen aquesta experiència no són capaços de percebre tan fàcilment. L’universal no ha de ser l’imperi homogeni, uniforme i estandarditzat d’una única forma cultural dominant, que finalment perdrà els colors del poliedre i acabarà en el tedi. És la temptació que s’expressa en l’antic relat de la torre de Babel: la construcció d’una torre que arribés fins al cel no expressava la unitat entre diferents pobles capaços de comunicar-se des de la seva diversitat. Per contra, va ser una temptativa enganyosa, que sorgia de l’orgull i de l’ambició humana, de crear una unitat diversa de la volguda per Déu en el seu projecte providencial per a les nacions (cf. Gn 11,19).
- Hi ha una falsa obertura a l’universal, que procedeix de la superficialitat buida de qui no és capaç de penetrar fins al fons en la seva pàtria, o de qui suporta un ressentiment no resolt cap al seu poble. En tot cas, «sempre cal ampliar la mirada per reconèixer un bé major que ens beneficiarà a tots. Però cal fer-ho sense evadir-se, sense desarrelaments. Cal enfonsar les arrels a la terra fèrtil i en la història del propi lloc, que és un do de Déu. Es treballa en allò que és petit, que és pròxim, però amb una perspectiva més àmplia. […] No és ni l’esfera global que anul·la ni la parcialitat aïllada que esterilitza» 125, és el poliedre, on al mateix temps que cada un és respectat en el seu valor,« el tot és més que la banda, i també n’és més que la simple suma»126.
L’horitzó universal
- Hi ha narcisismes localistes que no són un sa amor al propi poble i a la seva cultura. Amaguen un esperit tancat que, per certa inseguretat i temor a l’altre, prefereix crear muralles defensives per preservar-se a si mateix. Però no és possible ser sanament local sense una sincera i amable obertura a l’universal, sense deixar-se interpel·lar pel que passa en altres llocs, sense deixar-se enriquir per altres cultures o sense solidaritzar-se amb els drames dels altres pobles. Aquest localisme es clausura obsessivament en unes poques idees, costums i seguretats, incapaç d’admiració davant de la multitud de possibilitats i de bellesa que ofereix el món sencer, i sense una solidaritat autèntica i generosa. Així, la vida local ja no és autènticament receptiva, ja no es deixa completar per l’altre; per tant, es limita en les seves possibilitats de desenvolupament, es torna estàtica i emmalalteix. Perquè en realitat tota cultura sana és oberta i acollidora per naturalesa, de tal manera que «una cultura sense valors universals no és una veritable cultura»127.
- Reconeguem que una persona, mentre menys amplitud tingui en la seva ment i en el seu cor, menys podrà interpretar la realitat propera on està immersa. Sense la relació i el contrast amb qui és diferent, és difícil percebre clarament i completament a si mateix i a la pròpia terra, ja que les altres cultures no són enemics dels que cal preservar, sinó que són reflexos diferents de la riquesa inesgotable de la vida humana. Mirant-se a si mateix amb el punt de referència de l’altre, de la diversitat, cadascú pot reconèixer millor les peculiaritats de la seva persona i de la seva cultura: les seves riqueses, les seves possibilitats i els seus límits. L’experiència que es realitza en un lloc ha de ser desenvolupada “en contrast” i “en sintonia” amb les experiències d’altres que viuen en contextos culturals diferents128.
- En realitat, una sana obertura mai no atempta contra la identitat. Perquè en l’enriquirse amb elements d’altres llocs, una cultura viva no fa una còpia o una simple repetició, sinó que integra les novetats “a la seva manera”. Això provoca el naixement d’una nova síntesi que finalment beneficia a tothom, ja que la cultura on s’originen aquestes aportacions acaba essent retroalimentada. Per això vaig exhortar als pobles originaris a cuidar les seves pròpies arrels i les seves cultures ancestrals, però vaig voler aclarir que no era «la meva intenció proposar un indigenisme completament tancat, ahistòric, estàtic, que es negui a tota forma de mestissatge», ja que «la pròpia identitat cultural arrela i s’enriqueix en el diàleg amb els diferents i l’autèntica preservació no és un aïllament empobridor»129. El món creix i s’omple de nova bellesa gràcies a successives síntesis que es produeixen entre cultures obertes, fora de tota imposició cultural.
- Per estimular una sana relació entre l’amor a la pàtria i la inserció cordial en la humanitat sencera, és bo recordar que la societat mundial no és el resultat de la suma dels diferents països, sinó que és la mateixa comunió que hi ha entre ells, és la inclusió mútua que és anterior a l’aparició de tot grup particular. En aquest entrellaçament de la comunió universal s’integra cada grup humà i allí troba la seva bellesa. Llavors, cada persona que neix en un context determinat se sap que pertany a una família més gran sense la qual no és possible comprendre’s en plenitud.
- Aquest enfocament, en definitiva, reclama l’acceptació joiosa que cap poble, cultura o persona no pot obtenir-ho tot de si mateixa. Els altres són constitutivament necessaris per a la construcció d’una vida plena. La consciència del límit o de la parcialitat, lluny de ser una amenaça, es torna la clau des de la qual somiar i elaborar un projecte comú. Perquè «l’home és l’ésser fronterer que no té cap frontera»130.
Des de la pròpia regió
- Gràcies a l’intercanvi regional, des del qual els països més febles s’obren a tot el món, és possible que la universalitat no dilueixi les particularitats. Una adequada i autèntica obertura al món suposa la capacitat d’obrir-se al veí, en una família de nacions. La integració cultural, econòmica i política amb els pobles propers hauria d’estar acompanyada per un procés educatiu que promogui el valor de l’amor al veí, primer exercici indispensable per aconseguir una sana integració universal.
- En alguns barris populars, encara es viu l’esperit del “veïnat”, on cada un sent espontàniament el deure d’acompanyar i ajudar al veí. En aquests llocs que conserven aquests valors comunitaris, es viuen les relacions de proximitat amb notes de gratuïtat, solidaritat i reciprocitat, a partir del sentit d’un “nosaltres” de barri131. Seria desitjable que això es pogués viure també entre països propers, que siguin capaços de construir un veïnatge cordial entre els seus pobles. Però les visions individualistes es tradueixen en les relacions entre països. El risc de viure cuidant-nos els uns dels altres, veient els altres com a competidors o enemics perillosos, es trasllada a la relació amb els pobles de la regió. Potser hem estat educats en aquesta por i en aquesta desconfiança.
- Hi ha països poderosos i grans empreses que treuen rèdit d’aquest aïllament i prefereixen negociar amb cada país per separat. Per contra, per als països petits o pobres s’obre la possibilitat d’arribar a acords regionals amb els seus veïns que els permetin negociar en bloc i evitar convertir-se en segments marginals i dependents dels grans poders. Avui cap Estat nacional aïllat no està en condicions d’assegurar el bé comú de la seva pròpia població.[i]
109. [i]Bisbes Catòlics de Mèxic i d’USA, Carta pastoral Juntos en el camino de la esperanza ya no somos extranjeros (gener 2003).
110. Audiència general (3 abril 2019): L’Osservatore Romano, 4 abril 2019, p. 8.
111. Missatge per a la 104.ª Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat (14 gener 2018): AAS 109 (2017), 918-923.
112. Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència comuna, Abu Dabi (4 febrer 2019): L’Osservatore Romano, 4-5 febrer 2019), p. 7.
113. Discurs al Cos diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (11 gener 2016): AAS 108 (2016), 124.
114. Ibid., 122: AAS 108 (2016), 122.
115. ap. postsin. Christus vivit (25 març 2019), 93.
117. Discurs a les autoritats, Sarajevo – Bòsnia-Herzegovina (6 juny 2015): L’Osservatore Romano, 7 juny 2015, p. 7.
118. Latinoamérica. Conversaciones con Hernán Reyes Alcaide, ed. Planeta, Buenos Aires 2017, 105.
119. Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència comuna, Abu Dabi (4 febrer 2019): L’Osservatore Romano, 4-5 febrer 2019, p. 7.
120. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 67: AAS 101 (2009), 700.
121. Ibid., 60: AAS 101 (2009), 695.
122. Ibid., 67: AAS 101 (2009), 700.
123. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església,
124. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 234: AAS 105 (2013), 1115.
125. Ibid., 235: AAS 105 (2013), 1115.
127. Joan Pau II, Discurs als representants del món de la cultura argentina, Buenos Aires – Argentina (12 abril 1987), 4: L’Osservatore Romano, 14 abril 1987, p. 7.
128. Id., Discurs als cardenals (21 desembre 1984), 4: AAS 76 (1984), 506.
129. ap. postsin. Querida Amazonia (2 febrer 2020), 37.
130. Georg Simmel, «Puente y puerta», enEl individuo y la libertad. Ensayos de crítica de la cultura, Península, Barcelona 2001, 34. Obra original: Brücke und Tür. Essays des Philosophen zur Geschichte, Religion, Kunst und Gesellschaft, ed. Michael Landmann, Köhler-Verlag, Stuttgart 1957, 6.
131. Jaime Hoyos-Vásquez, S.J., «Lógica de las relaciones sociales. Reflexión ontológica», en Revista Universitas Philosophica, 15-16, Bogotá (desembre 1990 – juny 1991), 95-106.
