Per què un “espai de diàleg”?
Quan vaig deixar el Japó, a la tardor del 2003, per tornar a viure a Europa després de molts d’anys de ser-ne fora, en Joan Bartomeu, amb qui m’uneix una llarga amistat de més de trenta anys, em suggerí d’escriure sobre les experiències fetes a l’altra banda de món. Fruit d’aquest suggeriment, en va sortir el meu primer llibre A l’Orient, a l’Occident: a la recerca d’un sentit. En ocasió de la publicació a Catalunya d’aquest llibre i del recull de poesies Caminant Endins, va ser en Joan qui va fer possible la pàgina web on us trobeu, actualment gestionada per un altre amic de vella data de Girona, en Manel Mir.
“Tots portem a dintre quelcom de preciós que pot ésser un do per als altres, però sovint no aconseguim d’exterioritzar-ho en la mesura que ens agradaria”, així comença el meu llibre A l’Orient, a l’Occident. L’amistat amb moltes persones i allò que n’ha nascut m’han fet entendre que, només en la relació amb els altres i deixant-nos interpel·lar i estimular per ells, aconseguim d’anar traient de dins nostre el millor que tenim i que som.
Posant en marxa aquest portal web, em va venir el dubte que no pogués semblar massa “personalista”, i en un cert moment vaig estar temptat de deixar-ho córrer, per evitar que pogués donar a algú la impressió que estava interessat en fer-me “veure”. En vaig parlar amb diversos amics, i vàrem arribar a la conclusió que és bo d’aprofitar tots els mitjans que faciliten la comunicació interpersonal, i que no es tractava, de cap manera, de voler “vendre” una meva imatge, sinó de servir d'”excusa” per fomentar el diàleg i la reflexió. Per aquest motiu, vàrem obrir aquest “espai de diàleg”, de manera que tots els qui, havent llegit un dels meus llibres o el contingut d’aquesta pàgina web, vulguin compartir el que aquestes pàgines els han suggerit o fet pensar, tinguin a l’abast una eina fàcil a disposició per poder-ho fer. En aquest sentit, si ens voleu escriure quelcom d’interès general, us preguem d’indicar-nos si ens permeteu de fer visible en aquesta secció, en part o integralment, el que ens enviareu.
Hi ha una frase de Jesús, que no es troba continguda en els quatre Evangelis canònics però que ens han conservat els Fets dels Apòstols posada en boca de Sant Pau, que diu: “Fa més feliç donar que rebre” (Ac 20,35). Més enllà de les diverses opcions personals que puguem fer, allò que ens fa realment persones a tots nosaltres és estimar, és a dir, no estar tancats en els nostres interessos i en nosaltres mateixos, sinó pensar en els altres, tenir com a objectiu a la vida fer feliços els altres i contribuir, almenys una mica, a fer més just i fratern el nostre món. Només cercant de fer feliços els altres ho podrem ser veritablement també nosaltres mateixos, i és per això que he tractat de donar, amb humilitat, una part del que sóc.
Quan vaig deixar el Japó, a la tardor del 2003, per tornar a viure a Europa després de molts d’anys de ser-ne fora, en Joan Bartomeu, amb qui m’uneix una llarga amistat de més de trenta anys, em suggerí d’escriure sobre les experiències fetes a l’altra banda de món. Fruit d’aquest suggeriment, en va sortir el meu primer llibre A l’Orient, a l’Occident: a la recerca d’un sentit. En ocasió de la publicació a Catalunya d’aquest llibre i del recull de poesies Caminant Endins, va ser en Joan qui va fer possible la pàgina web on us trobeu, actualment gestionada per un altre amic de vella data de Girona, en Manel Mir.
“Tots portem a dintre quelcom de preciós que pot ésser un do per als altres, però sovint no aconseguim d’exterioritzar-ho en la mesura que ens agradaria”, així comença el meu llibre A l’Orient, a l’Occident. L’amistat amb moltes persones i allò que n’ha nascut m’han fet entendre que, només en la relació amb els altres i deixant-nos interpel·lar i estimular per ells, aconseguim d’anar traient de dins nostre el millor que tenim i que som.
Posant en marxa aquest portal web, em va venir el dubte que no pogués semblar massa “personalista”, i en un cert moment vaig estar temptat de deixar-ho córrer, per evitar que pogués donar a algú la impressió que estava interessat en fer-me “veure”. En vaig parlar amb diversos amics, i vàrem arribar a la conclusió que és bo d’aprofitar tots els mitjans que faciliten la comunicació interpersonal, i que no es tractava, de cap manera, de voler “vendre” una meva imatge, sinó de servir d'”excusa” per fomentar el diàleg i la reflexió. Per aquest motiu, vàrem obrir aquest “espai de diàleg”, de manera que tots els qui, havent llegit un dels meus llibres o el contingut d’aquesta pàgina web, vulguin compartir el que aquestes pàgines els han suggerit o fet pensar, tinguin a l’abast una eina fàcil a disposició per poder-ho fer. En aquest sentit, si ens voleu escriure quelcom d’interès general, us preguem d’indicar-nos si ens permeteu de fer visible en aquesta secció, en part o integralment, el que ens enviareu.
Hi ha una frase de Jesús, que no es troba continguda en els quatre Evangelis canònics però que ens han conservat els Fets dels Apòstols posada en boca de Sant Pau, que diu: “Fa més feliç donar que rebre” (Ac 20,35). Més enllà de les diverses opcions personals que puguem fer, allò que ens fa realment persones a tots nosaltres és estimar, és a dir, no estar tancats en els nostres interessos i en nosaltres mateixos, sinó pensar en els altres, tenir com a objectiu a la vida fer feliços els altres i contribuir, almenys una mica, a fer més just i fratern el nostre món. Només cercant de fer feliços els altres ho podrem ser veritablement també nosaltres mateixos, i és per això que he tractat de donar, amb humilitat, una part del que sóc.
DIALOGUEM:
Espai de diàleg – Transparència i gestió de recursos
Benvolgut Mn. Cinto,
he llegit l’article sobre Hispània. Personalment, crec que és moment de cercar el Nord (he estat força mariner; de fet, vaig ser monitor en cap de vela de Sant Feliu de Guíxols fa… 32 anys), de dissenyar una Estratègia de País, de Valors i de Prioritats. Perquè sempre anem a remolc, sense saber el que volem ser. No és viable un país amb un dèficit comercial de 100.000 M€/any, continuadament, que posi tota la seva inversió en béns improductius com els totxos, que no confiï en l’esforç sinó en la bombolla i el “pelotazo”, sense la solidaritat per a comprar béns locals, estalviar, emprendre, crear ocupació, innovar, exportar, ensenyar, controlar. He treballat força en estratègia de sectors ambientals al país i dins l’empresa (de fet, vaig cursar el MBA de l’IESE de dos anys).
Però el gran mal per tot això és la Corrupció imperant (que és filla de la Incompetència): per a mi era impensable fins que l’hem patit els darrers 10 anys que he treballat en una empresa (totalment neta, i així ens va…) real present al mercat, participant també en concursos públics, que es donen a qui posa diners sota la taula.
El problema no és el 3%, sinó les seves conseqüències: inversions en les opcions pitjors, més cares, que creen menys valor per a la societat, que tenen més despesa energètica, creen menys ocupació, treuen divises, emeten CO2, etc. Que obliguen a tancar departaments perquè et roben els concursos que els havien de donar feina.
Un bon exemple de fraus socials són les primes a l’energia fotovoltaica i a l’assecatge tèrmic de purins i de llots de depuradora (únic al món i contravenint la directiva europea de cogeneració). En lloc d’afavorir muntatges d’uns quants fent-los viables amb diners del contribuent, ha de fer-se a l’inrevés (hem escrit un llibre sobre això): determinar objectivament el valor afegit social (és a dir econòmic, ambiental i social) de les solucions existents en qualsevol àmbit, i afavorir que s’implantin, i quan calgui per fer possible un dels esglaons, hom pot primar-lo justament i limitada. Però fan tot el contrari: primen solucions contra natura que fan perdre valor a la societat en benefici d’uns quants.
Òbviament és un missatge tan clar que cap polític no pot dir que no, però ja comencen a tractar de manipular-lo. Un cas molt interessant és el de la nova incineradora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la nova incineradora de Girona, de les quals podríem parlar molt. És clar, un 10% de comissió de 200 M€ donen molt de si, i s’omplen la boca dient que redueix les emissions de CO2, quan són fabriques de CO2, com saben tots els ecologistes. Certament, no es poden comparar amb els vells abocadors incontrolats dels quals sortia metà (biogàs) incontroladament i lixiviats. Ara el que toca és implantar solucions millors que les incineradores: una bona reducció de residus, fomentant la revaloració dels que restin, una recollida selectiva efectiva –afavorint la segregació en origen–, uns bons sistemes de triatge de cada fracció (també de la fracció orgànica i de la resta inorgànica), i uns reciclatges i valoritzacions finals ecoeficients, no precisament amb incineracions brutes i ineficients. Vaig escriure el llibre Recuperación Energética Ecoeficiente. Potencial en España, publicat i gratuït, de la Fundació Gas Natural. No sé si es nota, però el títol ho diu tot, i és un esforç de transparència i rigor que tracta de deixar descol·locats els corruptes i manipuladors de la informació. Conté un CD amb tots els càlculs en Visual-Basic/Excel.
És un privilegi poder compartir opinions per a millorar el país des de la transparència, la concòrdia i els valors compartits.
Ben cordialment,
Lluís Otero i Massa
Sant Feliu de Guíxols, 26 de juliol de 2010
Benvolgut Lluís,
concordo plenament que hem de promoure i exigir una transparència i una responsabilitat majors en la gestió dels recursos naturals i humans, que són un patrimoni de la societat en el seu conjunt i no només d’uns pocs.
T’agraeixo d’haver compartit en aquesta pàgina els teus coneixements específics i ben fonamentats en el camp de la recuperació energètica. Espero que el teu llibre sobre aquest tema tingui la difusió que es mereix i que anem ajudant entre tots a fer avançar el nostre país seguint criteris justos, solidaris i respectuosos del medi ambient.
Cordialment,
Cinto Busquet
Friburg, 3 agost 2010
Espai de diàleg – Valors Universals i Compromís Personal
Estimat Cinto,
com saps sóc un gironí amb forts lligams amb dos països asiàtics que es troben un xic més avall del Japó: Nepal i Índia. Tots dos m’han donat una de les poques coses realment importants de la meva vida: un fill. Estar-ne agraït és poc. Són un regal de Déu. També un regal dels seus progenitors.
A més, el Nepal em va trencar els esquemes de noi de parròquia gironina per mostrar-me l’existència de valors universals (per exemple, ser persona, generositat, acolliment…). Viure el Nadal de l’any 1993 allí va ser impactant. Tot el dia em preguntava: on és el Nadal? On és el Nadal a Girona, on sobrarà de tot, o pels carrers de Katmandú, on infants de pocs anys dormen sobre pilons d’escombraries encesos per trobar escalfor?
L’Índia també em va mostrar els mateixos valors universals. L’Índia em va permetre estar al costat dels més desvalguts. Vaig compartir una Eucaristia amb leprosos. Vaig tenir repetides vegades als braços nadons deixats a les portes dels orfenats amb el desig d’un futur millor que el de les seves famílies. Ploro la no acceptació de nadons per part d’occidentals per raó del seu color fosc de pell, pels seus handicaps… Recordo una nena, la qual havia de ser adoptada, que vivia estirada en un llit d’un orfenat d’allà portat per monges perquè, abans de ser adoptada, un mosquit la va picar produint-li una greu lesió cerebral i els “adoptants”, penso que dels Estats Units, la varen deixar a l’Índia. Vaig encaixar les mans a moltes/molts Mare Teresa de Calcuta i Vicenç Ferrer anònims que han entregat la seva vida al servei dels més necessitats. Sóc testimoni directe de la santedat de la Mare Teresa de Calcuta. Tots ells (anònims o no) són una lliçó pels que ens diem catòlics mentre vivim dins còmodes muralles. Cinto, què fem els catòlics occidentals?
Com saps he llegit el teu llibre “A l’Orient, a l’Occident:a la recerca d’un sentit”. Cinto, crec en el que fas. Crec que tens capacitat per a més. Crec que pots escriure’ns sobre els valors universals que jo sols he intuït. Valors que van més enllà de qualsevol muralla, de qualsevol frontera. Valors que ens podrien unir a tots pel que som: persones a la recerca d’un sentit.
Cinto, ara que rellegeixo aquestes ratlles mal girbades, m’adono que ahir en Lluís Llach en el seu recital de Fires, també de comiat del món de l’espectacle, apuntava repetides vegades la necessitat d’orientar les nostres vides vers ser “bones persones” (un altre valor universal). Cinto, hi ha una necessitat. Tu, per la teva experiència i pels teus coneixements i aptituds, pots contribuir a assolir entre tots un món millor.
Una abraçada,
Santi PÉREZ i MORATONES
Girona, festa de Tots Sants 2006
Estimat Santi,
gràcies pel que m’escrius i per fer-ho aquest cop de forma oberta en aquest Espai de Diàleg. Crec que el que tu comparteixes pot fer pensar i estimular en profunditat a moltes persones, com m’ho ha fet a mi. De fet, la vostra família, amb els vostres tres fills, plenament vostres i germans entre ells, tot i haver nascut d’altres pares i en indrets ben diferents del món, ha estat i és per a mi un model del que hauria de ser una família que s’inspira als valors universals que proposa l’Evangeli.
Tens tota la raó quan dius que sovint estem massa còmodes i tranquils els qui vivim en la part de món on tenim fàcilment tot el que ens cal i molt més. En aquest aspecte, no hi té gaire res a veure si ens trobem a Orient o a Occident: tampoc al Japó no he trobat en moltes persones prou interès envers els problemes globals que condicionen sobretot el països on la pobresa estructural i social és més gran. Com tu també has pogut comprovar, tanmateix, és a vegades més aviat en els països i en els llocs on falta gairebé de tot, però hi ha més riquesa d’humanitat i es viu millor la solidaritat, on sovint podem veure-hi més clar, i entendre el que realment ens cal per a ser feliços plenament com a éssers humans.
M’agrada molt l’elogi que fas dels milers i milers de sants anònims que arreu del món es desfan en bé dels altres, sense esperar cap altra compensació fora de la satisfacció d’haver fet el bé, d’haver contribuït a fer aquest nostre món un xic més humà, d’haver fet costat a qui ho necessitava. Jo també n’he coneguts molts, i són aquests cristians compromesos i conseqüents els qui em fan contemplar en el nostre món d’avui el rostre més bonic de l’Església i els qui m’esperonen a donar-me més i millor jo mateix als altres.
Com deia en Lluís Llach, i tu em refereixes, jo també crec que ja faríem molt si orientéssim les nostres vides a tractar de ser veritablement “bones persones”, és a dir, persones que actuem concretament motivades pels bons sentiments que ens suggereix el cor. Si nosaltres canviem, certament canviarà la nostra manera d’interaccionar amb els altres; i és per això que si volem realment aportar quelcom de positiu i decisiu per als altres, el primer esforç que cal fer, sens dubte, és el de tractar de ser “bons”.
Hi ha una frase de Mare Teresa de Calcuta que de tant en tant em fa bé de recordar. La digué a Chiara Lubich, la iniciadora del Moviment dels Focolars, la primera vegada que les dues es van trobar: “El que tu pots fer, jo no ho puc fer; el que jo puc fer, tu no ho pots fer”. Mare Teresa i Chiara són dues dones fortes que s’ho han jugat tot per realitzar el que sentien que era la missió que Déu els encomanava. Ni una ni l’altra no prengueren la iniciativa, van respondre a una crida per part de Déu, que els parlà a través de circumstàncies que visqueren, de persones que trobaren, de situacions que hagueren d’afrontar. Les necessitats són moltes i les possibilitats innombrables, però ningú no està cridat a fer-ho tot ni tots podem interessar-nos en mil coses a la vegada. La saviesa i l’encert d’una vida rau en el saber copsar, moment per moment, quina és la part que ens toca fer a nosaltres.
Per una altra banda, el perill de l’aburgesament és sempre per a tots a la cantonada, inclosos els qui hem volgut deixar-ho tot per anunciar amb la vida i les paraules que Déu és Pare que ens estima amb cor de Mare, i fa bé que ens ajudem els uns als altres a no acontentar-nos amb poc si podem donar més de nosaltres. En aquest sentit, t’agraeixo la teva sacsejada.
Ben teu,
Cinto Busquet
Grottaferrata, 3-XI-2006
Espai de diàleg – Diàleg Interreligiós: Diversitat i Comunió
Hola, Cinto!
T’escric perquè aquests dies m’ha afectat molt tota la qüestió de les conseqüències de la conferència de Benet XVI a Ratisbona. Vol, realment, l’Església establir un diàleg amb les altres religions? Sembla, vist amb els ulls de persona analfabeta en aquest tema, que el diàleg ha de conduir a un acostament de posicions i que la meta final hauria de ser la unió o unificació de les diferents creences o maneres de creure en aquest Déu únic, ” el de debò, / ni el teu ni el meu, perquè tots dos / són fets a mida”. En canvi per part de la nostra Església sembla que hi ha una por desmesurada a la pregària conjunta, a cedir res en cap moment…
Les reaccions al discurs de Benet XVI, en general, o són molt favorables i el justifiquen totalment, o hi són totalment contràries. He llegit comunicats molt mesurats, amb ànim d’imparcialitat, de guarir ferides, com ara el de Justícia i Pau de Barcelona, un de la Junta Islàmica d’Espanya, i altres. M’agradaria molt de saber-ne la teva opinió com a especialista que ets en diàleg interreligiós.
Ben cordialment,
Xavier Merino i Serra
Girona, 24-IX-2006
Benvolgut Xavier,
em trobava al Japó quan vaig rebre el teu correu i m’hauràs de perdonar abans que res de no haver-te respost abans. No et volia fer-te una resposta de circumstàncies i superficial, i he esperat uns quants dies després de tornar a Roma per a poder-te fer quatre ratlles amb una mica més de calma.
Durant aquests setmanes s’han escrit i dit moltes coses sobre la desafortunada citació que Benet XVI va fer de l’emperador bizantí Manel II Paleòleg, i no crec que pugui afegir res de nou sobre el tema. Com va dir el Papa mateix pocs dies després de la seva intervenció a Ratisbona, el que ell pretenia amb les seves reflexions era “convidar al diàleg de la fe cristiana amb el món modern i al diàleg de totes les cultures i religions” i no era intenció seva fer cap tipus de crítica a l’Islam ni al seu profeta. Les reaccions desmesurades que s’han produït en el món islàmic han fet entendre que s’han de mesurar i d’escollir molt bé les paraules quan persones com el Papa parlen sobre certs temes, però tanmateix, un cop superats els malentesos inicials, tot plegat esperem que pugui representar, com desitjava el papa Benet, “una empenta i un encoratjament a un diàleg positiu, també autocrític, sigui entre les religions que entre la raó moderna i la fe dels cristians”.
Certament, sobretot entre musulmans, jueus i cristians, un diàleg que porti a una comprensió i una entesa recíproques més àmplies i profundes és essencial en aquest tombant de la història. Com ja digué Benet XVI l’any passat a Colònia als representants d’algunes comunitats musulmanes i ha repetit fa pocs dies, “el diàleg interreligiós i intercultural entre cristians i musulmans no es pot reduir a una opció del moment. Es tracta efectivament d’una necessitat vital, de la qual depèn en gran part el nostre futur”. Dissortadament, sota el nom de religió, es barregen i es confonen molts elements que amb l’esperit genuí de la religió no tenen res a veure, i els qui fan més soroll en el món islàmic no són els qui pouen de l’Alcorà l’esperit de submissió al Déu de la Pau sinó els qui cerquen pretextos per a aixecar polseguera contra el món occidental. Sens dubte, no es pot ser ingenus i no adonar-se del perill que comporten els fonamentalismes religiosos, molt potents i actius en el món musulmà, però al mateix temps cal cercar d’evitar les simplificacions tendencioses i els estereotips generalitzadors que fomenten entre les civilitzacions més aviat l’enfrontament que no pas el diàleg.
Deixant de banda la qüestió puntual que ha provocat l’aldarull d’aquestes darreres setmanes, voldria fer una breu reflexió sobre el diàleg interreligiós en general. A vegades, es tendeix a voler anivellar de manera forçada i artificial totes les religions, posant en relleu els que les uneix, sense tenir suficientment presents les seves diferències. Per la meva experiència directa amb el món budista i el xintoisme i per la coneixença que tinc de les tradicions religioses asiàtiques, crec que és essencial per a un veritable diàleg interreligiós l’ésser conscient de la diversitat de l’altre i el tractar d’entendre’l des de les seves categories i de la pròpia experiència religiosa. En aquest sentit, per exemple, el mateix concepte del Déu Únic com a Ésser Personal, Transcendent i Creador de tot l’existent, típic de les tres religions monoteistes que es reconeixen en la fe d’Abraham i present també en d’altres tradicions religioses de diversos continents, aquest concepte central de la nostra fe -que afaiçona la nostra manera de pregar i d’adreçar-nos a la Divinitat- no està present en tradicions religioses com el budisme. Això no vol dir que el budisme sigui una religió “atea”, sense Déu, com s’ha escrit a Occident des que l’interès per aquesta religió es difongué a partir del segle XIX, sinó simplement que la seva forma d’apropar-se a la Realitat Última, a l’Essència de tot l’existent, parteix d’una altra visió del món i s’expressa a través d’altres categories i imatges. Cal respectar la diversitat de llenguatges i els continguts de la religió dels altres per allò que són, si volem que tot fent camí plegats recíprocament ens enriquim i puguem apropar-nos junts una mica més a la Veritat en si mateixa.
Els cristians creiem que Déu s’ha manifestat plenament en Jesucrist, professem que la “Paraula” de Déu s’ha encarnat en Jesús de Nazaret. La nostra fe ens ensenya que podem conèixer qui és Déu a través del rostre humà del Crist, que reconeixem com a Fill de Déu en el qual també nosaltres ens descobrim fills de Déu Pare, vivificats pel Seu Esperit. Ara bé, tradicions religioses com el budisme ens ensenyen, entre d’altres coses, a no reduir el Misteri de Déu a les nostres limitades perspectives antropomòrfiques. També per a nosaltres cristians, Déu resta sempre “més enllà” del que nosaltres aconseguim comprendre i expressar amb els nostres mots i els nostres raonaments. L’obertura a les altres tradicions religioses, tal com són, en la seva radical alteritat, no és doncs només una qüestió de tàctica o de conveniència, sinó una exigència comuna d’un camí compartit envers la plenitud de la Veritat.
Fas referència a “la por desmesurada a la pregària conjunta” per part de l’Església Catòlica. Certament la por no és mai un bon senyal, però més que de “por” jo parlaria de “prudència”. Certament, amb jueus i musulmans, nosaltres cristians podem trobar fórmules de pregària conjunta que d’alguna manera satisfacin a tots, tot i que la nostra pregària com a cristians va molt més enllà del que podem dir conjuntament amb ells, tenint present la nostra fe en Déu com a Comunió d’Amor entre Pare, Fill i Esperit Sant. Tanmateix, amb els budistes, per exemple, podrem meditar plegats, com de fet es fa sovint en molts de llocs, però difícilment, si som congruents amb les nostres respectives fes, podrem trobar paraules adients per a pregar junts. Podrem, això sí, si s’escau, assistir amb respecte als moments de pregària els uns dels altres. Aquest és el motiu fonamental pel qual, des de la primera trobada interreligiosa de pregària per la pau que Joan Pau II convocà a Assís a la tardor del 1986, l’Església Catòlica ha adoptat la fórmula de trobar-se junts per pregar, cadascun segons la pròpia tradició, i no pas de pregar junts utilitzant unes formes aigualides consensuades que de fet no expressarien adequadament ningú.
Només amb el reconeixement i el respecte de l’altre en la seva diversitat i el seu intrínsec valor, podrem arribar a una unitat de fons on la distinció no és font d’enfrontament sinó de comunió. De fet, com explicava el mateix Joan Pau II a la cúria romana després de la trobada d’Assís, “tota pregària autèntica és suscitada per l’Esperit Sant, que es troba misteriosament present en el cor de cada persona”, sigui cristiana o no ho sigui. I és precisament l’Esperit Sant, l’Amor, l’únic que pot conduir-nos a l’autèntica unitat que neix de la diversitat posada al servei de la comunió.
Tot agraint-te d’haver-me ajudat a reflexionar sobre aquest tema tan important, et saludo molt cordialment,
Cinto Busquet
Grottaferrata, 5-X-2006
Espai de diàleg – Impressions sobre A l’Orient, a l’Occident
Al teu llibre he trobat coses que estava esperant sentir en l’àmbit del Moviment dels Focolars des que el vaig conèixer el l970 i coses que també estava esperant sentir de la boca d’un capellà des que vaig néixer el l942. He trobat vocació de diàleg, profunda sinceritat, alegria veritable, i potser l’experiència que la conversió dura tota la vida encara que uns són més dòcils, de manera que donen molt de fruit, i altres més rebels com jo, estèrils però confiats que el Pare Etern té paciència infinita, almenys fins que em cridi a Judici…
No he llegit el teu llibre d’una tirada, sinó que l’he interromput diverses vegades, no per fer “una profunda meditació” sinó per dir en un dels meus rampells d’alegria: Déu et beneeixi, Déu et beneeixi, Déu et beneeixi Cinto! Com sempre, aquests rampells meus no desemboquen en un canvi, eficaç i durador, però no obstant això són d’aquests “records vius” que jo dic i que em permeten renovar l’esperança quan tantes vegades se m’apaga. Quanta necessitat de mestres del diàleg que hi ha per aquests “Madriles”!
Antonio Ferreras Colom
Madrid, 3-V-2011
Llegeixo amb interès A l’Orient, a l’Occident: a la recerca d’un sentit. D’una banda els apunts autobiogràfics em permeten saber més del que ha fet en Cinto aquests últims anys. De l’altra, hi ha reflexions que em desvetllen reflexions… I això sempre és bo. Penso que en Cinto ha fet vot de pobresa, però que no li falta de res material imprescindible i que gaudeix d’unes oportunitats de creixement personal que estan a l’abast de molt poca gent. Penso que ha fet vot de castedat, i que molts dels qui hem optat pel matrimoni no entenem massa el perquè, alhora que ens preguntem si fidelitat vol dir exclusivitat… Penso que ha fet vot d’obediència, d’obediència a una estructura eclesiàstica, mentre que molts de nosaltres retem obediència a un altre sistema social, organitzatiu, a un poder legislatiu… I apunto tot això en aquest espai de diàleg per a introduir la meva breu opinió sobre aquest text d’en Cinto que, això sí, està impregnat d’espiritualitat.
En començar la lectura vaig arrufar el nas en llegir que volia parlar de “la realitat tal com és”. Penso que hi ha tantes realitats com punts d’observació i instruments per a mesurar-la… Sort que més endavant arran de la faula budista ja explica que la realitat és complexa… Comparteixo el missatge d’en Cinto en el sentit que per liderar cal servir i que l’amor ho mou tot, però penso que el missatge sobre Déu, l’Esperit Sant i Jesús que en Cinto s’esforça a explicar continua essent incomprensible per a mi i una bona part dels habitants del món occidental en el segle XXI. D’una banda, la sensació que en Cinto “no toca de peus a terra” és una sensació que no m’he tret de sobre al llarg de tota la lectura. De l’altra, la seguretat que el que escriu en Cinto ho fa des d’un pregon convenciment, és un fet que aporta un valor afegit a les seves reflexions, un valor d’especial importància actualment, on la superficialitat i la mediocritat acaben essent omnipresents en gairebé tots els àmbits. I quant a la literatura, la redacció només pot ser impecable si surt de la ploma d’un filòleg com en Cinto. He parlat del llibre a diversos amics… El debat sempre és més enriquidor quan els punts de vista són diferents.
Joan Rabasseda i Ferrer
Arenys de Munt, 8-XII-2007
Gràcies, Cinto, pel do de tot el que has expressat en el llibre A l’Orient, a l’Occident. M’ha fet molt de bé. Penso que està destinat a fer molt de bé. S’hi respira Déu, Esperit Sant. S’hi respira una ànima enamorada de Déu, de Jesús.
És una catequesi molt amena, que sense fer rotllos, diu coses molt profundes de Déu. Crec que és perquè fins i tot els qui no tenen fe, llegint-lo la trobin. Qui sap el que l’Esperit Sant està fent i podrà fer a través d’aquest llibre…
Està escrit de forma amena i profunda alhora. Dius les coses sense amagar certs errors clericals i de l’Església, però sempre ressaltant el positiu. És un llibre intel·ligent i clar. No creguis que tinc necessitat d’ensabonar-te. De cap manera. Dic el que sento. M’he trobat amb Déu i m’ha fet trobar més amb Déu. Un Déu nou, maco, engrescador. Un Déu que fa pensar i dir i sentir a qui llegeix: “Carai quin Déu tan maco. Aquest sí que m’agrada. M’hi apunto”.
El recomanaré. Gràcies.
Joan Maria Bovet i Ballús
Barcelona, 1-VII-2006
El llibre de Cinto Busquet A l’Orient, a l’Occident: a la recerca d’un sentit ha estat per a mi com una agradable passejada amb un amic. Però amb un amic dels de veritat, amb el qui comparteixes sentiments, confidències i vivències personals.
Tot i que sembla que avui no està de moda parlar de Déu, hi ha molta gent que desitja que algú li’n parli i és bo saber que tens amics amb els quals pots fer-ho.
El camí espiritual que recorres de la mà d’en Cinto és apassionant. Ell respecta les teves creences i t’ensenya com et pots enriquir i estimar més a Déu estant en contacte amb persones que professen altres religions. No obstant, perceps a tot el llibre el seu desig de transmetre i compartir amb tu el tresor que un dia va descobrir, el seu amor a Jesús, el que el fa feliç i omple la seva vida.
El seu contacte amb altres cultures i religions li han eixamplat la mirada i el cor i està convençut que qui busca Déu el troba, sigui pel camí que sigui, i que un dia ens trobarem tots havent recorregut el propi camí.
Per a mi, A l’Orient a l’Occident ha estat com una alenada d’aire fresc, un llibre que m’ha agradat, m’ha ajudat i m’ha fet créixer com a persona. Per això, no deixo de recomanar-lo a les persones que m’estimo.
Aquests són els meus sentiments que he volgut compartir amb vosaltres.
Imma Lidón i Corbí
Girona, 1-VI-2006
He descobert el llibre A l’Orient, a l’ Occident: a la recerca d’un sentit i us haig de dir que ha aconseguit una cosa que per a mi té molt de mèrit: arribar-te directament al cor. Et sents tocat, és una sensació estranya, com la que sents quan un orador parla davant d’una massa i a tu et fa l’efecte que et parla directament a tu. M’ha arribat tant que he escrit a l’autor per felicitar-lo i li he promès una crítica més completa per quan l’acabi, ja que el llegeixo a poc a poc perquè em serveix per fer oració. Els que coneixeu el llibre de ben segur que estareu amb mi que cal engrescar en Cinto perquè segueixi escrivint.
Xavier Fàbrega i Vilà
Girona, 17-V-2006
El llibre és realment interessant i estimulant, tant per a catòlics practicants com per a persones que no ho siguin, perquè et fa interrogar sobre moltes coses… Algunes parts dels llibre són de debò poesia, tot i ésser escrites en prosa. Puc dir que he “devorat” el llibre. Llegir, llegir, assaborir paraula rere paraula, sentir-les teves, deixar-se impregnar del que aquestes comuniquen…
Desitjo de tot cor que quantes més persones millor puguin tenir l’oportunitat de llegir aquest llibre, perquè independentment de la religió a la qual puguis sentir-te personalment lligat, et deixa molt a dintre, encoratja la reflexió i el diàleg sobre les grans qüestions que des de sempre l’home es planteja.
Marianna Gelfusa
Roma, 10-V-2006
A l’Orient, a l’Occident, si bé té un aglutinant que és el sentit de la fe en Jesucrist, no es presenta segons una temàtica de lògica progressiva. Està pensat com un seguit de converses amb un company de camí, sigui qui sigui, que se li acosti amb cor obert. En cada un dels 36 capítols, l’autor s’ofereix per compartir allò que sent, que porta a dintre. Amb molt d’encert, diu que és un do rebut i, per tant, és a la vegada un do per a l’altre. “El que he après sense engany, ho comunico sense recança” (Sv 7,13), escriu seguint el llibre de la Saviesa de l’Antic Testament.
Ell està amarat del principi que en l’escola de Jesús el diàleg crea comunió. Un servei no pot ser un punt final, com el qui fa una almoina o dóna un cop de mà en una empresa altruista i després se’n torna a casa amb les mans a la butxaca, i aquí s’ha acabat tot. No és així el diàleg del qual se’ns parla. Cada encaixada , si és sincera, és un signe d’intercanvi de vida. És més, “oferint, compartint -dirà-, hom es comprèn a si mateix”.
En Cinto escriu allò que ha viscut i n’ha fet experiència. Ja que l’experiència no s’aconsegueix pel simple fet d’haver-ne passades moltes, sinó després d’haver reflexionat sobre allò que hom ha passat; altrament, es confirma la dita que “l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra”. La seva reflexió se situa més a prop de l’escola peripatètica que de l’escolàstica. D’aquí també l’amenitat de la lectura.
Confrontant-se amb cultures i religions diverses, l’autor ha aprofundit la seva fe cristiana des de la perspectiva de la religiositat oriental: fet molt important en aquest moment històric en el qual el món, ja en plena globalització en els camps de l’economia i de la tecnologia, està iniciant un trobament significatiu entre Orient i Occident, entre cristianisme i tradicions espirituals asiàtiques. Sens dubte, això comportarà un salt qualitatiu important, ineludible, en l’evolució de la sensibilitat de la humanitat en el seu conjunt.
Mons. Jaume Camprodon i Rovira,
bisbe emèrit de Girona 20-IV-2006
Espai de diàleg – Espiritualitat i Comunicació
Benvolgut Cinto,
he llegit el teu llibre A l’Orient, a l’Occident i m’agrada’t el teu estil franc, respectuós i intimista, que acaba fent-te amic del teu lector. Demostres un gran talent literari i, perquè desitjo que tinguis un gran futur, no puc estar-me de fer una petita crítica constructiva. Així, doncs, l’exposo.
Sóc catòlic practicant i a mi el contingut del llibre em sembla fenomenal, però trobo que lamentablement només interessarà al “canal catòlic”. ¿Només vols escriure per a aquest canal? Jo crec que no. M’agradaria veure el teu llibre adreçat a tothom i venut a totes les llibreries.
Crec que ets una persona amb un gran carisma i unes experiències de diàleg amb altres cultures i religions que et converteixen en una persona molt interessant. A més, la teva formació no és només teològica, i per això pots parlar també amb el llenguatge més valorat pel gran públic d’avui en dia, el científic. Quan algú s’acosta al teu llibre, es fixa, per exemple, en la teva experiència al Japó i en la teva carrera de Bioquímica, i es pot fer dues preguntes. Si el budisme està tant de moda, que fins i tot alguns consideren que sigui un camí espiritual millor que el cristianisme, com és possible que tu, després de disset anys en contacte amb ell, encara siguis tan catòlic? I l’altra: com és possible que un bioquímic, o sigui un científic, visqui una fe tan admirable? Un llibre interessa sobretot quan descobreix quelcom de nou i tu podries fer dos best-sellers només contestant aquestes dues preguntes a la gent del carrer.
La gent del carrer, finalment, està ja cercant d’enderrocar les barreres que el racionalisme ens ha estat imposant durant anys, i ja es veuen els primers valents que troben que el materialisme no pot ser una filosofia de futur i que la felicitat i el destí de la humanitat només podran venir per mà de l’espiritualitat. Per ajudar aquesta gent tu tens quelcom a dir; pots fer veure que el cristianisme és camí, veritat i vida, i que la ciència moderna s’està trobant Déu pertot arreu. Tanmateix, per adreçar la teva prosa cap a aquesta gent, cal millorar la sintonia. Si segueixes escrivint com a teòleg, me’ls espantes. Parla com a Cinto Busquet, és millor.
En fi, això és el que volia dir-te, aprofitant de pas per felicitar-te i dir-te el goig que m’ha produït la lectura del llibre A l’Orient, a l’Occident.
Atentament,
Joan Valverde
Gavà, 21-V-2006
Benvolgut Joan,
t’agraeixo molt tot el que m’escrius, i m’alegra que el llibre t’hagi agradat. M’encoratgen i m’estimulen molt els teus suggeriments. Certament, hi ha hagut per part meva un esforç per escriure en un llenguatge planer i entenedor, però entenc molt bé que un llibre que es proposa de compartir reflexions i experiències a nivell profund de la persona no trobi de seguida les portes obertes del “gran mercat”. Tinc la impressió, tanmateix, que el problema no està tant en el fet que hi hagi o no hi hagi, dintre i fora dels cercles catòlics, persones interessades a l’espiritualitat i a llegir coses ben fonamentades sobre el cristianisme, sinó més aviat potser en els canals de difusió actuals de casa nostra, que no afavoreixen en principi tot el que vingui del “món eclesial”.
Com es trasllueix clarament de les primeres i de les últimes pàgines del llibre, he escrit A l’Orient, a l’Occident, pensant en primer lloc a persones que, independentment d’estar o no batejades, d’identificar-se o no amb l’Església Catòlica, poguessin estar interessades a fer un “camí de recerca” amb un cristià que s’interroga sincerament sobre la pròpia vida i el nostre món. No sabia, tal com dic al començament del llibre, cap a quin tombant o de quina manera el llibre s’aniria desenvolupant. Volia oferir el que tenia a dintre i pensar “acompanyat”, tot fixant sobre el paper experiències viscudes, tant al Japó com a Europa. No volia excloure cap de les facetes que constitueixen la meva persona i la meva trajectòria personal; per tant, també la meva formació científica i humanística, a més de la teològica, desitjava que hi tinguessin cabuda. Tanmateix, veient el resultat final, he de reconèixer que, tot i que el llibre no pretén en cap moment transformar-se en un “tractat de teologia”, el vessant de teòleg anà adquirint una certa predominança a mesura que avançava en la redacció del text. Potser és perquè, essent el meu primer llibre i no sabent si n’escriuré d’altres, volia deixar per escrit sobretot el que per a mi ha estat i és el més important: l’experiència personal de Déu a través de l’obertura “incondicionada” als altres.
Quan vaig acabar d’escriure’l, el vaig enviar a una desena d’amics meus, experts i professionals en diversos camps, per a conèixer-ne el parer abans de proposar-lo a alguna editorial per a la publicació, en el cas que la seva valoració fos positiva. L’endemà mateix tenia la primera resposta d’un d’ells, que des de fa molts anys ha trencat completament amb l’Església Catòlica. Havia començat a llegir el llibre al vespre i se l’havia empassat fins a la darrera pàgina pràcticament sense interrupció. De calent en calent, em va escriure de seguida les seves impressions, i això em féu entendre que, en un cert grau almenys, havia reeixit en el meu intent d’obrir un diàleg no només amb cristians interessats en reflexions teològiques, sinó també amb persones no inserides en l’Església sensibles a la dimensió espiritual i transcendent de la nostra existència.
Just abans de respondre’t, he rebut de l’escriptora Montserrat Rico Góngora una seva carta oberta a tall de ressenya del meu llibre, amb el títol “Carta de l’Agnosticisme a la Fe”. Pel seu interès, li he demanat de poder-la fer pública en aquest Espai de Diàleg, i la podràs doncs llegir. Com veuràs, el llibre està començant a ser valorat també per persones que no són del “canal catòlic”. La Montserrat m’escrivia en el correu electrònic on m’adjuntava aquest seu escrit: “Fins i tot a un home de fe com tu li pot ser més útil la reflexió assossegada d’un agnòstic que la cega obcecació d’un creient”. Les seves ponderades reflexions em confirmen que és possible sempre una comunicació profunda entre persones que s’interroguen seriosament i honestament sobre les grans qüestions personals i socials, tinguin o no tinguin les mateixes conviccions religioses; i em fan constatar una vegada més que el diàleg és sempre enriquidor per a tots.
Em suggereixes d’escriure més sobre la relació entre el budisme i el cristianisme, i entre fe religiosa i ciència. Són temes que he volgut tocar en alguns dels capítols del llibre, tot i ésser conscient que no els podia aprofundir suficientment en aquest context. Com ja escric en el llibre, he après i continuo aprenent molt de l’experiència espiritual del budisme, però això no treu que, precisament perquè em tracto d’obrir a la Realitat així tal com és -tal com proposa el camí budista-, em sento cada cop més i més cristià, convençut que és tot seguint el Crist que la meva humanitat madurarà plenament en la comunió amb els altres en Déu. No excloc, sense presses i quan arribi el moment, d’escriure més a fons en aquesta direcció. Pel que fa a la relació entre ciència i fe, he de reconèixer que potser no sóc la persona més adient. Tot i tenir la carrera de química acabada, fa ja més de vint anys que vaig tancar els llibres sobre aquest tipus de matèries, i després no he pogut mantenir-me al pas rapidíssim dels nous avenços de la ciència; per això, humilment, hauré de deixar aquesta feina per a d’altres més preparats a afrontar-la amb competència.
Tot cercant plegats de millorar en el comunicar de forma atraient les raons de la nostra esperança, rep el meu agraïment més sentit.
Cinto Busquet
Grottaferrata, 24-V-2006
Gràcies, Cinto.
He llegit la teva resposta amb atenció i et comento les meves impressions.
Certament l’escrit de la Montserrat demostra que el llibre també interessa fora del “canal catòlic” com és normal, perquè és sincer i perquè el seu fons és molt interessant. La meva crítica, però, no es referia al fons sinó a les formes.
Com molt bé reconeixes, a Catalunya estem encerclats per un furibund laïcisme i un agressiu anticlericalisme que, com a catòlic, t’ho puc ben dir, és prou asfixiant. Sembla que hi hagi llibertat per a tot menys per a ser cristià.
La meva experiència, tanmateix, és que en el fons la gent d’avui segueix necessitada de la Paraula de Deu, com sempre, però si t’hi acostes amb formes catòliques (teologia, dogmes, catecisme) fugen a tota velocitat.
Jo he canviat de tàctica. Parlo de l’existència de Déu amb llenguatge científic, de l’espiritualitat com una necessitat íntima que no necessita intermediaris, i de l’humanisme cristià com una ètica que et consolida en la teva personalitat i t’ajuda molt a madurar com a persona.
Funciona. La gent se m’acosta. I acaben per llegir l’Evangeli!
Per tant, només parlo de canviar les formes a fi de superar l’obstacle de les barreres laïcistes i poder arribar millor a més gent. Aquest era el meu suggeriment.
D’altra banda, entenc que no t’atreveixis amb la ciència, hem de ser seriosos i certament estàs desconnectat, però et recomano de seguir-la en certa mesura, perquè et sorprendrà com ha canviat tot des que tu i jo estudiàvem.
Una abraçada
Joan Valverde
Gavà 26-V-2006
Espai de diàleg – Carta de l’Agnosticisme a la Fe
No és molt usual fer servir el gènere epistolar a l’hora de fer la ressenya d’un llibre. D’aquest intent, no sé què en sortirà; tanmateix, en qualsevol cas, considero que pot ser la forma més honesta en la qual un agnòstic es pot atrevir a penetrar en els secrets de la fe. Els savis contorsionismes de la raó poden equivocar-se, i de fet ho fan, però no se’ls pot retreure res a idèntiques cabrioles del cor. Per això, amic Cinto, ja que l’estil epistolar té molt més a veure amb una confessió entre iguals que amb una crítica en el sentit estricte de la paraula, vull escriure’t aquesta carta, amb la certesa que no et ferirà ni infravalorarà de cap manera el teu treball. Tu ho has dit: “Del respecte manifestat cap al que és important per als altres, no en pot venir mai res de mal”.
Admeto que no sóc una exegeta, fins i tot he d’aclarir que vaig rebre una educació laica, però amb una certa gosadia m’he acostat algunes vegades als textos sagrats, ja que per a dissentir calen també armes. Un agnòstic -com molts creuen- no és algú que nega l’existència de Déu, sinó una persona que reconeix categòricament i humilment la pròpia insignificança a l’hora d’accedir a la coneixença de l’absolut. Hauràs de perdonar-me, doncs, si em perdo en els misteris de la Santíssima Trinitat, entre els quals tu et mous com peix a l’aigua, o bé si entenc la resurrecció de Jesús en una altra dimensió humana que no té res a veure amb l’evangèlica.
El meu pòsit cultural va agafar de diversos llocs algunes nocions respecte al Creador més en consonància amb les meves tristes filosofies d’estar per casa. En aquest sentit, em féu un efecte especial la de l’humanista Marsilio Ficino, el qual arribà a dir que “Déu conté totes les coses perquè n’és l’origen, i l’home perquè n’és el centre”, justament en una època, la del Renaixement, en la qual molts de papes malversaren la dignitat que el tron pontifici els havia conferit.
Crec que els teus mots traspuen tota aquella saviesa: aquella barreja de coneixement arcà i de bona voluntat que fa grans els homes i les obres en què ells treballen. El teu testimoni sorprèn pel coratge i la valentia amb què parles dels teus propis sentiments en una confessió pública a la qual no estem acostumats. Et mostres amb la fragilitat d’un nen davant de l’amor i amb la força d’un tità davant de la fe, i és aquesta paradoxa allò que commou i convida a la reflexió.
Saps que els vells rudiments de la raó i les exigències de la crítica històrica poden fer-nos adversaris en molts combats, però em tornen a consolar les teves paraules quan referint-te a la “Santa Casa”, al voltant de la qual es construí el santuari de Loreto, també tu admets que, tot i que l’autenticitat històrica de la llegenda pot ser qüestionable, qui hi va amb esperit de fe se sent veritablement ajudat. En realitat, en el món en què vivim, el dogma fa equilibrismes de funàmbul en una corda estirada, afluixada en un anar i venir amunt i avall d’interpretacions de segles. Rep tots els afalacs i les lloances del creient, però també els cops secs d’oposició de qui es resisteix a subordinar el raciocini i les lleis de la natura a les “Sagrades Escriptures”. La fe, tanmateix, és quelcom ben diferent i pot conciliar-se amb palpables evidències, desbaratades pels interessos -no sempre lloables- del poder i dels temps.
No hi ha res que hagi de ser reverenciat més per l’home que la fe dels homes, perquè aquesta és sempre lícita i alhora necessària. Tu ho has entès millor que ningú en el teu audaç pelegrinatge espiritual, perquè els éssers íntegres i sensibles no són estrangers enlloc.
Ja ho veus, amic Cinto, quants de punts en comú poden tenir un agnòstic i un creient, malgrat que, potser, alguns extremistes del teu bàndol o del meu es neguin a acceptar-ho. Almenys nosaltres sabem que per damunt d’alienes elucubracions -més o menys ben intencionades- també ens uneix la insignificant nimietat de sentir el món amb el batec assossegat de la poesia. Tal volta, l’Església s’equivocà en alguna ocasió no valorant en la mateixa mesura els seus profetes i els seus poetes. Que no et desaprofiti, perquè “aquell cel trist de Nagasaki” o “aquella aturada en el camp d’extermini de Dachau” -de camí cap a Colònia-, dels quals parles en el teu llibre, evoquen imatges d’un lirisme captivador -digne del darrer Evangeli-.
Amic Cinto, tu has fet tot sol el camí fatigós d’Orient a Occident a la recerca d’un sentit, per això saps, millor que ningú, que hi ha camins massa costeruts, pedregosos o estrets per a recórrer-los sense que ens vinguin a sostenir.
Espero que, aquesta vegada, un agnòstic i un creient s’hagin encaixat les mans a la meitat d’un nou camí. No sabem mai què ens ofereixen els temps, ni quines convulsions ens té reservades la història.
Montserrat Rico Góngora (escriptora)
Badalona, 22-V-2006
Espai de diàleg – Església i Pobresa
Sóc creient en l’Evangeli de Jesús, però tinc un dubte. Amb la misèria que tenim al món i tantes penes i malalties i amb la manca de mitjans per resoldre aquests problemes, em pregunto: ¿És necessària tanta parafernàlia a Roma i el viatge del Papa a València que costarà molts milions d’euros? ¿No creieu que menys vestits, menys or, i viure senzillament, seria el millor per demostrar que seguim el camí de Jesús, tot donant tots aquests diners a qui de veritat els necessita? Jesús entrà a Jerusalem el dia de Rams a dalt d’un pollí, no amb un avió privat. Vivia sempre al costat dels més necessitats donant-los tot el que Ell tenia. No tenia necessitat d’anells ni de grans creus posades al coll per demostrar el seu amor a tots els qui creien en Ell i estaven mancats de tot el necessari per poder viure dignament.
Perdoneu el meu atreviment a parlar-vos tan cruament. Sóc catòlica i practicant, però no puc suportar el que veig. Humilment us ho dic. Potser estic equivocada, però per favor necessito una raó convincent per poder canviar la meva manera de pensar i veure el que hi ha, perquè no m’agrada gens el que veig i vull creure que encara tenim motius per poder arreglar les coses. També vull fer menció de tants i tants religiosos i religioses que estan entregant la seva vida als altres enmig de la misèria i sense fer soroll. Un homenatge a tots ells, perquè ells sí que tenen Jesús al costat i viuen el seu Evangeli amb tot l’amor del seu cor. Repeteixo: us demano perdó del meu atreviment de veritat, i perdoneu-me si he estat una mica dura, però és el que penso.
Afectuosament,
una catòlica creient, però sobretot cristiana
Benvolguda,
gràcies d’haver estat tu la primera a obrir aquest espai de diàleg. De fet, com crec que traspua dels dos llibres que acabo de publicar i d’aquesta pàgina web, estic convençut que només en el diàleg, en el confrontar els nostres punts de vista i les nostres opinions, podrem anar essent cada vegada més i més capaços d’atènyer a una visió més completa i objectiva de les coses.
El tema que assenyales és complex i no es pot enllestir en poques línies, i per part meva, doncs, no pretenc d’exhaurir tot el que es podria dir i s’hauria de dir sobre això. Només alguns suggeriments de reflexió que caldria, sens dubte, aprofundir.
Abans que res, un toc d’alerta: no ens deixem influir, de forma ingènua, per allò que certs mitjans de comunicació ens volen fer empassar. Cal ser senzills, això sí; però no ingenus. Jesús mateix ens ho adverteix: “Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops: sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms” (Mt 10,16). Fa més de vint anys que visc fora de Catalunya, i per això, mirant-m’ho des de fora, hi noto de seguida quelcom que no es troba en d’altres països. Hi ha una voluntat explícita per part d’alguns sectors, que tenen molta influència en el món de la informació, no tan sols a no afavorir en l’àmbit públic la religió en general, sinó també a desprestigiar sistemàticament l’Església Catòlica com a institució. Això, crec, és característic de l’Estat Espanyol en els darrers decennis i n’hi ha prou amb sortir una mica a d’altres països per veure que la situació és molt diferent ben a prop de casa nostra. Per tant, abans que res, cal ésser conscients que fàcilment podem ésser condicionats per la informació que ens arriba a través dels mitjans, sigui com a continguts sigui com a presentació i interpretació dels mateixos.
En aquest sentit, crec que no té res a veure el fet que es faci la Jornada Mundial de les Famílies a València el proper mes de juliol amb la pobresa de l’Església. No es resoldran els problemes del món deixant d’anunciar l’Evangeli i deixant els cristians de trobar-nos, també a nivell internacional, per a celebrar i reflexionar junts sobre la nostra fe i la nostra tasca en el món d’avui. Vaig participar en la precedent Jornada Mundial de les Famílies, que es féu a Manila el gener del 2003, i he participat en diverses Jornades Mundials de la Joventut. Centenars de milers de persones d’arreu del món tornen a casa, després d’aquests congressos internacionals, esperonades i sostingudes en el seu compromís cristià en la societat, especialment envers els més desvalguts, i per tant, estic convençut que això ajuda molt més concretament a molts de pobres que no pas amb el que es podria fer amb els diners que calen per organitzar aquestes trobades. Els recursos de tot tipus, també econòmics, que es destinen a canviar mentalitats, a “convertir” els cors a la lògica de l’Evangeli, crec que siguin la millor inversió que es pot fer en favor dels més necessitats. La participació del Papa en aquestes trobades és el fet aglutinant de tantes persones, i la seva paraula i la seva presència són determinants per a poder fer una experiència d’Església Universal, i no crec, doncs, que hi hagi res a retreure-li en aquest sentit. Per cert, si no ho has fet encara, et recomanaria que llegissis l’encíclica de Benet XVI Déu és Amor. Crec que et pot ésser de llum sobre aquest tema.
Pel que fa referència a la “parafernàlia” del Vaticà, en un cert grau hi estic d’acord, però cal també reconèixer que des del Concili Vaticà II fins als nostres dies, en aquests quaranta anys, s’ha fet molta feina en el sentit d’alliberar-se de formes d’altres temps que no tenen cap sentit actualment. Hi ha encara força per fer, però cal també aquí no ser ingenus. L’Església Catòlica, des d’un punt de vista només organitzatiu i estructural, és la “multinacional” més complexa i amb més personal que existeixi i que hagi mai existit. I perquè precisament l’Església Catòlica és present en tot el món i en tots els àmbits, i comprèn associacions de tot tipus que treballen en els nivells més diversos, el bé que els catòlics fan és immens. Perquè tot això rutlli i vagi endavant, ens cal un bon “equip de treball” al voltant del bisbe de Roma, que és el nostre signe visible d’unitat, i això vol dir oficines, persones, estructures, i també diners que sostinguin el funcionament de la Santa Seu. Pobresa, sí, però intel·ligent i realment al servei de la justícia i de l’Evangeli; no manca de recursos que facin més difícil la tasca de l’Església d’evangelitzar el món, amb la paraula i amb l’acció.
Un darrer punt que només esmento: el de les creus, l’or, etc. Les sensibilitats són molt diverses segons les latituds i els moments històrics, i per tant cal estar atents a no fer generalitzacions per a tothom de coses que només van bé per a alguns. Expressar la sacralitat d’un moment, d’un acte, d’una persona, a través de signes i objectes externs, fa part de la religiositat natural dels homes i dels pobles, ens ensenyen la sociologia i la fenomenologia de la religió. El dipòsit cultural i artístic que la nostra Església ha anat acumulant en vint segles té un sentit també per a nosaltres en el dia d’avui. Certament, cal que sigui tot d’acord amb l’Esperit de l’Evangeli, i hem de deixar de banda allò que no el reflecteixi en el context actual, però hem d’apreciar, en la mesura del possible, el llegat -també de formes- dels qui ens han precedit a l’Església. Sé d’una persona adulta de casa nostra que, tot visitant Sant Pere del Vaticà, va intuir precisament allà que tot allò no podia ésser només un muntatge d’homes. Decidí d’anar més a fons i s’interessà en la nostra fe, i a la vetlla pasqual d’aquest any rebé el baptisme. Déu ens pot tocar de moltes maneres el cor: també a través de les grans obres d’art que el cristianisme ha generat…
Cinto Busquet
Grottaferrata, 2-V-2006
Benvolgut Cinto,
sóc la catòlica creient, però sobretot cristiana. El meu nom és Maria. Estic molt contenta de comprovar que l’Espai de diàleg segueix avançant i d’haver tingut modestament el privilegi d’iniciar-lo. És quelcom molt esperançador poder gaudir de diàleg, encara que tinguem diferents punts de vista: veure que som capaços d’acceptar tot el que cada ésser humà pot aportar en el nostre camí cap a Jesús i a tot el seu ensenyament.
He llegit els teus llibres amb molta cura i interès. Són d’aquelles lectures que comences i no pots deixar-les fins al final. T’obliga a pensar molt i a preguntar-te sobre molts de punts, encara que en alguns puguis discrepar. Sóc una persona amb un bagatge d’anys al damunt bastant elevats. Tinc un gran interès en la teva coneixença sobre el budisme i la seva espiritualitat. Penso que, encara que sigui per camins diferents, tots anem a Crist, el nostre Salvador, i que per ell arribem al Pare. He practicat ioga molts d’anys, ara amb menys intensitat per la meva edat, però continuo fent-ho dintre les meves possibilitats. M’agrada, benvolgut Cinto, endinsar-me en la lectura dels teus llibres. Si escrius quelcom sobre el budisme i l’espiritualitat que ens pot acostar, seré la primera a córrer a una llibreria a comprar-ho.
T’estic molt agraïda per penjar el meu e-mail a l’Espai de diàleg, i també per la teva amable i apreciada resposta. Rep una salutació molt afectuosa,,
Maria
5-VI-2006
