El Sínode dels Bisbes d’enguany sobre la família, més enllà de les consideracions i les reflexions específiques sobre la institució familiar i les diverses problemàtiques que hi estan relacionades, ha enviat a l’Església sencera un missatge clar, tant per la seva dinàmica de treball com pels seus continguts. No és bo que una certa por d’aigualir la proposta cristiana ens faci ignorar la realitat concreta on l’Evangeli és anunciat. Només a partir de la situació real de les persones i les societats, sovint amb nombroses ferides i contradiccions, es pot obrir camí gradualment la veritat alliberadora i alhora exigent que comporta la visió cristiana de la persona humana i de la seva història.
Sens dubte, l’Església ha de continuar promovent el compromís de fidelitat per sempre entre un home i una dona que s’estimen i decideixen compartir el seu projecte de vida, obrint-se a possibles noves vides que Déu els pugui encomanar, però alhora no ha d’oblidar mai que tota persona és estimada i acompanyada per Déu des de la pròpia situació existencial, sigui quina sigui, i així ha de fer en tot moment també l’Església. Comprensió i paciència, escolta atenta i acolliment de tots, alliberament de passats que oprimeixen i projecció cap a futurs més esperançadors: aquestes són les coordenades cristianes a partir de les quals es poden proposar els grans ideals evangèlics a les persones i als diversos col·lectius.
El Sínode ha volgut escoltar la veu del món, i aquest és un primer pas necessari perquè el món escolti de més bon grat la veu de l’Església. Com indica la relació final del Sínode, cal que l’Església «no s’aturi en un anunci merament teòric i deslligat dels problemes reals de les persones» i que trobi un llenguatge significatiu que respongui «a les expectatives més profundes de la persona humana». Escoltar la humanitat d’avui, en la pluralitat de les seves sensibilitats i exigències, no vol dir renunciar a l’originalitat de l’anunci cristià, sinó fer possible que aquest pugui incidir millor en la vida de les persones i il·luminar-ne el camí.
El Sínode ha parlat de manera polifònica, perquè també l’Església és plural i variada, com ho és el món. No ha tractat d’homogeneïtzar criteris ni de silenciar visions discordants, sinó d’aprofundir i actualitzar el missatge cristià, des d’un esforç compartit per assumir la complexitat de la realitat. Des d’aquesta acceptació serena de les diverses situacions, fidels a Crist que acull a tots sense excepció, farem més possible que «la seva Església sigui una casa amb la porta sempre oberta», com es llegeix a la declaració final dels pares sinodals.
Cinto Busquet
La Seu d’Urgell, octubre 2014
