El proppassat 17 de març s’ha celebrat al Japó el 150è aniversari de la “descoberta” dels “cristians clandestins”, japonesos que després de 250 anys de persecució varen recuperar la llibertat de practicar públicament la seva fe.
La història de la comunitat cristiana al Japó en aquells segles foscos és exemplar. Els màrtirs es compten a milers i tots els missioners estrangers foren expulsats del país. Després d’uns primers anys prometedors d’expansió de la fe cristiana, iniciats amb la predicació de sant Francesc Xavier en aquelles terres, a començaments del segle XVII fou prohibida taxativament la fe cristiana sota pena capital per a qui hi restés fidel. El govern japonès veié en la nova religió vinguda d’Occident una mena de cavall de Troia dels imperis hispànics que amenaçava la integritat territorial de l’imperi japonès.
Molts apostataren de la fe, però foren també molts els qui en condicions molt adverses continuaren de forma amagada com a membres actius de l’Església, transmetent la fe cristiana de pares a fills i batejant els nens, tot i no haver-hi cap prevere entre ells durant gairebé tres segles.
Entre els màrtirs canonitzats, s’hi compten un grup de 26 cristians, preveres i seglars, japonesos i occidentals, adults i infants, que foren crucificats a Nagasaki el 5 de febrer de 1597. Recordo amb emoció les Eucaristies commemoratives, multitudinàries, a les quals vaig participar durant els cinc anys que vaig viure a Nagasaki, al turó de Nakamatxi, tot just sobre el port de la ciutat, al lloc precís on foren martiritzats.
Hi ha també un grup de 188 màrtirs de les setze diòcesis japoneses, beatificats l’any 2008, que foren assassinats per odi a la fe entre el 1603 i el 1639. Malgrat la persecució, la comunitat cristiana resistí, dissimulant els símbols cristians darrere imatges budistes i reapareixent al descobert l’any 1865, quan el Japó tornà a obrir les portes als missioners francesos.
El Papa Francesc ha subratllat la importància del seu testimoni: «Varen sobreviure amb la gràcia del seu baptisme. Això és excepcional: el Poble de Déu transmet la fe, bateja els seus fills i va endavant. I varen mantenir, de manera secreta, un fort esperit comunitari, perquè el Baptisme els havia fet esdevenir un sol cos en Crist: estaven aïllats i amagats, però eren sempre membres del Poble de Déu, membres de l’Església».
Des del país del Sol Naixent, una llum potent continua brillant fins avui també per a nosaltres, cristians d’Occident.
Cinto Busquet
La Seu d’Urgell, març 2015
