Havent passat gairebé la meitat de la meva vida fora del país, he pogut constatar que el sentiment de pertinença a un col•lectiu més o menys gran, que sigui un punt de referència segur per a l’individu, és una necessitat psicològica molt arrelada en totes les persones, siguin d’on siguin i tinguin un nivell cultural més o menys alt. La família, un club esportiu, una classe social, un partit polític, una confessió religiosa, un país… La vinculació emocional amb cadascun d’aquests cercles associatius té un pes específic diferent segons les persones i el moment vital que s’està passant, però el cert és que la identificació amb el propi poble i la pròpia terra, amb unes tradicions i una manera de ser i de fer determinades, és un factor que ens configura tan íntimament, que de manera instintiva, si algú ens ataca en aquests elements constitutius de la nostra identitat, reaccionem inconscientment defensant sense miraments allò que per a nosaltres és essencial.
Em sembla evident que, en tot allò que s’està vivint a Catalunya i Espanya des de fa temps, hem gratat i excavat en capes molt profundes d’una gran majoria dels ciutadans. Al nostre país, tant els qui mai no ens hem sentit espanyols com els qui han deixat de sentir-s’ho recentment, hem desconnectat anímicament d’Espanya com a realitat política capaç d’englobar i sostenir un projecte de futur engrescador per a la nostra terra i la nostra gent. A Catalunya mateix i sobretot a la resta de l’Estat, els qui senten Espanya com un marc nacional idoni i històricament indiscutible també per als catalans, difícilment poden acceptar que ni tan sols es plantegi la possibilitat d’admetre la sobirania política del poble català i la viabilitat de la independència del nostre país. Entre uns i altres, molta gent cansada i tipa de l’interminable debat sobre el procés català…
Circumstàncies no cercades ni volgudes, m’han portat a intervenir en diferents mitjans de comunicació catalans i espanyols, i he hagut de posicionar-me èticament sobre el dret inalienable del poble català a decidir en llibertat el propi futur polític. Moltes persones, des de dins i des de fora de l’Església, m’ho han agraït; però també, només per aquest motiu, he hagut de sentir-me dir tota mena d’insults i desqualificacions, i he constatat la incapacitat de massa gent d’escoltar raonaments i d’acceptar un marc interpretatiu que pogués allunyar-se de certs paràmetres considerats intocables. Crec que ha arribat el moment de desemmascarar els falsos “absoluts” i d’aprendre tots a ser menys viscerals i més flexibles. Només relativitzant les pròpies posicions i escoltant-nos recíprocament, sense imposicions ni afany de canviar-nos, podrem trobar solucions compartides que ens podran anar guiant cap a un nou escenari millor per a tots…
Cinto Busquet
