Category: Altres Articles

Fratelli Tutti  128-153

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL QUART

UN COR OBERT AL MÓN SENCER n. 128-153

EL LÍMIT DE LES FRONTERES 129-132

LES OFRENES RECÍPROQUES n. 133-136

El fecund intercanvi n. 137-138

Gratuïtat que acull n. 139-141

LOCAL I UNIVERSAL n. 142-153

El gust local n. 143-145

L’horitzó universal n.146-150

Des de la pròpia regió n. 151-153

Escoltar l’àudio:

Capítol quart  UN COR OBERT AL MÓN SENCER

128. L’afirmació que tots els éssers humans som germans i germanes, si no és només una abstracció, sinó que pren carn i es torna concreta, ens planteja una sèrie de reptes que ens descol·loquen, ens obliguen a assumir noves perspectives i a desenvolupar noves reaccions.

El límit de les fronteres

129. Quan el proïsme és una persona migrant s’hi afegeixen desafiaments complexos¹⁰⁹. És veritat que l’ideal seria evitar les migracions innecessàries i per això el camí és crear en els països d’origen la possibilitat efectiva de viure i de créixer amb dignitat, de manera que es puguin trobar allà mateix les condicions per al propi desenvolupament integral. Però mentre no hi hagi seriosos avenços en aquesta línia, ens correspon respectar el dret de tot ésser humà de trobar un lloc on pugui no solament satisfer les seves necessitats bàsiques i les de la seva família, sinó també realitzar-se integralment com a persona. Els nostres esforços davant les persones migrants que arriben es poden resumir en quatre verbs: acollir, protegir, promoure i integrar. Perquè «no es tracta de deixar caure des de dalt programes d’assistència social sinó de recórrer junts un camí a través d’aquestes quatre accions, per construir ciutats i països que, tot conservant les respectives identitats culturals i religioses, estiguin oberts a les diferències i sàpiguen valorar en el signe de la fraternitat humana»¹¹⁰.
130. Això implica algunes respostes indispensables, sobretot davant dels qui fugen de greus crisis humanitàries. Per exemple: incrementar i simplificar la concessió de visats, adoptar programes de patrocini privat i comunitari, obrir corredors humanitaris per als refugiats més vulnerables, oferir un allotjament adequat i decorós, garantir la seguretat personal i l’accés als serveis bàsics, assegurar una adequada assistència consular, el dret a tenir sempre amb si els documents personals d’identitat, un accés equitatiu a la justícia, la possibilitat d’obrir comptes bancaris i la garantia del que és bàsic per a la subsistència vital, donar-los llibertat de moviment i la possibilitat de treballar, protegir els menors d’edat i assegurar-los l’accés regular a l’educació, preveure programes de custòdia temporal o d’acollida¹¹¹.
131. Per als qui ja fa temps que han arribat i participen del teixit social, és important aplicar el concepte de “ciutadania”, que «es basa en la igualtat de drets i de deures sota la protecció dels quals tots gaudeixen de la justícia. Per aquesta raó, cal comprometre’ns per establir en la nostra societat el concepte de plena ciutadania i renunciar a l’ús discriminatori de la paraula minories, que comporta les llavors de sentir-se aïllat i inferior; prepara el terreny per a l’hostilitat i la discòrdia i treu els èxits i els drets religiosos i civils d’alguns ciutadans en discriminar-los»¹¹².
132. Més enllà de les diverses accions indispensables, els Estats no poden desenvolupar pel seu compte solucions adequades «ja que les conseqüències de les opcions de cadascun repercuteixen inevitablement sobre tota la Comunitat internacional». Per tant «les respostes només vindran com a fruit d’un treball comú»,¹¹³ gestant una legislació (governance) global per a les migracions. De totes maneres cal «establir plans a mitjà i a llarg termini que no es quedin en la simple resposta a una emergència. Han de servir, d’una banda, per ajudar realment la integració dels emigrants als països d’acollida i, al mateix temps, afavorir el desenvolupament dels països de provinença, amb polítiques solidàries, que no sotmetin les ajudes a estratègies i pràctiques ideològiques alienes o contràries a les cultures dels pobles als quals van dirigides»¹¹⁴.

Els dons recíprocs

133. L’arribada de persones diferents, que procedeixen d’un context vital i cultural diferent, esdevé un do, perquè «les històries dels migrants també són històries de trobament entre persones i entre cultures: per a les comunitats i les societats a les quals arriben són una oportunitat d’enriquiment i de desenvolupament humà integral de tots»¹¹⁵. Per això «demano especialment als joves que no caiguin en les xarxes dels qui volen enfrontar-los a altres joves que arriben als seus països, fent-los veure com a éssers perillosos i com si no tinguessin la mateixa inalienable dignitat de tot ésser hum໹¹⁶.
134. D’altra banda, quan s’acull de cor la persona diferent, se li permet continuar essent ella mateixa, alhora que se li dóna la possibilitat d’un nou desenvolupament. Les cultures diverses, que han gestat la seva riquesa al llarg de segles, han de ser preservades per no empobrir aquest món. Això sense deixar d’estimular-les perquè pugui brollar alguna cosa nova de si mateixes en el trobament amb altres realitats. No es pot ignorar el risc d’acabar víctimes d’una esclerosi cultural. Per això «tenim necessitat de comunicar-nos, de descobrir les riqueses de cada un, de valorar el que ens uneix i veure les diferències com a oportunitats de creixement en el respecte de tots. Es necessita un diàleg pacient i confiat, perquè les persones, les famílies i les comunitats puguin transmetre els valors de la pròpia cultura i acollir el bé provinent de les experiències dels altres»¹¹⁷.
135. Reprenc exemples que vaig esmentar temps enrere: la cultura dels llatins és «un ferment de valors i possibilitats que pot fer molt bé als Estats Units […]. Una forta immigració sempre acaba marcant i transformant la cultura d’un lloc. […] A l’Argentina, la forta immigració italiana ha marcat la cultura de la societat, i en l’estil cultural de Buenos Aires es nota molt la presència de prop de 200.000 jueus. Els immigrants, si se’ls ajuda a integrar-se, són una benedicció, una riquesa i un nou do que convida una societat a créixer»¹¹⁸.
136. Ampliant la mirada, amb el Gran Imam Ahmad Al-Tayyeb recordem que «la relació entre Occident i Orient és una necessitat mútua indiscutible, que no pot ser substituïda ni descurada, de manera que tots dos puguin enriquir-se mútuament a través de l’intercanvi i el diàleg de les cultures. L’Occident podria trobar en la civilització de l’Orient els remeis per a algunes de les seves malalties espirituals i religioses causades per la dominació del materialisme. I l’Orient podria trobar en la civilització de l’Occident molts elements que poden ajudar-lo a salvar-se de la debilitat, la divisió, el conflicte i el declivi científic, tècnic i cultural. És important prestar atenció a les diferències religioses, culturals i històriques que són un component essencial en la formació de la personalitat, la cultura i la civilització oriental; i és important consolidar els drets humans generals i comuns, per ajudar a garantir una vida digna per a tots els homes a Orient i a Occident, evitant l’ús de polítiques de doble mesura»¹¹⁹.

El fecund intercanvi

137. L’ajuda mútua entre països en realitat acaba beneficiant tothom. Un país que progressa des del seu original substrat cultural és un tresor per a tota la humanitat. Necessitem desenvolupar aquesta consciència que avui o ens salvem tots o no se salva ningú. La pobresa, la decadència, els sofriments d’un lloc de la terra són un silenciós brou de cultiu de problemes que finalment afectaran tot el planeta. Si ens preocupa la desaparició d’algunes espècies, hauria obsessionar que en qualsevol lloc hi hagi persones i pobles que no desenvolupin el seu potencial i la seva bellesa pròpia a causa de la pobresa o d’altres límits estructurals. Perquè això acaba empobrint-nos a tots.
138. Si això ha estat sempre cert, avui ho és més que mai a causa de la realitat d’un món tan connectat per la globalització. Necessitem que un ordenament mundial jurídic, polític i econòmic «incrementi i orienti la col·laboració internacional cap al desenvolupament solidari de tots els pobles»¹²⁰. Això finalment beneficiarà tot el planeta, perquè «l’ajuda al desenvolupament dels països pobres» implica «creació de riquesa per a tots»¹²¹. Des del punt de vista del desenvolupament integral, això suposa que es concedeixi «també una veu eficaç en les decisions comunes a les nacions més pobres»¹²² i que es procuri «incentivar l’accés al mercat internacional dels països marcats per la pobresa i el subdesenvolupament»¹²³.

Gratuïtat que acull

139. Tanmateix no voldria limitar aquest plantejament a alguna forma d’utilitarisme. Hi ha la gratuïtat. És la capacitat de fer algunes coses pel sol fet que són bones en si mateixes, sense esperar cap resultat reeixit, sense esperar-ne immediatament res a canvi. Això permet acollir l’estranger, tot i que de moment no porti un benefici tangible. Però hi ha països que pretenen rebre només els científics o els inversors.
140. Qui no viu la gratuïtat fraterna, converteix la seva existència en un comerç ansiós, està sempre mesurant el que dóna i el que rep a canvi. Però Déu dóna gratuïtament, fins al punt que ajuda fins i tot els qui no són fidels, i «fa sortir el sol sobre bons i dolents» (Mt 5,45).

Per alguna cosa Jesús recomana: «Quan tu facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi secret» (Mt 6,3-4). Hem rebut la vida gratis, no hem pagat per ella. Llavors tots podem donar sense esperar res, fer el bé sense exigir-li tant a aquesta persona que un ajuda. És el que Jesús deia als seus deixebles: «El que heu rebut de franc, doneu-ho també de franc» (Mt 10,8).

141. La veritable qualitat dels diferents països del món es mesura per aquesta capacitat de pensar no sols com a país, sinó també com a família humana, i això es prova especialment en les èpoques crítiques. Els nacionalismes tancats s’expressen en definitiva aquesta incapacitat de gratuïtat, l’error de creure que poden desenvolupar-se al marge de la ruïna dels altres i que tancant la resta estaran més protegits. L’immigrant és vist com un usurpador que no ofereix res. Així, s’arriba a pensar ingènuament que els pobres són perillosos o inútils i que els poderosos són generosos benefactors. Només una cultura social i política que incorpori l’acollida gratuïta pot tenir futur.

Local i universal

142. Cal recordar que «entre la globalització i la localització també es produeix una tensió. Cal prestar atenció a la realitat global per no caure en una mesquinesa quotidiana. Al mateix temps, no convé perdre de vista la realitat local, que ens fa caminar amb els peus sobre la terra. Les dues coses unides impedeixen caure en algun d’aquests dos extrems: un, que els ciutadans visquin en un universalisme abstracte i globalitzant, […] un altre, que es converteixin en un museu folklòric d’ermitans localistes, condemnats a repetir sempre el mateix, incapaç de deixar-se interpel·lar pel diferent i de valorar la bellesa que Déu vessa fora dels seus límits» ¹²⁴. Cal mirar el conjunt, que ens rescata de la mesquinesa casolana. Quan la casa ja no és llar, sinó que és tancada, calabós, el conjunt ens va rescatant perquè és com la causa final que ens atreu cap a la plenitud. Simultàniament, cal assumir amb cordialitat allò local, perquè té quelcom que el conjunt no posseeix: ser llevat, enriquir, posar en marxa mecanismes de subsidiarietat. Per tant, la fraternitat universal i l’amistat social dins de cada societat són dos pols inseparables i coesencials. Separar-los porta a una deformació i a una polarització nociva.

El gust local

143. La solució no és una obertura que renuncia al propi tresor. Així com no hi ha diàleg amb l’altre sense identitat personal, de la mateixa manera no hi ha obertura entre pobles sinó des de l’amor a la terra, al poble, als propis trets culturals. No em trobo amb l’altre si no tinc un substrat on sóc ferm i arrelat, perquè des d’allà puc acollir el do de l’altre i oferirli alguna cosa veritable. Només és possible acollir el diferent i percebre la seva aportació original si estic afermat al meu poble amb la seva cultura. Cada un estima i cuida amb especial responsabilitat la seva terra i es preocupa pel seu país, així com cada un ha d’estimar i cuidar la seva casa perquè no s’ensorri, perquè no ho faran els veïns. També el bé de l’univers requereix que cadascun protegeixi i estimi la seva pròpia terra. En cas contrari, les conseqüències del desastre d’un país acabaran afectant tot el planeta. Això es fonamenta en el sentit positiu que té el dret de propietat: tinc cura i cultivo cosa que posseeixo, de manera que pugui ser una aportació al bé de tots.
144. A més, aquest és un pressupòsit dels intercanvis sans i enriquidors. El rerefons de l’experiència de la vida en un lloc i en una cultura determinada és el que capacita algú per percebre aspectes de la realitat que els que no tenen aquesta experiència no són capaços de percebre tan fàcilment. L’universal no ha de ser l’imperi homogeni, uniforme i estandarditzat d’una única forma cultural dominant, que finalment perdrà els colors del poliedre i acabarà en el tedi. És la temptació que s’expressa en l’antic relat de la torre de Babel: la construcció d’una torre que arribés fins al cel no expressava la unitat entre diferents pobles capaços de comunicar-se des de la seva diversitat. Per contra, va ser una temptativa enganyosa, que sorgia de l’orgull i de l’ambició humana, de crear una unitat diversa de la volguda per Déu en el seu projecte providencial per a les nacions (cf. Gn 11,19).
145. Hi ha una falsa obertura a l’universal, que procedeix de la superficialitat buida de qui no és capaç de penetrar fins al fons en la seva pàtria, o de qui suporta un ressentiment no resolt cap al seu poble. En tot cas, «sempre cal ampliar la mirada per reconèixer un bé major que ens beneficiarà a tots. Però cal fer-ho sense evadir-se, sense desarrelaments. Cal enfonsar les arrels a la terra fèrtil i en la història del propi lloc, que és un do de Déu. Es treballa en allò que és petit, que és pròxim, però amb una perspectiva més àmplia. […] No és ni l’esfera global que anul·la ni la parcialitat aïllada que esterilitza» ¹²⁵, és el poliedre, on al mateix temps que cada un és respectat en el seu valor,« el tot és més que la banda, i també n’és més que la simple suma»¹²⁶.

L’horitzó universal

146. Hi ha narcisismes localistes que no són un sa amor al propi poble i a la seva cultura. Amaguen un esperit tancat que, per certa inseguretat i temor a l’altre, prefereix crear muralles defensives per preservar-se a si mateix. Però no és possible ser sanament local sense una sincera i amable obertura a l’universal, sense deixar-se interpel·lar pel que passa en altres llocs, sense deixar-se enriquir per altres cultures o sense solidaritzar-se amb els drames dels altres pobles. Aquest localisme es clausura obsessivament en unes poques idees, costums i seguretats, incapaç d’admiració davant de la multitud de possibilitats i de bellesa que ofereix el món sencer, i sense una solidaritat autèntica i generosa. Així, la vida local ja no és autènticament receptiva, ja no es deixa completar per l’altre; per tant, es limita en les seves possibilitats de desenvolupament, es torna estàtica i emmalalteix. Perquè en realitat tota cultura sana és oberta i acollidora per naturalesa, de tal manera que «una cultura sense valors universals no és una veritable cultura»¹²⁷.
147. Reconeguem que una persona, mentre menys amplitud tingui en la seva ment i en el seu cor, menys podrà interpretar la realitat propera on està immersa. Sense la relació i el contrast amb qui és diferent, és difícil percebre clarament i completament a si mateix i a la pròpia terra, ja que les altres cultures no són enemics dels que cal preservar, sinó que són reflexos diferents de la riquesa inesgotable de la vida humana. Mirant-se a si mateix amb el punt de referència de l’altre, de la diversitat, cadascú pot reconèixer millor les peculiaritats de la seva persona i de la seva cultura: les seves riqueses, les seves possibilitats i els seus límits. L’experiència que es realitza en un lloc ha de ser desenvolupada “en contrast” i “en sintonia” amb les experiències d’altres que viuen en contextos culturals diferents¹²⁸.
148. En realitat, una sana obertura mai no atempta contra la identitat. Perquè en l’enriquirse amb elements d’altres llocs, una cultura viva no fa una còpia o una simple repetició, sinó que integra les novetats “a la seva manera”. Això provoca el naixement d’una nova síntesi que finalment beneficia a tothom, ja que la cultura on s’originen aquestes aportacions acaba essent retroalimentada. Per això vaig exhortar als pobles originaris a cuidar les seves pròpies arrels i les seves cultures ancestrals, però vaig voler aclarir que no era «la meva intenció proposar un indigenisme completament tancat, ahistòric, estàtic, que es negui a tota forma de mestissatge», ja que «la pròpia identitat cultural arrela i s’enriqueix en el diàleg amb els diferents i l’autèntica preservació no és un aïllament empobridor»¹²⁹. El món creix i s’omple de nova bellesa gràcies a successives síntesis que es produeixen entre cultures obertes, fora de tota imposició cultural.
149. Per estimular una sana relació entre l’amor a la pàtria i la inserció cordial en la humanitat sencera, és bo recordar que la societat mundial no és el resultat de la suma dels diferents països, sinó que és la mateixa comunió que hi ha entre ells, és la inclusió mútua que és anterior a l’aparició de tot grup particular. En aquest entrellaçament de la comunió universal s’integra cada grup humà i allí troba la seva bellesa. Llavors, cada persona que neix en un context determinat se sap que pertany a una família més gran sense la qual no és possible comprendre’s en plenitud.
150. Aquest enfocament, en definitiva, reclama l’acceptació joiosa que cap poble, cultura o persona no pot obtenir-ho tot de si mateixa. Els altres són constitutivament necessaris per a la construcció d’una vida plena. La consciència del límit o de la parcialitat, lluny de ser una amenaça, es torna la clau des de la qual somiar i elaborar un projecte comú. Perquè «l’home és l’ésser fronterer que no té cap frontera»¹³⁰.

Des de la pròpia regió

151. Gràcies a l’intercanvi regional, des del qual els països més febles s’obren a tot el món, és possible que la universalitat no dilueixi les particularitats. Una adequada i autèntica obertura al món suposa la capacitat d’obrir-se al veí, en una família de nacions. La integració cultural, econòmica i política amb els pobles propers hauria d’estar acompanyada per un procés educatiu que promogui el valor de l’amor al veí, primer exercici indispensable per aconseguir una sana integració universal.
152. En alguns barris populars, encara es viu l’esperit del “veïnat”, on cada un sent espontàniament el deure d’acompanyar i ajudar al veí. En aquests llocs que conserven aquests valors comunitaris, es viuen les relacions de proximitat amb notes de gratuïtat, solidaritat i reciprocitat, a partir del sentit d’un “nosaltres” de barri¹³¹. Seria desitjable que això es pogués viure també entre països propers, que siguin capaços de construir un veïnatge cordial entre els seus pobles. Però les visions individualistes es tradueixen en les relacions entre països. El risc de viure cuidant-nos els uns dels altres, veient els altres com a competidors o enemics perillosos, es trasllada a la relació amb els pobles de la regió. Potser hem estat educats en aquesta por i en aquesta desconfiança.
153. Hi ha països poderosos i grans empreses que treuen rèdit d’aquest aïllament i prefereixen negociar amb cada país per separat. Per contra, per als països petits o pobres s’obre la possibilitat d’arribar a acords regionals amb els seus veïns que els permetin negociar en bloc i evitar convertir-se en segments marginals i dependents dels grans poders. Avui cap Estat nacional aïllat no està en condicions d’assegurar el bé comú de la seva pròpia població.[i]

109. [i]Bisbes Catòlics de Mèxic i d’USA, Carta pastoral Juntos en el camino de la esperanza ya no somos extranjeros (gener 2003).

110. Audiència general (3 abril 2019): L’Osservatore Romano, 4 abril 2019, p. 8.

111. Missatge per a la 104.ª Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat (14 gener 2018): AAS 109 (2017), 918-923.

112. Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència comuna, Abu Dabi (4 febrer 2019): L’Osservatore Romano, 4-5 febrer 2019), p. 7.

113. Discurs al Cos diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (11 gener 2016): AAS 108 (2016), 124.

114. Ibid., 122: AAS 108 (2016), 122.

115. ap. postsin. Christus vivit (25 març 2019), 93.

116. Ibid., 94.

117. Discurs a les autoritats, Sarajevo – Bòsnia-Herzegovina (6 juny 2015): L’Osservatore Romano, 7 juny 2015, p. 7.

118. Latinoamérica. Conversaciones con Hernán Reyes Alcaide, ed. Planeta, Buenos Aires 2017, 105.

119. Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència comuna, Abu Dabi (4 febrer 2019): L’Osservatore Romano, 4-5 febrer 2019, p. 7.

120. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 67: AAS 101 (2009), 700.

121. Ibid., 60: AAS 101 (2009), 695.

122. Ibid., 67: AAS 101 (2009), 700.

123. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església,

124. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 234: AAS 105 (2013), 1115.

125. Ibid., 235: AAS 105 (2013), 1115.

126. Ibid.

127. Joan Pau II, Discurs als representants del món de la cultura argentina, Buenos Aires – Argentina (12 abril     1987), 4: L’Osservatore Romano, 14 abril 1987, p. 7.

128. Id., Discurs als cardenals (21 desembre 1984), 4: AAS 76 (1984), 506.

129. ap. postsin. Querida Amazonia (2 febrer 2020), 37.

130. Georg Simmel, «Puente y puerta», enEl individuo y la libertad. Ensayos de crítica de la cultura, Península, Barcelona 2001, 34. Obra original: Brücke und Tür. Essays des Philosophen zur Geschichte, Religion, Kunst und Gesellschaft, ed. Michael Landmann, Köhler-Verlag, Stuttgart 1957, 6.

131. Jaime Hoyos-Vásquez, S.J., «Lógica de las relaciones sociales. Reflexión ontológica», en Revista Universitas Philosophica, 15-16, Bogotá (desembre 1990 – juny 1991), 95-106.

Fratelli Tutti  106-127

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL TERCER

PENSAR I GESTAR UN MÓN OBERT n. 87-127

AMOR UNIVERSAL QUE PROMOU LES PERSONES n. 106-111

PROMOURE EL BÉ MORAL n. 112-117

El valor de la solidaritat n. 114-117

REPROPOSAR LA FUNCIÓ SOCIAL DE LA PROPIETAT n. 118-127

Drets sense fronteres n. 121-123

Drets dels pobles n. 124-127

Escoltar l’àudio:

Amor universal que promou les persones

106. Hi ha un reconeixement bàsic, essencial per caminar cap a l’amistat social i la fraternitat universal: percebre com val un ésser humà, com val una persona, sempre i en qualsevol circumstància. Si cadascú val tant, cal dir amb claredat i fermesa que «el sol fet d’haver nascut en un lloc amb menys recursos o menor desenvolupament no justifica que algunes persones visquin amb menor dignitat»⁸¹. Aquest és un principi elemental de la vida social que sol ser ignorat de diferents maneres pels qui veuen que no convé a la seva cosmovisió o no serveix per als seus fins.
107. Tot ésser humà té dret a viure amb dignitat i a desenvolupar-se integralment, i aquest dret bàsic no pot ser negat per cap país. El té encara que sigui poc eficient, encara que hagi nascut o crescut amb limitacions. Perquè això no disminueix la seva immensa dignitat com a persona humana, que no es fonamenta en les circumstàncies sinó en el valor del seu ésser. Quan aquest principi elemental no queda fora de perill, no hi ha futur ni per a la fraternitat ni per a la supervivència de la humanitat.
108. Hi ha societats que acullen parcialment aquest principi. Accepten que hi hagi possibilitats per a tothom, però sostenen que a partir d’allà tot depèn de cadascú. Des d’aquesta perspectiva parcial no tindria sentit «invertir perquè els que queden enrere, els febles o els menys dotats puguin obrir-se camí en la vida»⁸². Invertir a favor dels fràgils pot no ser rendible, pot implicar menor eficiència. Exigeix un Estat present i actiu, i institucions de la societat civil que vagin més enllà de la llibertat dels mecanismes eficientistes de determinats sistemes econòmics, polítics o ideològics, perquè realment s’orienten en primer lloc a les persones i al bé comú.
109. Alguns neixen en famílies de bona posició econòmica, reben bona educació, creixen ben alimentats, o posseeixen naturalment capacitats destacades. Ells segurament no necessitaran un Estat actiu i només reclamaran llibertat. Però evidentment no val la mateixa regla per a una persona amb discapacitat, per a algú que ha nascut en una llar extremadament pobra, per a algú que ha crescut amb una educació de baixa qualitat i amb escasses possibilitats de curar adequadament les seves malalties. Si la societat es regeix primàriament pels criteris de la llibertat de mercat i de l’eficiència, no hi ha lloc per a ells, i la fraternitat serà, a tot estirar, una expressió romàntica.
110. El fet és que «una llibertat econòmica només proclamada, però on les condicions reals impedeixen que molts puguin accedir-hi realment esdevé un discurs contradictori»⁸³. Paraules com llibertat, democràcia o fraternitat es buiden de sentit. Perquè el fet és que «mentre el nostre sistema econòmic i social produeixi una sola víctima i hi hagi una sola persona exclosa, no hi haurà una festa de fraternitat universal»⁸⁴. Una societat humana i fraterna és capaç de preocupar-se per garantir de manera eficient i estable que tots siguin acompanyats en el recorregut de les seves vides, no sols per assegurar les seves necessitats bàsiques, sinó perquè puguin donar el millor de si mateixos, encara que el seu rendiment no sigui el millor, encara que avancin lentament, encara que la seva eficiència sigui poc destacada.
111. La persona humana, amb els seus drets inalienables, està naturalment oberta als vincles. A la seva pròpia arrel hi ha la crida a transcendir-se a si mateixa en el trobament amb els altres. Per això «cal prestar atenció per no caure en alguns errors que poden néixer d’una mala comprensió dels drets humans i d’un paradoxal corresponent mal ús. Hi avui, en efecte, la tendència cap a una reivindicació sempre més àmplia dels drets individuals –estic temptat de dir individualistes–, que amaga una concepció de persona humana deslligada de tot context social i antropològic, gairebé com una “mònada” (monàs), sempre més insensible […]. Si el dret de cadascú no està harmònicament ordenat al bé més gran, acaba per concebre sense limitacions i, conseqüentment, es transforma en font de conflictes i de violències» ⁸⁵.

Promoure el bé moral

112. No podem deixar de dir que el desig i la recerca del bé dels altres i de tota la humanitat impliquen també procurar una maduració de les persones i de les societats en els diferents valors morals que portin a un desenvolupament humà integral. En el Nou Testament s’esmenta un fruit de l’Esperit Sant (cf. Ga 5,22), expressat amb la paraula grega agathosyne. Indica la inclinació a les coses bones, la recerca del que és bo. Més encara, és procurar l’excel·lent, el millor per als altres: la seva maduració, el seu creixement en una vida sana, el cultiu dels valors i no únicament el benestar material. Hi ha una expressió llatina semblant: bene-volentia, que significa l’actitud de voler el bé de l’altre. És un fort desig del bé, una inclinació envers tot allò que sigui bo i excel·lent, que ens mou a omplir la vida dels altres de coses belles, sublims, edificants.
113. En aquesta línia, torno a destacar amb dolor que « ja hem tingut molt temps de degradació moral, burlant-nos de l’ètica, de la bondat, de la fe, de l’honestedat, i ha arribat l’hora d’advertir que aquesta alegre superficialitat ens ha servit de poc. Aquesta destrucció de tot fonament de la vida social acaba enfrontant-nos els uns amb els altres per preservar els propis interessos»⁸⁶. Tornem a promoure el bé, per a nosaltres mateixos i per a tota la humanitat, i així caminarem junts cap a un creixement genuí i integral. Cada societat necessita assegurar que els valors es transmetin, perquè si això no succeeix es difon l’egoisme, la violència, la corrupció en les seves diverses formes, la indiferència i, en definitiva, una vida tancada a tota transcendència i clausurada en interessos individuals.

El valor de la solidaritat

114. Vull destacar la solidaritat, que «com a virtut moral i actitud social, fruit de la conversió personal, exigeix el compromís de tots aquells que tenen responsabilitats educatives i formatives. En primer lloc em dirigeixo a les famílies, cridades a una missió educativa primària i imprescindible. Elles constitueixen el primer lloc en el qual es viuen i es transmeten els valors de l’amor i de la fraternitat, de la convivència i de la compartició, de l’atenció i de la cura de l’altre. Són també l’àmbit privilegiat per a la transmissió de la fe des d’aquells primers simples gestos de devoció que les mares ensenyen als fills. Els educadors i els formadors que, a l’escola o en els diferents centres d’associació infantil i juvenil, tenen la àrdua tasca d’educar els infants i els joves, són cridats a prendre consciència que la seva responsabilitat té a veure amb les dimensions morals, espirituals i socials de la persona. Els valors de la llibertat, del respecte recíproc i de la solidaritat es transmeten des de la més tendra edat. […] Els qui es dediquen al món de la cultura i dels mitjans de comunicació social tenen també una responsabilitat en el camp de l’educació i la formació, especialment en la societat contemporània, en la qual l’accés als instruments de formació i de comunicació està cada vegada més estès»⁸⁷.
115. En aquests moments en els quals tot sembla diluir-se i perdre consistència, ens fa bé apel·lar a la solidesa⁸⁸ que deriva de saber-nos responsables de la fragilitat dels altres buscant un destí comú. La solidaritat s’expressa concretament en el servei, que pot assumir formes molt diverses de fer-se càrrec dels altres. El servei és «en gran part, tenir cura de la fragilitat. Servir significa cuidar els qui són fràgils en les nostres famílies, en la nostra societat, en el nostre poble». En aquesta tasca cadascú és capaç de «deixar de banda les seves recerques, afanys, desitjos d’omnipotència davant la mirada concreta dels més fràgils. […] El servei sempre mira la cara del germà, toca la seva carn, sent la seva proximitat i fins i tot en alguns casos la “pateix” i busca la promoció del germà. Per això el servei mai no és ideològic, ja que no serveix idees, sinó que serveix persones»⁸⁹.
116. Els últims en general «practiquen aquesta solidaritat tan especial que hi ha entre els qui pateixen, entre els pobres, i que la nostra civilització sembla haver oblidat, o almenys té moltes ganes d’oblidar. Solidaritat és una paraula que no cau bé sempre, jo diria que alguns cops l’hem transformat en una mala paraula, no es pot dir; però és una paraula que expressa molt més que alguns actes de generositat esporàdics. És pensar i actuar en termes de comunitat, de prioritat de vida de tots sobre l’apropiació dels béns per part d’alguns. També és lluitar contra les causes estructurals de la pobresa, la desigualtat, la manca de treball, de terra i d’habitatge, la negació dels drets socials i laborals. És enfrontar els destructors efectes de l’Imperi del diner. […] La solidaritat, entesa en el seu sentit més profund, és una manera de fer història, i és això el que fan els moviments populars»⁹⁰.
117. Quan parlem de tenir cura de la casa comuna que és el planeta, acudim a aquest mínim de consciència universal i de preocupació per la cura mútua que encara pot quedar en les persones. Perquè si algú té aigua de sobres, i no obstant això la cuida pensant en la humanitat, és perquè ha aconseguit una altura moral que li permet transcendir-se a si mateix i al seu grup de pertinença. Això és meravellosament humà! Aquesta mateixa actitud és la que es requereix per reconèixer els drets de tot ésser humà, encara que hagi nascut més enllà de les pròpies fronteres.

Reproposar la funció social de la propietat

118. El món existeix per a tothom, perquè tots els éssers humans naixem en aquesta terra amb la mateixa dignitat. Les diferències de color, religió, capacitats, lloc de naixement, lloc de residència i tantes altres no es poden anteposar o utilitzar per justificar els privilegis d’alguns sobre els drets de tots. Per tant, com a comunitat som comminats a garantir que cada persona visqui amb dignitat i tingui oportunitats adequades al seu desenvolupament integral.
119. En els primers segles de la fe cristiana, diversos savis van desenvolupar un sentit universal en la seva reflexió sobre el destí comú dels béns creats⁹¹. Això portava a pensar que si algú no en té prou per viure amb dignitat és degut al fet que un altre s’ho està quedant. Ho resumeix sant Joan Crisòstom en dir que «no compartir amb els pobres els propis béns és robar-los i privar-los de la vida. No són nostres els béns que tenim, sinó seus»⁹². O també aquestes paraules de sant Gregori el Gran: «Quan donem als pobres les coses indispensables no els donem les nostres coses, sinó que els tornem el que és seu»⁹³.
120. Torno a fer meves i a proposar a tots unes paraules de sant Joan Pau II, la contundència potser no ha estat advertida: «Déu ha donat la terra a tot el gènere humà perquè ella sustenti tots els seus habitants, sense excloure ningú ni privilegiar-ne cap»⁹⁴. En aquesta línia recordo que «la tradició cristiana no va reconèixer com absolut o intocable el dret a la propietat privada i va subratllar la funció social de qualsevol forma de propietat privada»⁹⁵. El principi de l’ús comú dels béns creats per tots és el «primer principi de tot l’ordenament eticosocial»,⁹⁶ és un dret natural, originari i prioritari⁹⁷. Tots els altres drets sobre els béns necessaris per a la realització integral de les persones, inclosos el de la propietat privada i qualsevol altre, «no han de destorbar, ans al contrari, facilitar-ne la realització», com afirmava sant Pau VI⁹⁸. El dret a la propietat privada només pot ser considerat com un dret natural secundari i derivat del principi de la destinació universal dels béns creats, i això té conseqüències molt concretes que han de reflectir-se en el funcionament de la societat. Però succeeix amb freqüència que els drets secundaris se sobreposen als prioritaris i originaris, deixant-los sense rellevància pràctica.

Drets sense fronteres

121. Llavors ningú no pot quedar exclòs, prescindint d’on hagi nascut, i menys a causa dels privilegis que altres posseeixen perquè han nascut en llocs amb més possibilitats. Els límits i les fronteres dels Estats no poden impedir que això es compleixi. Així com és inacceptable que algú tingui menys drets pel fet de ser dona, és igualment inacceptable que el lloc de naixement o de residència ja de per si determini menys possibilitats de vida digna i de desenvolupament.
122. El desenvolupament no s’ha d’orientar a l’acumulació creixent d’uns pocs, sinó que ha d’assegurar «els drets humans, personals i socials, econòmics i polítics, inclosos els drets de les Nacions i dels pobles»⁹⁹. El dret d’alguns a la llibertat d’empresa o de mercat no pot estar per sobre dels drets dels pobles, ni de la dignitat dels pobres, ni tampoc del respecte a l’entorn, ja que «qui en posseeix una part és només per a administrar-la en bé de tots»¹⁰⁰.
123. És veritat que l’activitat dels empresaris «és una noble vocació orientada a produir riquesa i a millorar el món per a tots»¹⁰¹. Déu ens promou, espera que desenvolupem les capacitats que ens va donar i ha omplert l’univers de potencialitats. En els seus designis cada home és cridat a promoure el seu propi progrés,¹⁰² i això inclou fomentar les capacitats econòmiques i tecnològiques per fer créixer els béns i augmentar la riquesa. Però en tot cas aquestes capacitats dels empresaris, que són un do de Déu, haurien d’orientar-se clarament al desenvolupament de les altres persones i a la superació de la misèria, especialment a través de la creació de fonts de treball diversificades. Sempre, al costat del dret de propietat privada, hi ha el més important i anterior principi de la subordinació de tota propietat privada a la destinació universal dels béns de la terra i, per tant, el dret de tots al seu ús¹⁰³.

Drets dels pobles

124. La convicció del destí comú dels béns de la terra avui requereix que s’apliqui també als països, als seus territoris i a les seves possibilitats. Si ho mirem no solament des de la legitimitat de la propietat privada i dels drets dels ciutadans d’una determinada nació, sinó també des del primer principi de la destinació comuna dels béns, llavors podem dir que cada país és així mateix de l’estranger, en tant que els béns d’un territori no han de ser negats a una persona necessitada que provingui d’un altre lloc. Perquè, com han ensenyat els Bisbes dels Estats Units, hi ha drets fonamentals que «precedeixen qualsevol societat perquè brollen de la dignitat atorgada a cada persona en tant que creada per Déu»¹⁰⁴.
125. Això pressuposa a més una altra manera d’entendre les relacions i l’intercanvi entre països. Si tota persona té una dignitat inalienable, si tot ésser humà és el meu germà o la meva germana, i si en realitat el món és de tots, no importa si algú ha nascut aquí o si viu fora dels límits del propi país. També la meva nació és corresponsable del seu desenvolupament, encara que pugui complir aquesta responsabilitat de diverses maneres: acollint-lo generosament quan ho necessiti imperiosament, promovent-lo en la seva mateixa terra, no usufructuant ni buidant de recursos naturals països sencers propiciant sistemes corruptes que impedeixen el desenvolupament digne dels pobles. Això que val per a les nacions s’aplica a les diferents regions de cada país, entre les quals hi sol haver greus iniquitats. Però la incapacitat de reconèixer la igual dignitat humana a vegades fa que les regions més desenvolupades de certs Països aspirin a alliberar-se del “llast” de les regions més pobres per augmentar encara més el seu nivell de consum.
126. Parlem d’una nova xarxa en les relacions internacionals, perquè no hi ha manera de resoldre els greus problemes del món pensant només en formes d’ajuda mútua entre individus o petits grups. Recordem que «la iniquitat no afecta només individus, sinó països sencers, i obliga a pensar en una ètica de les relacions internacionals»¹⁰⁵. I la justícia exigeix reconèixer i respectar no sols els drets individuals, sinó també els drets socials i els drets dels pobles¹⁰⁶. El que estem dient implica assegurar «el dret fonamental dels pobles a la subsistència i al progrés»¹⁰⁷ que a vegades es veu fortament dificultat per la pressió que deriva del deute extern. El pagament del deute en moltes ocasions no sols no afavoreix el desenvolupament, sinó que el limita i el condiciona fortament. Si bé es manté el principi que tot deute legítimament adquirida ha de ser saldat, la manera de complir aquest deure que molts països pobres tenen amb els països rics no ha d’arribar a comprometre la seva subsistència i el seu creixement.
127. Sense dubte, es tracta d’una altra lògica. Si no s’intenta entrar en aquesta lògica, les meves paraules sonaran a fantasia. Però si s’accepta el gran principi dels drets que brollen del sol fet de posseir la inalienable dignitat humana, és possible acceptar el desafiament de somiar i pensar en una altra humanitat. És possible anhelar un planeta que asseguri terra, sostre i feina per a tothom. Aquest és el veritable camí de la pau, i no l’estratègia sense sentit i curta de mires de sembrar por i desconfiança davant amenaces externes. Perquè la pau real i duradora només és possible «des d’una ètica global de solidaritat i cooperació al servei d’un futur plasmat per la interdependència i la corresponsabilitat entre tota la família humana»¹⁰⁸.[i]

81. [i]ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 190: AAS 105 (2013), 1100.

82. Ibid., 209: AAS 105 (2013), 1107

83. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 129: AAS 107 (2015), 899.

84. Missatge per a l’esdeveniment “Economy of Francesco” (1 maig 2019): L’Ossservatore Romano, 12 maig 2019, p. 8.

85. Discurs al Parlament europeu, Estrasburg (25 novembre 2014): AAS 106 (2014), 997.

86. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 229: AAS 107 (2015), 937.

87.  Missatge per a la 49.ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2016 (8 desembre 2015), 6: AAS 108 (2016), 57-58.

88. La solidesa es trova en l’arrel etimológica de la paraula solidaritat. La solidaritat, en el significat eticopolític que aquesta ha assumit els últims dos segles, dóna lloc a una construcció social segura i ferma.

89. Homilia durant la Santa Missa,La Habana – Cuba (20 setembre 2015): L’Ossservatore Romano, 21-22 setembre 2015, p. 8.

90. Discurs als participants en l’Encontre mundial de Moviments populars (28 octubre 2014): AAS 106 (2014), 851-852.

91. S. Basili, Homilia 21.Quod rebus mundanis adhaerendum non sit, 3, 5: PG 31, 545549; Regulae brevius tractatae, 92: PG 31, 1145-1148; S. Pere Crisòleg, Sermo 123: PL 52, 536-540; S. Ambròs, De Nabuthe, 27.52: PL 14, 738s; S. Agustí, In Iohannis Evangelium 6, 25: PL 35, 1436s.

92. De Lazaro Concio2, 6: PG 48, 992D.

93. Regula pastoralis 3, 21: PL 77, 87.

94. Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 31: AAS 83 (1991), 831.

95. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 93: AAS 107 (2015), 884.

96. Joan Pau II, Carta enc. Laborem exercens (14 setembre 1981), 19: AAS 73 (1981), 626.

97. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església, 172.

98. Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 22: AAS 59 (1967), 268.

99. Joan Pau II, Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 33: AAS 80 (1988), 557.

100. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 95: AAS 107 (2015), 885.

101. Ibid., 129: AAS 107 (2015), 899.

102. S. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 15: AAS 59 (1967), 265; Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 16: AAS 101 (2009), 652.

103. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 93: AAS 107 (2015), 884-885; Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 189-190: AAS 105 (2013), 1099-1100.

104. Conferència de Bisbes catòlics d’USA, Open wide oour Hearts: The enduring Coll to Love. A Pastoral Letter against Racism (novembre 2018).

105. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 51: AAS 107 (2015), 867.

106. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 6: AAS 101 (2009), 644.

107. Joan Pau II, Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 35: AAS 83 (1991), 838.

108.  Discurs sobre les armes nuclears, Nagasaki – Japó (24 novembre 2019): L’Ossservatore Romano, 25-26 novembre 2019, p. 6.

Fratelli Tutti  56-86

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL SEGON
UN ESTRANY EN EL CAMÍ n. 56-86

EL REREFONS n. 57-62

L’ABANDONAT n. 63-68

UNA HISTÒRIA QUE ES REPETEIX n. 69-71

ELS PERSONATGES n. 72-76

RECOMENÇAR n. 77-79

EL PROÏSME SENSE FRONTERES n. 80-83

LA INTERPEL·LACIÓ DEL FORASTER  n. 84-86

Escoltar l’àudio:

Capítol segon  UN ESTRANY EN EL CAMÍ

56. Tot el que he esmentat en el capítol anterior és més que una asèptica descripció de la realitat, ja que «els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i de tots pateixen, són alhora goigs i esperances, tristeses i angoixes dels deixebles de Crist. No hi ha res veritablement humà que no trobi ressò en el seu cor»⁵³. En l’intent de buscar una llum enmig del que estem vivint, i abans de plantejar algunes línies d’acció, proposo dedicar un capítol a una paràbola dita per Jesucrist fa dos mil anys. Perquè, si bé aquesta carta està adreçada a totes les persones de bona voluntat, més enllà de les seves conviccions religioses, la paràbola s’expressa de tal manera que qualsevol de nosaltres pot deixar-se interpel·lar per ella.

«Llavors, un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta: “Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?” Jesús li digué:“Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?” Ell va respondre: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix”. Jesús li digué: “Has respost bé: fes això i viuràs”. Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: ”I qui són els altres que haig d’estimar?” Jesús va contestar dient: ”Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d’uns bandolers, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l’home i passà de llarg per l’altra banda. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell, el veié i se’n compadí. S’hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se’n va ocupar. L’endemà va treure’s dos denaris i els va donar a l’hostaler dient-li: “Ocupa’t d’ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més”. Quin d’aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandolers? Ell respongué: “El qui el va tractar amb amor”. Llavors Jesús li digué: “Vés, i tu fes igual”» ( Lc 10,25-37).

El rerefons

57. Aquesta paràbola recull un rerefons de segles. Poc després de la narració de la creació del món i de l’ésser humà, la Bíblia planteja el desafiament de les relacions entre nosaltres. Caín destrueix el seu germà Abel, i ressona la pregunta de Déu: «On és el teu germà Abel?» (Gn4,9). La resposta és la mateixa que sovint donem nosaltres: «És que sóc guardià del meu germà?» (). En preguntar, Déu qüestiona tot tipus de determinisme o fatalisme que pretengui justificar la indiferència com a única resposta possible. Ens habilita, per contra, a crear una cultura diferent que ens orienti a superar les enemistats i a tenir cura els uns dels altres.
58. El llibre de Job recorre al fet de tenir un mateix Creador com a base per a sostenir alguns drets comuns: «Que potser el que em va formar al ventre no el va formar també a ell i ens va modelar de la mateixa manera en la matriu?» (31,15). Molts segles després, sant Ireneu ho expressarà amb la imatge de la melodia: «L’amant de la veritat no ha de deixar-se enganyar per l’interval particular de cada so, ni suposar que un sigui l’artífex i el creador d’aquest so i un altre l’artífex i el creador de l’altre […], sinó que ha de pensar que l’ha fet un de sol»⁵⁴.
59. En les tradicions jueves, l’imperatiu d’estimar i cuidar l’altre semblava restringir-se a les relacions entre els membres d’una mateixa nació. L’antic precepte «estima els altres com a tu mateix» (Lv19,18) s’entenia ordinàriament com referit als connacionals. No obstant això, especialment en el judaisme que es va desenvolupar fora de la terra d’Israel, els confins es van anar ampliant. Va aparèixer la invitació a no fer als altres el que no vols que et facin (cf. Tb4,15). El savi Hil·lel (segle I a.C.) deia sobre això: «Això és la Llei i els Profetes. Tota la resta és comentari»⁵⁵. El desig d’imitar les actituds divines duu a superar aquella tendència a limitar-se als més propers: «La misericòrdia de cada persona s’estén al seu proïsme, però la misericòrdia del Senyor arriba a tots els vivents» (Sir 18,13).
60. En el Nou Testament, el precepte d’Hil·lel es va expressar de manera positiva: «Tracteu en tot als altres com vosaltres voleu ser tractats, perquè en això consisteixen la Llei i els Profetes» (Mt7,12). Aquesta crida és universal, tendeix a abastar tothom, només per la seva condició humana, perquè l’Altíssim, el Pare celestial «fa sortir el sol sobre bons i dolents» (Mt5,45). Com a conseqüència es reclama: «Sigueu compassius tal com el vostre Pare és misericordiós» (Lc 6,36).
61. Hi ha una motivació per ampliar el cor de manera que no exclogui l’estranger, que pot trobar-se ja en els textos més antics de la Bíblia. Es degut al constant record del poble jueu d’haver viscut com a foraster a Egipte:

«No maltractis ni oprimeixis l’immigrant que resideix en el teu territori, perquè vosaltres vau ser immigrants al país d’Egipte» (Ex 22,20).

«No oprimeixis l’immigrant: vosaltres sabeu què és ser immigrant, perquè vau ser immigrants al país d’Egipte» (Ex 23,9).

«Si un immigrant ve a residir entre vosaltres, a la seva terra, no l’oprimiu. L’immigrant resident serà per a vosaltres com el compatriota; l’estimaràs com a tu mateix, perquè vosaltres vau ser immigrants al país d’Egipte» (Lv 19,33-34).

«Quan veremis, no passis després a esgotimar. Deixa el que hi quedi per a l’immigrant, l’orfe i la viuda. Recorda que eres esclau en el país d’Egipte» (Dt 24,21-22).

En el Nou Testament ressona amb força la crida a l’amor fratern: «Tota la Llei troba la seva plenitud en un sol manament, que és aquest: Estima els altres com a tu mateix (Ga 5,14).

«El qui estima el seu germà, està en la llum, i res no el fa ensopegar. El qui odia el seu germà, està en la foscor» (1 Jn 2,10-11).

«Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima roman en la mort» (1 Jn 3,14).

«Qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu» (1 Jn 4,20).

62.També aquesta proposta d’amor podia entendre’s malament. Per alguna cosa, davant de la temptació de les primeres comunitats cristianes de crear grups tancats i aïllats, sant Pau exhortava els seus deixebles a tenir caritat entre ells «i amb tots» (1 Te 3,12), i en la comunitat de Joan es demanava que els germans fossin ben rebuts, «fins i tot els qui estan de pas» (3 Jn 5). Aquest context ajuda a comprendre el valor de la paràbola del bon samarità: a l’amor no li importa si el germà ferit és d’aquí o és d’allà. Perquè és l’«amor que trenca les cadenes que ens aïllen i separen, tendint ponts; amor que ens permet construir una gran família on tots puguem sentir-nos a casa […]. Amor que sap de compassió i de dignitat»56.

L’abandonat

63. Jesús explica que hi havia un home ferit, a terra al llarg del camí, que havia estat assaltat. Van passar diversos al seu costat però van fugir, no es van aturar. Eren persones amb funcions importants en la societat, que no tenien al cor l’amor pel bé comú. No van ser capaços de perdre uns minuts per atendre el ferit o almenys per buscar ajuda. Un es va aturar, li va regalar proximitat, el va curar amb les seves pròpies mans, va posar també diners de la seva butxaca i se’n va ocupar. Sobretot, li va donar una cosa que en aquest món ansiós escatimem molt: li va donar el seu temps. Segurament ell tenia els seus plans per aprofitar aquell dia segons les seves necessitats, compromisos o desitjos. Però va ser capaç de deixar-ho tot a un costat davant el ferit, i sense conèixer-lo el va considerar digne de dedicar el seu temps.
64. Amb qui t’identifiques? Aquesta pregunta és crua, directa i determinant. A quin d’ells t’assembles? Ens cal reconèixer la temptació que ens envolta de desentendre’ns dels altres; especialment dels més febles. Diguem-ho, hem crescut en molts aspectes, encara que som analfabets en acompanyar, cuidar i sostenir els més fràgils i febles de les nostres societats desenvolupades. Ens acostumem a mirar al costat, a passar pel costat, a ignorar les situacions fins que aquestes ens colpegen directament.
65. Assalten una persona al carrer, i molts s’escapen com si no haguessin vist res. Sovint hi ha persones que atropellen algú amb el seu automòbil i fugen. Només els importa evitar problemes, no els interessa si un ésser humà es mor per culpa seva. Però aquests són signes d’un estil de vida generalitzat, que es manifesta de diverses maneres, potser més subtils. A més, com que tots estem molt concentrats en les nostres pròpies necessitats, veure algú patint ens molesta, ens pertorba, perquè no volem perdre el nostre temps per culpa dels problemes aliens. Aquests són símptomes d’una societat malalta, perquè busca construir-se d’esquena al dolor.
66. Millor no caure en aquesta misèria. Mirem el model del bon samarità. És un text que ens convida que ressorgeixi la nostra vocació de ciutadans del propi país i de tot el món, constructors d’un nou vincle social. És una crida sempre nova, encara que està escrit com a llei fonamental del nostre ésser: que la societat s’encamini a la prossecució del bé comú i, a partir d’aquesta finalitat, reconstrueixi una i altra vegada al seu ordre polític i social, el seu teixit de relacions, el seu projecte humà. Amb els seus gestos, el bon samarità va reflectir que «l’existència de cada un de nosaltres està lligada a la dels altres: la vida no és temps que passa, sinó temps de trobada»⁵⁷.
67. Aquesta paràbola és una icona il·luminador, capaç de posar de manifest l’opció de fons que necessitem prendre per reconstruir aquest món que ens fa mal. Davant tant de dolor, davant de tanta ferida, l’única sortida és ser com el bon samarità. Tota altra opció acaba o bé a la banda dels bandolers o bé a la banda dels qui passen de llarg, sense compadir-se del dolor de l’home ferit en el camí. La paràbola ens mostra amb quines iniciatives es pot refer una comunitat a partir d’homes i dones que fan seva la fragilitat dels altres, que no deixen que s’erigeixi una societat d’exclusió, sinó que es fan proïsme i aixequen i rehabiliten el caigut, perquè el bé sigui comú. Al mateix temps, la paràbola ens de guàrdia de certes actituds de persones que ens miren només elles mateixes i no es fan càrrec de les exigències ineludibles de la realitat humana.

68. El relat, diguem-ho clarament, no fa passar un ensenyament d’ideals abstractes, ni se circumscriu a la funcionalitat d’una moralitat eticosocial. Ens revela una característica essencial de l’ésser humà, moltes vegades oblidada: hem estat fets per a la plenitud que només s’aconsegueix en l’amor. No és una opció possible viure indiferents davant el dolor, no podem deixar que ningú quedi “als marges de la vida”. Això ens ha d’indignar, fins a fer-nos baixar de la nostra serenitat per alterar-nos pel sofriment humà. Això és dignitat.

Una història que es repeteix

69. La narració és senzilla i lineal, però té tota la dinàmica d’aquesta lluita interna que es dóna en l’elaboració de la nostra identitat, en tota existència llançada al camí per realitzar la fraternitat humana. Un cop encaminats, ens trobem, indefectiblement, amb l’home ferit. Avui, i cada vegada més, hi ha ferits. La inclusió o l’exclusió de la persona que pateix al costat del camí defineix tots els projectes econòmics, polítics, socials i religiosos. Enfrontem cada dia l’opció de ser bons samaritans o indiferents viatjants que passen de llarg. I si estenem la mirada a la totalitat de la nostra història i al món en el seu conjunt, tots som o hem estat com aquests personatges: tots tenim una mica de ferit, una mica de bandoler, una mica dels qui passen de llarg i una mica de bon samarità.
70. És notable com les diferències dels personatges del relat queden totalment transformades en confrontar-se amb la dolorosa manifestació del caigut, de l’humiliat. Ja no hi ha distinció entre habitant de Judea i habitant de Samaria, no hi ha sacerdot ni comerciant; simplement hi ha dos tipus de persones: les que es fan càrrec del dolor i les que passen de llarg; les que s’inclinen reconeixent el caigut i les que distreuen la seva mirada i acceleren el pas. En efecte, les nostres múltiples màscares, les nostres etiquetes i els nostres disfresses cauen: és l’hora de la veritat. Ens inclinarem per tocar i curar les ferides dels altres? Ens inclinarem per carregar-nos a l’esquena els uns als altres? Aquest és el desafiament present, al qual no hem de tenir-li por. En els moments de crisi l’opció esdevé urgent: podríem dir que, en aquest moment, tot el qui no és bandoler o tot el qui no passa de llarg, o bé esta ferit o s’està posant a l’esquena algun ferit.
71. La història del bon samarità es repeteix: es torna cada vegada més visible perquè la desídia social i política fa de molts llocs del nostre món un camí desolat, on les disputes internes i internacionals i els saquejos d’oportunitats deixen tants marginats, estesos a un costat de camí. En la seva paràbola, Jesús no planteja vies alternatives, com ¿què hauria estat d’aquell malferit o del qui el va ajudar, si la ira o la set de venjança haguessin guanyat espai en els seus cors? Ell confia en la part millor de l’esperit humà i amb la paràbola l’anima a fer que s’adhereixi a l’amor, recuperi el sofrent i construeixi una societat digna d’aquest nom.

Els personatges

72. La paràbola comença amb els saltejadors. El punt de partida que tria Jesús és una agressió ja consumada. No ens fa aturar a lamentar el fet, no dirigeix la nostra mirada cap als saltejadors. Els coneixem. Hem vist avançar en el món les denses ombres de l’abandonament, de la violència utilitzada amb mesquins interessos de poder, acumulació i divisió. La pregunta podria ser: ¿Deixarem estès el qui està danyat per córrer cadascun a protegir-se de la violència o perseguir els lladres? Serà el ferit la justificació de les nostres divisions irreconciliables, de les nostres indiferències cruels, dels nostres enfrontaments interns?
73. Després la paràbola ens fa fixar la mirada clarament en els qui passen de llarg. Aquesta perillosa indiferència de no aturar-se, innocent o no, producte del menyspreu o d’una trista distracció, fa dels personatges del sacerdot i del levita un no menys trist reflex d’aquesta distància que isola de la realitat. Hi ha moltes maneres de passar de llarg que es complementen: una és replegar-se sobre si mateix, desentendre’s dels altres, ser-los indiferents. Una altra seria només mirar cap enfora. Respecte a aquesta última manera de passar de llarg, en alguns països, o en certs sectors d’aquests, hi ha un menyspreu dels pobres i de la seva cultura, i un viure amb la mirada posada cap enfora, com si un projecte de país importat intentés ocupar el seu lloc. Així es pot justificar la indiferència d’alguns, perquè aquells que podrien tocar-los el cor amb els seus reclams simplement no existeixen. Estan fora del seu horitzó d’interessos.
74. En els qui passen de llarg hi ha un detall que no podem ignorar; eren persones religioses. És més, es dedicaven a donar culte a Déu: un sacerdot i un levita. Això és un fort toc d’atenció, indica que el fet de creure en Déu i d’adorar-lo no garanteix viure com a Déu li agrada. Una persona de fe pot no ser fidel a tot el que aquesta mateixa fe li reclama, i tanmateix pot sentir-se prop de Déu i creure amb més dignitat que els altres. Però hi ha maneres de viure la fe que faciliten l’obertura de cor als germans, i aquesta serà la garantia d’una autèntica obertura a Déu. Sant Joan Crisòstom va arribar a expressar amb molta claredat aquest desafiament que es planteja als cristians: «¿Voleu honorar el cos de Crist? No el menyspreeu quan el veieu nu. Ni l’honoreu aquí, al temple, amb ornaments de seda, mentre a fora deixeu que passi fred i nuesa»⁵⁸. La paradoxa és que de vegades, els qui diuen no creure, poden viure la voluntat de Déu millor que els creients.
75. Els “lladres de camí” solen tenir com a aliats secrets als quals “passen pel camí mirant a un altre costat”. Es tanca el cercle entre els qui fan servir i enganyen a la societat per espoliar-la, i els qui creuen mantenir la puresa en la seva funció crítica, però al mateix temps viuen d’aquest sistema i dels seus recursos. Hi ha una trista hipocresia quan la impunitat del delicte, de l’ús de les institucions per al profit personal o corporatiu i altres mals que no aconseguim desterrar, s’uneixen a una permanent desqualificació de tot, a la constant sembra de sospita que fa estendre la desconfiança i la perplexitat. L’engany del “tot està malament” és respost amb un “ningú no ho pot arreglar”, “què puc fer jo?”. D’aquesta manera, es nodreix el desencant i la desesperança, i això no encoratja un esperit de solidaritat i de generositat.
76. Mirem finalment l’home ferit. De vegades ens sentim com ell, malferits i estesos al costat del camí. Ens sentim també desemparats per les nostres institucions desarmades i desproveïdes, o dirigides al servei dels interessos d’uns pocs, de fora i de dins. Perquè «en la societat globalitzada, hi ha un estil elegant de mirar a una altra banda que es practica recurrentment: sota la vestimenta del que és políticament correcte o les modes ideològiques, es mira el qui pateix sense tocar-lo, se’l televisa en directe, fins i tot s’adopta un discurs en aparença tolerant i ple d’eufemismes»⁵⁹.

Recomençar

77. Cada dia se’ns ofereix una nova oportunitat, una etapa nova. No hem d’esperar-ho tot dels qui ens governen, seria infantil. Gaudim d’un espai de corresponsabilitat capaç d’iniciar i generar nous processos i transformacions. Siguem part activa en la rehabilitació i l’auxili de les societats ferides. Avui estem davant la gran oportunitat de manifestar la nostra essència fraterna, de ser altres bons samaritans que carreguin sobre si el dolor dels fracassos, en comptes d’accentuar odis i ressentiments. Com el viatger ocasional de la nostra història, només falta el desig gratuït, pur i simple de voler ser poble, de ser constants i incansables en la tasca d’incloure, d’integrar, d’aixecar el caigut; encara que moltes vegades ens veiem immersos i condemnats a repetir la lògica dels violents, dels qui només nodreixen ambicions per a si mateixos, difusors de la confusió i la mentida. Que altres continuï pensant en la política o en l’economia per als seus jocs de poder. Alimentem allò que és bo i posem-nos al servei del bé.
78. És possible començar des de baix i, cas per cas, pugnar per allò que és més concret i local, fins a l’últim racó de la pàtria i del món, amb la mateixa cura que el vianant de Samaria va tenir per cada nafra del ferit. Busquem els altres i fem-nos càrrec de la realitat que ens correspon sense por al dolor o la impotència, perquè allí hi ha tot el bé que Déu ha sembrat en el cor de l’ésser humà. Les dificultats que semblen enormes són l’oportunitat per créixer, i no l’excusa per a la tristesa inerta que afavoreix la submissió. Però no ho fem sols, individualment. El samarità va buscar un hostaler que pogués tenir cura d’aquell home, com nosaltres som convidats a convocar i trobar-nos en un “nosaltres” que sigui més fort que la suma de petites individualitats; recordem que «el tot és més que la part»⁶⁰. Renunciem a la mesquinesa i al ressentiment dels particularismes estèrils, dels enfrontaments sense fi. Deixem d’amagar el dolor de les pèrdues i fem-nos càrrec dels nostres crims, desídies i mentides. La reconciliació reparadora ens ressuscitarà, i ens farà perdre la por a nosaltres mateixos i als altres.
79. El samarità del camí se’n va anar sense esperar reconeixements ni gratituds. El lliurament al servei era la gran satisfacció davant del seu Déu i a la seva vida, i per això, un deure. Tots tenim responsabilitat sobre el ferit que és el poble mateix i tots els pobles de la terra. Cuidem la fragilitat de cada home, de cada dona, de cada nen i de cada ancià, amb aquella actitud solidària i atenta, l’actitud de proximitat del bon samarità.

El proïsme sense fronteres

80. Jesús va proposar aquesta paràbola per respondre una pregunta: Qui és el meu proïsme? La paraula “proïsme” a la societat de l’època de Jesús solia indicar el qui és més proper, pròxim. S’entenia que l’ajuda s’havia de dirigir en primer lloc al qui pertany al propi grup, a la pròpia raça. Un samarità, per a alguns jueus d’aquella època, era considerat un ésser menyspreable, impur, i per tant no l’incloïa dins dels éssers proper que havia d’ajudar. El jueu Jesús transforma completament aquest plantejament: no ens convida a preguntar-nos qui són els qui estan a prop nostre, sinó a tornar-nos nosaltres propers, proïsme.
81. La proposta és la de fer-se presents davant el qual necessita ajuda, independentment de si forma part del propi cercle de pertinença. En aquest cas, el samarità va ser el qui es va fer proïsme del jueu ferit. Per tornar-se proper i present, va travessar totes les barreres culturals i històriques. La conclusió de Jesús és una comanda: «Vés, i tu fes igual» (Lc 10,37). És a dir, ens interpel·la a deixar de banda tota diferència i, davant el sofriment, tornar-nos propers a qualsevol. Llavors, ja no dic que tinc “proïsmes” als que he d’ajudar, sinó que em sento cridat a tornar-me jo un proïsme dels altres.
82. El problema és que Jesús destaca, a propòsit d’això, que l’home ferit era un jueu – habitant de Judea–, mentre que el qui es va aturar i el va auxiliar era un samarità –habitant de Samaria–. Aquest detall té una importància excepcional per reflexionar sobre un amor que s’obre a tots. Els samaritans habitaven una regió que havia estat contagiada per ritus pagans, i per als jueus això els tornava impurs, detestables, perillosos. De fet, un antic text jueu que esmenta nacions odiades, es refereix a Samaria afirmant a més que «ni tan sols és una nació» (Sir 50,25), i afegeix que és «el poble neci que resideix a Siquem» (v. 26).
83. Això explica per què una dona samaritana, quan Jesús li va demanar de beure, va respondre emfàticament: «Com és que tu, que ets jueu, em demanes aigua a mi, que sóc una dona samaritana?» (Jn 4,9). Els qui buscaven acusacions que poguessin desacreditar Jesús, allò més ofensiu que van trobar va ser dir-li «endimoniat» i «samarità» (Jn 8,48). Per tant, aquest trobament misericordiós entre un samarità i un jueu és una potent interpel·lació, que desmenteix tota manipulació ideològica, perquè ampliem el nostre cercle, perquè donem a la nostra capacitat d’estimar una dimensió universal capaç de traspassar tots els prejudicis, totes les barreres històriques o culturals, tots els interessos mesquins.

La interpel·lació del foraster

84. Finalment, recordo que en una altra passatge de l’Evangeli Jesús diu: «Vaig ser foraster i em vau acollir» (Mt 25,35). Jesús podia dir aquestes paraules perquè tenia un cor obert que feia seus els drames dels altres. Sant Pau exhortava: «Alegreu-vos amb els qui estan alegres i ploreu amb els qui ploren» (Rm 12,15). Quan el cor assumeix aquesta actitud, és capaç d’identificar-se amb l’altre sense importar-li on ha nascut o d’on ve. En entrar en aquesta dinàmica, en definitiva experimenta que els altres són «la seva pròpia carn» (Is 58,7).
85. Per als cristians, les paraules de Jesús tenen també una altra dimensió transcendent; impliquen reconèixer el mateix Crist en cada germà abandonat o exclòs (cf. Mt 25,40.45). En realitat, la fe fa vessar de motivacions inaudites el reconeixement de l’altre, perquè qui creu pot arribar a reconèixer que Déu estima cada ésser humà amb un amor infinit i que «amb això li confereix una dignitat infinita»⁶¹. A això s’afegeix que creiem que Crist va vessar la seva sang per tots i per cadascú, per la qual cosa ningú no queda fora del seu amor universal. I si anem a la font última, que és la vida íntima de Déu, ens trobem amb una comunitat de tres Persones, origen i model perfecte de tota vida en comú. La teologia continua enriquint-se gràcies a la reflexió sobre aquesta gran veritat.
86. A vegades em sorprèn que, amb semblants motivacions, l’Església ha necessitat molt temps per condemnar contundentment l’esclavitud i diverses formes de violència. Avui, amb el desenvolupament de l’espiritualitat i de la teologia, no tenim excuses. Tanmateix, encara hi ha qui sembla sentir-se encoratjat o almenys autoritzat per la seva fe per sostenir diverses formes de nacionalismes tancats i violents, actituds xenòfobes, menyspreus i fins i tot maltractaments envers els qui són diferents. La fe, amb l’humanisme que inspira, ha de mantenir viu un sentit crític davant d’aquestes tendències, i ajudar a reaccionar ràpidament quan comencen a insinuar-se. Per això és important que la catequesi i la predicació incloguin de manera més directa i clara el sentit social de l’existència, la dimensió fraterna de l’espiritualitat, la convicció sobre la inalienable dignitat de cada persona i les motivacions per a estimar i acollir tothom.[i]

53.[i] Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l’Església en el món actual,

54. S.Ireneu de Lió, Adversus Haereses 2, 25, 2: PG 7/1, 798-s.

55. Talmud Bavli (Talmud de Babilònia), Shabbat, 31 a.

56. Discurs als assistits de les obres de caritat de l’Església, Tallin – Estonia (25 setembre 2018): L’Osserrvatore Romano, 27 setembre 2018), p. 8.

57. Videomissatge al TED2017 de Vancouver (26 abril 2017): L’Osservatore Romano, 7 abril 2017, p. 7.

58. Homiliae in Matthaeum, 50, 3: PG 58, 508.

59. Missatge en ocasió de l’Encontre dels Moviments populars,Modesto – USA (10 febrer 2017): AAS 109 (2017), 291.

60. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 235: AAS 105 (2013), 1115.

61.  Joan Pau II,Missatge als discapacitats, Àngelus en Osnabrück – Alemanya (16 novembre 1980): L’Osservatore Romano, 19 novembre 1980), Suplement, p. XIII.

Fratelli Tutti  42-55

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL PRIMER
LES OMBRES D’UN MÓN TANCAT n. 9-55

LA IL·LUSIÓ DE LA COMUNICACIÓ n. 42-50

Agressivitat sense pudor n. 44-46

Informació sense saviesa n. 47-50

SOTMETIMENTS I AUTOMENYSPREUS n. 51-53

ESPERANÇA n. 54-55

Escoltar l’àudio:

La il·lusió de la comunicació

42. Paradoxalment, mentre es desenvolupen actituds tancades i intolerants que ens isolen respecte als altres, s’escurcen o desapareixen les distàncies fins al punt que deixa d’existir el dret a la intimitat. Tot es converteix en una mena d’espectacle que pot ser espiat, vigilat, i la vida s’exposa a un control constant. En la comunicació digital es vol mostrar tot i cada individu esdevé objecte de mirades que furguen, despullen i divulguen, sovint de manera anònima. El respecte a l’altre es fa trossos i, d’aquesta manera, al mateix temps que el desplaço, l’ignoro i el mantinc lluny, sense cap pudor puc envair la seva vida fins a l’extrem.

D’altra banda, els moviments digitals d’odi i destrucció no constitueixen –com alguns pretenen fer creure– una forma adequada d’ajut mutu, sinó meres associacions contra un enemic. En canvi, «els mitjans de comunicació digitals poden exposar al risc de dependència, d’aïllament i de progressiva pèrdua de contacte amb la realitat concreta, obstaculitzant el desenvolupament de relacions interpersonals autèntiques»⁴⁶. Calen gestos físics, expressions de la cara, silencis, llenguatge corporal, i fins el perfum, la tremolor de les mans, el rubor, la transpiració, perquè tot això parla i forma part de la comunicació humana. Les relacions digitals, que eximeixen del laboriós cultiu d’una amistat, d’una reciprocitat estable, i fins i tot d’un consens que madura amb el temps, tenen aparença de sociabilitat. No construeixen veritablement un “nosaltres” sinó que solen dissimular i amplificar el mateix individualisme que s’expressa en la xenofòbia i en el menyspreu dels febles. La connexió digital no és suficient per tendir ponts, no arriba a unir la humanitat.

Agressivitat sense pudor

44. Al mateix temps que les persones preserven el seu aïllament consumista i còmode, trien una vinculació constant i febril. Això afavoreix l’ebullició de formes insòlites d’agressivitat, d’insults, maltractaments, desqualificacions, fuetades verbals fins destrossar la figura de l’altre, en un desenfrenament que no podria existir en el contacte cos a cos sense que acabéssim destruint-nos entre tots. L’agressivitat social troba en els dispositius mòbils i en els ordinadors un espai d’ampliació sense igual.
45. Això ha permès que les ideologies perdin tot pudor. El que fins fa pocs anys no podia ser dit per algú sense el risc de perdre el respecte de tot el món, avui pot ser expressat amb tota cruesa encara per algunes autoritats polítiques i romandre impune. Cal no ignorar que «en el món digital hi ha en joc ingents interessos econòmics, capaços de realitzar formes de control tan subtils com invasives, creant mecanismes de manipulació de les consciències i del procés democràtic. El funcionament de moltes plataformes sovint acaba per afavorir el trobament entre persones que pensen de la mateixa manera, obstaculitzant la confrontació entre les diferències. Aquests circuits tancats faciliten la difusió d’informacions i notícies falses, fomentant prejudicis i odis»⁴⁷.
46. Convé reconèixer que els fanatismes que porten a destruir els altres són protagonitzats també per persones religioses, sense excloure els cristians, que «poden formar part de xarxes de violència verbal a través d’internet i dels diversos fòrums o espais d’intercanvi digital. Fins i tot en mitjans catòlics es poden perdre els límits, se solen naturalitzar la difamació i la calúmnia, i sembla quedar fora tota ètica i respecte per la fama d’altri»⁴⁸. Què s’aporta així a la fraternitat que el Pare comú ens proposa?

Informació sense saviesa

47. La veritable saviesa suposa l’encontre amb la realitat. Però avui tot es pot produir, dissimular, alterar. Això fa que el trobament directe amb els límits de la realitat es torni intolerable. Com a conseqüència, s’opera un mecanisme de “selecció” i es crea l’hàbit de separar immediatament el que m’agrada del que no m’agrada, allò que m’atreu d’allò em desagrada. Amb la mateixa lògica es trien les persones amb les quals un decideix compartir el món. Així les persones o situacions que ferien la nostra sensibilitat o ens provocaven desgrat avui senzillament són eliminades en les xarxes virtuals, construint un cercle virtual que ens aïlla de l’entorn en què vivim.
48. Asseure’ns a escoltar un altre, característic d’una trobament humà, és un paradigma d’actitud receptiva, de qui supera el narcisisme i acull l’altre, li presta atenció, l’acull en el propi cercle. Però «el món d’avui és majoritàriament un món sord […]. A vegades la velocitat del món modern, la cosa frenètica ens impedeix escoltar bé el que diu una altra persona. I quan està a la meitat del seu diàleg, ja l’hem interromput i li volem contestar quan encara no ha acabat de dir. Cal no perdre la capacitat d’escolta». Sant Francesc d’Assís «va escoltar la veu de Déu, va escoltar la veu del pobre, va escoltar la veu del malalt, va escoltar la veu de la natura. I tot això ho transforma en un estil de vida. Desitjo que la llavor de sant Francesc creixi en molts cors»⁴⁹.
49. En desaparèixer el silenci i l’escolta, convertint-ho tot en clics i missatges ràpids i ansiosos, es posa en risc aquesta estructura bàsica d’una sàvia comunicació humana. Es crea un nou estil de vida on un construeix el que vol tenir davant, excloent tot allò que no es pugui controlar o conèixer superficialment i instantàniament. Aquesta dinàmica, per la seva lògica intrínseca, impedeix la reflexió serena que podria portar-nos a una saviesa comuna.
50. Podem buscar junts la veritat en el diàleg, en la conversa reposada o en la discussió apassionada. És un camí perseverant, fet també de silencis i de sofriments, capaç de recollir amb paciència la llarga experiència de les persones i dels pobles. El cúmul aclaparador d’informació que ens inunda no vol dir més saviesa. La saviesa no es fabrica amb recerques ansioses per internet, ni és un conjunt d’informació la veracitat de la qual no està assegurada. D’aquesta manera no es madura en el trobament amb la veritat. Les converses finalment només giren al voltant de les últimes dades, són merament horitzontals i acumulatives. Però no es presta una detinguda atenció i no es penetra en el cor de la vida, no es reconeix el que és essencial per donar un sentit a l’existència. Així, la llibertat és una il·lusió que ens venen i que es confon amb la llibertat de navegar davant d’una pantalla. El problema és que un camí de fraternitat, local i universal, només pot ser recorregut per esperits lliures i disposats a trobades reals.

Submissions i automenyspreus

51. Alguns països reeixits des del punt de vista econòmic es presenten com a models culturals per als països poc desenvolupats, en lloc de procurar que cadascú creixi amb el seu estil propi, perquè desenvolupi les seves capacitats d’innovar des dels valors de la seva cultura. Aquesta nostàlgia superficial i trista, que porta a copiar i comprar en lloc de crear, dóna espai a una autoestima nacional molt baixa. En els sectors benestants de molts països pobres, i de vegades en els que han aconseguit sortir de la pobresa, s’adverteix la incapacitat d’acceptar característiques i processos propis, caient en un menyspreu de la pròpia identitat cultural com si fos l’única causa dels mals.
52. Destrossar l’autoestima d’algú és una manera fàcil de dominar-lo. Darrere d’aquestes tendències que busquen homogeneïtzar el món, afloren interessos de poder que es beneficien de la baixa estima de si mateix, al moment que, a través dels mitjans i de les xarxes, s’intenta crear una nova cultura al servei dels més poderosos. Això és aprofitat per l’especulació financera i l’espoliació, on els pobres són els que sempre perden. D’altra banda, ignorar la cultura d’un poble fa que molts líders polítics no aconsegueixin implementar un projecte eficient que pugui ser lliurement assumit i sostingut en el temps.
53. S’oblida que «no hi ha pitjor alienació que experimentar que no tenen arrels, que no es pertany a ningú. Una terra serà fecunda, un poble donarà fruit, i podrà engendrar el dia de demà només en la mesura que generi relacions de pertinença entre els seus membres, que creï lligams d’integració entre les generacions i les diferents comunitats que la conformen; i també en la mesura que trenqui els cercles que atordeixen els sentits allunyant-nos cada vegada més els uns dels altres»⁵⁰.

Esperança

54. Malgrat aquestes ombres denses que no són ignorades, en les properes pàgines vull ferme ressò de molts camins d’esperança. Perquè Déu continua vessant en la humanitat llavors de bé. La recent pandèmia ens ha permès de rescatar i de posar en valor molts companys i companyes de viatge que, en la por, han reaccionat donant la pròpia vida. Hem estat capaços de reconèixer com les nostres vides estan teixides i sostingudes per persones normals que, sense dubte, han escrit els esdeveniments decisius de la nostra història compartida: metges, infermers i infermeres, farmacèutics, empleats dels supermercats, personal de neteja, cuidadors, transportistes, homes i dones que treballen per proporcionar serveis essencials i seguretat, voluntaris, sacerdots, religioses,… han comprès que ningú no se salva sol⁵¹.
55. Convido a l’esperança, que «ens parla d’una realitat que està arrelada en la profunditat de l’ésser humà, independentment de les circumstàncies concretes i els condicionaments històrics en què viu. Ens parla d’una set, d’una aspiració, d’un anhel de plenitud, de vida assolida, d’un mesurar-se amb allò que és gran, que omple el cor i eleva l’esperit cap a coses grans, com ara la veritat, la bondat i la bellesa, la justícia i l’amor. […] L’esperança és audaç, sap mirar més enllà de la comoditat personal, de les petites seguretats i compensacions que estrenyen l’horitzó, per obrir-se a grans ideals que fan la vida més bella i digna»⁵². Caminem en esperança.[i]

46. [i] postsin. Christus vivit (25 març 2019), 88.
47. Ibid., 89.
48. ap. Gaudete et exsultate (19 març 2018), 115.
49. Del film El Papa Francisco – Un hombre de palabra. La esperanza es un mensaje universal, de Wim Wenders (2018).
50. Discurs a les autoritats, la societat civil i el Cos diplomàtic, Tallin – Estonia (25 setembre 2018): L’Osservatore Romano, 27 setembre 2018), p. 7.
51. Moment extraordinari d’oració en temps d’epidèmia (27 març 2020): L’Osservatore Romano, 29 març 2020, p. 10; Missatge per a la 4.ª Jornada Mundial dels Pobres 2020 (13 juny 2020), 6: L’Osservatore Romano, 14 juny 2020, p. 8.
52. Salutació als joves del Centro Cultural Padre Félix Varela, La Habana – Cuba (20 setembre 2015): L’Osservatore Romano (21-22 setembre 2015), p. 6.

 Fratelli Tutti  29-41

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL PRIMER
LES OMBRES D’UN MÓN TANCAT n. 9-55

GLOBALITZACIÓ I PROGRÉS SENSE UN RUMB COMÚ n. 29-31

LES PANDÈMIES I ALTRES FLAGELLS DE LA HISTÒRIA n. 32-36

SENSE DIGNITAT HUMANA EN LES FRONTERES n. 37-41

Escoltar l’àudio:

Globalització i progrés sense un rumb comú

29. Amb el Gran Imam Ahmad Al-Tayyeb no ignorem els avenços positius que s’han donat en la ciència, en la tecnologia, en la medicina, en la indústria i en el benestar, sobretot en els països desenvolupats. No obstant això, «subratllem que, al costat d’aquests progressos històrics, grans i valuosos, es constata un deteriorament de l’ètica, que condiciona l’acció internacional, i un debilitament dels valors espirituals i del sentit de responsabilitat. Tot això contribueix al fet que es difongui una sensació general de frustració, de soledat i de desesperació. […] Neixen focus de tensió i s’acumulen armes i municions, en una situació mundial dominada per la incertesa, la desil·lusió i la por al futur i controlada per interessos econòmics miops». També assenyalem «les fortes crisis polítiques, la injustícia i la manca d’una distribució equitativa dels recursos naturals. […] Pel que fa a les crisis que porten a la mort milions de nens, reduïts ja a esquelets humans –a causa de la pobresa i de la fam–, regna un silenci internacional inacceptable»²⁷. Davant d’aquest panorama, si bé ens captiven molts avenços, no advertim un rumb realment humà.
30. En el món actual els sentiments de pertinença a una mateixa humanitat s’afebleixen, i el somni de construir junts la justícia i la pau sembla una utopia d’altres èpoques. Veiem com impera una indiferència còmoda, freda i globalitzada, filla d’una profunda desil·lusió que s’amaga rere l’engany d’una il·lusió: creure que podem ser totpoderosos i oblidar que estem tots a la mateixa barca. Aquest desengany que deixa enrere els grans valors fraterns porta «a una mena de cinisme. Aquesta és la temptació que nosaltres tenim davant, si anem per aquest camí de la desil·lusió o de la decepció. […] L’aïllament i el tancament en un mateix o en els propis interessos mai no són el camí per tornar esperança i obrar una renovació, sinó que és la proximitat, la cultura del trobament. Aïllament, no; proximitat, sí. Cultura de l’enfrontament, no; cultura del trobament, sí »²⁸.
31. En aquest món que corre sense un rumb comú, es respira una atmosfera on «la distància entre l’obsessió pel propi benestar i la felicitat compartida de la humanitat s’amplia fins al punt que fa la impressió que s’està produint un veritable cisma entre l’individu i la comunitat humana. […] Perquè una cosa és sentir-se obligats a viure junts, i una altra molt diferent és apreciar la riquesa i la bellesa de les llavors de la vida en comú que cal buscar i conrear junts»²⁹. Avança la tecnologia sense pausa, però «que bonic seria si al creixement de les innovacions científiques i tecnològiques correspongués també una equitat i una inclusió social cada vegada més grans! Que bonic seria que a mesura que descobrim nous planetes llunyans, tornéssim a descobrir les necessitats del germà o de la germana en òrbita al voltant meu!»³⁰.

Les pandèmies i altres flagells de la història

32. És veritat que una tragèdia global com la pandèmia de la Covid-19 va despertar durant un temps la consciència de ser una comunitat mundial que navega en una mateixa barca, on el mal d’un perjudica a tots. Recordem que ningú no se salva sol, que únicament és possible salvar-se junts. Per això vaig dir que «la tempesta desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert aquestes falses i supèrflues seguretats amb les qual havíem construït les nostres agendes, els nostres projectes, rutines i prioritats. […] Amb la tempesta, va caure el maquillatge d’aquests estereotips amb què disfressàvem els nostres egos sempre pretensiosos de voler aparentar; i va deixar al descobert, una vegada més, aquesta beneïda pertinença comuna de la qual no podem ni volem evadir-nos; aquesta pertinença de germans»³¹.

33. El món avançava de manera implacable cap a una economia que, utilitzant els avenços tecnològics, procurava reduir els “costos humans”, i alguns pretenien fer-nos creure que n’hi havia prou la llibertat de mercat perquè tot estigués assegurat. Però el cop dur i inesperat d’aquesta pandèmia fora de control ha obligat per la força a tornar a pensar en els éssers humans, en tots, més que en el benefici d’alguns. Avui podem reconèixer que «ens hem alimentat amb somnis d’esplendor i grandesa i hem acabat menjant distracció, tancament i solitud; ens hem empatxat de connexions i hem perdut el gust de la fraternitat. Hem buscat el resultat ràpid i segur i ens veiem aclaparats per la impaciència i l’ansietat. Presos de la virtualitat hem perdut el gust i el sabor de la realitat»³². El dolor, la incertesa, la por i la consciència dels propis límits que ha despertat la pandèmia, fan ressonar la crida a repensar els nostres estils de vida, les nostres relacions, l’organització de les nostres societats i sobretot el sentit de la nostra existència.
34. Si tot està connectat, és difícil pensar que aquest desastre mundial no tingui relació amb la nostra manera d’enfrontar la realitat, pretenent ser amos de la pròpia vida i de tot el que existeix. No vull dir que es tracta d’una mena de càstig diví. Tampoc n’hi hauria prou amb afirmar que el dany causat a la natura acaba cobrant-se els nostres atropellaments. És la realitat mateixa que gemega i es rebel·la. Ve a la ment el cèlebre vers del poeta Virgili que evoca les llàgrimes de les coses o de la història³³.
35. Però oblidem ràpidament les lliçons de la història, «mestra de vida»³⁴. Passada la crisi sanitària, la pitjor reacció seria la de caure encara més en una febre consumista i en noves formes de autopreservació egoista. Tant de bo que a la fi ja no hi siguin “els altres”, sinó només un “nosaltres”. Tant de bo que no es tracti d’un altre episodi sever de la història del qual no hàgim estat capaços d’aprendre. Tant de bo que no ens oblidem de la gent gran que van morir per falta de respiradors, en part com a resultat de sistemes de salut desmantellats any rere any. Tant de bo que tant de dolor no sigui inútil, que donem un salt cap a una forma nova de vida i descobrim definitivament que ens necessitem i ens devem els uns als altres, perquè la humanitat reneixi amb tots els rostres, totes les mans i totes les veus, més enllà de les fronteres que hem creat.
36. Si no aconseguim recuperar la passió compartida per una comunitat de pertinença i de solidaritat, a la qual destinar temps, esforç i béns, la il·lusió global que ens enganya caurà ruïnosament i en deixarà molts a mercè de la nàusea i el buit. A més, no s’hauria d’ignorar ingènuament que «l’obsessió per un estil de vida consumista, sobretot quan només uns pocs puguin sostenir-lo, només podrà provocar violència i destrucció recíproca»³⁵. El “campi qui pugui” es traduirà ràpidament en el “tots contra tots”, i això serà pitjor que una pandèmia.

Sense dignitat humana en les fronteres

37. Tant des d’alguns règims polítics populistes com des de plantejaments econòmics liberals, se sosté que cal evitar com sigui l’arribada de persones migrants. Al mateix temps s’argumenta que convé limitar l’ajuda als països pobres, de manera que toquin fons i decideixin prendre mesures d’austeritat. No s’adverteix que, darrere d’aquestes afirmacions abstractes difícils de sostenir, hi ha moltes vides que s’estripen. Molts escapen de la guerra, de persecucions, de catàstrofes naturals. D’altres, amb tot dret, «busquen oportunitats per a ells i per a les seves famílies. Somien amb un futur millor i volen crear les condicions perquè es faci realitat»³⁶.
38. Lamentablement, altres són «atrets per la cultura occidental, de vegades amb expectatives poc realistes que els exposen a grans desil·lusions. Traficants sense escrúpols, sovint vinculats als càrtels de la droga i de les armes, exploten la situació de feblesa dels immigrants, que al llarg del seu viatge amb massa freqüència experimenten la violència, el tràfic de persones, l’abús psicològic i físic, i sofriments indescriptibles»³⁷. Els que emigren «han de separar-se del seu propi context d’origen i sovint viuen un desarrelament cultural i religiós. La fractura també fa a les comunitats d’origen, que perden els elements més vigorosos i emprenedors, i a les famílies, en particular quan emigra un dels pares o tots dos, deixant els fills al país d’origen»³⁸. Per tant, també «cal reafirmar el dret a no emigrar, és a dir, a tenir les condicions per a romandre en la pròpia terra»³⁹.
39. A més, «en alguns països d’arribada, els fenòmens migratoris susciten alarma i por, sovint fomentats i explotats amb fins polítics. Es difon així una mentalitat xenòfoba, de gent tancada i replegada sobre si mateixa»⁴⁰. Els emigrants no són considerats prou dignes per participar en la vida social com qualsevol altre, i s’oblida que tenen la mateixa dignitat intrínseca de qualsevol persona. Per tant, han de ser «protagonistes del seu propi rescat»⁴¹.

Mai no es dirà que no són humans però, en la pràctica, amb les decisions i la manera de tractar-los, s’expressa que se’ls considera menys valuosos, menys importants, menys humans. És inacceptable que els cristians comparteixin aquesta mentalitat i aquestes actituds, fent prevaler de vegades certes preferències polítiques per sobre de profundes conviccions de la pròpia fe: la inalienable dignitat de cada persona humana més enllà del seu origen, color o religió, i la llei suprema de l’amor fratern.

40. «Les migracions constituiran un element determinant del futur del món»⁴². Però avui estan afectades per una «pèrdua d’aquest “sentit de la responsabilitat fraterna”, sobre el qual es basa tota societat civil».⁴³ Europa, per exemple, corre seriosos riscos d’anar per aquest camí. Tot amb tot, «inspirant-se en el seu gran patrimoni cultural i religiós, té els instruments necessaris per defensar la centralitat de la persona humana i trobar un just equilibri entre el deure moral de tutelar els drets dels seus ciutadans, d’una banda, i, de l’altra, el de garantir l’assistència i l’acollida dels emigrants»⁴⁴.
41. Comprenc que davant les persones emigrants alguns tinguin dubtes i sentin temors. Ho entenc com a part de l’instint natural d’autodefensa. Però també és veritat que una persona i un poble només són fecunds si saben integrar creativament en el seu interior l’obertura als altres. Convido a anar més enllà d’aquestes reaccions primàries, perquè «el problema és quan aquests dubtes i aquestes pors condicionen la nostra forma de pensar i d’actuar fins al punt de convertir-nos en éssers intolerants, tancats i potser, sense adonar-nos, fins i tot racistes. La por ens priva així del desig i de la capacitat de trobament amb l’altre »⁴⁵.[i]

27. [i] Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència comuna, Abu Dabi (4 febrer 2019): L’Osservatore Romano, 4-5 febrer 2019, p. 6.
28. Discurs al món de la cultura, Càller – Itàlia (22 setembre 2013): L’Osservatore Romano, 23-24 setembre 2013), p. 7.
29. Humana communitas. Carta al President de la Pontifícia Acadèmia per a la Vida en ocasió del 25è aniversari de la seva institució (6 gener 2019), 2.6: L’Osservatore Romano 16 gener 2019), pp. 6-7.
30. Videomissatge al TED2017 de Vancouver (26 abril 2017): L’Ossservatore Romano (27 abril 2017), p. 7.
31. Moment extraordinari d’oració en temps d’epidèmia (27 març 2020): L’Osservatore Romano, 29 març 2020, p. 10.
32. Homilia durant la Santa Missa, Skopie – Macedònia del Nord (7 maig 2019): L’Osservatore Romano, 8 maig 2019), p. 12.
33. Eneida 1, 462: «Sunt lacrimae rerum et mentem mortalia tangunt».
34. «Historia […] magistra vitae» (M. T. Ciceró, De Oratore, 2, 36).
35. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 204: AAS 107 (2015), 928.
36. ap. postsin. Christus vivit (25 març 2019), 91.
37. Ibid., 92.
38. Ibid., 93.
39. Benet XVI, Missatge per a la 99.ª Jornada Mundial del Migrant i del Refugia (12 octubre 2012): AAS 104 (2012), 908.
40. ap. postsin. Christus vivit (25 març 2019), 92.
41. Missatge per a la 106.ª Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat 2020 (13 maig 2020): L’Osservatore Romano, 16 maig 2020), p. 8.
42. Discurs al Cos diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (11 gener 2016): AAS 108 (2016), 124.
43. Discurs al Cos diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (13 gener 2014): AAS 106 (2014), 84.
44. Discurs al Cos diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (11 gener 2016): AAS 108 (2016), 123.
45. Missatge per a la 105.ª Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat (27 maig 2019): L’Osservatore Romano, 27-28 maig 2019, p. 8.

 Fratelli Tutti  1-8.

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

Escoltar l’àudio:

1. «Fratelli tutti» [1] escrivia sant Francesc d’Assís per dirigir-se a tots els germans i les germanes, i proposar-los una forma de vida amb gust d’Evangeli. D’aquests consells vull destacar-ne un, en el qual convida a un amor que va més enllà de les barreres de la geografia i de l’espai. Hi declara feliç el qui estimi l’altre «tant el seu germà que està lluny d’ell com quan està al seu costat» [2]. Amb aquestes poques i senzilles paraules va expressar l’essencial d’una fraternitat oberta, que permet reconèixer, valorar i estimar cada persona més enllà de la proximitat física, més enllà del lloc de l’univers on hagi nascut o on habiti.
2. Aquest sant de l’amor fratern, de la senzillesa i de l’alegria, que em va inspirar a escriure l’encíclica Laudato si’, torna a motivar-me per dedicar aquesta nova encíclica a la fraternitat i a l’amistat social. Perquè sant Francesc, que se sentia germà del sol, de la mar i del vent, se sabia encara més unit als qui eren de la seva pròpia carn. Va sembrar pau per tot arreu i va caminar prop dels pobres, dels abandonats, dels malalts, dels exclosos, dels últims.

Sense fronteres

3. Hi ha un episodi de la seva vida que ens mostra el seu cor sense confins, capaç d’anar més enllà de les distàncies de procedència, nacionalitat, color o religió. És la seva visita al Sultà Malik-al-Kàmil, a Egipte, que va significar per a ell un gran esforç a causa de la seva pobresa, els pocs recursos que tenia, la distància i les diferències d’idioma, cultura i religió. Aquest viatge, en aquell moment històric marcat per les croades, mostrava encara més la grandesa de l’amor tan ampli que volia viure, desitjós d’abraçar tothom. La fidelitat al seu Senyor era proporcional al seu amor als germans i a les germanes. Sense desconèixer les dificultats i els perills, sant Francesc va anar a l’encontre del Sultà amb la mateixa actitud que demanava als seus deixebles: que sense negar la pròpia identitat, trobant-se «entre sarraïns o altres infidels […], no promoguin disputes ni controvèrsies, sinó que estiguin sotmesos a tota humana criatura per Déu» [3]. En aquell context era una comanda extraordinària. Ens impressiona que vuit-cents anys enrere Francesc convidés a evitar tota forma d’agressió o contesa i també a viure una humil i fraterna “submissió”, fins i tot davant dels qui no compartien la seva fe.
4. Ell no feia la guerra dialèctica imposant doctrines, sinó que comunicava l’amor de Déu. Havia entès que «Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu» (1 Jn 4,16). D’aquesta manera va ser un pare fecund que va despertar el somni d’una societat fraterna, perquè «només l’home que accepta apropar-se a altres éssers en el seu moviment propi, no per retenir-los en el seu, sinó per ajudar-los a ser més ells mateixos, es fa realment pare» [4]. En aquell món ple de torres de vigilància i de muralles protectores, les ciutats vivien guerres sagnants entre famílies poderoses, al mateix temps que creixien les zones miserables de les perifèries excloses. Allà Francesc va acollir la veritable pau al seu interior, es va alliberar de tot desig de domini sobre els altres, es va fer un dels últims i va buscar viure en harmonia amb tots. Ell ha motivat aquestes pàgines.
5. Les qüestions relacionades amb la fraternitat i l’amistat social han estat sempre entre les meves preocupacions. Durant els últims anys m’hi he referit reiterades vegades i en diversos llocs. He volgut recollir en aquesta encíclica moltes d’aquestes intervencions situant-les en un context més ampli de reflexió. A més, si en la redacció de la Laudato si’ vaig tenir una font d’inspiració en el meu germà Bartomeu, el Patriarca ortodox que va proposar amb molta força la cura de la creació, en aquest cas m’he sentit especialment estimulat pel Gran Imam Ahmad Al-Tayyeb, amb qui em vaig trobar a Abu Dhabi per recordar que Déu «ha creat tots els éssers humans iguals en els drets, en els deures i en la dignitat, i els ha cridat a conviure com a germans entre ells» [5]. No es va tractar d’un mer acte diplomàtic sinó d’una reflexió feta en diàleg i d’un compromís conjunt. Aquesta encíclica recull i desenvolupa grans temes plantejats en aquell document que vam signar junts. També he acollit aquí, amb el meu propi llenguatge, nombroses cartes i documents amb reflexions que he rebut de moltes persones i grups de tot el món.
6. Les següents pàgines no pretenen resumir la doctrina sobre l’amor fratern, sinó aturar-se en la seva dimensió universal, en la seva obertura a tots. Lliuro aquesta encíclica social com una humil aportació a la reflexió perquè, davant de diverses i actuals formes d’eliminar o d’ignorar els altres, siguem capaços de reaccionar amb un nou somni de fraternitat i d’amistat social que no es quedi en les paraules. Si bé l’he escrit des de les meves conviccions cristianes, que m’encoratgen i em nodreixen, he procurat fer-ho de tal manera que la reflexió s’obri al diàleg amb totes les persones de bona voluntat.
7. Així mateix, quan estava redactant aquesta carta, va irrompre de manera inesperada la pandèmia de la Covid-19 que va deixar al descobert les nostres falses seguretats. Més enllà de les diverses respostes que van donar els diferents països, es va evidenciar la incapacitat d’actuar conjuntament. Tot i estar hiperconnectats, existia una fragmentació que tornava més difícil resoldre els problemes que ens afecten a tots. Si algú creu que només es tractava de fer funcionar millor el que ja fèiem, o que l’únic missatge és que hem de millorar els sistemes i les regles ja existents, està negant la realitat.
8. Anhelo que en aquesta època que ens toca viure, reconeixent la dignitat de cada persona humana, puguem fer renéixer entre tots un desig mundial de germanor. Entre tots: «Vet aquí un bonic secret per somiar i fer de la nostra vida una bella aventura. Ningú no pot afrontar la vida aïlladament. […] Cal una comunitat que ens sostingui, que ens ajudi i en la qual ens ajudem els uns als altres a mirar endavant. Que n’és d’important somiar junts! […] Sols, es corre el risc de tenir miratges, en els quals veus el que no hi ha; els somnis es construeixen junts» [6]. . Somiem com una única humanitat, com caminants de la mateixa carn humana, com a fills d’aquesta mateixa terra que ens acull a tots, cada un amb la riquesa de la seva fe o de les seves conviccions, cadascun amb la seva pròpia veu, tots germans.

[1] Admonicions, 6, 1: Fonti Francescane (FF) 155.

[2] Admonicions, 6, 1: Fonti Francescane (FF) 155.

[3] S.Francesc d’Assís,  Regula non bollata, 16, 3.6: FF 42-43.

[4] Eloi Leclerc, O.F.M., Exilio y ternura, ed. Marova, Madrid 1987, 205.d 1987, 205.

[5] Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència comuna, Abu Dabi (4 febrer 2019): Insegnamenti, 4-5 febrer 2019, p. 6.

[6] Discurs en l’encontre ecumènic i interreligiós amb els joves, Skopie – Macedònia del Nord (7 maig 2019): Insegnamenti, 9 maig 2019, p. 9.