Carta encíclica
DILEXIT NOS
del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist
V
AMOR PER AMOR
LA REPARACIÓ: CONSTRUCCIÓ SOBRE LES RUÏNES
181. Tot això ens permet comprendre, a la llum de la Paraula de Déu, quin sentit hem de donar a la “reparació” que s’ofereix al Cor de Crist, què és el que el Senyor espera realment que reparem amb l’ajuda de la seva gràcia. Se n’ha parlat molt al respecte, però sant Joan Pau II va oferir una resposta clara per orientar els cristians d’avui cap a un esperit de reparació més en sintonia amb l’Evangeli.
Significat social de la reparació al Cor de Crist
182. Sant Joan Pau II va explicar que, oferint-nos juntament amb el Cor de Crist, «sobre les ruïnes acumulades per l’odi i la violència, es pot construir la civilització de l’amor tan desitjat, el regne del cor de Crist»; això implica certament que som capaços d’«unir l’amor filial a Déu amb l’amor al proïsme»; ja que «aquesta és la veritable reparació que demana el Cor del Salvador»192. Juntament amb Crist, sobre les ruïnes que deixem en aquest món amb el nostre pecat, estem cridats a construir una nova civilització de l’amor. Això significa reparar com el Cor de Crist espera de nosaltres. Enmig del desastre deixat pel mal, el Cor de Crist ha volgut necessitar la nostra col·laboració per reconstruir la bondat i la bellesa.
183. És cert que tot pecat fa mal a l’Església i a la societat, de manera que «a cada pecat se li pot atribuir […] el caràcter de pecat social», encara que això sigui especialment cert per a alguns pecats que «constitueixen, pel seu mateix objecte, un atac directe als altres»193. Sant Joan Pau II va explicar que la repetició d’aquests pecats contra els altres sovint acaba consolidant una “estructura de pecat” que afecta el desenvolupament dels pobles194. Això sovint forma part d’una mentalitat dominant que considera normal o racional allò que en realitat és només egoisme i indiferència. Aquest fenomen es pot definir com l’alienació social: «Queda alienada la societat que, en les seves formes d’organització social, producció i consum, dificulta la realització d’aquest do i l’establiment d’aquesta solidaritat interhumana»195. No és només una norma moral la que ens empeny a resistir a aquestes estructures socials alienades, a posar-les al descobert i a promoure un dinamisme social que restaura i construeix la bondat, sinó que és la mateixa «conversió del cor» la que «imposa l’obligació»196 de reparar aquestes estructures. És la nostra resposta al Cor amorós de Jesucrist que ens ensenya a estimar.
184. Precisament perquè la reparació evangèlica té aquest sentit social tan fort, els nostres actes d’amor, servei i reconciliació, per ser eficaçment reparadors, requereixen que Crist els exhorti, els motivi i els faci possibles. Sant Joan Pau II també va dir que «per construir la civilització de l’amor», la humanitat actual necessita el Cor de Crist 197. La reparació cristiana no es pot entendre només com un conjunt d’obres externes, tot i que siguin indispensables i de vegades admirables. Requereix una espiritualitat, una ànima, un sentit que li doni força, empenta i creativitat incansable. Necessita la vida, el foc i la llum que provenen del Cor de Crist.
Reparar els cors ferits
185. A més, una reparació merament externa no és suficient ni per al món ni per al Cor de Crist. Si cadascú pensa en els seus propis pecats i en les seves conseqüències sobre els altres, descobrirà que reparar els danys fets a aquest món també implica el desig de reparar els cors ferits, on s’ha produït el dany més profund, la ferida més dolorosa.
186. L’esperit de reparació «ens convida a esperar que tota ferida guareixi, encara que sigui profunda. La reparació completa de vegades sembla impossible, quan les possessions o els éssers estimats es perden definitivament o quan determinades situacions s’han tornat irreversibles. Però la intenció de reparar i de fer-ho concretament és essencial per al procés de reconciliació i el retorn de la pau al cor»198.
La bellesa de demanar perdó
187. No n’hi ha prou amb la bona intenció; és indispensable un dinamisme intern del desig que provoqui conseqüències externes. En el fons, «la reparació, per ser cristiana, tocar el cor de la persona ofesa i no ser un simple acte de justícia commutativa, pressuposa dues actituds exigents: reconèixer-se culpable i demanar perdó. […] És d’aquest reconeixement honest del mal fet al germà, i del sentiment profund i sincer que l’amor ha estat ferit, que neix el desig de reparar»199.
188. No hem de pensar que reconèixer el nostre pecat davant dels altres és quelcom degradant o perjudicial per a la nostra dignitat humana. Al contrari, és deixar de mentir-se a un mateix, és reconèixer la pròpia història tal com és, marcada pel pecat, sobretot quan hem fet mal als nostres germans: «Acusar-se forma part de la saviesa cristiana. […] Això agrada al Senyor, perquè el Senyor acull el cor contrit»200.
189. Part d’aquest esperit de reparació és l’habitud de demanar perdó als nostres germans, que representa una gran noblesa enmig de la nostra fragilitat. Demanar perdó és una manera de guarir les relacions perquè «torna a obrir el diàleg i manifesta el desig de restablir el vincle en la caritat fraterna. […] Toca el cor del germà, el consola i li inspira l’acceptació del perdó demanat». Així, «si l’irreparable no es pot reparar del tot, l’amor sempre pot renéixer, fent suportable la ferida»201.
190. Un cor capaç de compunció pot créixer en fraternitat i solidaritat, perquè «qui no plora retrocedeix, envelleix per dins, mentre que qui arriba a una pregària més senzilla i íntima, feta d’adoració i d’emoció davant Déu, madura. Cada cop es lliga menys a si mateix i més a Crist, i es fa pobre d’esperit. D’aquesta manera se sent més a prop dels pobres, els predilectes de Déu»202. Com a conseqüència, neix un autèntic esperit de reparació, perquè «qui plora en el seu cor se sent més germà de tots els pecadors del món, se sent més germà, sense aparença de superioritat ni duresa de judici, sinó sempre amb ganes d’estimar i reparar»203. Aquesta solidaritat generada per la compunció fa possible alhora la reconciliació. La persona capaç de compunció, «en comptes d’enfadar-se i escandalitzar-se pel mal comès pels seus germans, plora pels seus pecats. No s’escandalitza. Es produeix una mena d’inversió de la tendència natural a ser indulgent amb un mateix i inflexible amb els altres i, per gràcia de Déu, un es torna ferm amb un mateix i misericordiós amb els altres»204.
LA REPARACIÓ: UNA EXTENSIÓ DEL COR DE CRIST
191. Hi ha una altra manera complementària d’entendre la reparació, que ens permet situar-la en una relació encara més directa amb el Cor de Crist, sense excloure d’aquesta reparació el compromís concret amb els nostres germans i germanes del qual hem parlat.
192. En un altre context vaig afirmar que «d’alguna manera Ell [Déu] va voler limitar-se» i «moltes coses que considerem mals, perills o fonts de sofriment, formen en realitat part dels dolors del part, que ens estimulen a col·laborar amb el Creador»205. La nostra col·laboració pot permetre que el poder i l’amor de Déu s’estenguin a la nostra vida i al món, mentre que el rebuig o la indiferència ho poden impedir. Algunes expressions bíbliques ho expressen metafòricament, com quan el Senyor diu: «Israel, si vols tornar, torna cap a mi» (Jr 4,1). O quan diu, davant el rebuig del seu poble: «Això em trasbalsa el cor, s’encén la meva pietat» (Os 11,8).
193. Encara que no es pot parlar d’un nou sofriment del Crist gloriós, «el misteri pasqual de Crist […] i tot el que és Crist, tot allò que va fer i va patir per tots nosaltres, participa de l’eternitat divina i, per tant, abraça tots els temps i s’hi fa present»206. En canvi, podem dir que Ell mateix es va comprometre a limitar la glòria expansiva de la seva resurrecció, a contenir la difusió del seu amor immens i ardent per deixar espai a la nostra lliure cooperació amb el seu Cor. Això és tan real que la nostra negativa l’atura en aquest impuls de donació, de la mateixa manera que la nostra confiança i l’ofrena de nosaltres mateixos obre un espai, ofereix un canal lliure d’obstacles per a l’efusió del seu amor. El nostre rebuig o la nostra indiferència limiten els efectes del seu poder i la fecunditat del seu amor en nosaltres. Si no troba en mi confiança i obertura, el seu amor es veu privat –perquè Ell mateix ho ha volgut així– de la seva prolongació en la meva vida, que és única i irrepetible, i en el món en què em crida a fer-lo present. Això no deriva de la seva fragilitat, sinó de la seva llibertat infinita, del seu poder paradoxal i de la perfecció del seu amor per cadascun de nosaltres. Quan l’omnipotència de Déu es manifesta en la debilitat de la nostra llibertat, «només la fe pot reconèixer-la»207.
194. De fet, santa Margarida Maria relata que, en una de les manifestacions de Crist, li va parlar del seu Cor apassionat d’amor per nosaltres, que «no podent contenir en si les flames del seu Amor ardent, sent la necessitat de difondre-les»208. Atès que el Senyor, que ho pot tot, en la seva llibertat divina ha volgut necessitar-nos, la reparació s’entén com l’eliminació dels obstacles que posem a l’expansió de l’amor de Crist en el món amb la nostra manca de confiança, agraïment i dedicació.
L’ofrena a l’Amor
195. Per reflexionar millor sobre aquest misteri, la lluminosa espiritualitat de santa Teresa de l’Infant Jesús ens ve de nou en ajuda. Sabia que algunes persones havien desenvolupat una forma extrema de reparació, amb la bona voluntat de donar-se pels altres, que consistia a oferir-se com una mena de “parallamps” perquè es pogués capgirar i atreure la justícia divina: «Pensava en les ànimes que s’ofereixen com a víctimes a la Justícia de Déu amb l’objectiu d’evitar i atreure sobre ells mateixos els càstigs reservats als culpables»209. Però, per admirable que pogués semblar aquesta ofrena, no n’estava gaire convençuda: «Jo n’estava ben lluny, de sentir-m’hi inclinada a fer-la»210. Aquesta insistència en la justícia divina induïa a pensar que el sacrifici de Crist era incomplet o parcialment efectiu, o que la seva misericòrdia no era prou intensa.
196. Amb la seva intuïció espiritual, santa Teresa va descobrir que hi ha una altra manera d’oferir-se, en la qual no cal aplacar la justícia divina, sinó deixar que l’amor infinit del Senyor s’escampi sense obstacles: «Oh Déu meu! El teu amor menyspreat ha de quedar-se en el teu cor? Em sembla que si trobessis ànimes que s’ofereixen com a Víctimes d’holocaust al teu Amor, les consumiries ràpidament; em sembla que estaries ben content de no reprimir gens els torrents de tendresa infinita que hi ha dins teu»211.
197. No hi ha res a afegir a l’únic sacrifici redemptor de Crist, però és cert que el rebuig de la nostra llibertat no permet que el Cor de Crist expandeixi en aquest món les seves «onades de tendresa infinita». I això és així perquè el mateix Senyor vol respectar aquesta possibilitat. És això, més que la justícia divina, el que pertorba el cor de santa Teresa de l’Infant Jesús, ja que per a ella la justícia només es pot entendre a la llum de l’amor. Hem vist que adorava totes les perfeccions divines mitjançant la misericòrdia, i així les veia transfigurades, radiants d’amor. Deia: «Fins i tot la Justícia (i potser fins i tot més que qualsevol altra) em sembla revestida d’amor»212.
198. Així va néixer el seu acte d’ofrena, no a la justícia divina, sinó a l’Amor misericordiós: «M’ofereixo com a víctima d’holocaust al teu Amor misericordiós, suplicant-te que em consumeixis del tot, fent que les onades de tendresa infinita que estan recloses en tu desbordin vers la meva ànima, perquè em torni màrtir del teu Amor, Déu meu!»213. Cal remarcar que no es tracta de permetre que el Cor de Crist simplement difongui la bellesa del seu amor en els nostres cors, a través de la confiança total, sinó també que, a través de la nostra vida, arribi als altres i transformi el món: «En el Cor de l’Església, Mare meva, seré l’Amor! […] I així el meu somni es farà realitat»214. Els dos aspectes, doncs, estan inseparablement units.
199. El Senyor va acceptar la seva ofrena. De fet, més tard ella mateixa va manifestar un amor intens pels altres i va afirmar que provenia del Cor de Crist que es perllongava a través d’ella. Així va dir a la seva germana Lleònia: «T’estimo mil vegades més tendrament que les germanes corrents, perquè puc estimar-te amb el Cor del nostre Espòs celestial»215. I un temps després va dir a Maurice Bellière: «Com voldria fer-vos entendre la tendresa del Cor de Jesús, allò que espera de vós!»216.
Integritat i harmonia
200. Germanes i germans, proposo que desenvolupem aquesta forma de reparació, que és, en definitiva, oferir al Cor de Crist una nova possibilitat d’estendre les flames de la seva ardent tendresa en aquest món. Si és cert que la reparació implica el desig de «compensar els ultratges de qualsevol manera causats a l’Amor increat, per oblit o ofensa»217, la forma més adequada és que el nostre amor ofereixi al Senyor la possibilitat d’expandir-se a canvi d’aquells moments en què va ser rebutjat o negat. Això passa si anem més enllà de la simple “consolació” a Crist de la qual parlàvem al capítol anterior, i es tradueix en actes d’amor fratern amb què guarim les ferides de l’Església i del món. D’aquesta manera oferim noves expressions al poder restaurador del Cor de Crist.
201. Les renúncies i els sofriments que exigeixen aquests actes d’amor al proïsme ens uneixen a la passió de Crist, i patint amb Crist en «aquella crucifixió mística de la qual parla l’Apòstol, recollirem fruits més abundants de propiciació i d’expiació per a nosaltres i per als altres»218. Només Crist salva amb el seu sacrifici a la creu per nosaltres, només Ell redimeix, perquè hi ha «un sol Déu i un sol mitjancer entre Déu i els homes, l’home Jesucrist, que es va lliurar a si mateix en rescat per tots» (1Tm 2,5-6). La reparació que oferim és una participació lliurement acceptada al seu amor redemptor i al seu únic sacrifici. Així completem «en la [nostra] carn allò que manca als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l’Església» (Col 1,24), i és Crist mateix qui perllonga per amor els efectes de la seva donació total.
202. Sovint els sofriments tenen relació amb el nostre ego ferit, i és precisament la humilitat del Cor de Crist la que ens indica el camí de l’abaixament. Déu ha volgut venir a nosaltres anihilant-se, fent-se petit. L’Antic Testament ja ho ensenya a través de diverses metàfores que mostren un Déu que entra en les petites coses de la història i es deixa rebutjar pel seu poble. El seu amor es barreja amb la vida quotidiana de les persones estimades i es converteix en una resposta suplicant, com si demanés permís per mostrar la seva glòria. D’altra banda, «potser només una vegada, amb les seves pròpies paraules, el Senyor Jesús es va referir al seu cor. I en va destacar aquest únic tret: “la mansuetud i la humilitat”. Com si volgués dir que només així ens vol guanyar»219. Quan Crist va dir: «Feu-vos deixebles meus, que soc mansuet i humil de cor» (Mt 11,29) ens va indicar que «per expressar-se li cal la nostra petitesa, el nostre abaixar-nos»220.
203. En el que hem dit és important remarcar diversos aspectes inseparables, perquè aquestes accions d’amor cap als altres, amb totes les renúncies, abnegacions, sofriments i esforços que comporten, compleixen aquesta funció quan es nodreixen de la caritat del mateix Crist. Ell ens permet estimar com Ell ha estimat i així Ell mateix estima i serveix a través de nosaltres. Si d’una banda sembla encongir-se, fer-se no-res, perquè ha volgut mostrar el seu amor a través dels nostres gestos; de l’altra, en les més senzilles obres de misericòrdia, el seu Cor es glorifica i manifesta tota la seva grandesa. Un cor humà que fa espai a l’amor de Crist a través d’una confiança plena i li permet expandir-se en la pròpia vida amb el seu foc, esdevé capaç d’estimar els altres com Crist, fent-se petit i proper a tothom. Així Crist sacia la seva pròpia set i escampa gloriosament les flames de la seva ardent tendresa en nosaltres i a través de nosaltres. Observem la bella harmonia que hi ha en tot això.
204. Finalment, per entendre aquesta devoció en tota la seva riquesa, cal afegir, reprenent el que s’ha dit sobre la seva dimensió trinitària, que la reparació de Crist com a ésser humà s’ofereix al Pare mitjançant l’acció de l’Esperit Sant en nosaltres. Per tant, la nostra reparació al Cor de Crist s’adreça en darrer terme al Pare, que es complau de veure’ns units a Crist quan ens oferim per Ell, amb Ell i en Ell.
(192) Carta al superior general de la Companyia de Jesús (Paray-le-Monial, 5 octubre 1986): L’Osservatore Romano, 6 octubre 1986, p. 7.
(193) St. Joan Pau II, Exhortació apostòlica postsinodal Reconciliatio et paenitentia (2 desembre 1984), 16: AAS 77 (1985), 215.
(194) Cf. Id., Carta encíclica Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 36: AAS 80 (1988), 561-562.
(195) Id., Carta encíclica Centesimus annus (1 maig 1991), 41: AAS 83 (1991), 844-845.
(196) Catecisme de l’Església Catòlica, n. 1888.
(197) Cf. Catequesi, 8 juny 1994, 2: L’Osservatore Romano, 9 juny 1994, p. 5.
(198) Discurs als participants al col·loqui internacional «Réparer l’irréparable», en el 350è aniversari de les aparicions de Jesús a Paray-le-Monial, 4 maig 2024: L’Osservatore Romano, 4 maig 2024, p. 12.
(199) Ibid.
(200) Homilia de la missa matinal a la Domus Sanctae Marthae, 6 març 2018: L’Osservatore Romano, 5-6 març 2018, p. 8.
(201) Discurs als participants al col·loqui internacional «Réparer l’irréparable», en el 350è aniversari de les aparicions de Jesús a Paray-le-Monial, 4 maig 2024: L’Osservatore Romano, 4 maig 2024, p. 12.
(202) Homilia a la missa crismal, 28 de març de 2024: L’Osservatore Romano, 28 març 2024, p. 2.
(203) Ibid.
(204) Ibid.
(205) Carta encíclica Laudato si’ (24 maig 2015), 80: AAS 107 (2015), 879.
(206) Catecisme de l’Església Catòlica, n. 1085.
(207) Ibid., n. 268.
(208) Autobiografia, n. 53, Roma 1983, 131.
(209) Santa Teresa de l’Infant Jesús, Ms A, 84r°: Opere complete, Roma 1997, 209-210.
(210) Ibid.: Op. cit., 210.
(211) Ibid.
(212) Id., Ms A, 83v°: Op. cit., 209; cf. Carta 226 al P. Adolfo Roulland, 9 maig 1897: Op. cit. 572.
(213) Id., Ofrena de mi mateix com a víctima de l’Holocaust a l’amor misericordiós del Bon Déu, 2r°-2v°: Op. cit., 943.
(214) Id., Ms B, 3v°: Op. cit., 223.
(215) Id., Carta 186, a Lleònia, 11 abril 1896: Op. cit., 521.
(216) Id. Carta 258, al reverend Maurice Bellière, 18 juliol 1897, 2r°: Op. cit., 598.
(217) Cf. Pius XI, Carta encíclica Miserentissimus Redemptor (8 maig 1928): AAS 20 (1928), 169.
(218) Ibid.
(219) Sant Joan Pau II, Catequesi, 20 juny 1979: L’Osservatore Romano, 22 juny 1979, p. 1.
(220) Homilia de la missa matinal a la Domus Sanctae Marthae, 27 juny 2014: L’Osservatore Romano, 28 juny 2014, p. 8.
