Fratelli Tutti / capítol 2 n. 56-86

Fratelli Tutti  56-86

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL SEGON
UN ESTRANY EN EL CAMÍ n. 56-86

EL REREFONS n. 57-62

L’ABANDONAT n. 63-68

UNA HISTÒRIA QUE ES REPETEIX n. 69-71

ELS PERSONATGES n. 72-76

RECOMENÇAR n. 77-79

EL PROÏSME SENSE FRONTERES n. 80-83

LA INTERPEL·LACIÓ DEL FORASTER  n. 84-86

Escoltar l’àudio:

Capítol segon  UN ESTRANY EN EL CAMÍ

  1. Tot el que he esmentat en el capítol anterior és més que una asèptica descripció de la realitat, ja que «els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i de tots pateixen, són alhora goigs i esperances, tristeses i angoixes dels deixebles de Crist. No hi ha res veritablement humà que no trobi ressò en el seu cor»53. En l’intent de buscar una llum enmig del que estem vivint, i abans de plantejar algunes línies d’acció, proposo dedicar un capítol a una paràbola dita per Jesucrist fa dos mil anys. Perquè, si bé aquesta carta està adreçada a totes les persones de bona voluntat, més enllà de les seves conviccions religioses, la paràbola s’expressa de tal manera que qualsevol de nosaltres pot deixar-se interpel·lar per ella.

«Llavors, un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta: “Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?” Jesús li digué:“Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?” Ell va respondre: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix”. Jesús li digué: “Has respost bé: fes això i viuràs”. Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: ”I qui són els altres que haig d’estimar?” Jesús va contestar dient: ”Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d’uns bandolers, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l’home i passà de llarg per l’altra banda. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell, el veié i se’n compadí. S’hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se’n va ocupar. L’endemà va treure’s dos denaris i els va donar a l’hostaler dient-li: “Ocupa’t d’ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més”. Quin d’aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandolers? Ell respongué: “El qui el va tractar amb amor”. Llavors Jesús li digué: “Vés, i tu fes igual”» ( Lc 10,25-37).

El rerefons

  1. Aquesta paràbola recull un rerefons de segles. Poc després de la narració de la creació del món i de l’ésser humà, la Bíblia planteja el desafiament de les relacions entre nosaltres. Caín destrueix el seu germà Abel, i ressona la pregunta de Déu: «On és el teu germà Abel?» (Gn4,9). La resposta és la mateixa que sovint donem nosaltres: «És que sóc guardià del meu germà?» (). En preguntar, Déu qüestiona tot tipus de determinisme o fatalisme que pretengui justificar la indiferència com a única resposta possible. Ens habilita, per contra, a crear una cultura diferent que ens orienti a superar les enemistats i a tenir cura els uns dels altres.
  2. El llibre de Job recorre al fet de tenir un mateix Creador com a base per a sostenir alguns drets comuns: «Que potser el que em va formar al ventre no el va formar també a ell i ens va modelar de la mateixa manera en la matriu?» (31,15). Molts segles després, sant Ireneu ho expressarà amb la imatge de la melodia: «L’amant de la veritat no ha de deixar-se enganyar per l’interval particular de cada so, ni suposar que un sigui l’artífex i el creador d’aquest so i un altre l’artífex i el creador de l’altre […], sinó que ha de pensar que l’ha fet un de sol»54.
  3. En les tradicions jueves, l’imperatiu d’estimar i cuidar l’altre semblava restringir-se a les relacions entre els membres d’una mateixa nació. L’antic precepte «estima els altres com a tu mateix» (Lv19,18) s’entenia ordinàriament com referit als connacionals. No obstant això, especialment en el judaisme que es va desenvolupar fora de la terra d’Israel, els confins es van anar ampliant. Va aparèixer la invitació a no fer als altres el que no vols que et facin (cf. Tb4,15). El savi Hil·lel (segle I a.C.) deia sobre això: «Això és la Llei i els Profetes. Tota la resta és comentari»55. El desig d’imitar les actituds divines duu a superar aquella tendència a limitar-se als més propers: «La misericòrdia de cada persona s’estén al seu proïsme, però la misericòrdia del Senyor arriba a tots els vivents» (Sir 18,13).
  4. En el Nou Testament, el precepte d’Hil·lel es va expressar de manera positiva: «Tracteu en tot als altres com vosaltres voleu ser tractats, perquè en això consisteixen la Llei i els Profetes» (Mt7,12). Aquesta crida és universal, tendeix a abastar tothom, només per la seva condició humana, perquè l’Altíssim, el Pare celestial «fa sortir el sol sobre bons i dolents» (Mt5,45). Com a conseqüència es reclama: «Sigueu compassius tal com el vostre Pare és misericordiós» (Lc 6,36).
  5. Hi ha una motivació per ampliar el cor de manera que no exclogui l’estranger, que pot trobar-se ja en els textos més antics de la Bíblia. Es degut al constant record del poble jueu d’haver viscut com a foraster a Egipte:

«No maltractis ni oprimeixis l’immigrant que resideix en el teu territori, perquè vosaltres vau ser immigrants al país d’Egipte» (Ex 22,20).

«No oprimeixis l’immigrant: vosaltres sabeu què és ser immigrant, perquè vau ser immigrants al país d’Egipte» (Ex 23,9).

«Si un immigrant ve a residir entre vosaltres, a la seva terra, no l’oprimiu. L’immigrant resident serà per a vosaltres com el compatriota; l’estimaràs com a tu mateix, perquè vosaltres vau ser immigrants al país d’Egipte» (Lv 19,33-34).

«Quan veremis, no passis després a esgotimar. Deixa el que hi quedi per a l’immigrant, l’orfe i la viuda. Recorda que eres esclau en el país d’Egipte» (Dt 24,21-22).

En el Nou Testament ressona amb força la crida a l’amor fratern: «Tota la Llei troba la seva plenitud en un sol manament, que és aquest: Estima els altres com a tu mateix (Ga 5,14).

«El qui estima el seu germà, està en la llum, i res no el fa ensopegar. El qui odia el seu germà, està en la foscor» (1 Jn 2,10-11).

«Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima roman en la mort» (1 Jn 3,14).

«Qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu» (1 Jn 4,20). 62. També aquesta proposta d’amor podia entendre’s malament. Per alguna cosa, davant de la temptació de les primeres comunitats cristianes de crear grups tancats i aïllats, sant Pau exhortava els seus deixebles a tenir caritat entre ells «i amb tots» (1 Te 3,12), i en la comunitat de Joan es demanava que els germans fossin ben rebuts, «fins i tot els qui estan de pas» (3 Jn 5). Aquest context ajuda a comprendre el valor de la paràbola del bon samarità: a l’amor no li importa si el germà ferit és d’aquí o és d’allà. Perquè és l’«amor que trenca les cadenes que ens aïllen i separen, tendint ponts; amor que ens permet construir una gran família on tots puguem sentir-nos a casa […]. Amor que sap de compassió i de dignitat»56.

L’abandonat

  1. Jesús explica que hi havia un home ferit, a terra al llarg del camí, que havia estat assaltat. Van passar diversos al seu costat però van fugir, no es van aturar. Eren persones amb funcions importants en la societat, que no tenien al cor l’amor pel bé comú. No van ser capaços de perdre uns minuts per atendre el ferit o almenys per buscar ajuda. Un es va aturar, li va regalar proximitat, el va curar amb les seves pròpies mans, va posar també diners de la seva butxaca i se’n va ocupar. Sobretot, li va donar una cosa que en aquest món ansiós escatimem molt: li va donar el seu temps. Segurament ell tenia els seus plans per aprofitar aquell dia segons les seves necessitats, compromisos o desitjos. Però va ser capaç de deixar-ho tot a un costat davant el ferit, i sense conèixer-lo el va considerar digne de dedicar el seu temps.
  2. Amb qui t’identifiques? Aquesta pregunta és crua, directa i determinant. A quin d’ells t’assembles? Ens cal reconèixer la temptació que ens envolta de desentendre’ns dels altres; especialment dels més febles. Diguem-ho, hem crescut en molts aspectes, encara que som analfabets en acompanyar, cuidar i sostenir els més fràgils i febles de les nostres societats desenvolupades. Ens acostumem a mirar al costat, a passar pel costat, a ignorar les situacions fins que aquestes ens colpegen directament.
  3. Assalten una persona al carrer, i molts s’escapen com si no haguessin vist res. Sovint hi ha persones que atropellen algú amb el seu automòbil i fugen. Només els importa evitar problemes, no els interessa si un ésser humà es mor per culpa seva. Però aquests són signes d’un estil de vida generalitzat, que es manifesta de diverses maneres, potser més subtils. A més, com que tots estem molt concentrats en les nostres pròpies necessitats, veure algú patint ens molesta, ens pertorba, perquè no volem perdre el nostre temps per culpa dels problemes aliens. Aquests són símptomes d’una societat malalta, perquè busca construir-se d’esquena al dolor.
  4. Millor no caure en aquesta misèria. Mirem el model del bon samarità. És un text que ens convida que ressorgeixi la nostra vocació de ciutadans del propi país i de tot el món, constructors d’un nou vincle social. És una crida sempre nova, encara que està escrit com a llei fonamental del nostre ésser: que la societat s’encamini a la prossecució del bé comú i, a partir d’aquesta finalitat, reconstrueixi una i altra vegada al seu ordre polític i social, el seu teixit de relacions, el seu projecte humà. Amb els seus gestos, el bon samarità va reflectir que «l’existència de cada un de nosaltres està lligada a la dels altres: la vida no és temps que passa, sinó temps de trobada»57.
  5. Aquesta paràbola és una icona il·luminador, capaç de posar de manifest l’opció de fons que necessitem prendre per reconstruir aquest món que ens fa mal. Davant tant de dolor, davant de tanta ferida, l’única sortida és ser com el bon samarità. Tota altra opció acaba o

bé a la banda dels bandolers o bé a la banda dels qui passen de llarg, sense compadir-se del dolor de l’home ferit en el camí. La paràbola ens mostra amb quines iniciatives es pot refer una comunitat a partir d’homes i dones que fan seva la fragilitat dels altres, que no deixen que s’erigeixi una societat d’exclusió, sinó que es fan proïsme i aixequen i rehabiliten el caigut, perquè el bé sigui comú. Al mateix temps, la paràbola ens de guàrdia de certes actituds de persones que ens miren només elles mateixes i no es fan càrrec de les exigències ineludibles de la realitat humana.

  1. El relat, diguem-ho clarament, no fa passar un ensenyament d’ideals abstractes, ni se circumscriu a la funcionalitat d’una moralitat eticosocial. Ens revela una característica essencial de l’ésser humà, moltes vegades oblidada: hem estat fets per a la plenitud que només s’aconsegueix en l’amor. No és una opció possible viure indiferents davant el dolor, no podem deixar que ningú quedi “als marges de la vida”. Això ens ha d’indignar, fins a fer-nos baixar de la nostra serenitat per alterar-nos pel sofriment humà. Això és dignitat.

Una història que es repeteix

  1. La narració és senzilla i lineal, però té tota la dinàmica d’aquesta lluita interna que es dóna en l’elaboració de la nostra identitat, en tota existència llançada al camí per realitzar la fraternitat humana. Un cop encaminats, ens trobem, indefectiblement, amb l’home ferit. Avui, i cada vegada més, hi ha ferits. La inclusió o l’exclusió de la persona que pateix al costat del camí defineix tots els projectes econòmics, polítics, socials i religiosos. Enfrontem cada dia l’opció de ser bons samaritans o indiferents viatjants que passen de llarg. I si estenem la mirada a la totalitat de la nostra història i al món en el seu conjunt, tots som o hem estat com aquests personatges: tots tenim una mica de ferit, una mica de bandoler, una mica dels qui passen de llarg i una mica de bon samarità.
  2. És notable com les diferències dels personatges del relat queden totalment transformades en confrontar-se amb la dolorosa manifestació del caigut, de l’humiliat. Ja no hi ha distinció entre habitant de Judea i habitant de Samaria, no hi ha sacerdot ni comerciant; simplement hi ha dos tipus de persones: les que es fan càrrec del dolor i les que passen de llarg; les que s’inclinen reconeixent el caigut i les que distreuen la seva mirada i acceleren el pas. En efecte, les nostres múltiples màscares, les nostres etiquetes i els nostres disfresses cauen: és l’hora de la veritat. Ens inclinarem per tocar i curar les ferides dels altres? Ens inclinarem per carregar-nos a l’esquena els uns als altres? Aquest és el desafiament present, al qual no hem de tenir-li por. En els moments de crisi l’opció esdevé urgent: podríem dir que, en aquest moment, tot el qui no és bandoler o tot el qui no passa de llarg, o bé esta ferit o s’està posant a l’esquena algun ferit.
  3. La història del bon samarità es repeteix: es torna cada vegada més visible perquè la desídia social i política fa de molts llocs del nostre món un camí desolat, on les disputes internes i internacionals i els saquejos d’oportunitats deixen tants marginats, estesos a un costat de camí. En la seva paràbola, Jesús no planteja vies alternatives, com ¿què hauria estat d’aquell malferit o del qui el va ajudar, si la ira o la set de venjança haguessin guanyat espai en els seus cors? Ell confia en la part millor de l’esperit humà i amb la paràbola l’anima a fer que s’adhereixi a l’amor, recuperi el sofrent i construeixi una societat digna d’aquest nom.

Els personatges

  1. La paràbola comença amb els saltejadors. El punt de partida que tria Jesús és una agressió ja consumada. No ens fa aturar a lamentar el fet, no dirigeix la nostra mirada cap als saltejadors. Els coneixem. Hem vist avançar en el món les denses ombres de l’abandonament, de la violència utilitzada amb mesquins interessos de poder, acumulació i divisió. La pregunta podria ser: ¿Deixarem estès el qui està danyat per córrer cadascun a protegir-se de la violència o perseguir els lladres? Serà el ferit la justificació de les nostres divisions irreconciliables, de les nostres indiferències cruels, dels nostres enfrontaments interns?
  2. Després la paràbola ens fa fixar la mirada clarament en els qui passen de llarg. Aquesta perillosa indiferència de no aturar-se, innocent o no, producte del menyspreu o d’una trista distracció, fa dels personatges del sacerdot i del levita un no menys trist reflex d’aquesta distància que isola de la realitat. Hi ha moltes maneres de passar de llarg que es complementen: una és replegar-se sobre si mateix, desentendre’s dels altres, ser-los indiferents. Una altra seria només mirar cap enfora. Respecte a aquesta última manera de passar de llarg, en alguns països, o en certs sectors d’aquests, hi ha un menyspreu dels pobres i de la seva cultura, i un viure amb la mirada posada cap enfora, com si un projecte de país importat intentés ocupar el seu lloc. Així es pot justificar la indiferència d’alguns, perquè aquells que podrien tocar-los el cor amb els seus reclams simplement no existeixen. Estan fora del seu horitzó d’interessos.
  3. En els qui passen de llarg hi ha un detall que no podem ignorar; eren persones religioses. És més, es dedicaven a donar culte a Déu: un sacerdot i un levita. Això és un fort toc d’atenció, indica que el fet de creure en Déu i d’adorar-lo no garanteix viure com a Déu li agrada. Una persona de fe pot no ser fidel a tot el que aquesta mateixa fe li reclama, i tanmateix pot sentir-se prop de Déu i creure amb més dignitat que els altres. Però hi ha maneres de viure la fe que faciliten l’obertura de cor als germans, i aquesta serà la garantia d’una autèntica obertura a Déu. Sant Joan Crisòstom va arribar a expressar amb molta claredat aquest desafiament que es planteja als cristians: «¿Voleu honorar el cos de Crist? No el menyspreeu quan el veieu nu. Ni l’honoreu aquí, al temple, amb ornaments de seda, mentre a fora deixeu que passi fred i nuesa»58. La paradoxa és que de vegades, els qui diuen no creure, poden viure la voluntat de Déu millor que els creients.
  4. Els “lladres de camí” solen tenir com a aliats secrets als quals “passen pel camí mirant a un altre costat”. Es tanca el cercle entre els qui fan servir i enganyen a la societat per espoliar-la, i els qui creuen mantenir la puresa en la seva funció crítica, però al mateix temps viuen d’aquest sistema i dels seus recursos. Hi ha una trista hipocresia quan la impunitat del delicte, de l’ús de les institucions per al profit personal o corporatiu i altres mals que no aconseguim desterrar, s’uneixen a una permanent desqualificació de tot, a la constant sembra de sospita que fa estendre la desconfiança i la perplexitat. L’engany del “tot està malament” és respost amb un “ningú no ho pot arreglar”, “què puc fer jo?”. D’aquesta manera, es nodreix el desencant i la desesperança, i això no encoratja un esperit de solidaritat i de generositat.
  5. Mirem finalment l’home ferit. De vegades ens sentim com ell, malferits i estesos al costat del camí. Ens sentim també desemparats per les nostres institucions desarmades i desproveïdes, o dirigides al servei dels interessos d’uns pocs, de fora i de dins. Perquè «en la societat globalitzada, hi ha un estil elegant de mirar a una altra banda que es practica recurrentment: sota la vestimenta del que és políticament correcte o les modes ideològiques, es mira el qui pateix sense tocar-lo, se’l televisa en directe, fins i tot s’adopta un discurs en aparença tolerant i ple d’eufemismes»59.

Recomençar

  1. Cada dia se’ns ofereix una nova oportunitat, una etapa nova. No hem d’esperar-ho tot dels qui ens governen, seria infantil. Gaudim d’un espai de corresponsabilitat capaç d’iniciar i generar nous processos i transformacions. Siguem part activa en la rehabilitació i l’auxili de les societats ferides. Avui estem davant la gran oportunitat de manifestar la nostra essència fraterna, de ser altres bons samaritans que carreguin sobre si el dolor dels fracassos, en comptes d’accentuar odis i ressentiments. Com el viatger ocasional de la nostra història, només falta el desig gratuït, pur i simple de voler ser poble, de ser constants i incansables en la tasca d’incloure, d’integrar, d’aixecar el caigut; encara que moltes vegades ens veiem immersos i condemnats a repetir la lògica dels violents, dels qui només nodreixen ambicions per a si mateixos, difusors de la confusió i la mentida. Que altres continuï pensant en la política o en l’economia per als seus jocs de poder. Alimentem allò que és bo i posem-nos al servei del bé.
  2. És possible començar des de baix i, cas per cas, pugnar per allò que és més concret i local, fins a l’últim racó de la pàtria i del món, amb la mateixa cura que el vianant de Samaria va tenir per cada nafra del ferit. Busquem els altres i fem-nos càrrec de la realitat que ens correspon sense por al dolor o la impotència, perquè allí hi ha tot el bé que Déu ha sembrat en el cor de l’ésser humà. Les dificultats que semblen enormes són l’oportunitat per créixer, i no l’excusa per a la tristesa inerta que afavoreix la submissió. Però no ho fem sols, individualment. El samarità va buscar un hostaler que pogués tenir cura d’aquell home, com nosaltres som convidats a convocar i trobar-nos en un “nosaltres” que sigui més fort que la suma de petites individualitats; recordem que «el tot és més que la part»60. Renunciem a la mesquinesa i al ressentiment dels particularismes estèrils, dels enfrontaments sense fi. Deixem d’amagar el dolor de les pèrdues i fem-nos càrrec dels nostres crims, desídies i mentides. La reconciliació reparadora ens ressuscitarà, i ens farà perdre la por a nosaltres mateixos i als altres.
  3. El samarità del camí se’n va anar sense esperar reconeixements ni gratituds. El lliurament al servei era la gran satisfacció davant del seu Déu i a la seva vida, i per això, un deure. Tots tenim responsabilitat sobre el ferit que és el poble mateix i tots els pobles de la terra. Cuidem la fragilitat de cada home, de cada dona, de cada nen i de cada ancià, amb aquella actitud solidària i atenta, l’actitud de proximitat del bon samarità.

El proïsme sense fronteres

  1. Jesús va proposar aquesta paràbola per respondre una pregunta: Qui és el meu proïsme? La paraula “proïsme” a la societat de l’època de Jesús solia indicar el qui és més proper, pròxim. S’entenia que l’ajuda s’havia de dirigir en primer lloc al qui pertany al propi grup, a la pròpia raça. Un samarità, per a alguns jueus d’aquella època, era considerat un ésser menyspreable, impur, i per tant no l’incloïa dins dels éssers proper que havia d’ajudar. El jueu Jesús transforma completament aquest plantejament: no ens convida a preguntar-nos qui són els qui estan a prop nostre, sinó a tornar-nos nosaltres propers, proïsme.
  2. La proposta és la de fer-se presents davant el qual necessita ajuda, independentment de si forma part del propi cercle de pertinença. En aquest cas, el samarità va ser el qui es va fer proïsme del jueu ferit. Per tornar-se proper i present, va travessar totes les barreres culturals i històriques. La conclusió de Jesús és una comanda: «Vés, i tu fes igual» (Lc 10,37). És a dir, ens interpel·la a deixar de banda tota diferència i, davant el sofriment, tornar-nos propers a qualsevol. Llavors, ja no dic que tinc “proïsmes” als que he d’ajudar, sinó que em sento cridat a tornar-me jo un proïsme dels altres.
  3. El problema és que Jesús destaca, a propòsit d’això, que l’home ferit era un jueu – habitant de Judea–, mentre que el qui es va aturar i el va auxiliar era un samarità –habitant de Samaria–. Aquest detall té una importància excepcional per reflexionar sobre un amor que s’obre a tots. Els samaritans habitaven una regió que havia estat contagiada per ritus pagans, i per als jueus això els tornava impurs, detestables, perillosos. De fet, un antic text jueu que esmenta nacions odiades, es refereix a Samaria afirmant a més que «ni tan sols és una nació» (Sir 50,25), i afegeix que és «el poble neci que resideix a Siquem» (v. 26).
  4. Això explica per què una dona samaritana, quan Jesús li va demanar de beure, va respondre emfàticament: «Com és que tu, que ets jueu, em demanes aigua a mi, que sóc una dona samaritana?» (Jn 4,9). Els qui buscaven acusacions que poguessin desacreditar Jesús, allò més ofensiu que van trobar va ser dir-li «endimoniat» i «samarità» (Jn 8,48). Per tant, aquest trobament misericordiós entre un samarità i un jueu és una potent interpel·lació, que desmenteix tota manipulació ideològica, perquè ampliem el nostre cercle, perquè donem a la nostra capacitat d’estimar una dimensió universal capaç de traspassar tots els prejudicis, totes les barreres històriques o culturals, tots els interessos mesquins.

La interpel·lació del foraster

  1. Finalment, recordo que en una altra passatge de l’Evangeli Jesús diu: «Vaig ser foraster i em vau acollir» (Mt 25,35). Jesús podia dir aquestes paraules perquè tenia un cor obert que feia seus els drames dels altres. Sant Pau exhortava: «Alegreu-vos amb els qui estan alegres i ploreu amb els qui ploren» (Rm 12,15). Quan el cor assumeix aquesta actitud, és capaç d’identificar-se amb l’altre sense importar-li on ha nascut o d’on ve. En entrar en aquesta dinàmica, en definitiva experimenta que els altres són «la seva pròpia carn» (Is 58,7).
  2. Per als cristians, les paraules de Jesús tenen també una altra dimensió transcendent; impliquen reconèixer el mateix Crist en cada germà abandonat o exclòs (cf. Mt 25,40.45). En realitat, la fe fa vessar de motivacions inaudites el reconeixement de l’altre, perquè qui creu pot arribar a reconèixer que Déu estima cada ésser humà amb un amor infinit i que «amb això li confereix una dignitat infinita»61. A això s’afegeix que creiem que Crist va vessar la seva sang per tots i per cadascú, per la qual cosa ningú no queda fora del seu amor universal. I si anem a la font última, que és la vida íntima de Déu, ens trobem amb una comunitat de tres Persones, origen i model perfecte de tota vida en comú. La teologia continua enriquint-se gràcies a la reflexió sobre aquesta gran veritat.
  3. A vegades em sorprèn que, amb semblants motivacions, l’Església ha necessitat molt temps per condemnar contundentment l’esclavitud i diverses formes de violència. Avui, amb el desenvolupament de l’espiritualitat i de la teologia, no tenim excuses. Tanmateix, encara hi ha qui sembla sentir-se encoratjat o almenys autoritzat per la seva fe per sostenir diverses formes de nacionalismes tancats i violents, actituds xenòfobes, menyspreus i fins i tot maltractaments envers els qui són diferents. La fe, amb l’humanisme que inspira, ha de mantenir viu un sentit crític davant d’aquestes tendències, i ajudar a reaccionar ràpidament quan comencen a insinuar-se. Per això és important que la catequesi i la predicació incloguin de manera més directa i clara el sentit social de l’existència, la dimensió fraterna de l’espiritualitat, la convicció sobre la inalienable dignitat de cada persona i les motivacions per a estimar i acollir tothom.

You may also like...