Un any més el Nadal ens parla de Déu que ha vingut a viure entre nosaltres perquè ha volgut compartir la nostra condició humana. Tota la vida i l’ensenyament de Jesús ens conviden a “fer-nos proïsme” de qui ens trobem pel camí i ens empenyen a anar a l’encontre de qui descobrim en necessitat. Tots estem cridats a sortir del propi “petit món” per interessar-nos en els altres, i no són pocs els cristians que ho han deixat tot enrere per fer seves terres llunyanes i estimar de cor gent d’altres pobles.
Mn. Joan Soler, missioner fill d’Olot des de fa dos anys al Togo, ha escrit recentment al seu blog: “Cada cop me n’adono més que no deixo de ser un estranger, una persona que no acaba de poder-se encarnar en aquest poble amb qui camina, una bona persona europea que els ajuda a anar endavant, un capellà que els estima i que els parla de Déu, d’un Déu que també els estima i que no els abandona mai, però… no arribo a ésser un d’ells. Per què? Doncs molt senzill, perquè no em puc despullar de totes les comoditats que m’envolten, no acabo de viure les seves necessitats, ho tinc tot al meu abast en una societat on la majoria no tenen res al seu abast (…). Tanta gent amb qui comparteixo el lloc, l’espai, la paraula, però… amb qui no acabo de compartir la vida. I no sé com ho puc fer. I em sento atrapat. I em poso a pregar. I demano d’entendre-ho. Però no ho entenc. I torna a ressonar amb força una i altra vegada la mateixa frase de l’evangeli: Vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres. Després vine i segueix-me. Però què vol dir donar-ho tot? Què vol dir? Si em poso a viure com ells, en quatre dies estaré malalt i hauré de tornar. Si renuncio als meus benestars, en què els ajudarà a ells? L’ideal no és que jo visqui com ells, sinó que ells puguin viure com jo. Però… Senyor, com? I sé que mentrestant, en algun racó prop de casa, algun menut plora perquè no haurà trobat res a menjar. I algun adolescent s’enfada perquè tampoc no entén res. I alguna mare, amb el nen als braços es demana si demà serà viu”.
Les paraules de l’amic Joan m’han commogut íntimament. Tots els qui el coneixem ja ho sabem que no és dels qui s’estalvien: és de la mena dels qui estimen i es fan estimar sense mesura. No es tracta, doncs, que hagi de fer més o de fer una altra cosa. Potser del que es tracta per a tots nosaltres, és d’anar entrant més i més en la lògica del Nadal, en el dinamisme de l’Encarnació: Déu que com a home resta en el límit i que no pretén d’arreglar-ho tot de cop ni de fer-ho tot Ell directament.
No ho hem de fer tot ni podem arribar a tots, però si fem bé i generosament allò que ens toca fer, si ens fem “tot a tots” sense angoixes ni presses, aleshores permetem a l’Esperit que pugui actuar amb força a través nostre, més enllà de l’àmbit reduït d’influència dels nostres actes. Només si acceptem amorosament el nostre límit, el vencem i el superem.
Cinto Busquet
La Seu d’Urgell, desembre 2010