Fratelli Tutti / capítol 5 n. 176-197

Fratelli Tutti  176-197

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL CINQUÈ

LA MILLOR POLÍTICA n. 154-197

UNA CARITAT SOCIAL I POLÍTICA n. 176-185

La política que es necessita n. 177-179

L’amor polític n. 180-182

Amor efectiu n. 183-185

L’ACTIVITAT DE L’AMOR POLÍTIC n. 186-192

Els afanys de l’amor n. 187-189

Amor que integra i reuneix n. 190-192

MÉS FECUNDITAT QUE ÈXITS n. 193-197

Escoltar l’àudio:

 

Una caritat social i política

  1. Per a molts la política avui és una mala paraula, i no es pot ignorar que darrere d’aquest fet hi ha sovint els errors, la corrupció, la ineficiència d’alguns polítics. A això s’afegeixen les estratègies que busquen afeblir-la, reemplaçar-la per l’economia o dominarla amb alguna ideologia. Però, ¿pot funcionar el món sense política? ¿Hi pot haver un camí eficaç cap a la fraternitat universal i la pau social sense una bona política?157.

La política que necessitem

  1. Em permeto tornar a insistir que «la política no s’ha de sotmetre a l’economia i aquesta no s’ha de sotmetre als dictàmens i al paradigma eficientista de la tecnocràcia»158. Encara que calgui rebutjar el mal ús de poder, la corrupció, la manca de respecte a les lleis i la ineficiència, «no es pot justificar una economia sense política, que seria incapaç de propiciar una altra lògica que regeixi els diversos aspectes de la crisi actual»159. En canvi,

«necessitem una política que pensi amb visió àmplia, i que porti endavant un

replantejament integral, incorporant en un diàleg interdisciplinari els diversos aspectes de la crisi»160. Penso en «una sana política, capaç de reformar les institucions, coordinar-les i dotar-les de millors pràctiques, que permetin superar pressions i inèrcies vicioses»161. No es pot demanar això a l’economia, ni es pot acceptar que aquesta assumeixi el poder real de l’Estat.

  1. Davant de tantes formes mesquines i immediatistes de política, recordo que «la grandesa política es mostra quan, en moments difícils, actua per grans principis i pensant en el bé comú a llarg termini. Al poder polític li costa molt assumir aquest deure en un projecte de nació»162 i més encara en un projecte comú per a la humanitat present i futura. Pensar en els qui vindran no serveix als fins electorals, però això és el que exigeix una justícia autèntica, perquè, com van ensenyar els Bisbes de Portugal, la terra «és un préstec que cada generació rep i ha de transmetre a la generació següent»163.
  2. La societat mundial té serioses falles estructurals que no es resolen amb pegats o solucions ràpides merament ocasionals. Hi ha coses que han de ser canviades amb replantejaments de fons i transformacions importants. Només una sana política podria liderar-les, convocant als més diversos sectors i als sabers més variats. D’aquesta manera, una economia integrada en un projecte polític, social, cultural i popular que busqui el bé comú pot «obrir camí a oportunitats diferents, que no impliquen aturar la creativitat humana i el seu somni de progrés, sinó orientar aquesta energia d’una manera nova»164.

L’amor polític

  1. Reconèixer cada ésser humà com un germà o una germana i buscar una amistat social que integri tothom no són meres utopies. Exigeixen la decisió i la capacitat per trobar els camins eficaços que les facin realment possibles. Qualsevol obstinació en aquesta línia es converteix en un exercici suprem de la caritat. Perquè un individu pot ajudar a una persona necessitada, però quan s’uneix a altres per generar processos socials de fraternitat i de justícia per a tothom, entra en «el camp de la més àmplia caritat, la caritat política»165. Es tracta d’avançar cap a un ordre social i polític l’ànima del qual sigui la caritat social166. Un cop més invito a rehabilitar la política, que «és una altíssima vocació, és una de les formes més precioses de la caritat, perquè busca el bé comú»167.
  2. Tots els compromisos que brollen de la doctrina social de l’Església «provenen de la caritat que, segons l’ensenyament de Jesús, és la síntesi de tota la Llei (cf. Mt 22,36-40)»168. Això suposa reconèixer que «l’amor, ple de petits gestos de cura mútua, és també civil i polític, i es manifesta en totes les accions que procuren construir un món millor»169. Per aquesta raó, l’amor no sols s’expressa en relacions íntimes i properes, sinó també en «les macrorelacions, com les relacions socials, econòmiques i polítiques»170.
  3. Aquesta caritat política suposa haver desenvolupat un sentit social que supera tota mentalitat individualista: «La caritat social ens fa estimar el bé comú i ens porta a buscar efectivament el bé de totes les persones, considerades no sols individualment, sinó també en la dimensió social que les uneix»171. Cadascú és plenament persona quan pertany a un poble, i al mateix temps no hi ha veritable poble sense respecte al rostre de cada persona. Poble i persona són termes correlatius. Avui, però, es pretén reduir les persones a individus, fàcilment dominables per poders que miren a interessos espuris. La bona política busca camins de construcció de comunitats en els diferents nivells de la vida social, amb vista a reequilibrar i reorientar la globalització per evitar els seus efectes disgregadors.

Amor eficaç

  1. A partir de l’«amor social»172 és possible avançar cap a una civilització de l’amor a la qual tots puguem sentir-nos convocats. La caritat, amb el seu dinamisme universal, pot construir un món nou,173 perquè no és un sentiment estèril, sinó la millor manera d’aconseguir camins eficaços de desenvolupament per a tothom. L’amor social és una «força capaç de suscitar vies noves per afrontar els problemes del món d’avui i per renovar profundament des del seu interior les estructures, organitzacions socials i ordenaments jurídics»174.
  2. La caritat és al cor de tota vida social sana i oberta. Avui, però, «s’afirma fàcilment la seva irrellevància per a interpretar i orientar les responsabilitats morals»175. És molt més que sentimentalisme subjectiu, si és que està unida al compromís amb la veritat, de manera que no sigui «presa fàcil de les emocions i les opinions contingents dels subjectes»176. Precisament la seva relació amb la veritat facilita en la caritat el seu universalisme i així evita ser «relegada a un àmbit de relacions reduït i privat»177. Altrament, serà «exclosa dels projectes i processos per a construir un desenvolupament humà d’abast universal, en el diàleg entre sabers i operativitat»178. Sense la veritat, l’emotivitat es buida de continguts relacionals i socials. Per això l’obertura a la veritat protegeix a la caritat d’una falsa fe que es queda sense «el seu horitzó humà i universal»179.
  3. La caritat necessita la llum de la veritat que constantment busquem i «aquesta llum és simultàniament la de la raó i la de la fe»,180 sense relativismes. Això suposa també el desenvolupament de les ciències i la seva aportació insubstituïble per trobar els camins concrets i més segurs per obtenir els resultats que s’esperen. Perquè quan està en joc el bé dels altres no basten les bones intencions, sinó aconseguir efectivament el que ells i les seves nacions necessiten per realitzar-se.

L’activitat de l’amor polític

  1. Hi ha un anomenat amor “elícit”, que són els actes que procedeixen directament de la virtut de la caritat, dirigits a persones i a pobles. Hi ha a més un amor “imperat”: aquells actes de la caritat que impulsen a crear institucions més sanes, regulacions més justes, estructures més solidàries181. Per això és «un acte de caritat igualment indispensable l’esforç dirigit a organitzar i estructurar la societat de manera que el proïsme no hagi de patir la misèria»182. És caritat acompanyar una persona que pateix, i també és caritat tot el que es realitza, tot i no tenir contacte directe amb aquesta persona, per modificar les condicions socials que provoquen el seu sofriment. Si algú ajuda un ancià a creuar un riu, i això és exquisida caritat, el polític li construeix un pont, i això també és caritat. Si algú ajuda un altre amb menjar, el polític li crea un lloc de treball, i exerceix una forma altíssim de la caritat que ennobleix la seva acció política.

Els esforços de l’amor

  1. Aquesta caritat, cor de l’esperit de la política, és sempre un amor preferencial pels últims, que està darrere de totes les accions que es facin a favor seu183. Només amb una mirada l’horitzó de la qual estigui transformat per la caritat, que el porta a percebre la dignitat de l’altre, els pobres són descoberts i valorats en la seva immensa dignitat, respectats en el seu estil propi i en la seva cultura, i per tant veritablement integrats en la societat. Aquesta mirada és el nucli de l’autèntic esperit de la política. Des d’allà els camins que s’obren són diferents als d’un pragmatisme sense ànima. Per exemple, «no es pot abordar l’escàndol de la pobresa promovent estratègies de contenció que únicament tranquil·litzin i converteixin els pobres en éssers domesticats i inofensius. Que trist veure quan darrere de suposades obres altruistes, es redueix l’altre a la passivitat»184. El que es necessita és que hi hagi diverses vies d’expressió i de participació social. L’educació està al servei d’aquest camí perquè cada ésser humà pugui ser artífex del seu destí. Aquí mostra el seu valor el principi de subsidiarietat, inseparable del principi de solidaritat.
  2. Això provoca la urgència de resoldre tot el que atempta contra els drets humans fonamentals. Els polítics estan cridats a «preocupar-se de la fragilitat, de la fragilitat dels pobles i de les persones. Tenir cura de la fragilitat vol dir força i tendresa, lluita i fecunditat, enmig d’un model funcionalista i privatista que condueix inexorablement a la “cultura de l’exclusió”. […] Significa fer-se càrrec del present en la seva situació més marginal i angoixant, i ser capaç de dotar-lo de dignitat»185. Així certament es genera una activitat intensa, perquè «cal fer el que sigui per salvaguardar la condició i dignitat de la persona humana»186. El polític és un creador, un constructor amb grans objectius, amb mirada àmplia, realista i pragmàtica, encara més enllà del seu propi país. Les majors angoixes d’un polític no haurien de ser les causades per una caiguda en les enquestes, sinó per no resoldre efectivament «el fenomen de l’exclusió social i econòmica, amb les seves tristes conseqüències de tràfic d’éssers humans, comerç d’òrgans i teixits humans, explotació sexual de nens i nenes, treball esclavitzat, inclosa la prostitució, tràfic de drogues i d’armes, terrorisme i crim internacional organitzat. És tal la magnitud d’aquestes situacions i el grau de vides innocents que va cobrant, que hem d’evitar tota temptació de caure en un nominalisme declaracionista amb efecte tranquil·litzador en les consciències. Hem de tenir cura que les nostres institucions siguin realment eficaces en la lluita contra tots aquests flagells»187. Això es fa aprofitant amb intel·ligèncials grans recursos del desenvolupament tecnològic.
  3. Encara estem lluny d’una globalització dels drets humans més bàsics. Per això la política mundial no pot deixar de col·locar entre els seus objectius principals i imperiosos el d’acabar eficaçment amb la fam. Perquè «quan l’especulació financera condiciona el preu dels aliments tractant-los com qualsevol mercaderia, milions de persones pateixen i moren de fam. D’altra banda, es rebutgen tones d’aliments. Això constitueix un veritable escàndol. La fam és criminal, l’alimentació és un dret inalienable»188. Mentre moltes vegades ens embranquem en discussions semàntiques o ideològiques, permetem que encara avui hi hagi germanes i germans que morin de fam o de set, sense un sostre o sense accés a la cura de la seva salut. Juntament amb aquestes necessitats elementals insatisfetes, el tràfic de persones és una altra vergonya per a la humanitat que la política internacional no hauria de continuar tolerant, més enllà dels discursos i les bones intencions. Són mínims indispensables.

Amor que integra i reuneix

  1. La caritat política s’expressa també en l’obertura a tots. Principalment aquell a qui li toca governar, està cridat a renúncies que facin possible el trobament, i busca la confluència almenys en alguns temes. Sap escoltar el punt de vista de l’altre facilitant que tots tinguin un espai. Amb renúncies i paciència un governant pot ajudar a crear aquest bell poliedre on tots troben un lloc. En això no funcionen les negociacions de tipus econòmic. És alguna cosa més, és un intercanvi d’ofrenes a favor del bé comú. Sembla una utopia ingènua, però no podem renunciar a aquest altíssim objectiu.
  2. Mentre veiem que tot tipus d’intoleràncies fonamentalistes danya les relacions entre persones, grups i pobles, visquem i ensenyem nosaltres el valor del respecte, l’amor capaç d’assumir tota diferència, la prioritat de la dignitat de tot ésser humà sobre qualsevol fossin les seves idees, sentiments, pràctiques i fins i tot els seus pecats. Mentre a la societat actual proliferen els fanatismes, les lògiques tancades i la fragmentació social i cultural, un bon polític dóna el primer pas perquè ressonin les diferents veus. És cert que les diferències generen conflictes, però la uniformitat genera asfíxia i fa que ens fagocitem culturalment.

No ens resignem a viure tancats en un fragment de realitat.

  1. En aquest context, vull recordar que, juntament amb el Gran Imam Ahmad Al-Tayyeb, demanem «als artífexs de la política internacional i de l’economia mundial, comprometre seriosament per difondre la cultura de la tolerància, de la convivència i de la pau; intervenir el més aviat possible per aturar el vessament de sang innocent»189. I quan una determinada política sembra l’odi o la por cap a altres nacions en nom de bé del propi país, cal preocupar-se, reaccionar a temps i corregir immediatament el rumb.

Més fecunditat que èxits

  1. Al mateix temps que desenvolupa aquesta activitat incansable, tot polític també és un ésser humà. És cridat a viure l’amor en les seves relacions interpersonals quotidianes. És una persona, i necessita advertir que «el món modern, per la seva mateixa perfecció tècnica tendeix a racionalitzar, cada dia més, la satisfacció dels desitjos humans, classificats i repartits entre diversos serveis. Cada vegada menys es diu a un home pel seu nom propi, cada vegada menys es tractarà com a persona aquest ésser, únic al món, que dóna el seu cor, els seus sofriments, els seus problemes, les seves alegries i la seva pròpia família. Només es coneixeran les seves malalties per guarir-les, la seva falta de diners per proporcionar-los-hi, la seva necessitat de casa per allotjar-lo, el seu desig d’esplai i de distraccions per organitzar-les-hi». Però «estimar el més insignificant dels éssers humans com a un germà com si només fos ell en el món, no és perdre el temps»190.
  2. També en la política hi ha lloc per estimar amb tendresa. «Què és la tendresa? És l’amor que es fa proper i concret. És un moviment que procedeix del cor i arriba als ulls, a les orelles, a les mans. […] La tendresa és el camí que han recorregut els homes i les dones més valents i forts»191. Enmig de l’activitat política, «els més petits, els més febles, els més pobres han d’entendrir-nos: tenen “dret” d’omplir-nos l’ànima i el cor. Sí, ells són els nostres germans i com a tals hem de estimar-los i tractar-los»192.
  3. Això ens ajuda a reconèixer que no sempre es tracta d’aconseguir grans èxits, que de vegades no són possibles. En l’activitat política cal recordar que «més enllà de tota aparença, cadascú és immensament sagrat i mereix el nostre afecte i la nostra donació. Per això, si aconsegueixo ajudar una sola persona a viure millor, això ja justifica el lliurament de la meva vida. És bonic ser poble fidel de Déu. I obtenim plenitud quan trenquem les parets i el cor se’ns omple de rostres i de noms!» 193. Els grans objectius somiats en les estratègies s’aconsegueixen parcialment. Més enllà d’això, qui estima i ha deixat d’entendre la política com una simple recerca de poder «té la seguretat que no es perd cap dels seus treballs realitzats amb amor, no es perd cap de les seves preocupacions sinceres pels altres, no es perd cap acte d’amor a Déu, no es perd cap cansament generós, no es perd cap dolorosa paciència. Tot això circula pel món com una força de vida»194.
  4. D’altra banda, una gran noblesa és ser capaç de deslligar processos els fruits dels quals seran recollits per altres, amb l’esperança posada en les forces secretes del bé que se sembra. La bona política uneix l’amor l’esperança, la confiança en les reserves de bé que hi ha al cor de la gent, malgrat tot. Per això «l’autèntica vida política, fundada en el dret i en un diàleg lleial entre els protagonistes, es renova amb la convicció que cada dona, cada home i cada generació contenen en si mateixos una promesa que pot alliberar noves energies relacionals, intel·lectuals, culturals i espirituals»195.
  5. Vista d’aquesta manera, la política és més noble que l’aparença, que el màrqueting, que diferents formes de maquillatge mediàtic. Tot això l’única cosa que aconsegueix sembrar és divisió, enemistat i un escepticisme desolador incapaç d’apel·lar a un projecte comú. Pensant en el futur, alguns dies les preguntes han de ser: “Per a què? Cap a on estic apuntant realment?”. Perquè, després d’uns anys, reflexionant sobre el propi passat aquesta pregunta no serà: “Quants em van aprovar, quants em van votar, quants van tenir una imatge positiva de mi?”. Les preguntes, potser doloroses, seran: “Quant d’amor vaig posar en el meu treball, en què vaig fer avançar el poble, quina marca vaig deixar en la vida de la societat, quins llaços reals vaig construir, quines forces positives vaig alliberar, quanta pau social vaig sembrar, què he provocat en el lloc que se’m va encomanar?”.

157. Comissió social dels Bisbes de França, Declaració Réhabiliter la politique (17 febrer 1999).

158. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 189: AAS 107 (2015), 922.

159. Ibid., 196: AAS 107 (2015), 925.

160. Ibid., 197: AAS 107 (2015), 925.

161. Ibid., 181: AAS 107 (2015), 919.

162. Ibid., 178: AAS 107 (2015), 918.

163. Conferència Episcopal Portuguesa, Carta pastoral Responsabilidade solidária pelo bem comum (15 setembre 2003), 20; cf. Carta enc. Laudato si’, 159: AAS 107 (2015), 911.

164. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 191: AAS 107 (2015), 923.

165. Pius XI, Discurs a la Federació Universitària Catòlica Italiana (18 desembre 1927): L’Osservatore Romano (23 desembre 1927), 3.

166. Id., Carta enc. Quadragesimo anno (15 maig 1931), 88: AAS 23 (1931), 206-207.

167. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 205: AAS 105 (2013), 1106.

168. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 2: AAS 101 (2009), 642.

169. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 231: AAS 107 (2015), 937.

170. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 2: AAS 101 (2009), 642.

171. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església,

172. Joan Pau II, Carta enc. Redemptor hominis (4 març 1979), 15: AAS 71 (1979), 288.

173. S. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 44: AAS 59 (1967), 279.

174. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església, 207.

175. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 2: AAS 101 (2009), 642.

176. Ibid., 3: AAS 101 (2009), 643.

177. Ibid., 4: AAS 101 (2009), 643.

178. Ibid.

179. Ibid., 3: AAS101 (2009), 643.

180. Ibid.: AAS101 (2009), 642.

181. La doctrina moral catòlica, seguint l’ensenyament de sant Tomàs d’Aquino, distingeix entre l’acte “elícit” i l’acte “imperat” (cf. Summa Theologiae, I-II, q. 8-17; Marcellino Zalba, S.J., Theologiae moralis summa. Theologia moralis fundamentalis. Tractatus de virtutibus theologicis, ed. BAC, Madrid 1952, vol. 1, 69; Antonio Royo Marín, O.P., Teología de la perfección cristiana, ed. BAC, Madrid 1962, 192-196).

182. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església,

183. S. Joan Pau II, Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 42: AAS 80 (1988), 572-574; Id., Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 11: AAS 83 (1991), 806807.

184. Discurs als participants en l’Encontre mundial de Moviments populars (28 octubre 2014): AAS 106 (2014), 852.

185. Discurs al Parlament euro peu, Estrasburg (25 novembre 2014): AAS 106 (2014), 999.

186. Discurs a la clase dirigent i al Cos diplomàtic, Bangui – República Centroafricana (29 novembre 2015): AAS 107 (2015), 1320.

187. Discurs a l’Organització de les Nacions Unides, New York (25 setembre 2015): AAS 107 (2015), 1039.

188. Discurs als participants en l’Encontre mundial de Moviments populars (28 octubre 2014): AAS 106 (2014), 853.

189. Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència comuna, Abu Dabi (4 febrer 2019): L’Osservatore Romano, 4-5 febrer 2019, p. 6.

190. René Voillaume, Frère de tous, ed. Du Cerf, Paris 1968, 12-13.

191. Videomissatge al TED2017 de Vancouver (26 abril 2017): L’Ossservatore Romano (27 abril 2017), p. 7.

192. Audiència general (18 febrer 2015): L’Osservatore Romano, 19 febrer 2015 p. 8.

193. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 274: AAS 105 (2013), 1130.

194. Ibid., 279: AAS 105 (2013), 1132.

195. Missatge per a la 52.ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2019 (8 desembre 2018), 5: L’Osservatore Romano, 19 desembre 2018, p. 8.


You may also like...