Fratelli Tutti / capítol 1 n. 42-55

Fratelli Tutti  42-55

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL PRIMER
LES OMBRES D’UN MÓN TANCAT n. 9-55

LA IL·LUSIÓ DE LA COMUNICACIÓ n. 42-50

Agressivitat sense pudor n. 44-46

Informació sense saviesa n. 47-50

SOTMETIMENTS I AUTOMENYSPREUS n. 51-53

ESPERANÇA n. 54-55

Escoltar l’àudio:

La il·lusió de la comunicació

42. Paradoxalment, mentre es desenvolupen actituds tancades i intolerants que ens isolen respecte als altres, s’escurcen o desapareixen les distàncies fins al punt que deixa d’existir el dret a la intimitat. Tot es converteix en una mena d’espectacle que pot ser espiat, vigilat, i la vida s’exposa a un control constant. En la comunicació digital es vol mostrar tot i cada individu esdevé objecte de mirades que furguen, despullen i divulguen, sovint de manera anònima. El respecte a l’altre es fa trossos i, d’aquesta manera, al mateix temps que el desplaço, l’ignoro i el mantinc lluny, sense cap pudor puc envair la seva vida fins a l’extrem.

D’altra banda, els moviments digitals d’odi i destrucció no constitueixen –com alguns pretenen fer creure– una forma adequada d’ajut mutu, sinó meres associacions contra un enemic. En canvi, «els mitjans de comunicació digitals poden exposar al risc de dependència, d’aïllament i de progressiva pèrdua de contacte amb la realitat concreta, obstaculitzant el desenvolupament de relacions interpersonals autèntiques»⁴⁶. Calen gestos físics, expressions de la cara, silencis, llenguatge corporal, i fins el perfum, la tremolor de les mans, el rubor, la transpiració, perquè tot això parla i forma part de la comunicació humana. Les relacions digitals, que eximeixen del laboriós cultiu d’una amistat, d’una reciprocitat estable, i fins i tot d’un consens que madura amb el temps, tenen aparença de sociabilitat. No construeixen veritablement un “nosaltres” sinó que solen dissimular i amplificar el mateix individualisme que s’expressa en la xenofòbia i en el menyspreu dels febles. La connexió digital no és suficient per tendir ponts, no arriba a unir la humanitat.

Agressivitat sense pudor

44. Al mateix temps que les persones preserven el seu aïllament consumista i còmode, trien una vinculació constant i febril. Això afavoreix l’ebullició de formes insòlites d’agressivitat, d’insults, maltractaments, desqualificacions, fuetades verbals fins destrossar la figura de l’altre, en un desenfrenament que no podria existir en el contacte cos a cos sense que acabéssim destruint-nos entre tots. L’agressivitat social troba en els dispositius mòbils i en els ordinadors un espai d’ampliació sense igual.
45. Això ha permès que les ideologies perdin tot pudor. El que fins fa pocs anys no podia ser dit per algú sense el risc de perdre el respecte de tot el món, avui pot ser expressat amb tota cruesa encara per algunes autoritats polítiques i romandre impune. Cal no ignorar que «en el món digital hi ha en joc ingents interessos econòmics, capaços de realitzar formes de control tan subtils com invasives, creant mecanismes de manipulació de les consciències i del procés democràtic. El funcionament de moltes plataformes sovint acaba per afavorir el trobament entre persones que pensen de la mateixa manera, obstaculitzant la confrontació entre les diferències. Aquests circuits tancats faciliten la difusió d’informacions i notícies falses, fomentant prejudicis i odis»⁴⁷.
46. Convé reconèixer que els fanatismes que porten a destruir els altres són protagonitzats també per persones religioses, sense excloure els cristians, que «poden formar part de xarxes de violència verbal a través d’internet i dels diversos fòrums o espais d’intercanvi digital. Fins i tot en mitjans catòlics es poden perdre els límits, se solen naturalitzar la difamació i la calúmnia, i sembla quedar fora tota ètica i respecte per la fama d’altri»⁴⁸. Què s’aporta així a la fraternitat que el Pare comú ens proposa?

Informació sense saviesa

47. La veritable saviesa suposa l’encontre amb la realitat. Però avui tot es pot produir, dissimular, alterar. Això fa que el trobament directe amb els límits de la realitat es torni intolerable. Com a conseqüència, s’opera un mecanisme de “selecció” i es crea l’hàbit de separar immediatament el que m’agrada del que no m’agrada, allò que m’atreu d’allò em desagrada. Amb la mateixa lògica es trien les persones amb les quals un decideix compartir el món. Així les persones o situacions que ferien la nostra sensibilitat o ens provocaven desgrat avui senzillament són eliminades en les xarxes virtuals, construint un cercle virtual que ens aïlla de l’entorn en què vivim.
48. Asseure’ns a escoltar un altre, característic d’una trobament humà, és un paradigma d’actitud receptiva, de qui supera el narcisisme i acull l’altre, li presta atenció, l’acull en el propi cercle. Però «el món d’avui és majoritàriament un món sord […]. A vegades la velocitat del món modern, la cosa frenètica ens impedeix escoltar bé el que diu una altra persona. I quan està a la meitat del seu diàleg, ja l’hem interromput i li volem contestar quan encara no ha acabat de dir. Cal no perdre la capacitat d’escolta». Sant Francesc d’Assís «va escoltar la veu de Déu, va escoltar la veu del pobre, va escoltar la veu del malalt, va escoltar la veu de la natura. I tot això ho transforma en un estil de vida. Desitjo que la llavor de sant Francesc creixi en molts cors»⁴⁹.
49. En desaparèixer el silenci i l’escolta, convertint-ho tot en clics i missatges ràpids i ansiosos, es posa en risc aquesta estructura bàsica d’una sàvia comunicació humana. Es crea un nou estil de vida on un construeix el que vol tenir davant, excloent tot allò que no es pugui controlar o conèixer superficialment i instantàniament. Aquesta dinàmica, per la seva lògica intrínseca, impedeix la reflexió serena que podria portar-nos a una saviesa comuna.
50. Podem buscar junts la veritat en el diàleg, en la conversa reposada o en la discussió apassionada. És un camí perseverant, fet també de silencis i de sofriments, capaç de recollir amb paciència la llarga experiència de les persones i dels pobles. El cúmul aclaparador d’informació que ens inunda no vol dir més saviesa. La saviesa no es fabrica amb recerques ansioses per internet, ni és un conjunt d’informació la veracitat de la qual no està assegurada. D’aquesta manera no es madura en el trobament amb la veritat. Les converses finalment només giren al voltant de les últimes dades, són merament horitzontals i acumulatives. Però no es presta una detinguda atenció i no es penetra en el cor de la vida, no es reconeix el que és essencial per donar un sentit a l’existència. Així, la llibertat és una il·lusió que ens venen i que es confon amb la llibertat de navegar davant d’una pantalla. El problema és que un camí de fraternitat, local i universal, només pot ser recorregut per esperits lliures i disposats a trobades reals.

Submissions i automenyspreus

51. Alguns països reeixits des del punt de vista econòmic es presenten com a models culturals per als països poc desenvolupats, en lloc de procurar que cadascú creixi amb el seu estil propi, perquè desenvolupi les seves capacitats d’innovar des dels valors de la seva cultura. Aquesta nostàlgia superficial i trista, que porta a copiar i comprar en lloc de crear, dóna espai a una autoestima nacional molt baixa. En els sectors benestants de molts països pobres, i de vegades en els que han aconseguit sortir de la pobresa, s’adverteix la incapacitat d’acceptar característiques i processos propis, caient en un menyspreu de la pròpia identitat cultural com si fos l’única causa dels mals.
52. Destrossar l’autoestima d’algú és una manera fàcil de dominar-lo. Darrere d’aquestes tendències que busquen homogeneïtzar el món, afloren interessos de poder que es beneficien de la baixa estima de si mateix, al moment que, a través dels mitjans i de les xarxes, s’intenta crear una nova cultura al servei dels més poderosos. Això és aprofitat per l’especulació financera i l’espoliació, on els pobres són els que sempre perden. D’altra banda, ignorar la cultura d’un poble fa que molts líders polítics no aconsegueixin implementar un projecte eficient que pugui ser lliurement assumit i sostingut en el temps.
53. S’oblida que «no hi ha pitjor alienació que experimentar que no tenen arrels, que no es pertany a ningú. Una terra serà fecunda, un poble donarà fruit, i podrà engendrar el dia de demà només en la mesura que generi relacions de pertinença entre els seus membres, que creï lligams d’integració entre les generacions i les diferents comunitats que la conformen; i també en la mesura que trenqui els cercles que atordeixen els sentits allunyant-nos cada vegada més els uns dels altres»⁵⁰.

Esperança

54. Malgrat aquestes ombres denses que no són ignorades, en les properes pàgines vull ferme ressò de molts camins d’esperança. Perquè Déu continua vessant en la humanitat llavors de bé. La recent pandèmia ens ha permès de rescatar i de posar en valor molts companys i companyes de viatge que, en la por, han reaccionat donant la pròpia vida. Hem estat capaços de reconèixer com les nostres vides estan teixides i sostingudes per persones normals que, sense dubte, han escrit els esdeveniments decisius de la nostra història compartida: metges, infermers i infermeres, farmacèutics, empleats dels supermercats, personal de neteja, cuidadors, transportistes, homes i dones que treballen per proporcionar serveis essencials i seguretat, voluntaris, sacerdots, religioses,… han comprès que ningú no se salva sol⁵¹.
55. Convido a l’esperança, que «ens parla d’una realitat que està arrelada en la profunditat de l’ésser humà, independentment de les circumstàncies concretes i els condicionaments històrics en què viu. Ens parla d’una set, d’una aspiració, d’un anhel de plenitud, de vida assolida, d’un mesurar-se amb allò que és gran, que omple el cor i eleva l’esperit cap a coses grans, com ara la veritat, la bondat i la bellesa, la justícia i l’amor. […] L’esperança és audaç, sap mirar més enllà de la comoditat personal, de les petites seguretats i compensacions que estrenyen l’horitzó, per obrir-se a grans ideals que fan la vida més bella i digna»⁵². Caminem en esperança.[i]

46. [i] postsin. Christus vivit (25 març 2019), 88.
47. Ibid., 89.
48. ap. Gaudete et exsultate (19 març 2018), 115.
49. Del film El Papa Francisco – Un hombre de palabra. La esperanza es un mensaje universal, de Wim Wenders (2018).
50. Discurs a les autoritats, la societat civil i el Cos diplomàtic, Tallin – Estonia (25 setembre 2018): L’Osservatore Romano, 27 setembre 2018), p. 7.
51. Moment extraordinari d’oració en temps d’epidèmia (27 març 2020): L’Osservatore Romano, 29 març 2020, p. 10; Missatge per a la 4.ª Jornada Mundial dels Pobres 2020 (13 juny 2020), 6: L’Osservatore Romano, 14 juny 2020, p. 8.
52. Salutació als joves del Centro Cultural Padre Félix Varela, La Habana – Cuba (20 setembre 2015): L’Osservatore Romano (21-22 setembre 2015), p. 6.