El 7 d’octubre de 1990, a Sassello, un poblet dels Apenins lígurs, moria pocs dies abans de fer dinou anys Chiara Luce Badano. Una noia “normal” com totes les de la seva edat, que gairebé ningú no recordaria a hores d’ara si no fos que sabé viure de forma “extraordinària”, tant les coses senzilles del dia a dia com la dolorosa malaltia que la dugué a la mort en menys de dos anys. El proppassat 25 de setembre l’Església l’ha proposada com a model de vida cristiana, declarant-la “beata” durant una cerimònia que va atreure a Roma milers de joves d’arreu del món.
Cap a la fi dels seus dies, deia: «Els joves són el futur. Jo ja no puc córrer més, però voldria passar-los la torxa com es fa als Jocs Olímpics. Els joves tenim una sola vida i val la pena gastar-la bé». A mesura que el seu cos s’afeblia, el seu esguard es feia més i més lluminós, i la seva presència transmetia esperança i parlava de vida.
En una carta a una amiga, transcriu uns versos del poeta turc Nazim Hikmet (1901-1961), que adquireixen una fondària molt significativa citats per una noia en punt de mort: «El més bell dels nostres mars és el que no hem navegat. El més bell dels nostres fills és el que encara no ha crescut. El més bell dels nostres dies encara no l’hem viscut. I el més bonic que voldria dir-te encara no t’ho he dit».
Chiara Luce és un exemple per a joves i menys joves perquè realitzà plenament en la seva vida el que Déu havia pensat per a ella. John Henry Newman (1801-1890), beatificat sis dies abans que ella, ha deixat escrit: «Déu m’ha creat per a una missió concreta. M’ha confiat una tasca que no ha encomanat a ningú més». Els sants ens conviden a viure la nostra vida com una resposta il·lusionada i generosa a Déu, que ens crida personalment a cadascun de nosaltres a donar el millor de nosaltres mateixos.
Dos dies abans de la beatificació del cardenal Newman, Benet XVI s’adreçà a quatre mil estudiants de les escoles catòliques de Gran Bretanya amb aquestes paraules: «El que Déu desitja de cadascun de vosaltres és que sigueu sants. Ell us estima molt més del que mai no us podríeu imaginar i vol el millor per a vosaltres. I, sens dubte, el millor per a vosaltres és que cresqueu en santedat».
Ens cal el coratge de creure que, amb l’ajut de Déu i dels altres, també cadascun de nosaltres pot arribar molt lluny. Com ha dit Pep Guardiola recentment: «La superació està en l’ésser humà. (…) Quan el repte et crida, tu tires». El gran repte per a cada cristià, en el fons, és un de sol: creure que si Jesús ens demana de ser perfectes com el Pare del cel és perfecte, és perquè ho podem ser, ja que Déu ho vol. I Jesús, com a bon entrenador, no ens demana l’impossible.
Cinto Busquet
La Seu d’Urgell, setembre 2010
