Carta encíclica
DILEXIT NOS
del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist
V
AMOR PER AMOR
FER ENAMORAR EL MÓN
205. La proposta cristiana és atractiva quan es pot viure i expressar íntegrament: no com un simple refugi de sentiments religiosos o ritus sumptuosos. Quin tipus d’adoració seria per a Crist si estiguéssim satisfets amb una relació individual sense interès a ajudar els altres a patir menys i viure millor? Podria agradar potser al Cor que tant estimava que romanguéssim en una experiència religiosa íntima, sense conseqüències fraternals i socials? Siguem sincers i llegim la Paraula de Déu en la seva totalitat. Però per aquest mateix motiu diguem que ni tan sols es tracta d’una promoció social desproveïda de sentit religiós, que al final seria voler per als nostres germans i germanes menys del que Déu els vol donar. Per això hem de concloure aquest capítol recordant la dimensió missionera del nostre amor al Cor de Crist.
206. Sant Joan Pau II, a més de parlar de la dimensió social de la devoció al Cor de Crist, es va referir a «la reparació, que és la cooperació apostòlica per a la salvació del món»221. De la mateixa manera, la consagració al Cor de Crist «s’ha de comparar amb l’acció missionera de la mateixa Església, perquè respon al desig del Cor de Jesús de propagar en el món, a través dels membres del seu Cos, la seva dedicació total al Regne»222. En conseqüència, a través dels cristians, «l’amor s’abocarà en els cors humans, perquè es construeixi el cos de Crist que és l’Església i es construeixi també una societat de justícia, pau i fraternitat»223.
207. L’extensió de les flames d’amor del Cor de Crist es produeix també en l’obra missionera de l’Església, que porta l’anunci de l’amor de Déu manifestat en Crist. Sant Vicenç de Paül ho va ensenyar molt bé quan va convidar els seus deixebles a demanar al Senyor «aquest cor, aquest cor que ens fa anar a tot arreu, aquest cor del Fill de Déu, cor de Nostre Senyor, […] que ens disposa a sortir, com ell sortiria […] i també ens envia com ells [els apòstols] a portar foc a tot arreu»224.
208. Sant Pau VI, adreçant-se a les Congregacions que difonen la devoció al Sagrat Cor, va recordar que «no hi ha dubte que el compromís pastoral i el zel missioner s’abrandaran si els sacerdots i els fidels, per propagar la glòria de Déu, contemplaran l’exemple de l’amor etern que Crist ens ha mostrat, i concentraran els seus esforços a fer que tots participin de les riqueses inescrutables de Crist»225. A la llum del Sagrat Cor, la missió esdevé una qüestió d’amor, i el risc més gran d’aquesta missió és que es diguin i es facin moltes coses, però no s’aconsegueixi provocar el trobament feliç amb l’amor de Crist que abraça i salva.
209. La missió, entesa en la perspectiva d’irradiar l’amor del Cor de Crist, requereix missioners enamorats, captivats per Crist, que no puguin deixar de transmetre aquest amor que els ha canviat la vida. I per això, els fa mal perdre el temps discutint temes secundaris o imposant veritats i regles, perquè la seva principal preocupació és comunicar el que viuen i, sobretot, que els altres puguin percebre la bondat i la bellesa de l’Estimat amb el seu pobre esforç. No és això el que passa a tots els enamorats? Val la pena prendre com a exemple les paraules amb què Dante Alighieri, enamorat, va intentar expressar aquesta lògica:
«Jo dic que veient la seva gran vàlua
Amor se’m fa sentir tan dolçament,
que si no perdés llavors abrusament,
tot parlant faria enamorar la gent.»226
210. Parlar de Crist, amb el testimoni o la paraula, perquè els altres no hagin de fer un gran esforç per estimar-lo, aquest és el desig més gran d’un missioner de l’ànima. No hi ha proselitisme en aquesta dinàmica d’amor: les paraules de l’enamorat no destorben, no imposen, no forcen, només porten els altres a preguntar-se com és possible un amor tan gran. Amb el màxim respecte per la llibertat i la dignitat de l’altre, l’enamorat només espera que el deixin parlar d’aquest amor que li ha omplert la vida d’una joia tan gran.
211. Crist et demana que no et faci vergonya explicar, amb la discreció i el respecte que calguin, com és la teva amistat amb Ell. Et demana que tinguis el coratge de dir als altres com n’ha estat de bonic trobar-te amb ell: «A tot aquell qui em reconegui davant els altres, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel» (Mt 10,32). Per al cor que estima, això no és un deure sinó una necessitat imperiosa: «Ai de mi si no anunciés l’Evangeli» (1Co 9,16). «Es torna dintre meu com un foc devorador tancat en el meu cos: he provat d’apagar-lo i no he pogut» (Jr 20,9).
En comunió de servei
212. Aquesta missió de comunicar Crist no s’ha de pensar com si fos només una cosa entre Ell i jo. Es viu en comunió amb la pròpia comunitat i amb l’Església. Si ens allunyem de la comunitat, també ens allunyarem de Jesús. Si l’oblidem i no ens en preocupem, la nostra amistat amb Jesús es refredarà. Això no s’hauria d’oblidar mai. L’amor als germans de la pròpia comunitat –religiosa, parroquial, diocesana– és com un combustible que nodreix la nostra amistat amb Jesús. Els actes d’amor cap als germans de la comunitat poden ser la millor manera, o de vegades l’única possible, d’expressar l’amor de Jesucrist als altres. El mateix Senyor ho va dir: «Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres» (Jn 13,35).
213. És un amor que esdevé servei comunitari. No em canso de recordar que Jesús ho va dir amb molta claredat: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi» (Mt 25,40). Et proposa que el trobis també allà, en cada germà i germana, sobretot en els més pobres, menyspreats i abandonats de la societat. Quina trobada més bonica!
214. Per tant, si ens dediquem a ajudar algú, no vol dir que ens oblidem de Jesús; al contrari, el trobem d’una altra manera. I quan intentem ajudar i tenir cura d’algú, Jesús és al nostre costat. De fet, és bo recordar que quan va enviar els seus deixebles a una missió «el Senyor hi cooperava» (Mc 16,20). Ell hi és, treballant, lluitant i fent el bé amb nosaltres. D’una manera misteriosa, és el seu amor el que es manifesta a través del nostre servei, és Ell mateix qui parla al món en un llenguatge que a vegades no li calen paraules.
215. T’envia a difondre la bondat i t’empeny des de dins. Per això et crida amb vocació de servei: faràs el bé com a metge, com a mare, com a mestre, com a sacerdot. Allà on siguis, podràs sentir que Ell et crida i t’envia a viure aquesta missió en el món. Ell mateix ens diu: «Jo us envio» (Lc 10,3). Això forma part de l’amistat amb Ell. I perquè aquesta amistat maduri, has de deixar-te enviar per Ell a dur a terme una missió en aquest món, amb confiança, amb generositat, amb llibertat, sense por. Si et quedes atrapat en la teva zona de confort, no et sentiràs mai segur, sempre apareixeran les pors, la tristesa, les angoixes. Qui no acompleix la seva missió en aquesta terra no pot ser feliç, està frustrat. Així que és millor que deixis que t’enviï, que el deixis portar-te on vol. No oblidis que Ell t’acompanya. No et llença a l’abisme i et deixa abandonat a les teves soles forces. T’empeny i t’acompanya. Ho va prometre i ho fa: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia» (Mt 28,20).
216. D’alguna manera has de ser missioner, missionera, com ho van ser els apòstols de Jesús i els primers deixebles, que van anar a anunciar l’amor de Déu, van anar a dir que Crist és viu i val la pena conèixer-lo. Santa Teresa de l’Infant Jesús ho va viure com un element essencial de la seva ofrena a l’Amor misericordiós: «Volia donar beure al meu Estimat i jo mateixa em consumia per la set de les ànimes»227. Aquesta és també la vostra missió. Cadascú ho fa a la seva manera, i entén com pots ser missioner o missionera. Jesús s’ho mereix. Si acceptes el repte, Ell t’il·luminarà. T’acompanyarà i t’enfortirà, i tindràs una experiència preciosa que et farà molt de bé. No importa si aconsegueixes veure resultats, deixa això al Senyor que treballa en el secret dels cors, però no deixis d’experimentar l’alegria d’intentar comunicar l’amor de Crist als altres.
CONCLUSIÓ
217. El que expressa aquest document ens permet descobrir que allò que està escrit a les encícliques socials Laudato si’ i Fratelli tutti no és estrany al nostre trobament amb l’amor de Jesucrist, perquè bevent d’aquest amor ens tornem capaços de teixir vincles fraterns, per reconèixer la dignitat de cada ésser humà i per cuidar junts la nostra llar comuna.
218. Avui tot es compra i es paga, i sembla que el mateix sentit de la dignitat depengui de les coses que s’obtenen amb el poder dels diners. Només som empesos a acumular, consumir i distreure’ns, empresonats per un sistema degradant que no ens permet mirar més enllà de les nostres necessitats immediates i mesquines. L’amor de Crist està fora d’aquest mecanisme pervers i només Ell ens pot alliberar d’aquesta febre que no deixa espai a l’amor gratuït. És capaç de donar un cor a aquesta terra i reinventar l’amor on crèiem que la capacitat d’estimar havia mort per sempre.
219. L’Església també ho necessita, per no substituir l’amor de Crist per estructures peribles, obsessions d’altres temps, adoració de la pròpia mentalitat, fanatismes de tota mena que acaben substituint l’amor gratuït de Déu que allibera, revifa, abrusa el cor i nodreix les comunitats. De la ferida del costat de Crist continua brollant aquell riu que no s’esgota mai, que no passa mai, que sempre s’ofereix de nou als qui volen estimar. Només el seu amor farà possible una nova humanitat.
220. Prego el Senyor Jesús perquè del seu Sant Cor brollin riuades d’aigua viva per guarir les ferides que ens causem, per enfortir la nostra capacitat d’estimar i de servir, per impulsar-nos a aprendre a caminar junts cap a un món just, solidari i fraternal. I això fins que celebrem plegats joiosament el banquet del Regne celestial. Allà hi serà el Crist ressuscitat, que harmonitzarà totes les nostres diferències amb la llum que flueix incessantment del seu Cor obert. Que Ell sigui sempre beneït!
Donat a Roma, a Sant Pere, el 24 d’octubre de l’any 2024, dotzè del meu pontificat.
FRANCESC
(221) Missatge sobre el centenari de la consagració del gènere humà al Cor diví de Jesús, Varsòvia, 11 de juny de 1999, Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús: L’Osservatore Romano, 12 juny 1999, p. 5.
(222) Ibid.
(223) Carta a l’arquebisbe de Lió amb motiu del pelegrinatge a Paray-le-Monial, pel centenari de la consagració del gènere humà al diví Cor de Jesús, 4 juny 1999: L’Osservatore Romano, 12 juny 1999, p. 4.
(224) Conferències als sacerdots de la missió, 135 (22 agost 1655), «Repetició de l’oració»: Sant Vicenç de Paül, Opere, vol. 10, Roma 2008, 237-238.
(225) Carta Diserti interpretes (25 maig 1965), 4: Enchiridion della Vita consecrata, Bolonya-Milà 2001, n. 3809.
(226) Vita Nova, XIX, 5-6.
(227) Ms A, 45v°: Opere complete, Roma 1997, 146.
