Qui estima no limita ni condiciona.
Qui estima no substitueix ni oblida.
Qui estima no disfressa ni amaga.
Qui estima no afegeix a cap llista.
Qui estima mor, però no desespera.
Qui estima viu i per sempre fa viure.
Qui estima obre espais de bellesa.
Qui estima omple de llum la fosca.
Qui estima veu com a únic l’altre.
Qui estima dona i res no li manca.
Vine, Esperit Sant, i dona’ns un cor nou
que revifi en nosaltres tots els dons
rebuts de tu amb l’alegria de ser cristians,
un cor nou sempre jove i feliç.
Vine, Esperit Sant, i dona’ns un cor pur,
entrenat per estimar Déu,
un cor pur que no conegui el Mal
sinó per definir-lo, lluitar-hi i fugir-ne;
un cor pur com el d’un infant,
capaç d’apassionar-se i d’enfervorir.
Vine, Esperit Sant, i dona’ns un gran cor,
obert a la teva silenciosa i poderosa
paraula inspiradora,
i tancat a totes les petites ambicions;
un cor gran i fort per estimar tothom,
servir a tots, patir amb tots;
un cor gran i fort, satisfet només
quan batega amb el cor de Déu.
Batega la Vida sota els troncs
assecats per l’hivern inclement.
Tot sembla definitivament mort,
però la mirada atenta del vident
sap que l’entorn només dorm
i espera confiat el desvetllament.
Silenci expectant de nous mots
que facin ressò del pensament
i duguin més enllà el cor i el cos
per a entendre i fruir el Present.
Obre’t, carn meva, a l’Alè Amorós.
Tot tu reflectiràs una llum potent
i faràs que les foscors del Món
siguin pou de saviesa permanent.
Feliços sereu si desconnecteu interiorment dels molts sorolls que us encerclen, perquè sentireu i gaudireu la Paraula que viu en vosaltres.
Feliços sereu quan deixareu de surfejar de pantalla en pantalla i sabreu aturar-vos en el Present, perquè podreu descobrir qui sou al mar o a la muntanya.
Feliços sereu si no us fa por embrutir-vos amb el fang de camins salvatges, perquè beureu de la font clara i cristal·lina que inconscientment cercàveu.
Feliços sereu si no teniu sempre alguna cosa a punt de dir per rebatre, perquè us sorprendreu de les moltes coses que dels altres podeu aprendre.
Feliços sereu quan no vulgueu arribar qui sap on per fer-vos veure, perquè us adonareu que sempre heu estat on havíeu d’estar per assolir el que realment desitjàveu.
Feliços sereu quan no us caldrà defugir la solitud, perquè experimentareu que, tot i no tenir ningú a prop, tothora esteu acompanyats i des de sempre heu estat estimats.
Feliços sereu si, enmig del brogit més eixordador, no deixeu de pouar del Silenci, perquè ningú no podrà treure-us la Pau que l’Esperit dins vostre farà néixer.
Feliços sereu si no us feu enrere quan el compromís per la justícia us durà a ser incompresos i menystinguts, perquè llavors la Bondat s’arrelarà profundament en els vostres cors i ningú no serà capaç d’enfosquir la Llum que sorgirà de vosaltres.
Descansen els ossos i les cendres
en les seves respectives tombes.
Els anhels, esperances i projectes,
potser es transmeten més enllà
de la mort que, indefectiblement,
tots tard o d’hora hem d’afrontar.
Tanmateix, hi ha un jo que perviu
o només resta el record fugisser
en la ment d’uns pocs estimats?
Som imatge i crit que s’esmuny
en una nit que engoleix impassible
alhora protagonistes i comparses.
Som neguit i prec d’una Presència
que ens reconegui pel que som
i ens meni segurs vers l’altra Riba
on serem sense haver de combatre
per protegir l’espai vital que ens cal
i tota veu serà ressò d’un Tu amable.
La Veritat és sempre Una.
I moltes són les veritats.
La veritat teva i la meva
només poden ser justes
si s’acullen i conflueixen
en la Bellesa i la Bondat.
La Veritat, les veritats…
Com ens compliquem
quan deixem de viure
en la Claror de l’Infant!
Oullins (Lió), 12 de gener 1931 Girona, 16 d’octubre 2021
A una dona d’amor, que he tingut l’honor de tenir com a mare
Ment i mans amb ulls de mare
que no trenca a miques el cor
ans l’aboca sense esquerdes
en cadascun dels qui estima.
Enyorança pregona d’escalf
a la falda del pare i la mare:
crit i neguit d’un refugi segur
on s’apaivagui l’embranzida.
Afany de fressar senderes
i descobrir nous projectes
on l’Amor es faci pa, oli i vi
d’una taula on tots hi caben.
I a la fi, el despullament cru
de tota possibilitat de dir-te
a fi d’atènyer en el Més Enllà
la teva plenitud en la Paraula.
Cinto Busquet i Paredes
Misteris
Ha vingut l’estiu i encara t’hi ha trobat,
desvalguda ja gairebé de tot
menys d’aquest alè primíssim que et sosté
com si fossis ja només un esperit,
i hem enfilat els cinc misteris de goig
—l’encarnació, la visita, el naixement,
la presentació i la recerca i trobada final:
jo amb veu reverberant, constant,
tu amb prou feines els santamariamarededéu —,
tan lligats als misteris de dolor,
tan lligats als misteris de glòria.
Jaume Busquet i Paredes
Sonet amb estrambot esperançat en la teva Pasqua
Adéu-siau, benaurada Maria.
A Oullins veieres la llum primera
i has entrat en l’eterna primavera
quan la tardor a Girona t’estremia.
Has escrit noranta anys de poesia
amb la paraula clara i sincera
de la mare abnegada i entera:
cada vers un nou fill que et naixia.
Marxes ungida amb el perfum de festa
deixant enrere el volcà i la tempesta
d’aquest nostre món que avui plora en flames.
En l’eucaristia el cor ens inflames,
car ara sentim que ets viua i no morta;
i que el Jaume, del Cel, t’obre la porta.
Sí: junts altre cop ambdós vetllareu
per tots als qui aquí se’ns trenca la veu.
Som camí i som arrels.
Som onada i som aigua.
Som terra i som aire.
Som allò que deixem de ser.
Serem el que sempre érem.
Som quan fem ser
i fem ser perquè un Altre
sempre ens fa ésser.
Rector de les parròquies de Calella, Sant Cebrià de Vallalta i Sant Pol de Mar (Maresme). Membre del Moviment dels Focolars i president de la Fundació Veu.
Utilitzem galetes de navegador a fi d’assegurar la millor experiència a l’usuari d’aquesta pàgina web. Si continueu utilitzant-la, entenem que hi esteu d’acord.