Fratelli Tutti / capítol 7 n. 246-270

Fratelli Tutti  246-270

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL SETÈ

CAMINS DE RETROBAMENT  n. 225-270

LA MEMÒRIA n. 246-254

Perdó sense oblits n. 250-254

LA GUERRA I LA PENA DE MORT n. 255-270

La injustícia de la guerra n. 256-262

La pena de mort n. 263-270

 

Escoltar l’àudio:

 

La memòria

  1. Al qui ha patit molt de manera injusta i cruel, no se li ha d’exigir una mena de “perdó social”. La reconciliació és un fet personal, i ningú no pot imposar-la al conjunt d’una societat, tot i que hagi de promoure-la. En l’àmbit estrictament personal, amb una decisió lliure i generosa, algú pot renunciar a exigir un càstig (cf. Mt 5,44-46), encara que la societat i la seva justícia legítimament el busquin. Però no és possible decretar una “reconciliació general”, pretenent tancar per decret les ferides o cobrir les injustícies amb un mantell d’oblit. Qui es pot arrogar el dret de perdonar en nom dels altres? És commovedor veure la capacitat de perdó d’algunes persones que han sabut anar més enllà del dany sofert, però també és humà comprendre els qui no poden fer-ho. En tot cas, el que mai no s’ha de proposar és l’oblit.
  2. La Xoà no ha de ser oblidada. És el «símbol de fins on pot arribar la maldat de l’home quan, alimentada per falses ideologies, s’oblida de la dignitat fonamental de la persona, que mereix respecte absolut independentment de la vila a què pertanyi o la religió que professi»231. En recordar-la, no puc deixar de repetir aquesta pregària: «Recordeu-vos de nosaltres en la vostra misericòrdia. Doneu-nos la gràcia de avergonyir-nos del que, com a homes, hem estat capaços de fer, de avergonyir-nos d’aquesta màxima idolatria, d’haver menyspreat i destruït la nostra carn, aquesta carn que vos vau modelar del fang, que vós heu vivificat amb el vostre alè de vida. Mai més, Senyor, mai més!»232.
  3. No s’han d’oblidar els bombardejos atòmics a Hiroshima i Nagasaki. Un cop més «faig memòria aquí de totes les víctimes, m’inclino davant la força i la dignitat d’aquells que, havent sobreviscut a aquells primers moments, han suportat en els seus cossos durant molts anys els sofriments més aguts i, en les seves ments, els gèrmens de la mort que continuaven consumint la seva energia vital. […] No podem permetre que les actuals i noves generacions perdin la memòria del que va passar, aquella memòria que és garant i estímul per construir un futur més just i més fratern»233. Tampoc no s’han d’oblidar les persecucions, el tràfic d’esclaus i les matances ètniques que van ocórrer i ocorren en diversos països, i tants altres fets històrics que ens avergonyeixen de ser humans. Han de ser recordats sempre, una i altra vegada, sense cansar-nos ni anestesiar-nos.
  4. És fàcil avui caure en la temptació de girar pàgina dient que ja fa molt de temps que va succeir i que cal mirar cap endavant. No, per Déu! Mai no s’avança sense memòria, no s’evoluciona sense una memòria íntegra i lluminosa. Necessitem mantenir «viva la flama de la consciència col·lectiva, donant testimoniatge a les generacions futures l’horror del que va passar» que «desperta i preserva d’aquesta manera el record de les víctimes, perquè la consciència humana s’enforteixi cada vegada més contra tot desig de dominació i destrucció»234. Ho necessiten les mateixes víctimes –persones, grups socials o nacions– per no cedir a la lògica que porta a justificar les represàlies i qualsevol tipus de violència en nom de l’enorme mal que han patit. Per això, no em refereixo només a la memòria dels horrors, sinó també al record dels qui, enmig d’un context enverinat i corrupte van ser capaços de recuperar la dignitat i amb petits o grans gestos van optar per la solidaritat, el perdó, la fraternitat. És molt sa fer memòria del bé.

Perdó sense oblits

  1. El perdó no implica oblit. Diem més aviat que, quan hi ha quelcom que de cap manera no pot ser negat, relativitzat o dissimulat, tanmateix podem perdonar. Quan hi ha alguna cosa que mai no ha de ser tolerada, justificada o excusada, tanmateix podem perdonar. Quan hi ha alguna cosa que per cap raó no hem de permetre oblidar, tanmateix podem perdonar. El perdó lliure i sincer és una grandesa que reflecteix la immensitat del perdó diví. Si el perdó és gratuït, llavors pot perdonar fins i tot el qui es resisteix al penediment i és incapaç de demanar perdó.
  2. Els qui perdonen de veritat no s’obliden, però renuncien a ser posseïts per aquesta mateixa força destructiva que els ha perjudicat. Trenquen el cercle viciós, frenen l’avanç de les forces de la destrucció. Decideixen no continuar inoculant a la societat l’energia de la venjança que tard o d’hora acaba recaient un cop més sobre ells mateixos. Perquè la venjança mai no sadolla veritablement la insatisfacció de les víctimes. Hi ha crims tan horribles i cruels, que, fer patir el qui els va cometre, no serveix per sentir que s’ha reparat el dany; ni tan sols n’hi hauria prou amb matar el criminal, ni es podrien trobar tortures que s’equiparin el que va poder haver patit la víctima. La venjança no resol res.
  3. Tampoc no estem parlant d’impunitat. Però la justícia només es busca adequadament per amor a la justícia mateixa, per respecte a les víctimes, per prevenir nous crims i amb vista a preservar el bé comú, no com una suposada descàrrega de la pròpia ira. El perdó és precisament el que permet buscar la justícia sense caure en el cercle viciós de la venjança ni en la injustícia de l’oblit.
  4. Quan hi ha hagut injustícies mútues, cal reconèixer amb claredat que poden no haver tingut la mateixa gravetat o que no siguin comparables. La violència exercida des de les estructures i el poder de l’Estat no està en el mateix nivell de la violència de grups particulars. De totes maneres, no es pot pretendre que només es recordin els sofriments injustos d’una sola de les parts. Com van ensenyar els Bisbes de Croàcia, «nosaltres devem a tota víctima innocent el mateix respecte. No hi pot haver aquí diferències racials, confessionals, nacionals o polítiques»235.
  5. Demano a Déu «que prepari els nostres cors al trobament amb els germans més enllà de les diferències d’idees, llengua, cultura, religió; que ungeixi tot el nostre ésser amb l’oli de la misericòrdia que cura les ferides dels errors, de les incomprensions, de les controvèrsies; la gràcia d’enviar-nos, amb humilitat i mansuetud, als camins, arriscats però fecunds, de la recerca de la pau»236.

La guerra i la pena de mort

  1. Hi ha dues situacions extremes que poden arribar a presentar-se com solucions en circumstàncies particularment dramàtiques, sense advertir que són falses respostes, que no resolen els problemes que pretenen superar i que en definitiva no fan més que afegir nous factors de destrucció en el teixit de la societat nacional i universal. Es tracta de la guerra i de la pena de mort.

La injustícia de la guerra

  1. « El qui forja el mal és falsari, el qui aconsella pau en treu goig» (Pr 12,20). No obstant això hi ha qui busca solucions en la guerra, que sovint «es nodreix de la perversió de les relacions, d’ambicions hegemòniques, d’abusos de poder, de la por a l’altre i a la diferència vista com un obstacle»237. La guerra no és un fantasma del passat, sinó que s’ha convertit en una amenaça constant. El món està trobant cada vegada més dificultat en el lent camí de la pau que havia emprès i que començava a donar alguns fruits.
  2. Ja que s’estan creant novament les condicions per a la proliferació de guerres, recordo que «la guerra és la negació de tots els drets i una dramàtica agressió a l’ambient. Si es vol un veritable desenvolupament humà integral per a tothom, s’ha de continuar incansablement amb la tasca d’evitar la guerra entre les nacions i els pobles. Amb aquesta finalitat cal assegurar el domini incontestat del dret i l’infatigable recurs a la negociació, als bons oficis i a l’arbitratge, com proposa la Carta de les Nacions Unides, veritable norma jurídica fonamental»238. Vull destacar que els 75 anys de les Nacions Unides i l’experiència dels primers 20 anys d’aquest mil·lenni, mostren que la plena aplicació de les normes internacionals és realment eficaç, i que el seu incompliment és nociu. La Carta de les Nacions Unides, respectada i aplicada amb transparència i sinceritat, és un punt de referència obligatori de justícia i un vehicle de pau. Però això suposa no disfressar intencions espúries ni col·locar els interessos particulars d’un país o grup per sobre de bé comú mundial. Si la norma és considerada un instrument al qual s’acudeix quan resulta favorable i que s’eludeix quan no ho és, es desencadenen forces incontrolables que fan un gran mal a les societats, als més febles, a la fraternitat, a l’entorn i als béns culturals, amb pèrdues irrecuperables per a la comunitat global.
  1. Així és com fàcilment s’opta per la guerra darrere de tot tipus d’excuses suposadament humanitàries, defensives o preventives, acudint fins i tot a la manipulació de la informació. De fet, en les últimes dècades totes les guerres han estat pretesament “justificades”. El Catecisme de l’Església Catòlica parla de la possibilitat d’una legítima defensa mitjançant la força militar, que suposa demostrar que es donin algunes «condicions estrictes de legitimitat moral»239. Però fàcilment es cau en una interpretació massa àmplia d’aquest possible dret. Així es volen justificar indegudament tot d’atacs “preventius” o accions bèl·liques que fàcilment comporten «mals i desordres més greus que el mal que es pretén eliminar»240. La qüestió és que, a partir del desenvolupament de les armes nuclears, químiques i biològiques, i de les enormes i creixents possibilitats que brinden les noves tecnologies, es va donar a la guerra un poder destructiu fora de control que afecta molts civils innocents. És veritat que «mai la humanitat no havia tingut tant poder sobre ella mateixa i res no garanteix que el farà servir bé»241. Llavors ja no podem pensar en la guerra com a solució, perquè els riscos probablement sempre seran superiors a la hipotètica utilitat que se li atribueixi. Davant d’aquesta realitat, avui és molt difícil sostenir els criteris racionals madurats en altres segles per parlar d’una possible “guerra justa”. Mai més la guerra!242
  2. És important afegir que, amb el desenvolupament de la globalització, el que pot aparèixer com una solució immediata o pràctica per a un lloc de la terra, deslliga una cadena de factors violents moltes vegades subterranis que acaba afectant tot el planeta i obrint camí a noves i pitjors guerres futures. En el nostre món ja no hi ha només “trossos” de guerra en un país o en un altre, sinó que es viu una “guerra mundial a trossos”, perquè els destins dels països estan fortament connectats entre ells a l’escenari mundial.
  3. Com deia sant Joan XXIII, «resulta un absurd sostenir que la guerra és un mitjà apte per rescabalar el dret violat»243. Ho afirmava en un període de forta tensió internacional, i així va expressar el gran anhel de pau que es difonia en els temps de la guerra freda. Va reforçar la convicció que les raons de la pau són més fortes que tot càlcul d’interessos particulars i que tota confiança en l’ús de les armes. Però no es van aprofitar adequadament les ocasions que oferia al final de la guerra freda per la manca d’una visió de futur i d’una consciència compartida sobre el nostre destí comú. En canvi, es va cedir a la recerca d’interessos particulars sense fer-se càrrec del bé comú universal. Així va tornar a obrir-se camí l’enganyós espant de la guerra.
  4. Tota guerra deixa el món pitjor que com l’havia trobat. La guerra és un fracàs de la política i de la humanitat, una claudicació vergonyosa, una derrota enfront de les forces del mal. No ens quedem en discussions teòriques, prenguem contacte amb les ferides, toquem la carn dels perjudicats. Tornem a contemplar tants civils massacrats com “danys col·laterals”. Preguntem a les víctimes. Parem atenció als pròfugs, als qui van patir la radiació atòmica o els atacs químics, a les dones que van perdre els seus fills, als nens mutilats o privats de la seva infància. Parem atenció a la veritat d’aquestes víctimes de la violència, mirem la realitat des dels seus ulls i escoltem els seus relats amb el cor obert.
  5. Les normes tampoc no seran suficients si es pensa que la solució als problemes actuals està en dissuadir altres a través de la por, amenaçant amb l’ús d’armes nuclears, químiques o biològiques. Perquè «si es tenen en compte les principals amenaces a la pau i a la seguretat amb les seves múltiples dimensions en aquest món multipolar de segle XXI, com ara, per exemple, el terrorisme, els conflictes asimètrics, la seguretat informàtica, els problemes ambientals, la pobresa, sorgeixen no pocs dubtes sobre la inadequació de la dissuasió nuclear per respondre eficaçment a aquests reptes. Aquestes preocupacions són encara més consistents si tenim en compte les catastròfiques conseqüències humanitàries i ambientals derivades de qualsevol ús de les armes nuclears amb devastadors efectes indiscriminats i incontrolables en el temps i l’espai. […] Ens hem de preguntar si n’és de sostenible un equilibri basat en la por, quan en realitat tendeix a augmentar la por i a soscavar les relacions de confiança entre els pobles. La pau i l’estabilitat internacional no poden basar-se en una falsa sensació de seguretat, en l’amenaça de la destrucció mútua o de l’aniquilació total, en el simple manteniment d’un equilibri de poder. […] En aquest context, l’objectiu últim de l’eliminació total de les armes nuclears es converteix tant en un desafiament com en un imperatiu moral i humanitari. […] L’augment de la interdependència i la globalització comporten que qualsevol resposta que donem a l’amenaça de les armes nuclears, hagi de ser col·lectiva i concertada, basada en la confiança mútua. Aquesta última es pot construir només a través d’un diàleg que estigui sincerament orientat cap al bé comú i no cap a la protecció d’interessos encoberts o particulars»244. I amb els diners que s’usa en armes i altres despeses militars, constituïm un Fons mundial245 per acabar d’una vegada amb la fam i per al desenvolupament dels països més pobres, de tal manera que els seus habitants no acudeixin a solucions violentes o enganyoses ni necessitin abandonar els seus països per buscar una vida més digna.

La pena de mort

  1. Hi ha una altra manera de fer desaparèixer l’altre, que no s’adreça a països sinó a persones. És la pena de mort. Sant Joan Pau II va declarar de manera clara i ferma que aquesta és inadequada en l’àmbit moral i ja no és necessària en l’àmbit penal246. No és possible pensar en una marxa enrere respecte a aquesta postura. Avui diem amb claredat que «la pena de mort és inadmissible»247 i l’Església es compromet amb determinació per proposar que sigui abolida a tot el món248.
  2. En el Nou Testament, al temps que es demana als particulars no prendre la justícia per compte propi (cf. Rm 12,17.19), es reconeix la necessitat que les autoritats imposin penes als que obren el mal (cf. Rm 13,4; 1Pe 2,14). En efecte, «la vida en comú, estructurada al voltant de comunitats organitzades, necessita normes de convivència la lliure violació de les quals requereix una resposta adequada»249. Això implica que l’autoritat pública legítima pugui i hagi de «comminar penes proporcionades a la gravetat dels delictes»250 i que es garanteixi al poder judicial «la independència necessària en l’àmbit de la llei»251.
  3. Des dels primers segles de l’Església, alguns es van manifestar clarament contraris a la pena capital. Per exemple, Lactanci sostenia que «no cal fer cap distinció: sempre serà crim matar un home»252. El Papa Nicolau I exhortava: «Que s’esforcin per alliberar de la pena de mort no sols cadascun dels innocents, sinó també tots els culpables»253. En ocasió del judici contra uns homicides que havien assassinat dos sacerdots, sant Agustí demanava al jutge que no llevés la vida als assassins, i ho fonamentava d’aquesta manera: «Amb això no impedim que es reprimeixi la llicència criminal d’aquests malfactors. Volem que es conservin vius i amb tots els seus membres; que sigui suficient dirigir-los, per la pressió de les lleis, de la seva boja inquietud al repòs de la salut, o bé que se’ls ocupi en alguna tasca útil, un cop apartats de les seves perverses accions. També això s’anomena condemna, però tothom entendrà que es tracta d’un benefici més aviat que d’un suplici, perquè no es deixa camp lliure a l’audàcia de la ferotgia ni s’impedeix la medicina del penediment. […] Enfada’t contra la iniquitat de manera que no t’oblidis de la humanitat. No satisfacis contra les atrocitats dels pecadors un desig de venjança, sinó més aviat procurar guarir les nafres d’aquests pecadors»254.
  4. Les pors i les rancúnies fàcilment porten a entendre les penes d’una manera vindicativa, quan no cruel, en lloc d’entendre-les com a part d’un procés de guarició i de reinserció en la societat. Avui, «tant per part d’alguns sectors de la política com per part d’alguns mitjans de comunicació, s’incita algunes vegades a la violència i a la venjança, pública i privada, no sols contra els qui són responsables d’haver comès delictes, sinó també contra qui cau la sospita, fundada o no, de no haver complert la llei. [… Hi ha la tendència a construir deliberadament enemics: figures estereotipades, que concentren en si mateixes totes les característiques que la societat percep o interpreta com a perilloses. Els mecanismes de formació d’aquestes imatges són els mateixos que, al seu moment, van permetre l’expansió de les idees racistes»255. Això ha fet particularment arriscat el costum creixent que hi ha en alguns països d’acudir a presons preventives, a reclusions sense judici i especialment a la pena de mort.
  5. Vull remarcar que «és impossible imaginar que avui els Estats no puguin disposar d’un altre mitjà que no sigui la pena capital per defensar de l’agressor injust la vida d’altres persones». Una particular gravetat tenen les anomenades execucions extrajudicials o extralegals, que «són homicidis deliberats comesos per alguns Estats o pels seus agents, que sovint es fan passar com enfrontaments amb delinqüents o es presenten com a conseqüències no desitjades de l’ús raonable, necessari i proporcional de la força per fer aplicar la llei»256.
  6. «Els arguments contraris a la pena de mort són molts i ben coneguts. L’Església n’ha oportunament destacat alguns, com la possibilitat de l’existència de l’error judicial i l’ús que en fan els règims totalitaris i dictatorials, que la utilitzen com a instrument de supressió de la dissidència política o de persecució de les minories religioses i culturals, totes víctimes que per les seves respectives legislacions són “delinqüents”. Tots els cristians i els homes de bona voluntat estan cridats, per tant, a lluitar no sols per l’abolició de la pena de mort, legal o il·legal que sigui, i en totes les seves formes, sinó també per tal de millorar les condicions carceràries, en el respecte de la dignitat humana de les persones privades de llibertat. I això jo ho relaciono amb la cadena perpètua. […] La presó és una pena de mort oculta»257.
  7. Recordem que «ni tan sols l’homicida perd la seva dignitat personal i Déu mateix es fa el seu garant»258. El ferm rebuig de la pena de mort mostra fins a quin punt és possible reconèixer la inalienable dignitat de tot ésser humà i acceptar que tingui un lloc en aquest univers. Ja que, si no l’hi nego al pitjor dels criminals, no el negaré a ningú, donaré a tothom la possibilitat de compartir amb mi aquest planeta malgrat el que pugui separar-nos.
  8. Als cristians que dubten i se senten temptats a cedir davant de qualsevol forma de violència, els convido a recordar aquell anunci del llibre d’Isaïes: «Amb les seves espases forjaran relles» (2,4). Per a nosaltres aquesta profecia pren carn en Jesucrist, que davant d’un deixeble excitat per la violència va dir amb fermesa: «Torna la teva espasa al seu lloc!, ja que tots els que empunyen espasa, per l’espasa moriran» (Mt 26,52). Era un ressò d’aquella antiga advertència: «Jo demanaré comptes de la vostra sang, de les vostres vides, a tots els animals. També als homes, a qualsevol qui en mati un altre, li demanaré comptes d’aquella vida. El qui vessi la sang d’un home, un altre home vessarà la seva sang» (Gn 9,5-6). Aquesta reacció de Jesús, que va brollar del cor, supera la distància dels segles i arriba fins avui com un constant reclam.

231. Discurs en la Ceremònia de benvinguda, Tel Aviv – Israel (25 maig 2014): Insegnamenti, II, 1 (2014), 604.

232. Discurs en el Memorial de Yad Vashem, Jerusalem (26 maig 2014): AAS 106 (2014), 228.

233. Discurs en el Memorial de la Pau, Hiròshima – Japó (24 novembre 2019): L’Osservatore Romano, 25-26 novembre 2019, p. 8.

234. Missatge per a la 53ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2020 (8 desembre 2019), 2: L’Osservatore Romano, (13 desembre 2019), p. 8.

235. Conferència dels Bisbes de Croàcia, Letter on the Fiftieth Anniversary of the End of the Second World War (1 maig 1995).

236. Homilia durant la Santa Missa, Amman – Jordània (24 maig 2014):Insegnamenti, II, 1 (2014), 593.

237. Missatge per a la 53.ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2020 (8 de sembre 2019), 1: L’Osservatore Romano, 13 desembre 2019, p. 8.

238. Discurs a l’Organització de les Nacions Unides, New York (25 setembre 2015): AAS 107 (2015), 1041-1042.

239. N. 2309.

240. Ibid.

241. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 104: AAS 107 (2015), 888.

242. Fins i tot sant Agustí, que va forjar una idea de la “guerra justa” que avui ja no sostenim, va dir que «donar mort a la guerra amb la paraula, i assolir i aconseguir la pau amb la pau i no amb la guerra, és una major glòria que donar-la als homes amb l’espasa» (Epistola 229, 2: PL 33, 1020).

243. Carta enc. Pacem in terris (11 abril 1963), 127: AAS 55 (1963), 291.

244. Missatge a la Conferència de l’ONU per a la negociació d’un instrument jurídicament vinculant sobre la prohibició de les armes nuclears (23 març 2017): AAS 109 (2017), 394396.

245. S. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 51: AAS 59 (1967), 282.

246. Carta enc. Evangelium vitae (25 març 1995), 56: AAS 87 (1995), 463-464.

247. Discurs amb motiu del 25è aniversari del Catecisme de l’Església Catòlica (11 octubre 2017): AAS 109 (2017), 1196.

248. Congregació per a la Doctrina de la Fe, Carta als Bisbes sobre la nova redacció del n. 2267 del Catecisme de l’Església Catòlica sobre la pena de mort (1 agost 2018): L’Osservatore Romano, 3 agost 2018, p. 8.

249. Discurs a una delegació de l’Asociació internacional de Dret Penal (23 octubre 2014): AAS 106 (2014), 840.

250. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església,

251. Joan Pau II, Discurs a la Asociación Nacional Italiana de Magistrados (31 març 2000), 4: AAS 92 (2000), 633.

252. Divinae Institutiones6, 20, 17: PL 6, 708.

253. Epistola 97(responsa ad consulta bulgarorum), 25: PL 119, 991.

254. Epistola ad Marcellinum 133, 1.2: PL 33, 509.

255. Discurs a una delegación de la Asociación internacional de Derecho Penal (23 octubre 2014): AAS 106 (2014), 840-841.

256. Ibid., 842.

257. Ibid.

258. Joan Pau II, Carta enc. Evangelium vitae (25 març 1995), 9: AAS 87 (1995), 411.


You may also like...