Tenim un problema?

Quan a les famílies o a les comunitats religioses no es pot parlar de tot, és signe que la confiança no és plena o que alguna cosa grinyola en les relacions. Quan en comptes d’un sincer interès pels sentiments i les vivències de l’altre, predomina normalment un estira-i-arronsa de raons i de retrets, o encara pitjor un silenci aterridor, no hi ha dubte que cal començar a posar-hi remei, abans que tot plegat degeneri ràpidament i no hi hagi res més a fer. Quan a l’Església hem d’evitar certs temes per no ferir sensibilitats i hem de callar sobre qüestions ètiques que ens semblen importants d’afrontar com a comunitat eclesial, vol dir que tenim un problema seriós, no tan sols a la societat sinó dins de l’Església mateix.
Fa poques setmanes 300 clergues catalans signàvem una carta oberta adreçada als bisbes, preveres i diaques d’Espanya, amb to humil i autocrític, expressant viva preocupació pel deteriorament de la comunicació entre els qui s’identifiquen amb el relat nacional espanyol (amb Catalunya dintre, sense cap mena de concessió) i els qui continuen apostant decididament pel procés d’emancipació sobiranista català. Demanàvem diàleg, respecte i justícia per a tots, anant a les arrels de la problemàtica i superant emotivitats viscerals. Ho sentíem i ho sentim un deure de consciència, com a cristians i com a ciutadans. Davant d’aquest prec i d’aquesta mà oberta, un silenci pràcticament total. I això no és bo ni és sa, ja que més aviat indica que les relacions també entre cristians, que haurien de ser fraternals i amicals, han esdevingut tristament mundanes, en el pitjor sentit de la paraula.
Fa uns mesos, quan estava per llençar la tovallola i deixar per impossible la tasca d’afavorir una entesa millor entre tots, vaig fer coneixença amb l’esposa d’un dels polítics sobiranistes empresonats. Em va colpir molt quan em va dir: «Com a cristians hem de fer més. No ens podem resignar a fer camins cada cop més divergents. Sense acusar-nos, hem d’escoltar-nos i, si cal, perdonar-nos». Em vaig convertir i continuo creient que aquesta és més que mai la nostra missió.

Cinto Busquet


You may also like...