Descarrega l’àudio

Carta encíclica

DILEXIT NOS

del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist

II

GESTOS I PARAULES D’AMOR

32. El Cor de Crist, que simbolitza el seu centre personal d’on brolla el seu amor per nosaltres, és el nucli viu del primer anunci. Hi ha l’origen de la nostra fe, la font que manté vives les creences cristianes.

GESTOS QUE REFLECTEIXEN EL COR

33. La manera com Crist ens estima és una cosa que no ens ha volgut explicar gaire. Ho va mostrar en els seus gestos. Veient-lo actuar podem descobrir com ens tracta a cadascun de nosaltres, encara que ens costa percebre-ho. Mirem, doncs,

on la nostra fe el pot reconèixer: en l’Evangeli.

34. L’Evangeli diu que Jesús «va venir entre els seus» (Jn 1,11). Som seus, perquè no ens tracta com quelcom estrany. Ens considera propis, que guarda amb cura, amb afecte. Ens tracta com els seus. No en el sentit que som els seus esclaus, Ell mateix ho nega: «Ja no us dic servents» (Jn 15,15). El que proposa és la pertinença mútua dels amics. Va venir, va superar totes les distàncies, es va acostar a nosaltres amb les coses més senzilles i quotidianes de l’existència. De fet, té un altre nom, que és “Emmanuel” i significa “Déu amb nosaltres”, Déu proper a la nostra vida, que viu entre nosaltres. El Fill de Déu es va encarnar i «es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau» (Fl 2,7).

35. Això és evident quan el veiem actuar. Sempre està mirant, a prop, constantment obert a la trobada. El contemplem quan s’atura a conversar amb la samaritana al pou on va anar a buscar aigua (cf. Jn 4,5-7). El veiem, ben entrada la nit, trobant-se amb Nicodem, que tenia por de ser vist amb Jesús (cf. Jn 3,1-2). L’admirem quan sense vergonya deixa que una prostituta li renti els peus (cf. Lc 7,36-50); quan diu, mirant fit a fit la dona adúltera: «No et condemno» (cf. Jn 8,11); o quan s’enfronta a la indiferència dels seus deixebles i diu amb afecte al cec del camí: «Què vols que et faci?» (Mc 10,51). Crist mostra que Déu és proximitat, compassió i tendresa.

36. Si curava algú, preferia acostar-se: «Va estendre la mà i el va tocar» (Mt 8,3); «li va tocar la mà» (Mt 8,15); «els va tocar els ulls» (Mt 9,29). I fins i tot s’aturava a guarir els malalts amb la seva pròpia saliva (cf. Mc 7,33), com una mare, perquè no el sentissin un estrany a la seva vida. Perquè «el Senyor coneix aquella bella ciència de les carícies. La tendresa de Déu: no ens estima amb paraules, s’acosta i estant a prop nostre ens dona el seu amor amb tota la tendresa possible»²⁷.

37. Com que ens costa confiar, perquè hem estat ferits per tantes falsedats, agressions i decepcions, ens xiuxiueja a l’orella: «Coratge, fill» (Mt 9,2), «coratge, filla» (Mt 9,22). Es tracta de vèncer la por i adonar-nos que amb Ell no tenim res a perdre. A Pere, que no es va confiar, «Jesús va estendre la mà, el va agafar i li va dir: […] “Per què has dubtat?”» (Mt 14,31). No tinguis por. Deixa que s’acosti a tu, fes-lo seure al teu costat. Podem dubtar de moltes persones, però no d’ell. I no t’aturis a causa dels teus pecats. Recorda que molts pecadors «seien a taula amb Jesús» (Mt 9,10) i cap d’ells no es va escandalitzar. Els elitistes religiosos es van queixar i el van tractar com «un golafre i un borratxo, amic dels recaptadors d’impostos i dels pecadors» (Mt 11,19). Quan els fariseus van criticar la seva proximitat amb persones considerades de baix nivell o pecadors, Jesús els va dir: «Vull misericòrdia i no sacrificis» (Mt 9,13).

38. Aquell mateix Jesús avui t’espera per donar-te l’oportunitat d’il·luminar la teva existència, de fer-te aixecar, d’omplir-te de la seva força. Abans de morir, de fet, va dir als seus deixebles: «No us deixaré orfes: vindré a vosaltres. Una mica més i el món ja no em veurà; en canvi vosaltres em veureu» (Jn 14,18-19). Sempre troba una manera de manifestar-se en la teva vida, perquè puguis trobar-te amb Ell.

LA MIRADA

39. Diu l’Evangeli que va venir a Ell un home ric, ple d’ideals però sense força per canviar la seva vida. Aleshores «Jesús va fixar la seva mirada en ell» (Mc 10,21). T’imagines aquell moment, aquella trobada entre els ulls d’aquest home i la mirada de Jesús? Si et crida, si et convida a una missió, primer et mira, escruta les profunditats del teu ésser, percep i coneix tot el que hi ha en tu, posa la seva mirada sobre tu: «Quan caminava pel Mar de Galilea, va veure dos germans […]. Anant més enllà, va veure dos germans més» (Mt 4,18.21).

40. Molts textos evangèlics ens mostren Jesús prestant tota la seva atenció a les persones, a les seves preocupacions, al seu sofriment. Per exemple: «En veure les multituds, en va sentir compassió, perquè estaven cansades i esgotades» (Mt 9,36). Quan ens sembla que tothom ens ignora, que a ningú no li interessa el que ens passa, que no som importants per a ningú, Ell ens està atent. Això és el que va assenyalar a Natanael, que estava sol i absort: «Abans que Felip et cridés, et vaig veure quan eres sota la figuera» (Jn 1,48).

41. Precisament perquè està atent amb nosaltres, és capaç de reconèixer cada bona intenció que tens, cada petita bona acció que fas. L’Evangeli diu que «va veure una vídua pobra que hi tirava dues monedes [al tresor del temple]» (Lc 21,2) i de seguida ho va indicar als seus apòstols. Jesús presta atenció de manera que es meravella per  les coses bones que reconeix en nosaltres. Quan el centurió li va pregar amb total confiança, «en escoltar-lo, Jesús va quedar meravellat» (Mt 8,10). Com n’és de maco saber que, tot i que els altres puguin ignorar les nostres bones intencions o les coses positives que puguem fer, a Jesús no se li escapen, , sinó que les admira.

42. Ell, com a home, ho havia après de Maria, la seva mare. Ella, que tot ho contemplava amb cura i “ho guardava […] en el seu cor” (cf. Lc 2,19.51), li va ensenyar des de petit, juntament amb sant Josep, a parar atenció.

LES PARAULES

43. Encara que a les Escriptures tenim la seva Paraula sempre viva i actual, de vegades Jesús ens parla internament i ens crida per portar-nos al lloc millor. I el millor lloc és el seu Cor. Ens crida a entrar on puguem recuperar forces i pau: «Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar» (Mt 11,28). Per això demanava als seus deixebles: «Persevereu en mi» (Jn 15,4).

44. Les paraules que va dir Jesús mostraven que la seva santedat no eliminava els sentiments. En algunes ocasions van mostrar un amor apassionat, que pateix per nosaltres, s’emociona, es queixa i arriba fins i tot a les llàgrimes. És evident que les preocupacions i angoixes comunes de la gent, com ara el cansament o la fam, no el deixaven indiferent: «Sento compassió per la multitud; […] no tenen res per menjar. […] Defalliran pel camí; i alguns d’ells han vingut de lluny» (Mc 8,2-3).

45. L’Evangeli no amaga els sentiments de Jesús envers Jerusalem, la ciutat estimada: «Quan s’acostava i veié la ciutat, plorà per ella» (Lc 19,41) i expressava el seu desig més gran: «Tant de bo que en el dia d’avui també tu haguessis reconegut allò que et porta a la pau!» (Lc 19,42). Els evangelistes, tot i que de vegades el presenten com a poderós o gloriós, no deixen de mostrar els seus sentiments davant la mort i el dolor dels seus amics. Abans d’explicar que davant la tomba de Llàtzer «Jesús començà a plorar» (Jn 11,35), l’Evangeli s’atura per dir que «Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer» (Jn 11,5) i que, veient Maria plorar i els qui eren amb ella, “es va commoure interiorment i es contorbà” (cf. Jn 11,33). La narració no deixa cap dubte que va ser un plor sincer, sorgit d’una pertorbació interna. Finalment, no es va intentar amagar l’angoixa de Jesús davant la seva pròpia mort violenta a mans d’aquells que tant estimava: «Va començar a sentir esglai i angoixa» (Mc 14,33), fins al punt de dir: «Sento a l’ànima una tristor de mort» (Mc 14,34). Aquesta pertorbació interior s’expressa amb tota la seva força en el crit del Crucificat: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?» (Mc 15,34).

46. Tot això, vist superficialment, pot semblar un mer romanticisme religiós. Tanmateix, és el més seriós i el més decisiu. Troba la seva màxima expressió en Crist clavat a una creu. És la paraula d’amor més eloqüent. No és una closca buida, no és un pur sentiment, no és una evasió espiritual. És amor. Per això sant Pau, buscant les paraules adients per explicar la seva relació amb Crist, va dir: «Em va estimar i es va lliurar per mi» (Ga 2,20). Aquesta era la seva convicció més gran: saber que era estimat. El lliurament de Crist a la creu el va corprendre, però això només tenia sentit perquè hi havia alguna cosa encara més gran que aquell lliurament total: «Em va estimar». Quan molta gent buscava la salvació, el benestar o la seguretat en diverses propostes religioses, Pau, tocat per l’Esperit, va poder mirar més enllà i meravellar-se d’allò més gran i fonamental: «Em va estimar».

47. Després d’haver contemplat Crist, mirant el que els seus gestos i les seves paraules ens permeten veure del seu Cor, recordem ara com l’Església reflexiona sobre el sant misteri del Cor del Senyor.

(27)Homilia de la missa matinal a la Domus Sanctae Marthae, 7 juny 2013: L’Osservatore Romano, 8 juny 2013, p. 8.

Descarrega l’àudio

Carta encíclica

DILEXIT NOS

del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist

EL COR QUE UNEIX ELS FRAGMENTS

17. Al mateix temps, el cor fa possible qualsevol vincle autèntic, perquè una relació que no es construeix amb el cor és incapaç de superar la fragmentació de l’individualisme: només quedarien dempeus dues mònades que s’acosten, però que no s’uneixen realment. L’anti-cor és una societat cada cop més dominada pel narcisisme i l’autoreferencialitat. Al final arribem a la “pèrdua del desig”, perquè l’altre desapareix de l’horitzó i ens tanquem en el nostre propi ego, sense capacitat de relacions sanes¹⁴. Com a resultat, ens tornem incapaços d’acollir Déu, com diria Heidegger, per rebre el diví hem de construir una «casa d’hostes¹⁵.

18. Veiem així com en el cor de cada persona es produeix aquesta paradoxal connexió entre l’autoestima i l’obertura als altres, entre la trobada molt personal amb un mateix i el regal d’un mateix als altres. Et converteixes en tu mateix només quan adquireixes la capacitat de reconèixer l’altre i et trobes amb l’altre que és capaç de reconèixer i acceptar la teva pròpia identitat.

19. El cor també és capaç d’unificar i harmonitzar la pròpia història personal, que sembla fragmentada en mil peces, però on tot pot tenir sentit. Això és el que expressa l’Evangeli en la mirada de Maria, que mirava amb el cor. Va saber dialogar amb les experiències que tenia meditant-les en el seu cor, donant-les temps: representant-les i guardant-les dins per recordar. En l’Evangeli, la millor expressió del que pensa un cor són els dos passatges de sant Lluc que ens diuen que Maria «guardava (syneterei) totes aquestes coses, meditant-les (symballousa) en el seu cor» (Lc 2,19; cf. 2,51). El verb symballein (del qual “símbol”) significa reflexionar, reunir dues coses en la ment i examinar-se, reflexionar, dialogar amb un mateix. A Lluc 2,51 dieterei significa “conservava amb cura”, i el que conservava no sols era “l’escena” que va veure, sinó també allò que encara no entenia i, tanmateix, va romandre present i viva esperant reunir-ho tot en el seu cor.

20. En l’era de la intel·ligència artificial, no podem oblidar que la poesia i l’amor són necessaris per salvar la humanitat. El que mai cap algorisme no podrà acomodar serà, per exemple, aquell moment de la infantesa que es recorda amb tendresa i que, malgrat el pas dels anys, continua passant a tots els racons del planeta. Penso en l’ús d’una forquilla per segellar les vores d’aquells panzerotti casolans fets per les nostres mares o àvies. És aquell moment d’aprenentatge culinari, a mig camí entre el joc i l’edat adulta, en què un es responsabilitza de la feina per ajudar els altres. Com aquest de la forquilla, podria esmentar milers de petits detalls que conformen les biografies de cadascú: fer florir somriures amb una broma, fer un dibuix a la llum d’una finestra, jugar el primer partit de futbol amb una pilota de drap, guardar cucs en una capsa de sabates, assecar una flor entre les pàgines d’un llibre, cuidar un ocell que ha caigut del niu, demanar un desig fullejant una margarida. Tots aquests petits detalls, l’ordinari-extraordinari, mai no podran encaixar als algorismes. Perquè la forquilla, els acudits, la finestra, la pilota, la capsa de sabates, el llibre, l’ocell, la flor… es basen en la tendresa que es conserva en els records del cor.

21. El nucli de cada ésser humà, el seu centre més íntim, no és el nucli de l’ànima sinó de tota la persona en la seva identitat única, que és d’ànima i cos. Tot està unificat en el cor, que pot ser la seu de l’amor amb tots els seus components espirituals, psíquics i fins i tot físics. En definitiva, si hi regna l’amor, la persona arriba a la seva pròpia identitat d’una manera plena i lluminosa, perquè cada ésser humà ha estat creat abans que res per amor, està fet en les seves fibres més profundes per estimar i ser estimat.

22. Per això, veient com se succeeixen noves guerres, amb la complicitat, la tolerància o la indiferència d’altres països, o amb meres lluites de poder al voltant d’interessos partidistes, es podria pensar que la societat mundial està perdent el cor. Només cal mirar i escoltar les dones grans, de les diferents parts en conflicte, que són presoneres d’aquests conflictes devastadors. És esborronador veure-les plorar pels seus nets assassinats, o escoltar que desitgen la mort per haver perdut la casa on sempre han viscut. Elles, que tantes vegades han estat models de força i resistència durant unes vides difícils i sacrificades, ara que arriben a l’última etapa de la seva existència no reben una pau merescuda, sinó angoixa, por i indignació. Culpar als altres no resol aquest drama vergonyós. Veure les àvies plorar sense que això resulti intolerable és signe d’un món sense cor.

23. Quan algú reflexiona, busca, medita sobre el seu propi ésser i sobre la pròpia identitat, o analitza les preguntes més elevades; quan pensa en el sentit de la seva vida, tot i que busqui Déu, tot i que senti el plaer d’haver albirat alguna cosa de la veritat, aixó ha de trobar la seva culminació en l’amor. Estimant, una persona sent que sap per què i amb quina finalitat viu. Així, tot flueix en un estat de connexió i harmonia. Per tant, davant el misteri personal, potser la pregunta més decisiva que tothom es pot fer és aquesta: tinc cor?

EL FOC

24, Això té conseqüències per a l’espiritualitat. Per exemple, la teologia dels Exercicis Espirituals de sant Ignasi de Loiola té com a principi l’affectus. La dimensió discursiva es construeix sobre una voluntat fonamental (amb tota la força del cor), que dona energia i recursos a la tasca de reorganitzar la vida. Les regles i composicions de lloc que Ignasi implementa funcionen sobre la base d’un “fonament” diferent d’ells, el desconegut del cor. Michel de Certeau destaca com les “mocions” de les quals parla sant Ignasi són erupcions d’una voluntat de Déu i d’una voluntat del cor que es manté diferent de l’ordre manifest. Alguna cosa inesperada comença a parlar en el cor de la persona, quelcom que sorgeix de l’incognoscible, treu la superfície del que es coneix i s’hi oposa. És l’origen d’un nou “ordenament de la vida” a partir del cor. No són discursos racionals que s’hagin de posar en pràctica traduint-los a la vida, com si l’afectivitat i la pràctica fossin simplement conseqüències –dependents– d’un coneixement assegurat¹⁶.

25. Allà on el filòsof s’atura amb els seus pensaments, el cor creient estima, adora, demana perdó i s’ofereix a servir en el lloc que el Senyor li dona a escollir per seguir-lo. Aleshores entén que ell és el “tu” de Déu i que pot ser un “jo” perquè Déu és un “tu” per a ell. El fet és que només el Senyor ofereix tractar-nos com un “tu” sempre i per sempre. Acceptar la seva amistat és una qüestió de cor i ens constitueix com a persones en el sentit ple del terme.

26. Sant Bonaventura deia que en una inspecció més propera cal qüestionar «no la llum, sinó el foc»¹⁷. I ensenyava que «la fe està en l’intel·lecte, per provocar afecte. Per exemple: saber que Crist va morir per nosaltres no és coneixement, sinó que necessàriament esdevé afecte, amor»¹⁸. En aquesta perspectiva, sant John Henry Newman va triar com a lema la frase «Cor ad cor loquitur», perquè, més enllà de qualsevol dialèctica, el Senyor ens salva parlant al nostre cor des del seu Sagrat Cor. Aquesta mateixa lògica va fer que per a ell, gran pensador, el lloc de la trobada més profunda amb ell mateix i amb el Senyor no fos la lectura ni la reflexió, sinó el diàleg orant, de cor a cor, amb Crist viu i present. Per això Newman va trobar en l’Eucaristia el Cor viu de Jesús, capaç d’alliberar, de donar sentit a cada moment i d’inculcar la veritable pau en l’home: «Oh santíssim i amable Cor de Jesús, estàs amagat en la santa Eucaristia, i aquí sempre batega per nosaltres. […] T’adoro amb tot el meu amor i amb tota la meva veneració, amb el meu afecte fervent i amb la meva voluntat més submisa i decidida. Oh Déu meu, quan vinguis a mi en la sagrada comunió i facis la teva llar en mi, fes que el meu cor bategui a l’uníson amb el teu. Purifica’l de tot el que és orgull i sentit, que és duresa i crueltat, de tota perversitat, de tot desordre, de tota tebior. Omple’l tant de tu que ni els esdeveniments quotidians ni les circumstàncies de la vida el puguin molestar, i en el teu temor i en el teu amor pugui trobar la pau»¹⁹.

27. Davant del Cor de Jesús viu i present, la nostra ment, il·luminada per l’Esperit, entén les paraules de Jesús. Així es posa en marxa la nostra voluntat per practicar-les. Però això podria continuar essent una forma de moralisme autosostenible. Sentir i tastar el Senyor i honrar-lo és cosa del cor. Només el cor és capaç de posar les altres facultats i passions i tota la nostra persona en una actitud de reverència i obediència amorosa al Senyor.

EL MÓN POT CANVIAR COMENÇANT PEL COR

28. Només partint del cor les nostres comunitats podran unir les diferents intel·ligències i voluntats i pacificar-les perquè l’Esperit ens guiï com a xarxa de germans, perquè la pacificació és també tasca del cor. El Cor de Crist és èxtasi, és una sortida, és un regal, és una trobada. En Ell ens tornem capaços de relacionar-nos d’una manera sana i feliç i de construir el Regne d’amor i de justícia en aquest món. El nostre cor unit al de Crist és capaç d’aquest miracle social.

29. Prendre’s seriosament el cor té conseqüències socials. Com ensenya el Concili Vaticà II, «cadascun de nosaltres ha de treballar per canviar el cor, obrint els ulls al món sencer i a totes aquelles coses que els homes poden fer junts per conduir la humanitat cap a un destí millor»²⁰. Perquè «els desequilibris que pateix el món contemporani estan relacionats amb aquest desequilibri més profund que està arrelat al cor de hum໲¹. Davant les tragèdies del món, el Concili ens convida a tornar al cor, explicant que l’ésser humà «en la seva interioritat, transcendeix l’univers de les coses: torna a aquelles profunditats, quan torna a si mateix, allà on l’espera aquell Déu que busca els cors (cf. 1Sa 16,7; Jr 17,10), allà on sota la mirada de Déu decideix el seu destí»²².

30. Això no vol dir confiar massa en nosaltres mateixos. Anem amb compte: adonem-nos que el nostre cor no és autosuficient, és fràgil i està ferit. Té dignitat ontològica, però al mateix temps ha de buscar una vida més digna²³. També diu el Concili Vaticà II que «el ferment evangèlic ha despertat i desperta en el cor de l’home aquesta irrefrenable necessitat de dignitat»²⁴, però per viure segons aquesta dignitat no n’hi ha prou de conèixer l’Evangeli ni de fer mecànicament el que ens mana. Necessitem l’ajuda de l’amor diví. Anem al Cor de Crist, el centre del seu ésser, que és un forn ardent d’amor diví i humà i és la plenitud més gran que pot aconseguir un ésser humà. És allà, en aquest Cor, on finalment ens reconeixem i aprenem a estimar.

31. Finalment, aquest Sagrat Cor és el principi unificador de la realitat, perquè «Crist és el cor del món; la seva Pasqua de mort i resurrecció és el centre de la història, que gràcies a ell és la història de la salvació»²⁵. Totes les criatures «avancen, juntament amb nosaltres i a través nostre, cap a l’objectiu comú, que és Déu, en una plenitud transcendent on el Crist ressuscitat ho abraça i ho il·lumina tot»²⁶. Davant del Cor de Crist, demano al Senyor que torni a tenir compassió per aquesta terra ferida, que Ell va voler habitar com un de nosaltres. Que aboqui els tresors de la seva llum i el seu amor, perquè el nostre món, que sobreviu entre guerres, desequilibris socioeconòmics, consumisme i ús antihumà de la tecnologia, recuperi el més important i necessari: el Cor.

(14) Cf. Id., Eros in agonia, Milà 2019.
(15] Cf. Martin Heidegger, La poesia di Hölderlin, Milà 1988, 144.
(16) Cf. Michel de Certeau, Lo spazio del desiderio. Gli “Exercizi spirituali” di Loyola, a Il parlare angelico: figure per una poètica della lingua. Secoli XVI e XVII.
(17) Itinerarium mentis in Deum, VII, 6: Sant Bonaventura, Itinerario della mente in Dio, Riconduzione delle Arti allà Teologia, Roma 1995, 93.
(18) Id., Proemium in I Sent., q. 3: Opera Omnia, Quaracchi 1882, vol. 1, 13.
(19) S. John Henry Newman, Meditazioni e Preghiere, Milà 2002, 106.
(20) Constitució pastoral Gaudium et spes, 82.
(21) Ibid., 10.
(22) Ibid., 14.
(23) Cf. Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, Declaració Dignitas infinita (2 abril 2024), 8. Cf. L’Osservatore Romano, 8 abril 2024.
(24) Constitució pastoral Gaudium et spes, 26.
(25) Sant Joan Pau II, Angelus, 28 juny 1998: L’Osservatore Romano, 30 juny-1 juliol 1998, p. 7.
(26) Carta encíclica Laudato si’ (24 maig 2015), 83: AAS (2015), 880.

Descarrega l’àudio

Carta encíclica

DILEXIT NOS

del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist

1. «ENS VA ESTIMAR», diu sant Pau referint-se a Crist (Rm 8,37), per fer-nos descobrir que d’aquest amor res no «ens en pot separar mai» (Rm 8,39). Pau ho afirma amb certesa perquè el mateix Crist havia assegurat als seus deixebles: «Us he estimat» (Jn 15,9.12). També ens va dir: «Us he dit amics» (Jn 15,15). El seu cor obert ens precedeix i ens espera incondicionalment, sense exigir cap requisit previ per poder estimar-nos i oferir-nos la seva amistat: Ell ens va estimar primer (cf. 1Jn 4,10). Gràcies a Jesús «hem conegut i cregut en l’amor que Déu ens té» (1Jn 4,16).

I
LA IMPORTÀNCIA DEL COR

2. El símbol del cor s’utilitza sovint per expressar l’amor de Jesús. Alguns es pregunten si encara té un significat vàlid. Però quan estem temptats de navegar per la superfície, de viure fugint sense saber finalment per què, de convertir-nos en consumidors insaciables i esclaus dels engranatges d’un mercat al qual no importa el sentit de la nostra existència, hem de recuperar la importància del cor.¹

QUÈ VOLEM DIR QUAN DIEM «COR»?.

3. En grec clàssic profà el terme kardía indica allò que és més intern en els éssers humans, els animals i les plantes. En Homer indica no sols el centre corporal, sinó també l’ànima i el nucli espiritual de l’ésser humà. A la Il·líada, el pensament i el sentiment pertanyen al cor i estan molt a prop l’un de l’altre². El cor t’apareix com el centre del desig i el lloc on prenen forma les decisions importants de la persona³. En Plató, el cor assumeix una funció d’alguna manera “sintetitzadora” del que és racional i de les tendències de cadascú, ja que tant el mandat de les facultats superiors com les passions es transmeten per les venes que conflueixen en el cor⁴. Així, des de l’antiguitat ens hem adonat de la importància de considerar l’ésser humà no com una suma de capacitats diferents, sinó com un món ànima-cos amb un centre unificador, que dona a tot allò que viu la seva persona el rerefons d’un sentit i d’una orientació.

4. La Bíblia diu que «la paraula de Déu és viva i eficaç […] i discerneix els sentiments i els pensaments del cor» (He 4,12). D’aquesta manera ens parla d’un nucli, el cor, que s’amaga darrere de cada aparença, fins i tot darrere dels pensaments superficials que ens confonen. Els deixebles d’Emaús, durant el seu misteriós viatge amb Crist ressuscitat, van viure un moment d’angoixa, confusió, desesperació i decepció. Però, més enllà de tot això i malgrat tot, alguna cosa va passar en el fons: «No ens cremava el cor dins nostre mentre conversava amb nosaltres pel camí?» (Lc 24,32).

5. Al mateix temps, el cor és el lloc de la sinceritat, on no es pot enganyar ni dissimular. Normalment indica les teves veritables intencions, el que realment penses, creus i vols, els “secrets” que no dius a ningú, en definitiva la teva veritat nua. Es tracta d’allò que no és ni aparença ni mentida sinó autèntic, real, totalment personal. Per això, Dalila va preguntar a Samsó, que no li va explicar el secret de la seva força: «Com pots dir-me: ‘t’estimo’, mentre el teu cor no està amb mi?» (Jt 16.15). Només quan li va revelar el seu secret amagat, ella «va veure que li havia obert tot el seu cor» (Jt 16,18).

6. Aquesta veritat de cada persona s’amaga sovint sota una gran quantitat de “fullatge” que la cobreix, i això dificulta arribar a la certesa de conèixer-se un mateix i més encara de conèixer una altra persona: «No hi ha res més traïdor que el cor i amb prou feines es guareix! Qui el pot conèixer?» (Jr 17,9). Així entenem per què el llibre dels Proverbis ens demana: «Més que qualsevol cosa digne de cura, guarda el teu cor, perquè d’ell brolla la vida. Allunya de tu la teva boca mentidera» (4,23-24). La mera aparença, la dissimulació i l’engany danyen i perverteixen el cor. Més enllà dels molts intents de mostrar o expressar quelcom que no som, tot es juga al cor: allà no importa el que es mostri per fora o el que s’amagui, allà som nosaltres mateixos. I aquesta és la base de qualsevol pla sòlid per a la nostra vida, ja que res que valgui la pena no es pot construir sense el cor. Les aparences i les mentides només ofereixen buit.

7. Com a metàfora, permeteu-me que us recordi una cosa que ja he explicat en una altra ocasió: «Per carnestoltes, quan érem nens, la nostra àvia ens feia pastissets, i era una massa molt fina la que feia ella. Llavors la tirava a la paella i aquella massa es va inflar i es va inflar… I quan vam començar a menjar-la, estava buida. Aquests pastissets s’anomenaven “mentides” en dialecte. I va ser l’àvia qui ens en va explicar el motiu: “Aquests pastissets són com mentides, semblen grans, però no tenen res a dins, no hi ha res de veritat, no hi ha res de substància”»⁵.

8. En lloc de buscar satisfaccions superficials i jugar un paper davant dels altres, la cosa millor és deixar que sorgeixin preguntes que importen: qui soc realment, què busco, quin sentit vull a la meva vida, les meves eleccions o les meves accions, per què i amb quina finalitat soc en aquest món, com avaluaré la meva existència quan arribi al final, quin sentit m’agradaria que tingués tot el que experimento, qui vull ser abans que els altres, qui soc davant de Déu. Aquestes preguntes em porten al meu cor.

RETORNAR AL COR

9. En aquest món líquid cal tornar a parlar del cor; objectiu on cada persona, de cada categoria i condició, faci la seva síntesi; allà on les persones concretes tenen l’origen i l’arrel de totes les seves altres fortaleses, creences, passions, opcions. Però ens movem en una societat de consumidors en sèrie que viuen dia a dia i dominats pels ritmes i sorolls de la tecnologia, sense molta paciència pels processos que la interioritat requereix. En la societat actual, l’ésser humà «s’arrisca a perdre el centre, el centre de si mateix⁶» . «L’home contemporani, de fet, sovint es troba confús, dividit, gairebé desproveït d’un principi intern que crea unitat i harmonia en el seu ésser i en les seves accions. Malauradament, models de comportament molt estesos exasperen la dimensió racional-tecnològica o, per contra, la instintiva⁷». Falta el cor.

10. Ara, el problema de la societat líquida és actual, però la devaluació del centre íntim de l’home –el cor– ve de més lluny: ja la trobem en el racionalisme grec i precristià, en l’idealisme postcristià i en el materialisme en les seves diferents formes. El cor ha tingut poc espai en l’antropologia i és una noció aliena al gran pensament filosòfic. Es van preferir altres conceptes com els de raó, voluntat o llibertat. El seu significat és imprecís i no se li ha donat un lloc concret en la vida humana. Potser perquè no va ser fàcil situar-lo entre les idees “clares i distintes” o per la dificultat que suposa conèixer-se a un mateix: semblaria que la realitat més íntima és també la més llunyana per al nostre coneixement. Segurament perquè el trobament amb l’altre no es consolida com una manera de trobar-se un mateix, ja que pensar torna a portar a un individualisme insalubre. Molts s’han sentit segurs en l’àmbit més controlable de la intel·ligència i la voluntat de construir els seus sistemes de pensament. I no trobant un lloc per al cor, diferent de les facultats i passions humanes considerades separades les unes de les altres, ni tan sols s’ha desenvolupat àmpliament la idea d’un centre personal en el qual l’única realitat que ho pot unificar tot és, en definitiva, l’amor.

11. Si es devalua el cor, també es devalua el que vol dir parlar des del cor, actuar amb el cor, madurar i tenir cura del cor. Quan no s’aprecien les especificitats del cor, perdem les respostes que la intel·ligència sola no pot donar, perdem el trobament amb els altres, perdem la poesia. I perdem la història i les nostres històries, perquè la veritable aventura personal és la que es construeix partint del cor. Al final de la vida, només això comptarà.

12. Cal afirmar que tenim cor, que el nostre cor conviu amb altres cors que l’ajuden a ser un “tu”. Com que no podem desenvolupar aquest tema àmpliament, utilitzarem el personatge d’una novel·la, Stavròghin de Dostoievski⁸ . Romano Guardini el mostra com la mateixa encarnació del mal, perquè la seva característica principal és que no té cor: «Stavròghin no té cor; per tant el seu esperit és fred i buit i el seu cos s’embriaga de la mandra i la sensualitat “bestial”. Per tant, no pot conèixer ningú íntimament i ningú no el coneix realment. Perquè només el cor crea intimitat, veritable proximitat entre dos éssers. Només el cor sap acollir i donar una pàtria. La intimitat és l’acte, l’esfera del cor. Però Stavròghin és llunyà. […] Infinitament allunyat fins i tot d’ell mateix, ja que l’home només pot ser interior a si mateix amb el cor, no amb l’esperit. Ser interior a un mateix amb l’esperit no està en poder de l’home. Ara, si el cor no viu, l’home continua essent un estrany per a si mateix»⁹.

13. Cal que totes les accions es posin sota el “domini polític” del cor, que l’agressivitat i els desitjos obsessius trobin pau en el bé més gran que els ofereix el cor i en la força que té contra els mals; que fins i tot la intel·ligència i la voluntat es posin al seu servei, sentint i tastant les veritats en lloc de voler dominar-les com solen fer algunes ciències; que la voluntat desitgi el bé més gran que el cor coneix, i que fins i tot la imaginació i els sentiments es deixin moderar pel batec del cor.

14. Es podria dir que, en definitiva, soc el meu cor, perquè és el que em distingeix, em configura en la meva identitat espiritual i em posa en comunió amb els altres. L’algorisme que treballa en el món digital demostra que els nostres pensaments i les decisions de la nostra voluntat són molt més “estàndards” del que podríem pensar. Són fàcilment predictibles i manipulables. No així el cor.

15. Aquesta és una paraula important per a la filosofia i la teologia, que aspiren a arribar a una síntesi global. De fet, la paraula “cor” no es pot explicar exhaustivament per la biologia, la psicologia, l’antropologia o cap ciència. És una d’aquelles paraules originals «que indiquen la realitat que pertany a tot l’home com a persona corporal i espiritual»¹⁰ . Així, el biòleg no és més realista quan parla del cor, perquè només n’hi veu una part, i el conjunt no és menys real, sinó encara més. Ni tan sols un llenguatge abstracte podria tenir el mateix significat concret i global. Si el “cor” ens porta al centre íntim de la nostra persona, també ens permet reconèixer-nos en la nostra totalitat i no únicament en algun aspecte aïllat.

16. D’altra banda, aquesta força singular del cor ens ajuda a entendre per què es diu que quan copses una realitat amb el cor la pots conèixer millor i més plenament. Això ens porta inevitablement a l’amor del qual aquest cor és capaç, perquè «l’amor és el factor més íntim de la realitat»¹¹ . Per a Heidegger, segons la interpretació donada per un pensador contemporani, la filosofia no comença amb un concepte pur o amb una certesa, sinó amb un xoc emocional: «El pensament s’ha d’haver sacsejat emocionalment abans de treballar els conceptes o mentre els treballa. Sense una emoció profunda no pot començar el pensament. La primera imatge mental seria la pell de gallina. El primer que ens fa pensar i qüestionar-nos és l’emoció profunda. La filosofia sempre es produeix en un estat d’ànim fonamental (Stimmung)»¹² . I aquí apareix el cor, que «alberga estats d’ànim, funciona com a “guardià de l’estat d’ànim”. El “cor” escolta de manera no metafòrica “la veu silenciosa” de l’ésser, deixant-se temperar i determinar per ella»¹³.

(1) Bona part de les reflexions d’aquest primer capítol s’han inspirat en els escrits inèdits del pare Diego Fares, S.I., que el Senyor el tingui en la seva santa glòria.
(2) Cf. Homer, Il·líada, 21, 441.
(3) Cf. ibid., 10, 244.
(4) Cf. Timeu 65 c-d; 70.
(5) Homilia de la missa matinal a la Domus Sanctae Marthae, 14 octubre 2016: L’Osservatore Romano, 15 octubre 2016, p. 8.
(6) Sant Joan Pau II, Angelus, 2 juliol 2000: L’Osservatore Romano, 3-4 juliol 2000, p. 4.
(7) Id., Catequesi, 8 juny 1994: L’Osservatore Romano, 9 de juny de 1994, p. 5.
(8) Els dimonis (1873).
(9) Romano Guardini, El món religiós de Dostojevskij, Brescia 1980, 236.
(10) Karl Rahner, Alcune tesi per una teologia della devozione al cuore di Gesù, a Theologia del Cuore di Cristo, Roma 1995, 60.
(11) Ibid., 61.
(12) Byung-Chul Han, Heideggers Herz. Zum Begriff der Stimmung bei Martin Heidegger, München 1996, 39.
(13) Ibid., 60; cf. 176.