Descarrega l’àudio

Carta encíclica

DILEXIT NOS

del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist

V

AMOR PER AMOR

FER ENAMORAR EL MÓN

205. La proposta cristiana és atractiva quan es pot viure i expressar íntegrament: no com un simple refugi de sentiments religiosos o ritus sumptuosos. Quin tipus d’adoració seria per a Crist si estiguéssim satisfets amb una relació individual sense interès a ajudar els altres a patir menys i viure millor? Podria agradar potser al Cor que tant estimava que romanguéssim en una experiència religiosa íntima, sense conseqüències fraternals i socials? Siguem sincers i llegim la Paraula de Déu en la seva totalitat. Però per aquest mateix motiu diguem que ni tan sols es tracta d’una promoció social desproveïda de sentit religiós, que al final seria voler per als nostres germans i germanes menys del que Déu els vol donar. Per això hem de concloure aquest capítol recordant la dimensió missionera del nostre amor al Cor de Crist.

206. Sant Joan Pau II, a més de parlar de la dimensió social de la devoció al Cor de Crist, es va referir a «la reparació, que és la cooperació apostòlica per a la salvació del món»²²¹. De la mateixa manera, la consagració al Cor de Crist «s’ha de comparar amb l’acció missionera de la mateixa Església, perquè respon al desig del Cor de Jesús de propagar en el món, a través dels membres del seu Cos, la seva dedicació total al Regne»²²². En conseqüència, a través dels cristians, «l’amor s’abocarà en els cors humans, perquè es construeixi el cos de Crist que és l’Església i es construeixi també una societat de justícia, pau i fraternitat»²²³.

207. L’extensió de les flames d’amor del Cor de Crist es produeix també en l’obra missionera de l’Església, que porta l’anunci de l’amor de Déu manifestat en Crist. Sant Vicenç de Paül ho va ensenyar molt bé quan va convidar els seus deixebles a demanar al Senyor «aquest cor, aquest cor que ens fa anar a tot arreu, aquest cor del Fill de Déu, cor de Nostre Senyor, […] que ens disposa a sortir, com ell sortiria […] i també ens envia com ells [els apòstols] a portar foc a tot arreu»²²⁴.

208. Sant Pau VI, adreçant-se a les Congregacions que difonen la devoció al Sagrat Cor, va recordar que «no hi ha dubte que el compromís pastoral i el zel missioner s’abrandaran si els sacerdots i els fidels, per propagar la glòria de Déu, contemplaran l’exemple de l’amor etern que Crist ens ha mostrat, i concentraran els seus esforços a fer que tots participin de les riqueses inescrutables de Crist»²²⁵. A la llum del Sagrat Cor, la missió esdevé una qüestió d’amor, i el risc més gran d’aquesta missió és que es diguin i es facin moltes coses, però no s’aconsegueixi provocar el trobament feliç amb l’amor de Crist que abraça i salva.

209. La missió, entesa en la perspectiva d’irradiar l’amor del Cor de Crist, requereix missioners enamorats, captivats per Crist, que no puguin deixar de transmetre aquest amor que els ha canviat la vida. I per això, els fa mal perdre el temps discutint temes secundaris o imposant veritats i regles, perquè la seva principal preocupació és comunicar el que viuen i, sobretot, que els altres puguin percebre la bondat i la bellesa de l’Estimat amb el seu pobre esforç. No és això el que passa a tots els enamorats? Val la pena prendre com a exemple les paraules amb què Dante Alighieri, enamorat, va intentar expressar aquesta lògica:

«Jo dic que veient la seva gran vàlua
Amor se’m fa sentir tan dolçament,
que si no perdés llavors abrusament,
tot parlant faria enamorar la gent.»²²⁶

210. Parlar de Crist, amb el testimoni o la paraula, perquè els altres no hagin de fer un gran esforç per estimar-lo, aquest és el desig més gran d’un missioner de l’ànima. No hi ha proselitisme en aquesta dinàmica d’amor: les paraules de l’enamorat no destorben, no imposen, no forcen, només porten els altres a preguntar-se com és possible un amor tan gran. Amb el màxim respecte per la llibertat i la dignitat de l’altre, l’enamorat només espera que el deixin parlar d’aquest amor que li ha omplert la vida d’una joia tan gran.

211. Crist et demana que no et faci vergonya explicar, amb la discreció i el respecte que calguin, com és la teva amistat amb Ell. Et demana que tinguis el coratge de dir als altres com n’ha estat de bonic trobar-te amb ell: «A tot aquell qui em reconegui davant els altres, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel» (Mt 10,32). Per al cor que estima, això no és un deure sinó una necessitat imperiosa: «Ai de mi si no anunciés l’Evangeli» (1Co 9,16). «Es torna dintre meu com un foc devorador tancat en el meu cos: he provat d’apagar-lo i no he pogut» (Jr 20,9).

En comunió de servei

212. Aquesta missió de comunicar Crist no s’ha de pensar com si fos només una cosa entre Ell i jo. Es viu en comunió amb la pròpia comunitat i amb l’Església. Si ens allunyem de la comunitat, també ens allunyarem de Jesús. Si l’oblidem i no ens en preocupem, la nostra amistat amb Jesús es refredarà. Això no s’hauria d’oblidar mai. L’amor als germans de la pròpia comunitat –religiosa, parroquial, diocesana– és com un combustible que nodreix la nostra amistat amb Jesús. Els actes d’amor cap als germans de la comunitat poden ser la millor manera, o de vegades l’única possible, d’expressar l’amor de Jesucrist als altres. El mateix Senyor ho va dir: «Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres» (Jn 13,35).

213. És un amor que esdevé servei comunitari. No em canso de recordar que Jesús ho va dir amb molta claredat: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi» (Mt 25,40). Et proposa que el trobis també allà, en cada germà i germana, sobretot en els més pobres, menyspreats i abandonats de la societat. Quina trobada més bonica!

214. Per tant, si ens dediquem a ajudar algú, no vol dir que ens oblidem de Jesús; al contrari, el trobem d’una altra manera. I quan intentem ajudar i tenir cura d’algú, Jesús és al nostre costat. De fet, és bo recordar que quan va enviar els seus deixebles a una missió «el Senyor hi cooperava» (Mc 16,20). Ell hi és, treballant, lluitant i fent el bé amb nosaltres. D’una manera misteriosa, és el seu amor el que es manifesta a través del nostre servei, és Ell mateix qui parla al món en un llenguatge que a vegades no li calen paraules.

215. T’envia a difondre la bondat i t’empeny des de dins. Per això et crida amb vocació de servei: faràs el bé com a metge, com a mare, com a mestre, com a sacerdot. Allà on siguis, podràs sentir que Ell et crida i t’envia a viure aquesta missió en el món. Ell mateix ens diu: «Jo us envio» (Lc 10,3). Això forma part de l’amistat amb Ell. I perquè aquesta amistat maduri, has de deixar-te enviar per Ell a dur a terme una missió en aquest món, amb confiança, amb generositat, amb llibertat, sense por. Si et quedes atrapat en la teva zona de confort, no et sentiràs mai segur, sempre apareixeran les pors, la tristesa, les angoixes. Qui no acompleix la seva missió en aquesta terra no pot ser feliç, està frustrat. Així que és millor que deixis que t’enviï, que el deixis portar-te on vol. No oblidis que Ell t’acompanya. No et llença a l’abisme i et deixa abandonat a les teves soles forces. T’empeny i t’acompanya. Ho va prometre i ho fa: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia» (Mt 28,20).

216. D’alguna manera has de ser missioner, missionera, com ho van ser els apòstols de Jesús i els primers deixebles, que van anar a anunciar l’amor de Déu, van anar a dir que Crist és viu i val la pena conèixer-lo. Santa Teresa de l’Infant Jesús ho va viure com un element essencial de la seva ofrena a l’Amor misericordiós: «Volia donar beure al meu Estimat i jo mateixa em consumia per la set de les ànimes»²²⁷. Aquesta és també la vostra missió. Cadascú ho fa a la seva manera, i entén com pots ser missioner o missionera. Jesús s’ho mereix. Si acceptes el repte, Ell t’il·luminarà. T’acompanyarà i t’enfortirà, i tindràs una experiència preciosa que et farà molt de bé. No importa si aconsegueixes veure resultats, deixa això al Senyor que treballa en el secret dels cors, però no deixis d’experimentar l’alegria d’intentar comunicar l’amor de Crist als altres.

CONCLUSIÓ

217. El que expressa aquest document ens permet descobrir que allò que està escrit a les encícliques socials Laudato si’ i Fratelli tutti no és estrany al nostre trobament amb l’amor de Jesucrist, perquè bevent d’aquest amor ens tornem capaços de teixir vincles fraterns, per reconèixer la dignitat de cada ésser humà i per cuidar junts la nostra llar comuna.

218. Avui tot es compra i es paga, i sembla que el mateix sentit de la dignitat depengui de les coses que s’obtenen amb el poder dels diners. Només som empesos a acumular, consumir i distreure’ns, empresonats per un sistema degradant que no ens permet mirar més enllà de les nostres necessitats immediates i mesquines. L’amor de Crist està fora d’aquest mecanisme pervers i només Ell ens pot alliberar d’aquesta febre que no deixa espai a l’amor gratuït. És capaç de donar un cor a aquesta terra i reinventar l’amor on crèiem que la capacitat d’estimar havia mort per sempre.

219. L’Església també ho necessita, per no substituir l’amor de Crist per estructures peribles, obsessions d’altres temps, adoració de la pròpia mentalitat, fanatismes de tota mena que acaben substituint l’amor gratuït de Déu que allibera, revifa, abrusa el cor i nodreix les comunitats. De la ferida del costat de Crist continua brollant aquell riu que no s’esgota mai, que no passa mai, que sempre s’ofereix de nou als qui volen estimar. Només el seu amor farà possible una nova humanitat.

220. Prego el Senyor Jesús perquè del seu Sant Cor brollin riuades d’aigua viva per guarir les ferides que ens causem, per enfortir la nostra capacitat d’estimar i de servir, per impulsar-nos a aprendre a caminar junts cap a un món just, solidari i fraternal. I això fins que celebrem plegats joiosament el banquet del Regne celestial. Allà hi serà el Crist ressuscitat, que harmonitzarà totes les nostres diferències amb la llum que flueix incessantment del seu Cor obert. Que Ell sigui sempre beneït!

Donat a Roma, a Sant Pere, el 24 d’octubre de l’any 2024, dotzè del meu pontificat.

FRANCESC

(221) Missatge sobre el centenari de la consagració del gènere humà al Cor diví de Jesús, Varsòvia, 11 de juny de 1999, Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús: L’Osservatore Romano, 12 juny 1999, p. 5.
(222) Ibid.
(223) Carta a l’arquebisbe de Lió amb motiu del pelegrinatge a Paray-le-Monial, pel centenari de la consagració del gènere humà al diví Cor de Jesús, 4 juny 1999: L’Osservatore Romano, 12 juny 1999, p. 4.
(224) Conferències als sacerdots de la missió, 135 (22 agost 1655), «Repetició de l’oració»: Sant Vicenç de Paül, Opere, vol. 10, Roma 2008, 237-238.
(225) Carta Diserti interpretes (25 maig 1965), 4: Enchiridion della Vita consecrata, Bolonya-Milà 2001, n. 3809.
(226) Vita Nova, XIX, 5-6.
(227) Ms A, 45v°: Opere complete, Roma 1997, 146.

Descarrega l’àudio

Carta encíclica

DILEXIT NOS

del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist

V

AMOR PER AMOR

LA REPARACIÓ: CONSTRUCCIÓ SOBRE LES RUÏNES

181. Tot això ens permet comprendre, a la llum de la Paraula de Déu, quin sentit hem de donar a la “reparació” que s’ofereix al Cor de Crist, què és el que el Senyor espera realment que reparem amb l’ajuda de la seva gràcia. Se n’ha parlat molt al respecte, però sant Joan Pau II va oferir una resposta clara per orientar els cristians d’avui cap a un esperit de reparació més en sintonia amb l’Evangeli.

Significat social de la reparació al Cor de Crist

182. Sant Joan Pau II va explicar que, oferint-nos juntament amb el Cor de Crist, «sobre les ruïnes acumulades per l’odi i la violència, es pot construir la civilització de l’amor tan desitjat, el regne del cor de Crist»; això implica certament que som capaços d’«unir l’amor filial a Déu amb l’amor al proïsme»; ja que «aquesta és la veritable reparació que demana el Cor del Salvador»¹⁹². Juntament amb Crist, sobre les ruïnes que deixem en aquest món amb el nostre pecat, estem cridats a construir una nova civilització de l’amor. Això significa reparar com el Cor de Crist espera de nosaltres. Enmig del desastre deixat pel mal, el Cor de Crist ha volgut necessitar la nostra col·laboració per reconstruir la bondat i la bellesa.

183. És cert que tot pecat fa mal a l’Església i a la societat, de manera que «a cada pecat se li pot atribuir […] el caràcter de pecat social», encara que això sigui especialment cert per a alguns pecats que «constitueixen, pel seu mateix objecte, un atac directe als altres»¹⁹³. Sant Joan Pau II va explicar que la repetició d’aquests pecats contra els altres sovint acaba consolidant una “estructura de pecat” que afecta el desenvolupament dels pobles¹⁹⁴. Això sovint forma part d’una mentalitat dominant que considera normal o racional allò que en realitat és només egoisme i indiferència. Aquest fenomen es pot definir com l’alienació social: «Queda alienada la societat que, en les seves formes d’organització social, producció i consum, dificulta la realització d’aquest do i l’establiment d’aquesta solidaritat interhumana»¹⁹⁵. No és només una norma moral la que ens empeny a resistir a aquestes estructures socials alienades, a posar-les al descobert i a promoure un dinamisme social que restaura i construeix la bondat, sinó que és la mateixa «conversió del cor» la que «imposa l’obligació»¹⁹⁶ de reparar aquestes estructures. És la nostra resposta al Cor amorós de Jesucrist que ens ensenya a estimar.

184. Precisament perquè la reparació evangèlica té aquest sentit social tan fort, els nostres actes d’amor, servei i reconciliació, per ser eficaçment reparadors, requereixen que Crist els exhorti, els motivi i els faci possibles. Sant Joan Pau II també va dir que «per construir la civilització de l’amor», la humanitat actual necessita el Cor de Crist ¹⁹⁷. La reparació cristiana no es pot entendre només com un conjunt d’obres externes, tot i que siguin indispensables i de vegades admirables. Requereix una espiritualitat, una ànima, un sentit que li doni força, empenta i creativitat incansable. Necessita la vida, el foc i la llum que provenen del Cor de Crist.

Reparar els cors ferits

185. A més, una reparació merament externa no és suficient ni per al món ni per al Cor de Crist. Si cadascú pensa en els seus propis pecats i en les seves conseqüències sobre els altres, descobrirà que reparar els danys fets a aquest món també implica el desig de reparar els cors ferits, on s’ha produït el dany més profund, la ferida més dolorosa.

186. L’esperit de reparació «ens convida a esperar que tota ferida guareixi, encara que sigui profunda. La reparació completa de vegades sembla impossible, quan les possessions o els éssers estimats es perden definitivament o quan determinades situacions s’han tornat irreversibles. Però la intenció de reparar i de fer-ho concretament és essencial per al procés de reconciliació i el retorn de la pau al cor»¹⁹⁸.

La bellesa de demanar perdó

187. No n’hi ha prou amb la bona intenció; és indispensable un dinamisme intern del desig que provoqui conseqüències externes. En el fons, «la reparació, per ser cristiana, tocar el cor de la persona ofesa i no ser un simple acte de justícia commutativa, pressuposa dues actituds exigents: reconèixer-se culpable i demanar perdó. […] És d’aquest reconeixement honest del mal fet al germà, i del sentiment profund i sincer que l’amor ha estat ferit, que neix el desig de reparar»¹⁹⁹.

188. No hem de pensar que reconèixer el nostre pecat davant dels altres és quelcom degradant o perjudicial per a la nostra dignitat humana. Al contrari, és deixar de mentir-se a un mateix, és reconèixer la pròpia història tal com és, marcada pel pecat, sobretot quan hem fet mal als nostres germans: «Acusar-se forma part de la saviesa cristiana. […] Això agrada al Senyor, perquè el Senyor acull el cor contrit»²⁰⁰.

189. Part d’aquest esperit de reparació és l’habitud de demanar perdó als nostres germans, que representa una gran noblesa enmig de la nostra fragilitat. Demanar perdó és una manera de guarir les relacions perquè «torna a obrir el diàleg i manifesta el desig de restablir el vincle en la caritat fraterna. […] Toca el cor del germà, el consola i li inspira l’acceptació del perdó demanat». Així, «si l’irreparable no es pot reparar del tot, l’amor sempre pot renéixer, fent suportable la ferida»²⁰¹.

190. Un cor capaç de compunció pot créixer en fraternitat i solidaritat, perquè «qui no plora retrocedeix, envelleix per dins, mentre que qui arriba a una pregària més senzilla i íntima, feta d’adoració i d’emoció davant Déu, madura. Cada cop es lliga menys a si mateix i més a Crist, i es fa pobre d’esperit. D’aquesta manera se sent més a prop dels pobres, els predilectes de Déu»²⁰². Com a conseqüència, neix un autèntic esperit de reparació, perquè «qui plora en el seu cor se sent més germà de tots els pecadors del món, se sent més germà, sense aparença de superioritat ni duresa de judici, sinó sempre amb ganes d’estimar i reparar»²⁰³. Aquesta solidaritat generada per la compunció fa possible alhora la reconciliació. La persona capaç de compunció, «en comptes d’enfadar-se i escandalitzar-se pel mal comès pels seus germans, plora pels seus pecats. No s’escandalitza. Es produeix una mena d’inversió de la tendència natural a ser indulgent amb un mateix i inflexible amb els altres i, per gràcia de Déu, un es torna ferm amb un mateix i misericordiós amb els altres»²⁰⁴.

LA REPARACIÓ: UNA EXTENSIÓ DEL COR DE CRIST

191. Hi ha una altra manera complementària d’entendre la reparació, que ens permet situar-la en una relació encara més directa amb el Cor de Crist, sense excloure d’aquesta reparació el compromís concret amb els nostres germans i germanes del qual hem parlat.

192. En un altre context vaig afirmar que «d’alguna manera Ell [Déu] va voler limitar-se» i «moltes coses que considerem mals, perills o fonts de sofriment, formen en realitat part dels dolors del part, que ens estimulen a col·laborar amb el Creador»²⁰⁵. La nostra col·laboració pot permetre que el poder i l’amor de Déu s’estenguin a la nostra vida i al món, mentre que el rebuig o la indiferència ho poden impedir. Algunes expressions bíbliques ho expressen metafòricament, com quan el Senyor diu: «Israel, si vols tornar, torna cap a mi» (Jr 4,1). O quan diu, davant el rebuig del seu poble: «Això em trasbalsa el cor, s’encén la meva pietat» (Os 11,8).

193. Encara que no es pot parlar d’un nou sofriment del Crist gloriós, «el misteri pasqual de Crist […] i tot el que és Crist, tot allò que va fer i va patir per tots nosaltres, participa de l’eternitat divina i, per tant, abraça tots els temps i s’hi fa present»²⁰⁶. En canvi, podem dir que Ell mateix es va comprometre a limitar la glòria expansiva de la seva resurrecció, a contenir la difusió del seu amor immens i ardent per deixar espai a la nostra lliure cooperació amb el seu Cor. Això és tan real que la nostra negativa l’atura en aquest impuls de donació, de la mateixa manera que la nostra confiança i l’ofrena de nosaltres mateixos obre un espai, ofereix un canal lliure d’obstacles per a l’efusió del seu amor. El nostre rebuig o la nostra indiferència limiten els efectes del seu poder i la fecunditat del seu amor en nosaltres. Si no troba en mi confiança i obertura, el seu amor es veu privat –perquè Ell mateix ho ha volgut així– de la seva prolongació en la meva vida, que és única i irrepetible, i en el món en què em crida a fer-lo present. Això no deriva de la seva fragilitat, sinó de la seva llibertat infinita, del seu poder paradoxal i de la perfecció del seu amor per cadascun de nosaltres. Quan l’omnipotència de Déu es manifesta en la debilitat de la nostra llibertat, «només la fe pot reconèixer-la»²⁰⁷.

194. De fet, santa Margarida Maria relata que, en una de les manifestacions de Crist, li va parlar del seu Cor apassionat d’amor per nosaltres, que «no podent contenir en si les flames del seu Amor ardent, sent la necessitat de difondre-les»²⁰⁸. Atès que el Senyor, que ho pot tot, en la seva llibertat divina ha volgut necessitar-nos, la reparació s’entén com l’eliminació dels obstacles que posem a l’expansió de l’amor de Crist en el món amb la nostra manca de confiança, agraïment i dedicació.

L’ofrena a l’Amor

195. Per reflexionar millor sobre aquest misteri, la lluminosa espiritualitat de santa Teresa de l’Infant Jesús ens ve de nou en ajuda. Sabia que algunes persones havien desenvolupat una forma extrema de reparació, amb la bona voluntat de donar-se pels altres, que consistia a oferir-se com una mena de “parallamps” perquè es pogués capgirar i atreure la justícia divina: «Pensava en les ànimes que s’ofereixen com a víctimes a la Justícia de Déu amb l’objectiu d’evitar i atreure sobre ells mateixos els càstigs reservats als culpables»²⁰⁹. Però, per admirable que pogués semblar aquesta ofrena, no n’estava gaire convençuda: «Jo n’estava ben lluny, de sentir-m’hi inclinada a fer-la»²¹⁰. Aquesta insistència en la justícia divina induïa a pensar que el sacrifici de Crist era incomplet o parcialment efectiu, o que la seva misericòrdia no era prou intensa.

196. Amb la seva intuïció espiritual, santa Teresa va descobrir que hi ha una altra manera d’oferir-se, en la qual no cal aplacar la justícia divina, sinó deixar que l’amor infinit del Senyor s’escampi sense obstacles: «Oh Déu meu! El teu amor menyspreat ha de quedar-se en el teu cor? Em sembla que si trobessis ànimes que s’ofereixen com a Víctimes d’holocaust al teu Amor, les consumiries ràpidament; em sembla que estaries ben content de no reprimir gens els torrents de tendresa infinita que hi ha dins teu»²¹¹.

197. No hi ha res a afegir a l’únic sacrifici redemptor de Crist, però és cert que el rebuig de la nostra llibertat no permet que el Cor de Crist expandeixi en aquest món les seves «onades de tendresa infinita». I això és així perquè el mateix Senyor vol respectar aquesta possibilitat. És això, més que la justícia divina, el que pertorba el cor de santa Teresa de l’Infant Jesús, ja que per a ella la justícia només es pot entendre a la llum de l’amor. Hem vist que adorava totes les perfeccions divines mitjançant la misericòrdia, i així les veia transfigurades, radiants d’amor. Deia: «Fins i tot la Justícia (i potser fins i tot més que qualsevol altra) em sembla revestida d’amor»²¹².

198. Així va néixer el seu acte d’ofrena, no a la justícia divina, sinó a l’Amor misericordiós: «M’ofereixo com a víctima d’holocaust al teu Amor misericordiós, suplicant-te que em consumeixis del tot, fent que les onades de tendresa infinita que estan recloses en tu desbordin vers la meva ànima, perquè em torni màrtir del teu Amor, Déu meu!»²¹³. Cal remarcar que no es tracta de permetre que el Cor de Crist simplement difongui la bellesa del seu amor en els nostres cors, a través de la confiança total, sinó també que, a través de la nostra vida, arribi als altres i transformi el món: «En el Cor de l’Església, Mare meva, seré l’Amor! […] I així el meu somni es farà realitat»²¹⁴. Els dos aspectes, doncs, estan inseparablement units.

199. El Senyor va acceptar la seva ofrena. De fet, més tard ella mateixa va manifestar un amor intens pels altres i va afirmar que provenia del Cor de Crist que es perllongava a través d’ella. Així va dir a la seva germana Lleònia: «T’estimo mil vegades més tendrament que les germanes corrents, perquè puc estimar-te amb el Cor del nostre Espòs celestial»²¹⁵. I un temps després va dir a Maurice Bellière: «Com voldria fer-vos entendre la tendresa del Cor de Jesús, allò que espera de vós!»²¹⁶.

Integritat i harmonia

200. Germanes i germans, proposo que desenvolupem aquesta forma de reparació, que és, en definitiva, oferir al Cor de Crist una nova possibilitat d’estendre les flames de la seva ardent tendresa en aquest món. Si és cert que la reparació implica el desig de «compensar els ultratges de qualsevol manera causats a l’Amor increat, per oblit o ofensa»²¹⁷, la forma més adequada és que el nostre amor ofereixi al Senyor la possibilitat d’expandir-se a canvi d’aquells moments en què va ser rebutjat o negat. Això passa si anem més enllà de la simple “consolació” a Crist de la qual parlàvem al capítol anterior, i es tradueix en actes d’amor fratern amb què guarim les ferides de l’Església i del món. D’aquesta manera oferim noves expressions al poder restaurador del Cor de Crist.

201. Les renúncies i els sofriments que exigeixen aquests actes d’amor al proïsme ens uneixen a la passió de Crist, i patint amb Crist en «aquella crucifixió mística de la qual parla l’Apòstol, recollirem fruits més abundants de propiciació i d’expiació per a nosaltres i per als altres»²¹⁸. Només Crist salva amb el seu sacrifici a la creu per nosaltres, només Ell redimeix, perquè hi ha «un sol Déu i un sol mitjancer entre Déu i els homes, l’home Jesucrist, que es va lliurar a si mateix en rescat per tots» (1Tm 2,5-6). La reparació que oferim és una participació lliurement acceptada al seu amor redemptor i al seu únic sacrifici. Així completem «en la [nostra] carn allò que manca als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l’Església» (Col 1,24), i és Crist mateix qui perllonga per amor els efectes de la seva donació total.

202. Sovint els sofriments tenen relació amb el nostre ego ferit, i és precisament la humilitat del Cor de Crist la que ens indica el camí de l’abaixament. Déu ha volgut venir a nosaltres anihilant-se, fent-se petit. L’Antic Testament ja ho ensenya a través de diverses metàfores que mostren un Déu que entra en les petites coses de la història i es deixa rebutjar pel seu poble. El seu amor es barreja amb la vida quotidiana de les persones estimades i es converteix en una resposta suplicant, com si demanés permís per mostrar la seva glòria. D’altra banda, «potser només una vegada, amb les seves pròpies paraules, el Senyor Jesús es va referir al seu cor. I en va destacar aquest únic tret: “la mansuetud i la humilitat”. Com si volgués dir que només així ens vol guanyar»²¹⁹. Quan Crist va dir: «Feu-vos deixebles meus, que soc mansuet i humil de cor» (Mt 11,29) ens va indicar que «per expressar-se li cal la nostra petitesa, el nostre abaixar-nos»²²⁰.

203. En el que hem dit és important remarcar diversos aspectes inseparables, perquè aquestes accions d’amor cap als altres, amb totes les renúncies, abnegacions, sofriments i esforços que comporten, compleixen aquesta funció quan es nodreixen de la caritat del mateix Crist. Ell ens permet estimar com Ell ha estimat i així Ell mateix estima i serveix a través de nosaltres. Si d’una banda sembla encongir-se, fer-se no-res, perquè ha volgut mostrar el seu amor a través dels nostres gestos; de l’altra, en les més senzilles obres de misericòrdia, el seu Cor es glorifica i manifesta tota la seva grandesa. Un cor humà que fa espai a l’amor de Crist a través d’una confiança plena i li permet expandir-se en la pròpia vida amb el seu foc, esdevé capaç d’estimar els altres com Crist, fent-se petit i proper a tothom. Així Crist sacia la seva pròpia set i escampa gloriosament les flames de la seva ardent tendresa en nosaltres i a través de nosaltres. Observem la bella harmonia que hi ha en tot això.

204. Finalment, per entendre aquesta devoció en tota la seva riquesa, cal afegir, reprenent el que s’ha dit sobre la seva dimensió trinitària, que la reparació de Crist com a ésser humà s’ofereix al Pare mitjançant l’acció de l’Esperit Sant en nosaltres. Per tant, la nostra reparació al Cor de Crist s’adreça en darrer terme al Pare, que es complau de veure’ns units a Crist quan ens oferim per Ell, amb Ell i en Ell.

(192) Carta al superior general de la Companyia de Jesús (Paray-le-Monial, 5 octubre 1986): L’Osservatore Romano, 6 octubre 1986, p. 7.
(193) St. Joan Pau II, Exhortació apostòlica postsinodal Reconciliatio et paenitentia (2 desembre 1984), 16: AAS 77 (1985), 215.
(194) Cf. Id., Carta encíclica Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 36: AAS 80 (1988), 561-562.
(195) Id., Carta encíclica Centesimus annus (1 maig 1991), 41: AAS 83 (1991), 844-845.
(196) Catecisme de l’Església Catòlica, n. 1888.
(197) Cf. Catequesi, 8 juny 1994, 2: L’Osservatore Romano, 9 juny 1994, p. 5.
(198) Discurs als participants al col·loqui internacional «Réparer l’irréparable», en el 350è aniversari de les aparicions de Jesús a Paray-le-Monial, 4 maig 2024: L’Osservatore Romano, 4 maig 2024, p. 12.
(199) Ibid.
(200) Homilia de la missa matinal a la Domus Sanctae Marthae, 6 març 2018: L’Osservatore Romano, 5-6 març 2018, p. 8.
(201) Discurs als participants al col·loqui internacional «Réparer l’irréparable», en el 350è aniversari de les aparicions de Jesús a Paray-le-Monial, 4 maig 2024: L’Osservatore Romano, 4 maig 2024, p. 12.
(202) Homilia a la missa crismal, 28 de març de 2024: L’Osservatore Romano, 28 març 2024, p. 2.
(203) Ibid.
(204) Ibid.
(205) Carta encíclica Laudato si’ (24 maig 2015), 80: AAS 107 (2015), 879.
(206) Catecisme de l’Església Catòlica, n. 1085.
(207) Ibid., n. 268.
(208) Autobiografia, n. 53, Roma 1983, 131.
(209) Santa Teresa de l’Infant Jesús, Ms A, 84r°: Opere complete, Roma 1997, 209-210.
(210) Ibid.: Op. cit., 210.
(211) Ibid.
(212) Id., Ms A, 83v°: Op. cit., 209; cf. Carta 226 al P. Adolfo Roulland, 9 maig 1897: Op. cit. 572.
(213) Id., Ofrena de mi mateix com a víctima de l’Holocaust a l’amor misericordiós del Bon Déu, 2r°-2v°: Op. cit., 943.
(214) Id., Ms B, 3v°: Op. cit., 223.
(215) Id., Carta 186, a Lleònia, 11 abril 1896: Op. cit., 521.
(216) Id. Carta 258, al reverend Maurice Bellière, 18 juliol 1897, 2r°: Op. cit., 598.
(217) Cf. Pius XI, Carta encíclica Miserentissimus Redemptor (8 maig 1928): AAS 20 (1928), 169.
(218) Ibid.
(219) Sant Joan Pau II, Catequesi, 20 juny 1979: L’Osservatore Romano, 22 juny 1979, p. 1.
(220) Homilia de la missa matinal a la Domus Sanctae Marthae, 27 juny 2014: L’Osservatore Romano, 28 juny 2014, p. 8.