Cinto Busquet

Fratelli Tutti / capítol 1 n. 42-55

Fratelli Tutti  42-55

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL PRIMER
LES OMBRES D’UN MÓN TANCAT n. 9-55

LA IL·LUSIÓ DE LA COMUNICACIÓ n. 42-50

Agressivitat sense pudor n. 44-46

Informació sense saviesa n. 47-50

SOTMETIMENTS I AUTOMENYSPREUS n. 51-53

ESPERANÇA n. 54-55

Escoltar l’àudio:

La il·lusió de la comunicació

  1. Paradoxalment, mentre es desenvolupen actituds tancades i intolerants que ens isolen respecte als altres, s’escurcen o desapareixen les distàncies fins al punt que deixa d’existir el dret a la intimitat. Tot es converteix en una mena d’espectacle que pot ser espiat, vigilat, i la vida s’exposa a un control constant. En la comunicació digital es vol mostrar tot i cada individu esdevé objecte de mirades que furguen, despullen i divulguen, sovint de manera anònima. El respecte a l’altre es fa trossos i, d’aquesta manera, al mateix temps que el desplaço, l’ignoro i el mantinc lluny, sense cap pudor puc envair la seva vida fins a l’extrem.

D’altra banda, els moviments digitals d’odi i destrucció no constitueixen –com alguns pretenen fer creure– una forma adequada d’ajut mutu, sinó meres associacions contra un enemic. En canvi, «els mitjans de comunicació digitals poden exposar al risc de dependència, d’aïllament i de progressiva pèrdua de contacte amb la realitat concreta, obstaculitzant el desenvolupament de relacions interpersonals autèntiques»46. Calen gestos físics, expressions de la cara, silencis, llenguatge corporal, i fins el perfum, la tremolor de les mans, el rubor, la transpiració, perquè tot això parla i forma part de la comunicació humana. Les relacions digitals, que eximeixen del laboriós cultiu d’una amistat, d’una reciprocitat estable, i fins i tot d’un consens que madura amb el temps, tenen aparença de sociabilitat. No construeixen veritablement un “nosaltres” sinó que solen dissimular i amplificar el mateix individualisme que s’expressa en la xenofòbia i en el menyspreu dels febles. La connexió digital no és suficient per tendir ponts, no arriba a unir la humanitat.

Agressivitat sense pudor

  1. Al mateix temps que les persones preserven el seu aïllament consumista i còmode, trien una vinculació constant i febril. Això afavoreix l’ebullició de formes insòlites d’agressivitat, d’insults, maltractaments, desqualificacions, fuetades verbals fins destrossar la figura de l’altre, en un desenfrenament que no podria existir en el contacte cos a cos sense que acabéssim destruint-nos entre tots. L’agressivitat social troba en els dispositius mòbils i en els ordinadors un espai d’ampliació sense igual.
  2. Això ha permès que les ideologies perdin tot pudor. El que fins fa pocs anys no podia ser dit per algú sense el risc de perdre el respecte de tot el món, avui pot ser expressat amb tota cruesa encara per algunes autoritats polítiques i romandre impune. Cal no ignorar que «en el món digital hi ha en joc ingents interessos econòmics, capaços de realitzar formes de control tan subtils com invasives, creant mecanismes de manipulació de les consciències i del procés democràtic. El funcionament de moltes plataformes sovint acaba per afavorir el trobament entre persones que pensen de la mateixa manera, obstaculitzant la confrontació entre les diferències. Aquests circuits tancats faciliten la difusió d’informacions i notícies falses, fomentant prejudicis i odis»47.
  3. Convé reconèixer que els fanatismes que porten a destruir els altres són protagonitzats també per persones religioses, sense excloure els cristians, que «poden formar part de xarxes de violència verbal a través d’internet i dels diversos fòrums o espais d’intercanvi digital. Fins i tot en mitjans catòlics es poden perdre els límits, se solen naturalitzar la difamació i la calúmnia, i sembla quedar fora tota ètica i respecte per la fama d’altri»48. Què s’aporta així a la fraternitat que el Pare comú ens proposa?

Informació sense saviesa

  1. La veritable saviesa suposa l’encontre amb la realitat. Però avui tot es pot produir, dissimular, alterar. Això fa que el trobament directe amb els límits de la realitat es torni intolerable. Com a conseqüència, s’opera un mecanisme de “selecció” i es crea l’hàbit de separar immediatament el que m’agrada del que no m’agrada, allò que m’atreu d’allò em desagrada. Amb la mateixa lògica es trien les persones amb les quals un decideix compartir el món. Així les persones o situacions que ferien la nostra sensibilitat o ens provocaven desgrat avui senzillament són eliminades en les xarxes virtuals, construint un cercle virtual que ens aïlla de l’entorn en què vivim.
  2. Asseure’ns a escoltar un altre, característic d’una trobament humà, és un paradigma d’actitud receptiva, de qui supera el narcisisme i acull l’altre, li presta atenció, l’acull en el propi cercle. Però «el món d’avui és majoritàriament un món sord […]. A vegades la velocitat del món modern, la cosa frenètica ens impedeix escoltar bé el que diu una altra persona. I quan està a la meitat del seu diàleg, ja l’hem interromput i li volem contestar quan encara no ha acabat de dir. Cal no perdre la capacitat d’escolta». Sant Francesc d’Assís «va escoltar la veu de Déu, va escoltar la veu del pobre, va escoltar la veu del malalt, va escoltar la veu de la natura. I tot això ho transforma en un estil de vida. Desitjo que la llavor de sant Francesc creixi en molts cors»49.
  3. En desaparèixer el silenci i l’escolta, convertint-ho tot en clics i missatges ràpids i ansiosos, es posa en risc aquesta estructura bàsica d’una sàvia comunicació humana. Es crea un nou estil de vida on un construeix el que vol tenir davant, excloent tot allò que no es pugui controlar o conèixer superficialment i instantàniament. Aquesta dinàmica, per la seva lògica intrínseca, impedeix la reflexió serena que podria portar-nos a una saviesa comuna.
  4. Podem buscar junts la veritat en el diàleg, en la conversa reposada o en la discussió apassionada. És un camí perseverant, fet també de silencis i de sofriments, capaç de recollir amb paciència la llarga experiència de les persones i dels pobles. El cúmul aclaparador d’informació que ens inunda no vol dir més saviesa. La saviesa no es fabrica amb recerques ansioses per internet, ni és un conjunt d’informació la veracitat de la qual no està assegurada. D’aquesta manera no es madura en el trobament amb la veritat. Les converses finalment només giren al voltant de les últimes dades, són merament horitzontals i acumulatives. Però no es presta una detinguda atenció i no es penetra en el cor de la vida, no es reconeix el que és essencial per donar un sentit a l’existència. Així, la llibertat és una il·lusió que ens venen i que es confon amb la llibertat de navegar davant d’una pantalla. El problema és que un camí de fraternitat, local i universal, només pot ser recorregut per esperits lliures i disposats a trobades reals.

Submissions i automenyspreus

  1. Alguns països reeixits des del punt de vista econòmic es presenten com a models culturals per als països poc desenvolupats, en lloc de procurar que cadascú creixi amb el seu estil propi, perquè desenvolupi les seves capacitats d’innovar des dels valors de la seva cultura. Aquesta nostàlgia superficial i trista, que porta a copiar i comprar en lloc de crear, dóna espai a una autoestima nacional molt baixa. En els sectors benestants de molts països pobres, i de vegades en els que han aconseguit sortir de la pobresa, s’adverteix la incapacitat d’acceptar característiques i processos propis, caient en un menyspreu de la pròpia identitat cultural com si fos l’única causa dels mals.
  2. Destrossar l’autoestima d’algú és una manera fàcil de dominar-lo. Darrere d’aquestes tendències que busquen homogeneïtzar el món, afloren interessos de poder que es beneficien de la baixa estima de si mateix, al moment que, a través dels mitjans i de les xarxes, s’intenta crear una nova cultura al servei dels més poderosos. Això és aprofitat per l’especulació financera i l’espoliació, on els pobres són els que sempre perden. D’altra banda, ignorar la cultura d’un poble fa que molts líders polítics no aconsegueixin implementar un projecte eficient que pugui ser lliurement assumit i sostingut en el temps.
  3. S’oblida que «no hi ha pitjor alienació que experimentar que no tenen arrels, que no es pertany a ningú. Una terra serà fecunda, un poble donarà fruit, i podrà engendrar el dia de demà només en la mesura que generi relacions de pertinença entre els seus membres, que creï lligams d’integració entre les generacions i les diferents comunitats que la conformen; i també en la mesura que trenqui els cercles que atordeixen els sentits allunyant-nos cada vegada més els uns dels altres»50.

Esperança

  1. Malgrat aquestes ombres denses que no són ignorades, en les properes pàgines vull ferme ressò de molts camins d’esperança. Perquè Déu continua vessant en la humanitat llavors de bé. La recent pandèmia ens ha permès de rescatar i de posar en valor molts companys i companyes de viatge que, en la por, han reaccionat donant la pròpia vida. Hem estat capaços de reconèixer com les nostres vides estan teixides i sostingudes per persones normals que, sense dubte, han escrit els esdeveniments decisius de la nostra història compartida: metges, infermers i infermeres, farmacèutics, empleats dels supermercats, personal de neteja, cuidadors, transportistes, homes i dones que treballen per proporcionar serveis essencials i seguretat, voluntaris, sacerdots, religioses,… han comprès que ningú no se salva sol51.
  2. Convido a l’esperança, que «ens parla d’una realitat que està arrelada en la profunditat de l’ésser humà, independentment de les circumstàncies concretes i els condicionaments històrics en què viu. Ens parla d’una set, d’una aspiració, d’un anhel de plenitud, de vida assolida, d’un mesurar-se amb allò que és gran, que omple el cor i eleva l’esperit cap a coses grans, com ara la veritat, la bondat i la bellesa, la justícia i l’amor. […] L’esperança és audaç, sap mirar més enllà de la comoditat personal, de les petites seguretats i compensacions que estrenyen l’horitzó, per obrir-se a grans ideals que fan la vida més bella i digna»52. Caminem en esperança.[i]
  1. [i] postsin. Christus vivit (25 març 2019), 88.
  2. Ibid., 89.
  3. ap. Gaudete et exsultate (19 març 2018), 115.
  4. Del film El Papa Francisco – Un hombre de palabra. La esperanza es un mensaje universal, de Wim Wenders (2018).
  5. Discurs a les autoritats, la societat civil i el Cos diplomàtic, Tallin – Estonia (25 setembre 2018): L’Osservatore Romano, 27 setembre 2018), p. 7.
  6. Moment extraordinari d’oració en temps d’epidèmia (27 març 2020): L’Osservatore Romano, 29 març 2020, p. 10; Missatge per a la 4.ª Jornada Mundial dels Pobres 2020 (13 juny 2020), 6: L’Osservatore Romano, 14 juny 2020, p. 8.
  7. Salutació als joves del Centro Cultural Padre Félix Varela, La Habana – Cuba (20 setembre 2015): L’Osservatore Romano (21-22 setembre 2015), p. 6.

 

Fratelli Tutti / capítol 1 n. 29-41

 Fratelli Tutti  29-41

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL PRIMER
LES OMBRES D’UN MÓN TANCAT n. 9-55

GLOBALITZACIÓ I PROGRÉS SENSE UN RUMB COMÚ n. 29-31

LES PANDÈMIES I ALTRES FLAGELLS DE LA HISTÒRIA n. 32-36

SENSE DIGNITAT HUMANA EN LES FRONTERES n. 37-41

Escoltar l’àudio:

Globalització i progrés sense un rumb comú

  1. Amb el Gran Imam Ahmad Al-Tayyeb no ignorem els avenços positius que s’han donat en la ciència, en la tecnologia, en la medicina, en la indústria i en el benestar, sobretot en els països desenvolupats. No obstant això, «subratllem que, al costat d’aquests progressos històrics, grans i valuosos, es constata un deteriorament de l’ètica, que condiciona l’acció internacional, i un debilitament dels valors espirituals i del sentit de responsabilitat. Tot això contribueix al fet que es difongui una sensació general de frustració, de soledat i de desesperació. […] Neixen focus de tensió i s’acumulen armes i municions, en una situació mundial dominada per la incertesa, la desil·lusió i la por al futur i controlada per interessos econòmics miops». També assenyalem «les fortes crisis polítiques, la injustícia i la manca d’una distribució equitativa dels recursos naturals. […] Pel que fa a les crisis que porten a la mort milions de nens, reduïts ja a esquelets humans –a causa de la pobresa i de la fam–, regna un silenci internacional inacceptable»27. Davant d’aquest panorama, si bé ens captiven molts avenços, no advertim un rumb realment humà.
  2. En el món actual els sentiments de pertinença a una mateixa humanitat s’afebleixen, i el somni de construir junts la justícia i la pau sembla una utopia d’altres èpoques. Veiem com impera una indiferència còmoda, freda i globalitzada, filla d’una profunda desil·lusió que s’amaga rere l’engany d’una il·lusió: creure que podem ser totpoderosos i oblidar que estem tots a la mateixa barca. Aquest desengany que deixa enrere els grans valors fraterns porta «a una mena de cinisme. Aquesta és la temptació que nosaltres tenim davant, si anem per aquest camí de la desil·lusió o de la decepció. […] L’aïllament i el tancament en un mateix o en els propis interessos mai no són el camí per tornar esperança i obrar una renovació, sinó que és la proximitat, la cultura del trobament. Aïllament, no; proximitat, sí. Cultura de l’enfrontament, no; cultura del trobament, sí »28.
  3. En aquest món que corre sense un rumb comú, es respira una atmosfera on «la distància entre l’obsessió pel propi benestar i la felicitat compartida de la humanitat s’amplia fins al punt que fa la impressió que s’està produint un veritable cisma entre l’individu i la comunitat humana. […] Perquè una cosa és sentir-se obligats a viure junts, i una altra molt diferent és apreciar la riquesa i la bellesa de les llavors de la vida en comú que cal buscar i conrear junts»29. Avança la tecnologia sense pausa, però «que bonic seria si al creixement de les innovacions científiques i tecnològiques correspongués també una equitat i una inclusió social cada vegada més grans! Que bonic seria que a mesura que descobrim nous planetes llunyans, tornéssim a descobrir les necessitats del germà o de la germana en òrbita al voltant meu!»30.

Les pandèmies i altres flagells de la història

  1. És veritat que una tragèdia global com la pandèmia de la Covid-19 va despertar durant un temps la consciència de ser una comunitat mundial que navega en una mateixa barca, on el mal d’un perjudica a tots. Recordem que ningú no se salva sol, que únicament és possible salvar-se junts. Per això vaig dir que «la tempesta desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert aquestes falses i supèrflues seguretats amb les qual havíem construït les nostres agendes, els nostres projectes, rutines i prioritats. […] Amb la tempesta, va caure el maquillatge d’aquests estereotips amb què disfressàvem els nostres egos sempre pretensiosos de voler aparentar; i va deixar al descobert, una vegada més, aquesta beneïda pertinença comuna de la qual no podem ni volem evadir-nos; aquesta pertinença de germans»31.
  1. El món avançava de manera implacable cap a una economia que, utilitzant els avenços tecnològics, procurava reduir els “costos humans”, i alguns pretenien fer-nos creure que n’hi havia prou la llibertat de mercat perquè tot estigués assegurat. Però el cop dur i inesperat d’aquesta pandèmia fora de control ha obligat per la força a tornar a pensar en els éssers humans, en tots, més que en el benefici d’alguns. Avui podem reconèixer que «ens hem alimentat amb somnis d’esplendor i grandesa i hem acabat menjant distracció, tancament i solitud; ens hem empatxat de connexions i hem perdut el gust de la fraternitat. Hem buscat el resultat ràpid i segur i ens veiem aclaparats per la impaciència i l’ansietat. Presos de la virtualitat hem perdut el gust i el sabor de la realitat»32. El dolor, la incertesa, la por i la consciència dels propis límits que ha despertat la pandèmia, fan ressonar la crida a repensar els nostres estils de vida, les nostres relacions, l’organització de les nostres societats i sobretot el sentit de la nostra existència.
  2. Si tot està connectat, és difícil pensar que aquest desastre mundial no tingui relació amb la nostra manera d’enfrontar la realitat, pretenent ser amos de la pròpia vida i de tot el que existeix. No vull dir que es tracta d’una mena de càstig diví. Tampoc n’hi hauria prou amb afirmar que el dany causat a la natura acaba cobrant-se els nostres atropellaments. És la realitat mateixa que gemega i es rebel·la. Ve a la ment el cèlebre vers del poeta Virgili que evoca les llàgrimes de les coses o de la història33.
  3. Però oblidem ràpidament les lliçons de la història, «mestra de vida»34. Passada la crisi sanitària, la pitjor reacció seria la de caure encara més en una febre consumista i en noves formes de autopreservació egoista. Tant de bo que a la fi ja no hi siguin “els altres”, sinó només un “nosaltres”. Tant de bo que no es tracti d’un altre episodi sever de la història del qual no hàgim estat capaços d’aprendre. Tant de bo que no ens oblidem de la gent gran que van morir per falta de respiradors, en part com a resultat de sistemes de salut desmantellats any rere any. Tant de bo que tant de dolor no sigui inútil, que donem un salt cap a una forma nova de vida i descobrim definitivament que ens necessitem i ens devem els uns als altres, perquè la humanitat reneixi amb tots els rostres, totes les mans i totes les veus, més enllà de les fronteres que hem creat.
  4. Si no aconseguim recuperar la passió compartida per una comunitat de pertinença i de solidaritat, a la qual destinar temps, esforç i béns, la il·lusió global que ens enganya caurà ruïnosament i en deixarà molts a mercè de la nàusea i el buit. A més, no s’hauria d’ignorar ingènuament que «l’obsessió per un estil de vida consumista, sobretot quan només uns pocs puguin sostenir-lo, només podrà provocar violència i destrucció recíproca»35. El “campi qui pugui” es traduirà ràpidament en el “tots contra tots”, i això serà pitjor que una pandèmia.

Sense dignitat humana en les fronteres

  1. Tant des d’alguns règims polítics populistes com des de plantejaments econòmics liberals, se sosté que cal evitar com sigui l’arribada de persones migrants. Al mateix temps s’argumenta que convé limitar l’ajuda als països pobres, de manera que toquin fons i decideixin prendre mesures d’austeritat. No s’adverteix que, darrere d’aquestes afirmacions abstractes difícils de sostenir, hi ha moltes vides que s’estripen. Molts escapen de la guerra, de persecucions, de catàstrofes naturals. D’altres, amb tot dret, «busquen oportunitats per a ells i per a les seves famílies. Somien amb un futur millor i volen crear les condicions perquè es faci realitat»36.
  2. Lamentablement, altres són «atrets per la cultura occidental, de vegades amb expectatives poc realistes que els exposen a grans desil·lusions. Traficants sense escrúpols, sovint vinculats als càrtels de la droga i de les armes, exploten la situació de feblesa dels immigrants, que al llarg del seu viatge amb massa freqüència experimenten la violència, el tràfic de persones, l’abús psicològic i físic, i sofriments indescriptibles»37. Els que emigren «han de separar-se del seu propi context d’origen i sovint viuen un desarrelament cultural i religiós. La fractura també fa a les comunitats d’origen, que perden els elements més vigorosos i emprenedors, i a les famílies, en particular quan emigra un dels pares o tots dos, deixant els fills al país d’origen»38. Per tant, també «cal reafirmar el dret a no emigrar, és a dir, a tenir les condicions per a romandre en la pròpia terra»39.
  3. A més, «en alguns països d’arribada, els fenòmens migratoris susciten alarma i por, sovint fomentats i explotats amb fins polítics. Es difon així una mentalitat xenòfoba, de gent tancada i replegada sobre si mateixa»40. Els emigrants no són considerats prou dignes per participar en la vida social com qualsevol altre, i s’oblida que tenen la mateixa dignitat intrínseca de qualsevol persona. Per tant, han de ser «protagonistes del seu propi rescat»41.

Mai no es dirà que no són humans però, en la pràctica, amb les decisions i la manera de tractar-los, s’expressa que se’ls considera menys valuosos, menys importants, menys humans. És inacceptable que els cristians comparteixin aquesta mentalitat i aquestes actituds, fent prevaler de vegades certes preferències polítiques per sobre de profundes conviccions de la pròpia fe: la inalienable dignitat de cada persona humana més enllà del seu origen, color o religió, i la llei suprema de l’amor fratern.

  1. «Les migracions constituiran un element determinant del futur del món»42. Però avui estan afectades per una «pèrdua d’aquest “sentit de la responsabilitat fraterna”, sobre el qual es basa tota societat civil».43 Europa, per exemple, corre seriosos riscos d’anar per aquest camí. Tot amb tot, «inspirant-se en el seu gran patrimoni cultural i religiós, té els instruments necessaris per defensar la centralitat de la persona humana i trobar un just equilibri entre el deure moral de tutelar els drets dels seus ciutadans, d’una banda, i, de l’altra, el de garantir l’assistència i l’acollida dels emigrants»44.
  2. Comprenc que davant les persones emigrants alguns tinguin dubtes i sentin temors. Ho entenc com a part de l’instint natural d’autodefensa. Però també és veritat que una persona i un poble només són fecunds si saben integrar creativament en el seu interior l’obertura als altres. Convido a anar més enllà d’aquestes reaccions primàries, perquè «el problema és quan aquests dubtes i aquestes pors condicionen la nostra forma de pensar i d’actuar fins al punt de convertir-nos en éssers intolerants, tancats i potser, sense adonar-nos, fins i tot racistes. La por ens priva així del desig i de la capacitat de trobament amb l’altre »45.[i]
  1. [i] Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència comuna, Abu Dabi (4 febrer 2019): L’Osservatore Romano, 4-5 febrer 2019, p. 6.
  2. Discurs al món de la cultura, Càller – Itàlia (22 setembre 2013): L’Osservatore Romano, 23-24 setembre 2013), p. 7.
  3. Humana communitas. Carta al President de la Pontifícia Acadèmia per a la Vida en ocasió del 25è aniversari de la seva institució (6 gener 2019), 2.6: L’Osservatore Romano 16 gener 2019), pp. 6-7.
  4. Videomissatge al TED2017 de Vancouver (26 abril 2017): L’Ossservatore Romano (27 abril 2017), p. 7.
  5. Moment extraordinari d’oració en temps d’epidèmia (27 març 2020): L’Osservatore Romano, 29 març 2020, p. 10.
  6. Homilia durant la Santa Missa, Skopie – Macedònia del Nord (7 maig 2019): L’Osservatore Romano, 8 maig 2019), p. 12.
  7. Eneida 1, 462: «Sunt lacrimae rerum et mentem mortalia tangunt».
  8. «Historia […] magistra vitae» (M. T. Ciceró, De Oratore, 2, 36).
  9. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 204: AAS 107 (2015), 928.
  10. ap. postsin. Christus vivit (25 març 2019), 91.
  11. Ibid., 92.
  12. Ibid., 93.
  13. Benet XVI, Missatge per a la 99.ª Jornada Mundial del Migrant i del Refugia (12 octubre 2012): AAS 104 (2012), 908.
  14. ap. postsin. Christus vivit (25 març 2019), 92.
  15. Missatge per a la 106.ª Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat 2020 (13 maig 2020): L’Osservatore Romano, 16 maig 2020), p. 8.
  16. Discurs al Cos diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (11 gener 2016): AAS 108 (2016), 124.
  17. Discurs al Cos diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (13 gener 2014): AAS 106 (2014), 84.
  18. Discurs al Cos diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (11 gener 2016): AAS 108 (2016), 123.
  19. Missatge per a la 105.ª Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat (27 maig 2019): L’Osservatore Romano, 27-28 maig 2019, p. 8.

Fratelli Tutti / capítol 1 n. 9-28

 Fratelli Tutti  9-28

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL PRIMER
LES OMBRES D’UN MÓN TANCAT n. 9-55

SOMNIS QUE ES TRENQUEN A TROSSOS n. 10-14

La fi de la consciència històrica n. 13-14

SENSE UN PROJECTE PER A TOTHOM n. 15-28

El rebuig mundial n. 18-21

Drets humans no prou universals n. 22-24

Conflicte i por n. 25-28

Escoltar l’àudio:

 

Capítol primer LES OMBRES D’UN MÓN TANCAT

  1. Sense pretendre realitzar una anàlisi exhaustiva ni posar en consideració tots els aspectes de la realitat que vivim, proposo només estar atents davant algunes tendències del món actual que desfavoreixen el desenvolupament de la fraternitat universal.

Somnis que es trenquen a trossos

  1. Durant dècades semblava que el món havia après de tantes guerres i fracassos i es dirigia lentament cap a diverses formes d’integració. Per exemple, es va desplegar el somni d’una Europa unida, capaç de reconèixer arrels comunes i de alegrar-se amb la diversitat que l’habita. Recordem «la ferma convicció dels Pares fundadors de la Unió Europea, els quals desitjaven un futur basat en la capacitat de treballar junts per superar les divisions, afavorint la pau i la comunió entre tots els pobles del continent»7. També va prendre força l’anhel d’una integració llatinoamericana i van començar a donar-se alguns passos. En altres països i regions hi va haver intents de pacificació i acostaments que van aconseguir fruits i altres que semblaven prometedors.
  2. Però la història dóna mostres d’estar tornant enrere. S’encenen conflictes anacrònics que es consideraven superats, ressorgeixen nacionalismes tancats, exasperats, ressentits i agressius. En diversos països una idea de la unitat del poble i de la nació, penetrada per diverses ideologies, crea noves formes d’egoisme i de pèrdua del sentit social emmascarades sota una suposada defensa dels interessos nacionals. Això ens recorda que «cada generació ha de fer seves les lluites i els èxits de les generacions passades i portar-les a metes més altes encara. És el camí. El bé, com també l’amor, la justícia i la solidaritat, no s’assoleixen d’una vegada per sempre; han de ser conquerits cada dia. No és possible conformar-se amb el que ja s’ha aconseguit en el passat i instal·lar-se, i fruir-ne com si aquesta situació ens fes ignorar que molts germans nostres sofreixen encara situacions d’injustícia que ens interpel·len a tots»8.
  3. “Obrir-se al món” és una expressió que avui ha estat cooptada per l’economia i les finances. Es refereix exclusivament a l’obertura als interessos estrangers o a la llibertat dels poders econòmics per invertir sense traves ni complicacions en tots els països. Els conflictes locals i el desinterès pel bé comú són instrumentalitzats per l’economia global per imposar un model cultural únic. Aquesta cultura unifica el món però divideix les persones i les nacions, perquè «la societat cada vegada més globalitzada ens fa més pròxims, però no més germans»9. Estem més sols que mai en aquest món massificat que fa prevaler els interessos individuals i debilita la dimensió comunitària de l’existència. Augmenten més aviat els mercats, on les persones compleixen rols de consumidors o d’espectadors. L’avanç d’aquest globalisme afavoreix normalment la identitat dels més forts que es protegeixen a si mateixos, però procura dissoldre les identitats de les regions més febles i pobres, bo i fentles més vulnerables i dependents. D’aquesta manera la política esdevé cada vegada més fràgil davant els poders econòmics transnacionals que apliquen el “divideix i regnaràs”.

La fi de la consciència històrica

  1. Per això mateix s’afavoreix també una pèrdua de sentit de la història que disgrega encara més. S’adverteix la penetració cultural d’una mena de “deconstruccionisme”, on la llibertat humana pretén construir-ho tot des de zero. Deixa en peu únicament la necessitat de consumir sense límits i l’accentuació de moltes formes d’individualisme sense continguts. En aquesta línia se situava un consell que vaig donar als joves: «Si una persona us fa una proposta i us diu que ignoreu la història, que no recolliu l’experiència dels ancians, que menyspreeu tot el passat i que només mireu el futur que ell us ofereix, ¿no és una forma fàcil d’atrapar-vos amb la seva proposta per tal que només feu el que ell us diu? Aquesta persona us necessita buits, desarrelats, desconfiats de tot, perquè només confieu en les seves promeses i us sotmeteu als seus plans. Així funcionen les ideologies de diferents colors, que destrueixen (o de-construeixen) tot el que sigui diferent i d’aquesta manera poden regnar sense oposicions. Per això necessiten joves que menyspreïn la història, que rebutgin la riquesa espiritual i humana que es va anar transmetent al llarg de les generacions, que ignorin tot el que els ha precedit»10.
  2. Són les noves formes de colonització cultural. No ens oblidem que «els pobles que alienen la seva tradició, i per mania imitativa, violència impositiva, imperdonable negligència o apatia, toleren que se’ls arrabassi l’ànima, perden, juntament amb la seva fisonomia espiritual, la seva consistència moral i, finalment, la seva independència ideològica, econòmica i política»11. Una manera eficaç de dissoldre la consciència històrica, el pensament crític, la lluita per la justícia i els camins d’integració és buidar de sentit o manipular les grans paraules. Què signifiquen avui algunes expressions com democràcia, llibertat, justícia, unitat? Han estat manipulades i desfigurades per utilitzar-les com a instrument de dominació, com a títols buits de contingut que poden servir per justificar qualsevol acció.

Sense un projecte per a tots

  1. La millor manera de dominar i d’avançar sense límits és sembrar la desesperança i suscitar la desconfiança constant, fins i tot disfressada darrere la defensa d’alguns valors. Avui en molts països s’utilitza el mecanisme polític d’exasperar, exacerbar i polaritzar. Per diversos camins es nega als altres el dret a existir i a opinar, i per això es recorre a l’estratègia de ridiculitzar-los, sospitar d’ells, assetjar-los. No es recull la seva part de veritat, els seus valors, i d’aquesta manera la societat s’empobreix i es redueix a la prepotència del més fort. La política ja no és així una discussió sana sobre projectes a llarg termini per al desenvolupament de tots i el bé comú, sinó només receptes immediatistes de màrqueting que troben en la destrucció de l’altre el recurs més eficaç. En aquest joc mesquí de les desqualificacions, el debat és manipulat per mantenir-lo a l’estat de qüestionament i de confrontació.
  2. En aquesta pugna d’interessos que ens enfronta a tots contra tots, on vèncer passa a ser sinònim de destruir, ¿com és possible aixecar el cap per reconèixer el veí o per posar-se a la banda del qui ha caigut en el camí? Un projecte amb grans objectius per al desenvolupament de tota la humanitat avui sona a deliri. Augmenten les distàncies entre nosaltres, i la marxa dura i lenta cap a un món unit i més just pateix un nou i dràstic retrocés.
  3. Tenir cura del món que ens envolta i ens sosté és cuidar-nos a nosaltres mateixos. Però necessitem constituir-nos en un “nosaltres” que habita la casa comuna. Aquest compte no interessa als poders econòmics que necessiten un rèdit ràpid. Sovint les veus que s’aixequen per defensar el medi ambient són fetes callar o ridiculitzades, disfressant de racionalitat allò que són només interessos particulars. En aquesta cultura que estem gestant, buida, immediatista i sense un projecte comú, «és previsible que, davant l’esgotament d’alguns recursos, es vagi creant un escenari favorable per a noves guerres, disfressades rere nobles reivindicacions»12.

L’exclusió mundial

  1. Parts de la humanitat semblen sacrificables en benefici d’una selecció que afavoreix un sector humà digne de viure sense límits. En el fons «ja no es considera les persones com un valor primari que cal respectar i emparar, especialment si són pobres o discapacitades, si

“encara no són útils” –com els no nascuts–, o si “ja no serveixen” –com els vells–. Ens hem fet insensibles a qualsevol forma de malbaratament, començant pel dels aliments, que és un dels més vergonyosos»13.

  1. La manca de fills, que provoca un envelliment de les poblacions, juntament amb l’abandonament de la gent gran a una dolorosa solitud, és una manera subtil d’expressar que tot acaba amb nosaltres, que només compten els nostres interessos individuals. Així, «objecte de exclusió no és només l’aliment o els béns superflus, sinó sovint els mateixos éssers humans»14. Hem vist el que ha succeït amb la gent gran en alguns llocs del món a causa del coronavirus. No havien de morir així. Però en realitat alguna cosa semblant ja havia passat a causa d’onades de calor i en altres circumstàncies: cruelment exclosos. No ens adonem que aïllar els ancians i abandonar-los a càrrec d’altres sense un adequat i proper acompanyament de la família, mutila i empobreix la mateixa família. A més, acaba privant els joves d’aquest necessari contacte amb les seves arrels i amb una saviesa que la joventut per si sola no pot assolir.
  2. Aquesta exclusió s’expressa de múltiples maneres, com en l’obsessió per reduir els costos laborals, que no s’adona de les greus conseqüències que això ocasiona, perquè la desocupació que es produeix té per efecte directe expandir les fronteres de la pobresa15.

L’exclusió, a més, assumeix formes miserables que crèiem superades, com el racisme, que s’amaga i reapareix una i altra vegada. Les expressions de racisme tornen a avergonyir-nos demostrant així que els suposats avenços de la societat no són tan reals ni estan assegurats per sempre.

  1. Hi ha regles econòmiques que han resultat eficaces per al creixement, però no així per al desenvolupament humà integral16. Ha augmentat la riquesa, però sense equitat, i així el que passa és que «neixen noves pobreses»17. Quan diuen que el món modern ha reduït la pobresa, ho fan mesurant amb criteris d’altres èpoques no comparables amb la realitat actual. Perquè en altres temps, per exemple, no tenir accés a l’energia elèctrica no era considerat un signe de pobresa ni generava angoixa. La pobresa sempre s’analitza i s’entén en el context de les possibilitats reals d’un moment històric concret.

Drets humans no prou universals

  1. Moltes vegades es percep que, de fet, els drets humans no són iguals per a tothom. El respecte d’aquests drets «és condició prèvia per al mateix desenvolupament social i econòmic d’un país. Quan es respecta la dignitat de l’home, i els seus drets són reconeguts i

tutelats, floreix també la creativitat i l’enginy, i la personalitat humana pot desplegar les seves múltiples iniciatives en favor del bé comú»18. Però «observant amb atenció les nostres societats contemporànies, trobem nombroses contradiccions que ens porten a preguntar-nos si veritablement la igual dignitat de tots els éssers humans, proclamada solemnement fa 70 anys, és reconeguda, respectada, protegida i promoguda en totes les circumstàncies. En el món d’avui persisteixen nombroses formes d’injustícia, nodrides per visions antropològiques reductives i per un model econòmic basat en els guanys, que no dubta a explotar, excloure i fins i tot matar l’home. Mentre una part de la humanitat viu en opulència, una altra part veu la seva pròpia dignitat desconeguda, menyspreada o trepitjada i els seus drets fonamentals ignorats o violats»19. Què diu això sobre la igualtat de drets fundada en la mateixa dignitat humana?

  1. De manera semblant, l’organització de les societats a tot el món encara està lluny de reflectir amb claredat que les dones tenen exactament la mateixa dignitat i idèntics drets que els homes. S’afirma alguna cosa amb les paraules, però les decisions i la realitat criden un altre missatge. És un fet que «doblement pobres són les dones que pateixen situacions d’exclusió, maltractament i violència, perquè sovint es troben menors possibilitats de defensar els seus drets»20.
  2. Reconeguem igualment que, «tot i que la comunitat internacional ha adoptat diversos acords per posar fi a l’esclavitud en totes les seves formes, i ha disposat diverses estratègies per combatre aquest fenomen, encara hi ha milions de persones –infants, homes i dones de totes les edats– privats de la seva llibertat i obligats a viure en condicions similars a l’esclavitud. […] Avui com ahir, a l’arrel de l’esclavitud es troba una concepció de la persona humana que admet que pugui ser tractada com un objecte. […] La persona humana, creada a imatge i semblança de Déu, queda privada de la llibertat, mercantilitzada, reduïda a ser propietat d’un altre, amb la força, l’engany o la constricció física o psicològica; és tractada com un mitjà i no com un fi». Les xarxes criminals «utilitzen hàbilment les modernes tecnologies informàtiques per enganyar joves i joveníssims arreu del món»21. L’aberració no té límits quan se sotmeten dones, després forçades a avortar. Un acte abominable que arriba fins i tot al segrest per tal de vendre els seus òrgans. Això fa que el tràfic de persones i altres formes actuals d’esclavitud esdevingui un problema mundial que necessita ser pres seriosament per la humanitat en el seu conjunt, perquè «tal com les organitzacions criminals utilitzen xarxes globals per aconseguir els seus objectius, l’acció per derrotar aquest fenomen requereix un esforç conjunt i també global per part dels diferents agents que conformen la societat»22.

Conflicte i por

  1. Guerres, atemptats, persecucions per motius racials o religiosos, i tantes ofenses contra la dignitat humana es jutgen de diverses maneres segons convinguin o no a determinats interessos, fonamentalment econòmics. El que és veritat quan convé a un poderós deixa de ser-ho quan ja no el beneficia. Aquestes situacions de violència van «multiplicant-se dolorosament en moltes regions del món, fins a assumir les formes de la que podria anomenar una “tercera guerra mundial per etapes”»23.
  2. Això no crida l’atenció si advertim l’absència d’horitzons que ens congreguin, perquè en tota guerra el que apareix en ruïnes és «el mateix projecte de fraternitat, inscrit en la vocació de la família humana», de manera que «qualsevol situació d’amenaça alimenta la desconfiança i el replegament»24. Així, el nostre món avança en una dicotomia sense sentit amb la pretensió de «garantir l’estabilitat i la pau en base a una falsa seguretat sustentada per una mentalitat de por i desconfiança»25.
  3. Paradoxalment, hi ha pors ancestrals que no han estat superades pel desenvolupament tecnològic; és més, han sabut amagar-se i potenciar-se rere noves tecnologies. Encara avui, rere la muralla de l’antiga ciutat hi ha l’abisme, el territori del desconegut, el desert. El que procedeixi d’allà no és fiable perquè no és conegut, no és familiar, no pertany al llogaret. És el territori del que és “bàrbar”, del qual cal defensar-se a costa del que sigui. Per tant, es creen noves barreres per a la autopreservació, de manera que deixa d’existir el món i únicament existeix “el meu” món, fins al punt que molts deixen de ser considerats éssers humans amb una dignitat inalienable i passen a ser només “ells”. Reapareix «la temptació de fer una cultura de murs, d’aixecar murs, murs en el cor, murs a la terra per evitar aquest trobament amb altres cultures, amb altres persones. I qualsevol que aixequi un mur, qui construeixi un mur, acabarà essent un esclau dins dels murs que ha construït, sense horitzons. Perquè li falta aquesta alteritat»26.
  4. La solitud, les pors i la inseguretat de tantes persones que se senten abandonades pel sistema, fan que es vagi creant un terreny fèrtil per a les màfies. Perquè aquestes s’afirmen presentant-se com “protectores” dels oblidats, moltes vegades a través de diverses ajudes, mentre persegueixen els seus interessos criminals. Hi ha una pedagogia típicament mafiosa que, amb una falsa mística comunitària, crea llaços de dependència i de subordinació dels quals és molt difícil alliberar-se.[i]
  1. [i] Discurs al Parlament europeu, Estrasburg (25 novembre 2014): AAS 106 (2014), 996.
  2. Encontre amb les autoritats, la societat civil i el Cos diplomàtic, Santiago – Xile (16 gener 2018): AAS 110 (2018), 256.
  3. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 19: AAS 101 (2009), 655. 10 Exhort. ap. postsin. C.
  4. ap. postsin. Christus vivit (25 març 2019), 181.
  5. Raúl Silva Henríquez, S.D.B., Homilia en el Tedèum a Santiago de Xile (18 setembre 1974).
  6. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 57: AAS 107 (2015), 869.
  7. Discurs al Cos diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (11 gener 2016): AAS 108 (2016), 120.
  8. Discurs al Cos diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (13 gener 2014): AAS 106 (2014), 83-84.
  9.  Discurs a la Fundació Centesimus annus pro Pontifice (25 maig 2013): Insegnamenti, I,1 (2013), 238.
  10. S. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 14: AAS 59 (1967), 264.
  11. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 22: AAS 101 (2009), 657.
  12. Discurs a les autoritats, Tirana – Albania (21 setembre 2014): AAS106 (2014), 773.
  13. Missatge als participants en la Conferència internacional “Els drets humans en el món contemporani: conquestes, omissions, negacions” (10 desembre 2018): L’Osservatore Romano, 11-12 desembre 2018), p. 8.
  14. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 212: AAS 105 (2013), 1108.
  15. Missatge per a la 48.ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2015 (8 desembre 2014), 3-4: AAS 107 (2015), 69-71.
  16. Ibid., 5: AAS 107 (2015), 72.
  17. Missatge per a la 49.ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2016 (8 desembre 2015), 2: AAS 108 (2016), 49.
  18. Missatge per a la 53.ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2020 (8 desembre 2019), 1:L’Osservatore Romano, 13 desembre 2019), p. 8.
  19. Discurs sobre les armes nuclears, Nagasaki – Japó (24 novembre 2019): L’Osservatore Romano, 25-26 novembre 2019, p. 6.
  20. Discurs als professors i estudiants del Col·legi “San Carles” de Milà (6 abril 2019): L’Ossservatore Romano, 8-9 abril 2019, p. 6.

 

 

Fratelli Tutti / Introducció n. 1-8

 Fratelli Tutti  1-8.

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

Escoltar l’àudio:

 

  1. «Fratelli tutti» [1] escrivia sant Francesc d’Assís per dirigir-se a tots els germans i les germanes, i proposar-los una forma de vida amb gust d’Evangeli. D’aquests consells vull destacar-ne un, en el qual convida a un amor que va més enllà de les barreres de la geografia i de l’espai. Hi declara feliç el qui estimi l’altre «tant el seu germà que està lluny d’ell com quan està al seu costat» [2]. Amb aquestes poques i senzilles paraules va expressar l’essencial d’una fraternitat oberta, que permet reconèixer, valorar i estimar cada persona més enllà de la proximitat física, més enllà del lloc de l’univers on hagi nascut o on habiti.
  2. Aquest sant de l’amor fratern, de la senzillesa i de l’alegria, que em va inspirar a escriure l’encíclica Laudato si’, torna a motivar-me per dedicar aquesta nova encíclica a la fraternitat i a l’amistat social. Perquè sant Francesc, que se sentia germà del sol, de la mar i del vent, se sabia encara més unit als qui eren de la seva pròpia carn. Va sembrar pau per tot arreu i va caminar prop dels pobres, dels abandonats, dels malalts, dels exclosos, dels últims.

Sense fronteres

  1. Hi ha un episodi de la seva vida que ens mostra el seu cor sense confins, capaç d’anar més enllà de les distàncies de procedència, nacionalitat, color o religió. És la seva visita al Sultà Malik-al-Kàmil, a Egipte, que va significar per a ell un gran esforç a causa de la seva pobresa, els pocs recursos que tenia, la distància i les diferències d’idioma, cultura i religió. Aquest viatge, en aquell moment històric marcat per les croades, mostrava encara més la grandesa de l’amor tan ampli que volia viure, desitjós d’abraçar tothom. La fidelitat al seu Senyor era proporcional al seu amor als germans i a les germanes. Sense desconèixer les dificultats i els perills, sant Francesc va anar a l’encontre del Sultà amb la mateixa actitud que demanava als seus deixebles: que sense negar la pròpia identitat, trobant-se «entre sarraïns o altres infidels […], no promoguin disputes ni controvèrsies, sinó que estiguin sotmesos a tota humana criatura per Déu» [3]. En aquell context era una comanda extraordinària. Ens impressiona que vuit-cents anys enrere Francesc convidés a evitar tota forma d’agressió o contesa i també a viure una humil i fraterna “submissió”, fins i tot davant dels qui no compartien la seva fe.
  2. Ell no feia la guerra dialèctica imposant doctrines, sinó que comunicava l’amor de Déu. Havia entès que «Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu» (1 Jn 4,16). D’aquesta manera va ser un pare fecund que va despertar el somni d’una societat fraterna, perquè «només l’home que accepta apropar-se a altres éssers en el seu moviment propi, no per retenir-los en el seu, sinó per ajudar-los a ser més ells mateixos, es fa realment pare» [4]. En aquell món ple de torres de vigilància i de muralles protectores, les ciutats vivien guerres sagnants entre famílies poderoses, al mateix temps que creixien les zones miserables de les perifèries excloses. Allà Francesc va acollir la veritable pau al seu interior, es va alliberar de tot desig de domini sobre els altres, es va fer un dels últims i va buscar viure en harmonia amb tots. Ell ha motivat aquestes pàgines.
  3. Les qüestions relacionades amb la fraternitat i l’amistat social han estat sempre entre les meves preocupacions. Durant els últims anys m’hi he referit reiterades vegades i en diversos llocs. He volgut recollir en aquesta encíclica moltes d’aquestes intervencions situant-les en un context més ampli de reflexió. A més, si en la redacció de la Laudato si’ vaig tenir una font d’inspiració en el meu germà Bartomeu, el Patriarca ortodox que va proposar amb molta força la cura de la creació, en aquest cas m’he sentit especialment estimulat pel Gran Imam Ahmad Al-Tayyeb, amb qui em vaig trobar a Abu Dhabi per recordar que Déu «ha creat tots els éssers humans iguals en els drets, en els deures i en la dignitat, i els ha cridat a conviure com a germans entre ells» [5]. No es va tractar d’un mer acte diplomàtic sinó d’una reflexió feta en diàleg i d’un compromís conjunt. Aquesta encíclica recull i desenvolupa grans temes plantejats en aquell document que vam signar junts. També he acollit aquí, amb el meu propi llenguatge, nombroses cartes i documents amb reflexions que he rebut de moltes persones i grups de tot el món.
  4. Les següents pàgines no pretenen resumir la doctrina sobre l’amor fratern, sinó aturar-se en la seva dimensió universal, en la seva obertura a tots. Lliuro aquesta encíclica social com una humil aportació a la reflexió perquè, davant de diverses i actuals formes d’eliminar o d’ignorar els altres, siguem capaços de reaccionar amb un nou somni de fraternitat i d’amistat social que no es quedi en les paraules. Si bé l’he escrit des de les meves conviccions cristianes, que m’encoratgen i em nodreixen, he procurat fer-ho de tal manera que la reflexió s’obri al diàleg amb totes les persones de bona voluntat.
  5. Així mateix, quan estava redactant aquesta carta, va irrompre de manera inesperada la pandèmia de la Covid-19 que va deixar al descobert les nostres falses seguretats. Més enllà de les diverses respostes que van donar els diferents països, es va evidenciar la incapacitat d’actuar conjuntament. Tot i estar hiperconnectats, existia una fragmentació que tornava més difícil resoldre els problemes que ens afecten a tots. Si algú creu que només es tractava de fer funcionar millor el que ja fèiem, o que l’únic missatge és que hem de millorar els sistemes i les regles ja existents, està negant la realitat.
  6. Anhelo que en aquesta època que ens toca viure, reconeixent la dignitat de cada persona humana, puguem fer renéixer entre tots un desig mundial de germanor. Entre tots: «Vet aquí un bonic secret per somiar i fer de la nostra vida una bella aventura. Ningú no pot afrontar la vida aïlladament. […] Cal una comunitat que ens sostingui, que ens ajudi i en la qual ens ajudem els uns als altres a mirar endavant. Que n’és d’important somiar junts! […] Sols, es corre el risc de tenir miratges, en els quals veus el que no hi ha; els somnis es construeixen junts» [6]. . Somiem com una única humanitat, com caminants de la mateixa carn humana, com a fills d’aquesta mateixa terra que ens acull a tots, cada un amb la riquesa de la seva fe o de les seves conviccions, cadascun amb la seva pròpia veu, tots germans.

[1] Admonicions, 6, 1: Fonti Francescane (FF) 155.

[2] Admonicions, 6, 1: Fonti Francescane (FF) 155.

[3] S.Francesc d’Assís,  Regula non bollata, 16, 3.6: FF 42-43.

[4] Eloi Leclerc, O.F.M., Exilio y ternura, ed. Marova, Madrid 1987, 205.d 1987, 205.

[5] Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència comuna, Abu Dabi (4 febrer 2019): Insegnamenti, 4-5 febrer 2019, p. 6.

[6] Discurs en l’encontre ecumènic i interreligiós amb els joves, Skopie – Macedònia del Nord (7 maig 2019): Insegnamenti, 9 maig 2019, p. 9.

Rector de les parròquies de Calella, Sant Cebrià de Vallalta i Sant Pol de Mar (Maresme). Membre del Moviment dels Focolars i president de la Fundació Veu.

Formulari de subscripció

EVANGELI

Ùltims comentaris de l'evangeli en àudio:

Sant Joan

Sant Lluc

Sant Marc

Sant Mateu

Crèdits:

les FOTOGRAFIES utilitzades són d'autoria pròpies o sota Llicència Creatives Commons, per exemple: www.cathopic.com