Cinto Busquet

Fratelli Tutti / capítol 6 n. 198-224

Fratelli Tutti  198-224

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL SISÈ

DIÀLEG I AMISTAT SOCIAL n. 198-224

EL DIÀLEG SOCIAL VERS UNA NOVA CULTURA n. 199-205

Construir junts n. 203-205

EL FONAMENT DELS CONSENSOS n. 206-214

El consens i la veritat n. 211-214

UNA NOVA CULTURA n. 215-221

El trobament fet cultura n. 216-217

El gust de reconèixer l’altre n. 218-221

RECUPERAR L’AMABILITAT n. 222-224

Escoltar l’àudio:

Capítol sisè  DIÀLEG I AMISTAT SOCIAL

  1. Acostar-se, expressar-se, escoltar-se, mirar-se, conèixer-se, tractar de comprendre, buscar punts de contacte, tot això es resumeix en el verb “dialogar”. Per trobar-nos i ajudarnos mútuament necessitem dialogar. No cal dir per què serveix el diàleg. En tinc prou pensant què seria el món sense aquest diàleg pacient de tantes persones generoses que han mantingut unides famílies i comunitats. El diàleg persistent i coratjós no és notícia com els desencontres i els conflictes, però ajuda discretament el món a viure millor, molt més del que puguem adonar-nos-en.

El diàleg social vers una nova cultura

  1. Alguns tracten de fugir de la realitat refugiant-se en mons privats, i altres l’enfronten amb violència destructiva, però «entre la indiferència egoista i la protesta violenta, sempre hi ha una opció possible: el diàleg. El diàleg entre les generacions, el diàleg al poble, perquè tots som poble, la capacitat de donar i rebre, romanent oberts a la veritat. Un país creix quan les seves diverses riqueses culturals dialoguen de manera constructiva: la cultura popular, la universitària, la juvenil, l’artística, la tecnològica, la cultura econòmica, la cultura de la família i dels mitjans de comunicació»196.
  2. Se sol confondre el diàleg amb una cosa molt diferent: un febril intercanvi d’opinions en les xarxes socials, moltes vegades orientat per informació mediàtica no sempre fiable. Són només monòlegs que procedeixen paral·lels, potser imposant-se a l’atenció dels altres pels seus tons alts o agressius. Però els monòlegs no comprometen ningú, fins al punt que els seus continguts sovint són oportunistes i contradictoris.
  3. La ressonant difusió de fets i reclams en els mitjans, en realitat sol tancar les possibilitats del diàleg, perquè permet que cadascú mantingui intocables i sense matisos les idees, els interessos i les opcions amb l’excusa dels errors aliens. Predomina el costum de desqualificar ràpidament l’adversari, aplicant-li epítets humiliants, en lloc d’enfrontar un diàleg obert i respectuós, on es busqui aconseguir una síntesi superadora. El pitjor és que aquest llenguatge, habitual en el context mediàtic d’una campanya política, s’ha generalitzat de tal manera que tots l’utilitzen quotidianament. El debat sovint és manipulat per determinats interessos que tenen més poder, procurant deshonestament inclinar l’opinió pública al seu favor. No em refereixo només al govern de torn, ja que aquest poder manipulador pot ser econòmic, polític, mediàtic, religiós o de qualsevol gènere. De vegades se’l justifica o se l’excusa quan la seva dinàmica respon als propis interessos econòmics o ideològics, però tard o d’hora es torna en contra d’aquests mateixos interessos.
  4. La manca de diàleg implica que ningú, en els diferents sectors, no està preocupat pel bé comú, sinó per l’adquisició dels beneficis que atorga el poder, o en el millor dels casos, per imposar la seva forma de pensar. Així les converses es convertiran en meres negociacions perquè cadascú pugui esgarrapar tot el poder i els majors beneficis possibles, no en una recerca conjunta que generi bé comú. Els herois del futur seran els que sàpiguen trencar aquesta lògica malaltissa i decideixin sostenir amb respecte una paraula carregada de veritat, més enllà de les conveniències personals. Déu vulgui que aquests herois s’estiguin gestant silenciosament en el cor de la nostra societat.

Construir junts

  1. L’autèntic diàleg social suposa la capacitat de respectar el punt de vista de l’altre acceptant la possibilitat que contingui algunes conviccions o interessos legítims. Des de la seva identitat, l’altre té alguna cosa a aportar, i és desitjable que aprofundeixi i exposi la seva pròpia posició perquè el debat públic sigui més complet encara. És cert que quan una persona o un grup és coherent amb el que pensa, s’adhereix fermament a valors i conviccions i desenvolupa un pensament, això d’una manera o d’un altre beneficiarà la societat. Però això només passa realment en la mesura que aquest desenvolupament es realitzi en diàleg i obertura als altres. Perquè «en un veritable esperit de diàleg s’alimenta la capacitat de comprendre el sentit del que l’altre diu i fa, encara que un no pugui assumir-ho com una convicció pròpia. Així esdevé possible ser sincers, no dissimular allò en què creiem, sense deixar de dialogar, de cercar punts de contacte, i sobretot de treballar i comprometre’s junts»197. La discussió pública, si veritablement dóna espai a tots i no manipula ni amaga informació, és un permanent estímul que permet assolir més adequadament la veritat, o almenys expressar-la millor. Impedeix que els diversos sectors s’instal·lin còmodes i autosuficients en la seva manera de veure les coses i en els seus interessos limitats. Pensem que «les diferències són creatives, creen tensió i en la resolució d’una tensió rau el progrés de la humanitat»198.
  2. Avui hi ha la convicció que, a més dels desenvolupaments científics especialitzats, és necessària la comunicació entre disciplines, ja que la realitat és una, encara que pugui ser abordada des de diferents perspectives i amb diferents metodologies. No s’ha de defugir el risc que un avenç científic sigui considerat l’únic abordatge possible per comprendre algun aspecte de la vida, de la societat i del món. En canvi, un investigador que avança amb eficiència en la seva anàlisi, i igualment està disposat a reconèixer altres dimensions de la realitat que ell investiga, gràcies a la feina d’altres ciències i sabers, s’obre a conèixer la realitat de manera més íntegra i plena.
  1. En aquest món globalitzat «els mitjans de comunicació poden ajudar a sentir-nos més propers els uns dels altres, al fet que percebem un renovat sentit d’unitat de la família humana que ens impulsi a la solidaritat i al compromís seriós per una vida més digna per a tothom. […] Poden ajudar-nos en aquesta tasca, especialment avui, quan les xarxes de la comunicació humana han assolit nivells de desenvolupament inaudits. En particular, internet pot oferir més possibilitats de trobament i de solidaritat entre tots; i això és una cosa bona, és un do de Déu»199. Però cal verificar constantment que les actuals formes de comunicació ens orientin efectivament al trobament generós, a la recerca sincera de la veritat íntegra, al servei, la proximitat amb els últims, a la tasca de construir el bé comú. Al mateix temps, com van ensenyar els Bisbes d’Austràlia, «no podem acceptar un món digital dissenyat per explotar la nostra debilitat i treure fora el pitjor de la gent»200.

El fonament dels consensos

  1. El relativisme no és la solució. Rere el vel d’una suposada tolerància, acaba facilitant que els valors morals siguin interpretats pels poderosos segons les conveniències de moment. Si en definitiva «no hi ha veritats objectives ni principis sòlids, fora de la satisfacció dels propis projectes i de les necessitats immediates […] no podem pensar que els projectes polítics o la força de la llei seran suficients. […] Quan és la cultura la que es corromp i ja no es reconeix alguna veritat objectiva o uns principis universalment vàlids, les lleis només s’entenen com a imposicions arbitràries i com a obstacles a evitar»201.
  2. ¿És possible prestar atenció a la veritat, buscar la veritat que respon a la nostra realitat més fonda? Què és la llei sense la convicció assolida després d’un llarg camí de reflexió i de saviesa, que cada ésser humà és sagrat i inviolable? Perquè una societat tingui futur cal que hi hagi assumit un sentit respecte envers la veritat de la dignitat humana, a la qual ens sotmetem. Llavors no s’evitarà matar ningú només per evitar l’escarni social i el pes de la llei, sinó per convicció. És una veritat irrenunciable que reconeixem amb la raó i acceptem amb la consciència. Una societat és noble i respectable també perquè cultiva la recerca de la veritat i per la seva inclinació a les veritats més fonamentals.
  3. Cal acostumar-se a desemmascarar les diverses maneres de manipulació, desfiguració i ocultació de la veritat en els àmbits públics i privats. El que anomenem “veritat” no és només la difusió de fets que realitza el periodisme. És abans de res la recerca dels fonaments més sòlids que hi ha darrere de les nostres opcions i també de les nostres lleis. Això suposa acceptar que la intel·ligència humana pot anar més enllà de les conveniències del moment i captar algunes veritats que no canvien, que eren veritat abans de nosaltres i ho seran sempre. Indagant la naturalesa humana, la raó descobreix valors que són universals, perquè en deriven.
  4. Altrament, ¿no podria succeir potser que els drets humans fonamentals, avui considerats infranquejables, siguin negats pels poderosos de torn, després d’haver aconseguit el “consens” d’una població adormida i acovardida? Tampoc no seria suficient un mer consens entre els diferents pobles, igualment manipulable. Ja tenim proves de sobres de tot el bé que som capaços de fer, però, al mateix temps, hem de reconèixer la capacitat de destrucció que hi ha en nosaltres. L’individualisme indiferent i despietat en què hem caigut, ¿no és també resultat de la mandra per buscar els valors més alts, que vagin més enllà de les necessitats circumstancials? Al relativisme se suma el risc que el poderós o el més hàbil acabi imposant una suposada veritat. En canvi, «davant les normes morals que prohibeixen el mal intrínsec no hi ha privilegis ni excepcions per a ningú. No hi ha cap diferència entre ser l’amo del món o l’últim dels miserables de la terra: davant les exigències morals som tots absolutament iguals»202.
  5. El que ens passa avui, i ens arrossega a una lògica perversa i buida, és que hi ha una assimilació de l’ètica i de la política a la física. No existeixen el bé i el mal en si, sinó només un càlcul d’avantatges i desavantatges. El desplaçament de la raó moral porta com a conseqüència que el dret no pot referir-se a una concepció fonamental de justícia, sinó que es converteix en el mirall de les idees dominants. Entrem aquí en una degradació: anar “anivellant a la baixa” per mitjà d’un consens superficial i negociador. Així, en definitiva, la lògica de la força triomfa.

El consens i la veritat

  1. En una societat pluralista, el diàleg és el camí més adequat per arribar a reconèixer allò que ha de ser sempre afirmat i respectat, i que està més enllà del consens circumstancial. Parlem d’un diàleg que necessita ser enriquit i il·luminat per raons, per arguments racionals, per varietat de perspectives, per aportacions de diversos sabers i punts de vista, i que no exclou la convicció que és possible arribar a algunes veritats elementals que s’han i hauran de ser sempre sostingudes. Acceptar que hi ha alguns valors permanents, encara que no sempre sigui fàcil reconèixer-los, atorga solidesa i estabilitat a una ètica social. Tot i que els hàgim reconegut i assumit gràcies al diàleg i al consens, veiem que aquests valors bàsics estan més enllà de tot consens, els reconeixem com a valors transcendents als nostres contextos i mai negociables. Podrà créixer la nostra comprensió del seu significat i abast –i en aquest sentit el consens és una cosa dinàmica–, però en si mateixos són apreciats com estables pel seu sentit intrínsec.
  2. Si alguna cosa és sempre convenient per al bon funcionament de la societat, no és perquè darrere d’això hi ha una veritat permanent, que la intel·ligència pot captar? En la realitat mateixa de l’ésser humà i de la societat, en la seva naturalesa íntima, hi ha una sèrie d’estructures bàsiques que sostenen el seu desenvolupament i la seva supervivència. D’allí deriven determinades exigències que poden ser descobertes gràcies al diàleg, si bé no són estrictament fabricades pel consens. El fet que certes normes siguin indispensables per a la mateixa vida social és un indici extern que són alguna cosa bona en si mateixa. Per tant, no cal contraposar la conveniència social, el consens i la realitat d’una veritat objectiva. Totes tres poden unir-se harmoniosament quan, a través del diàleg, les persones tenen el coratge d’anar fins a fons a una qüestió.
  3. Si cal respectar en tota situació la dignitat aliena, és perquè nosaltres no inventem o suposem la dignitat dels altres, sinó perquè hi ha efectivament en ells un valor que supera les coses materials i les circumstàncies, i que exigeix que se’ls tracti d’una altra manera. Que tot ésser humà posseeix una dignitat inalienable és una veritat que respon a la naturalesa humana més enllà de qualsevol canvi cultural. Per això l’ésser humà té la mateixa dignitat inviolable en qualsevol època de la història i ningú no pot sentir-se autoritzat per les circumstàncies a negar aquesta convicció o no obrar en conseqüència. La intel·ligència pot llavors escrutar en la realitat de les coses, a través de la reflexió, de l’experiència i del diàleg, per reconèixer en aquesta realitat que la transcendeix la base de certes exigències morals universals.
  4. Als agnòstics, aquest fonament podrà semblar suficient per atorgar una ferma i estable validesa universal als principis ètics bàsics i no negociables, que pugui impedir noves catàstrofes. Per als creients, aquesta naturalesa humana, font de principis ètics, ha estat creada per Déu, qui, en definitiva, atorga un fonament sòlid a aquests principis203. Això no estableix un fixisme ètic ni dóna lloc a la imposició d’algun sistema moral, ja que els principis morals elementals i universalment vàlids poden donar lloc a diverses normatives pràctiques. Per això queda sempre un lloc per al diàleg.

Una nova cultura

  1. «La vida és l’art del trobament, tot i que hi hagi tant desencontre per la vida»204. Reiterades vegades he convidat a desenvolupar una cultura de la reunió, que vagi més enllà de les dialèctiques que s’enfronten. És un estil de vida tendent a conformar aquest poliedre que té moltes facetes, moltíssims costats, però tots formant una unitat carregada de matisos, ja que «el tot és superior a la part»205. El poliedre representa una societat on les diferències conviuen complementant, enriquint i il·luminant-se recíprocament, encara que això impliqui discussions i prevencions. Perquè de tots es pot aprendre alguna cosa, ningú no és inservible, ningú no és prescindible. Això implica incloure a les perifèries. Qui hi viu té un altre punt de vista, veu aspectes de la realitat que no es reconeixen des dels centres de poder on es prenen les decisions més determinants.

El trobament fet cultura

  1. La paraula “cultura” indica alguna cosa que ha penetrat en el poble, en les seves conviccions més entranyables i en el seu estil de vida. Si parlem d’una “cultura” al poble, això és més que una idea o una abstracció. Inclou les ganes, l’entusiasme i finalment una manera de viure que caracteritza aquest conjunt humà. Llavors, parlar de “cultura del trobament” vol dir que com a poble ens apassiona intentar trobar-nos, buscar punts de contacte, estendre ponts, projectar una cosa que inclogui tothom. Això s’ha convertit en desig i en estil de vida. El subjecte d’aquesta cultura és el poble, no un sector de la societat que busca pacificar la resta amb recursos professionals i mediàtics.
  2. La pau social és treballosa, artesanal. Seria més fàcil contenir les llibertats i les diferències amb una mica d’astúcia i de recursos. Però aquesta pau seria superficial i fràgil, no el fruit d’una cultura del trobament que la sostingui. Integrar els diferents és molt més difícil i lent, encara que és la garantia d’una pau real i sòlida. Això no s’aconsegueix agrupant només els purs, perquè «tot i que les persones que puguin ser qüestionades pels seus errors, tenen alguna cosa a aportar que no s’ha de perdre»206. Tampoc no consisteix en una pau que sorgeix fent callar les reivindicacions socials o evitant que facin soroll, ja que no és «un consens d’escriptori o una efímera pau per a una minoria feliç»207. El que val és generar processos de trobament, processos que construeixin un poble que sap recollir les diferències. Armem als nostres fills amb les armes del diàleg! Ensenyem-los la bona batalla del trobament!

El gust de reconèixer l’altre

  1. Això implica l’hàbit de reconèixer a l’altre el dret de ser ell mateix i de ser diferent. A partir d’aquest reconeixement fet cultura esdevé possible la gestació d’un pacte social. Sense aquest reconeixement sorgeixen maneres subtils de cercar que l’altre perdi tot significat, que es torni irrellevant, que no es reconegui cap valor a la societat. Darrere del rebuig de determinades formes visibles de violència, sol amagar una altra violència més solapada: la dels qui menyspreen el qui és diferent, sobretot quan els seus reclams perjudiquen d’alguna manera els propis interessos.
  2. Quan un sector de la societat pretén gaudir de tot el que ofereix el món, com si els pobres no existissin, això en algun moment té les seves conseqüències. Ignorar l’existència i els drets dels altres, tard o d’hora provoca alguna forma de violència, moltes vegades inesperada. Els somnis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat poden quedar al nivell de les meres formalitats, perquè no són efectivament per a tothom. Per tant, no es tracta només de cercar un trobament entre els qui tenen diverses formes de poder econòmic, polític o acadèmic. Un trobament social real posa en veritable diàleg les grans formes culturals que representen la majoria de la població. Sovint les bones propostes no són assumides pels sectors més empobrits perquè es presenten amb un revestiment cultural que no és el d’ells i amb el qual no poden sentir-se identificats. Per tant, un pacte social realista i inclusiu ha de ser també un “pacte cultural”, que respecti i assumeixi les diverses cosmovisions, cultures o estils de vida que coexisteixen en la societat.
  3. Per exemple, els pobles originaris no estan en contra del progrés, si bé tenen una idea de progrés diferent, moltes vegades més humanista que la de la cultura moderna dels pobles desenvolupats. No és una cultura orientada al benefici dels qui tenen poder, dels qui necessiten crear una mena de paradís etern a la terra. La intolerància i el menyspreu davant les cultures populars indígenes és una veritable forma de violència, pròpia dels “eticistes” sense bondat que viuen jutjant els altres. Però cap canvi autèntic, profund i estable no és possible si no es realitza a partir de les diverses cultures, principalment dels pobres. Un pacte cultural suposa renunciar a entendre la identitat d’un lloc de manera monolítica, i exigeix respectar la diversitat oferint camins de promoció i d’integració social.
  4. Aquest pacte també implica acceptar la possibilitat de cedir alguna cosa pel bé comú. Ningú no podrà tenir tota la veritat ni satisfer la totalitat dels seus desitjos, perquè aquesta pretensió portaria a voler destruir l’altre negant-li els seus drets. La recerca d’una falsa tolerància ha de cedir pas al realisme dialogant, del qui creu que ha de ser fidel als seus principis, però reconeixent que l’altre també té el dret de tractar de ser fidel als seus. És l’autèntic reconeixement de l’altre, que només l’amor fa possible, i que significa col·locar-se al lloc de l’altre per descobrir què hi ha d’autèntic, o almenys de comprensible, enmig de les seves motivacions i interessos.

Recuperar l’amabilitat

  1. L’individualisme consumista provoca molts atropellaments. Els altres es converteixen en mers obstacles per a la pròpia tranquil·litat plaent. Llavors se’ls acaba tractant com molèsties i l’agressivitat creix. Això s’accentua i arriba a nivells exasperants en èpoques de crisi, en situacions catastròfiques, en moments difícils on surt a plena llum l’esperit del “campi qui pugui”. No obstant això, encara és possible optar pel cultiu de l’amabilitat. Hi ha persones que ho fan i esdevenen estrelles enmig de la foscor.
  2. Sant Pau esmentava un fruit de l’Esperit Sant amb la paraula grega khrestótes (Ga 5,22), que expressa un estat d’ànim que no és aspre, rude, dur, sinó afable, suau, que sosté i conforta. La persona que té aquesta qualitat ajuda els altres a fer que la seva existència sigui més suportable, sobretot quan carreguen amb el pes dels seus problemes, urgències i angoixes. És una manera de tractar els altres que es manifesta de diverses formes: com amabilitat en el tracte, com una cura per no ferir amb les paraules o gestos, com un intent d’alleujar el pes dels altres. Implica «dir paraules de coratge, que reconforten, que enforteixen, que consolen, que estimulen», en lloc de «paraules que humilien, que entristeixen, que irriten, que menyspreen»208.
  3. L’amabilitat és un alliberament de la crueltat que de vegades penetra les relacions humanes, de l’ansietat que no ens deixa pensar en els altres, de la urgència distreta que ignora que els altres també tenen dret a ser feliços. Avui no sol haver-hi ni temps ni energies disponibles per aturar-se a tractar bé els altres, a dir “si us plau”, “perdó”, “gràcies”. Però de tant en tant apareix el miracle d’una persona amable, que deixa de banda les seves ansietats i urgències per prestar atenció, per regalar un somriure, per dir una paraula que estimuli, per possibilitar un espai d’escolta enmig de tanta indiferència. Aquest esforç, viscut cada dia, és capaç de crear aquesta convivència sana que venç les incomprensions i prevé els conflictes. El cultiu de l’amabilitat no és un detall menor ni una actitud superficial o burgesa. Ja que suposa valoració i respecte, quan es fa cultura en una societat transfigura profundament l’estil de vida, les relacions socials, la manera de debatre i de confrontar idees. Facilita la recerca de consensos i obre camins on l’exasperació destrueix tots els ponts.

196. Discurs en l’Encontre amb la classe dirigent, Rio de Janeiro – Brasil (27 juliol 2013): AAS 105 (2013), 683-684.

197. ap. postsin. Querida Amazonia (2 febrer 2020), 108.

198. Del filmEl Papa Francisco – Un hombre de palabra. La esperanza es un mensaje universal, de Wim Wenders (2018).

199. Missatge per a la 48.ª Jornada Mundial de les Comunicacions Socials (24 gener 2014): AAS 106 (2014), 113.

200. Conferència dels Bisbes Catòlics d’Austràlia – Departament de Justícia social, Making it real: genuine human encounter in our digital world(novembre 2019), 5.

201. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 123: AAS 107 (2015), 896.

202. Joan Pau II, Carta enc. Veritatis splendor (6 agost 1993), 96: AAS 85 (1993), 1209. 203

203. Els cristians creiem, a més, que Déu ens ofereix la seva gràcia per tal que sigui possible d’actuar com a germans.

204. Vinicius De Moraes, Samba da Bênção, en el disc Um encontro no Au bon Gourmet, Rio de Janeiro (2 agost 1962).

205. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 237: AAS 105 (2013), 1116.

206. Ibid., 236: AAS 105 (2013), 1115.

207. Ibid., 218: AAS 105 (2013), 1110.

208. ap. postsin. Amoris laetitia (19 març 2016), 100: AAS 108 (2016), 351.

Fratelli Tutti / capítol 5 n. 176-197

Fratelli Tutti  176-197

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL CINQUÈ

LA MILLOR POLÍTICA n. 154-197

UNA CARITAT SOCIAL I POLÍTICA n. 176-185

La política que es necessita n. 177-179

L’amor polític n. 180-182

Amor efectiu n. 183-185

L’ACTIVITAT DE L’AMOR POLÍTIC n. 186-192

Els afanys de l’amor n. 187-189

Amor que integra i reuneix n. 190-192

MÉS FECUNDITAT QUE ÈXITS n. 193-197

Escoltar l’àudio:

 

Una caritat social i política

  1. Per a molts la política avui és una mala paraula, i no es pot ignorar que darrere d’aquest fet hi ha sovint els errors, la corrupció, la ineficiència d’alguns polítics. A això s’afegeixen les estratègies que busquen afeblir-la, reemplaçar-la per l’economia o dominarla amb alguna ideologia. Però, ¿pot funcionar el món sense política? ¿Hi pot haver un camí eficaç cap a la fraternitat universal i la pau social sense una bona política?157.

La política que necessitem

  1. Em permeto tornar a insistir que «la política no s’ha de sotmetre a l’economia i aquesta no s’ha de sotmetre als dictàmens i al paradigma eficientista de la tecnocràcia»158. Encara que calgui rebutjar el mal ús de poder, la corrupció, la manca de respecte a les lleis i la ineficiència, «no es pot justificar una economia sense política, que seria incapaç de propiciar una altra lògica que regeixi els diversos aspectes de la crisi actual»159. En canvi,

«necessitem una política que pensi amb visió àmplia, i que porti endavant un

replantejament integral, incorporant en un diàleg interdisciplinari els diversos aspectes de la crisi»160. Penso en «una sana política, capaç de reformar les institucions, coordinar-les i dotar-les de millors pràctiques, que permetin superar pressions i inèrcies vicioses»161. No es pot demanar això a l’economia, ni es pot acceptar que aquesta assumeixi el poder real de l’Estat.

  1. Davant de tantes formes mesquines i immediatistes de política, recordo que «la grandesa política es mostra quan, en moments difícils, actua per grans principis i pensant en el bé comú a llarg termini. Al poder polític li costa molt assumir aquest deure en un projecte de nació»162 i més encara en un projecte comú per a la humanitat present i futura. Pensar en els qui vindran no serveix als fins electorals, però això és el que exigeix una justícia autèntica, perquè, com van ensenyar els Bisbes de Portugal, la terra «és un préstec que cada generació rep i ha de transmetre a la generació següent»163.
  2. La societat mundial té serioses falles estructurals que no es resolen amb pegats o solucions ràpides merament ocasionals. Hi ha coses que han de ser canviades amb replantejaments de fons i transformacions importants. Només una sana política podria liderar-les, convocant als més diversos sectors i als sabers més variats. D’aquesta manera, una economia integrada en un projecte polític, social, cultural i popular que busqui el bé comú pot «obrir camí a oportunitats diferents, que no impliquen aturar la creativitat humana i el seu somni de progrés, sinó orientar aquesta energia d’una manera nova»164.

L’amor polític

  1. Reconèixer cada ésser humà com un germà o una germana i buscar una amistat social que integri tothom no són meres utopies. Exigeixen la decisió i la capacitat per trobar els camins eficaços que les facin realment possibles. Qualsevol obstinació en aquesta línia es converteix en un exercici suprem de la caritat. Perquè un individu pot ajudar a una persona necessitada, però quan s’uneix a altres per generar processos socials de fraternitat i de justícia per a tothom, entra en «el camp de la més àmplia caritat, la caritat política»165. Es tracta d’avançar cap a un ordre social i polític l’ànima del qual sigui la caritat social166. Un cop més invito a rehabilitar la política, que «és una altíssima vocació, és una de les formes més precioses de la caritat, perquè busca el bé comú»167.
  2. Tots els compromisos que brollen de la doctrina social de l’Església «provenen de la caritat que, segons l’ensenyament de Jesús, és la síntesi de tota la Llei (cf. Mt 22,36-40)»168. Això suposa reconèixer que «l’amor, ple de petits gestos de cura mútua, és també civil i polític, i es manifesta en totes les accions que procuren construir un món millor»169. Per aquesta raó, l’amor no sols s’expressa en relacions íntimes i properes, sinó també en «les macrorelacions, com les relacions socials, econòmiques i polítiques»170.
  3. Aquesta caritat política suposa haver desenvolupat un sentit social que supera tota mentalitat individualista: «La caritat social ens fa estimar el bé comú i ens porta a buscar efectivament el bé de totes les persones, considerades no sols individualment, sinó també en la dimensió social que les uneix»171. Cadascú és plenament persona quan pertany a un poble, i al mateix temps no hi ha veritable poble sense respecte al rostre de cada persona. Poble i persona són termes correlatius. Avui, però, es pretén reduir les persones a individus, fàcilment dominables per poders que miren a interessos espuris. La bona política busca camins de construcció de comunitats en els diferents nivells de la vida social, amb vista a reequilibrar i reorientar la globalització per evitar els seus efectes disgregadors.

Amor eficaç

  1. A partir de l’«amor social»172 és possible avançar cap a una civilització de l’amor a la qual tots puguem sentir-nos convocats. La caritat, amb el seu dinamisme universal, pot construir un món nou,173 perquè no és un sentiment estèril, sinó la millor manera d’aconseguir camins eficaços de desenvolupament per a tothom. L’amor social és una «força capaç de suscitar vies noves per afrontar els problemes del món d’avui i per renovar profundament des del seu interior les estructures, organitzacions socials i ordenaments jurídics»174.
  2. La caritat és al cor de tota vida social sana i oberta. Avui, però, «s’afirma fàcilment la seva irrellevància per a interpretar i orientar les responsabilitats morals»175. És molt més que sentimentalisme subjectiu, si és que està unida al compromís amb la veritat, de manera que no sigui «presa fàcil de les emocions i les opinions contingents dels subjectes»176. Precisament la seva relació amb la veritat facilita en la caritat el seu universalisme i així evita ser «relegada a un àmbit de relacions reduït i privat»177. Altrament, serà «exclosa dels projectes i processos per a construir un desenvolupament humà d’abast universal, en el diàleg entre sabers i operativitat»178. Sense la veritat, l’emotivitat es buida de continguts relacionals i socials. Per això l’obertura a la veritat protegeix a la caritat d’una falsa fe que es queda sense «el seu horitzó humà i universal»179.
  3. La caritat necessita la llum de la veritat que constantment busquem i «aquesta llum és simultàniament la de la raó i la de la fe»,180 sense relativismes. Això suposa també el desenvolupament de les ciències i la seva aportació insubstituïble per trobar els camins concrets i més segurs per obtenir els resultats que s’esperen. Perquè quan està en joc el bé dels altres no basten les bones intencions, sinó aconseguir efectivament el que ells i les seves nacions necessiten per realitzar-se.

L’activitat de l’amor polític

  1. Hi ha un anomenat amor “elícit”, que són els actes que procedeixen directament de la virtut de la caritat, dirigits a persones i a pobles. Hi ha a més un amor “imperat”: aquells actes de la caritat que impulsen a crear institucions més sanes, regulacions més justes, estructures més solidàries181. Per això és «un acte de caritat igualment indispensable l’esforç dirigit a organitzar i estructurar la societat de manera que el proïsme no hagi de patir la misèria»182. És caritat acompanyar una persona que pateix, i també és caritat tot el que es realitza, tot i no tenir contacte directe amb aquesta persona, per modificar les condicions socials que provoquen el seu sofriment. Si algú ajuda un ancià a creuar un riu, i això és exquisida caritat, el polític li construeix un pont, i això també és caritat. Si algú ajuda un altre amb menjar, el polític li crea un lloc de treball, i exerceix una forma altíssim de la caritat que ennobleix la seva acció política.

Els esforços de l’amor

  1. Aquesta caritat, cor de l’esperit de la política, és sempre un amor preferencial pels últims, que està darrere de totes les accions que es facin a favor seu183. Només amb una mirada l’horitzó de la qual estigui transformat per la caritat, que el porta a percebre la dignitat de l’altre, els pobres són descoberts i valorats en la seva immensa dignitat, respectats en el seu estil propi i en la seva cultura, i per tant veritablement integrats en la societat. Aquesta mirada és el nucli de l’autèntic esperit de la política. Des d’allà els camins que s’obren són diferents als d’un pragmatisme sense ànima. Per exemple, «no es pot abordar l’escàndol de la pobresa promovent estratègies de contenció que únicament tranquil·litzin i converteixin els pobres en éssers domesticats i inofensius. Que trist veure quan darrere de suposades obres altruistes, es redueix l’altre a la passivitat»184. El que es necessita és que hi hagi diverses vies d’expressió i de participació social. L’educació està al servei d’aquest camí perquè cada ésser humà pugui ser artífex del seu destí. Aquí mostra el seu valor el principi de subsidiarietat, inseparable del principi de solidaritat.
  2. Això provoca la urgència de resoldre tot el que atempta contra els drets humans fonamentals. Els polítics estan cridats a «preocupar-se de la fragilitat, de la fragilitat dels pobles i de les persones. Tenir cura de la fragilitat vol dir força i tendresa, lluita i fecunditat, enmig d’un model funcionalista i privatista que condueix inexorablement a la “cultura de l’exclusió”. […] Significa fer-se càrrec del present en la seva situació més marginal i angoixant, i ser capaç de dotar-lo de dignitat»185. Així certament es genera una activitat intensa, perquè «cal fer el que sigui per salvaguardar la condició i dignitat de la persona humana»186. El polític és un creador, un constructor amb grans objectius, amb mirada àmplia, realista i pragmàtica, encara més enllà del seu propi país. Les majors angoixes d’un polític no haurien de ser les causades per una caiguda en les enquestes, sinó per no resoldre efectivament «el fenomen de l’exclusió social i econòmica, amb les seves tristes conseqüències de tràfic d’éssers humans, comerç d’òrgans i teixits humans, explotació sexual de nens i nenes, treball esclavitzat, inclosa la prostitució, tràfic de drogues i d’armes, terrorisme i crim internacional organitzat. És tal la magnitud d’aquestes situacions i el grau de vides innocents que va cobrant, que hem d’evitar tota temptació de caure en un nominalisme declaracionista amb efecte tranquil·litzador en les consciències. Hem de tenir cura que les nostres institucions siguin realment eficaces en la lluita contra tots aquests flagells»187. Això es fa aprofitant amb intel·ligèncials grans recursos del desenvolupament tecnològic.
  3. Encara estem lluny d’una globalització dels drets humans més bàsics. Per això la política mundial no pot deixar de col·locar entre els seus objectius principals i imperiosos el d’acabar eficaçment amb la fam. Perquè «quan l’especulació financera condiciona el preu dels aliments tractant-los com qualsevol mercaderia, milions de persones pateixen i moren de fam. D’altra banda, es rebutgen tones d’aliments. Això constitueix un veritable escàndol. La fam és criminal, l’alimentació és un dret inalienable»188. Mentre moltes vegades ens embranquem en discussions semàntiques o ideològiques, permetem que encara avui hi hagi germanes i germans que morin de fam o de set, sense un sostre o sense accés a la cura de la seva salut. Juntament amb aquestes necessitats elementals insatisfetes, el tràfic de persones és una altra vergonya per a la humanitat que la política internacional no hauria de continuar tolerant, més enllà dels discursos i les bones intencions. Són mínims indispensables.

Amor que integra i reuneix

  1. La caritat política s’expressa també en l’obertura a tots. Principalment aquell a qui li toca governar, està cridat a renúncies que facin possible el trobament, i busca la confluència almenys en alguns temes. Sap escoltar el punt de vista de l’altre facilitant que tots tinguin un espai. Amb renúncies i paciència un governant pot ajudar a crear aquest bell poliedre on tots troben un lloc. En això no funcionen les negociacions de tipus econòmic. És alguna cosa més, és un intercanvi d’ofrenes a favor del bé comú. Sembla una utopia ingènua, però no podem renunciar a aquest altíssim objectiu.
  2. Mentre veiem que tot tipus d’intoleràncies fonamentalistes danya les relacions entre persones, grups i pobles, visquem i ensenyem nosaltres el valor del respecte, l’amor capaç d’assumir tota diferència, la prioritat de la dignitat de tot ésser humà sobre qualsevol fossin les seves idees, sentiments, pràctiques i fins i tot els seus pecats. Mentre a la societat actual proliferen els fanatismes, les lògiques tancades i la fragmentació social i cultural, un bon polític dóna el primer pas perquè ressonin les diferents veus. És cert que les diferències generen conflictes, però la uniformitat genera asfíxia i fa que ens fagocitem culturalment.

No ens resignem a viure tancats en un fragment de realitat.

  1. En aquest context, vull recordar que, juntament amb el Gran Imam Ahmad Al-Tayyeb, demanem «als artífexs de la política internacional i de l’economia mundial, comprometre seriosament per difondre la cultura de la tolerància, de la convivència i de la pau; intervenir el més aviat possible per aturar el vessament de sang innocent»189. I quan una determinada política sembra l’odi o la por cap a altres nacions en nom de bé del propi país, cal preocupar-se, reaccionar a temps i corregir immediatament el rumb.

Més fecunditat que èxits

  1. Al mateix temps que desenvolupa aquesta activitat incansable, tot polític també és un ésser humà. És cridat a viure l’amor en les seves relacions interpersonals quotidianes. És una persona, i necessita advertir que «el món modern, per la seva mateixa perfecció tècnica tendeix a racionalitzar, cada dia més, la satisfacció dels desitjos humans, classificats i repartits entre diversos serveis. Cada vegada menys es diu a un home pel seu nom propi, cada vegada menys es tractarà com a persona aquest ésser, únic al món, que dóna el seu cor, els seus sofriments, els seus problemes, les seves alegries i la seva pròpia família. Només es coneixeran les seves malalties per guarir-les, la seva falta de diners per proporcionar-los-hi, la seva necessitat de casa per allotjar-lo, el seu desig d’esplai i de distraccions per organitzar-les-hi». Però «estimar el més insignificant dels éssers humans com a un germà com si només fos ell en el món, no és perdre el temps»190.
  2. També en la política hi ha lloc per estimar amb tendresa. «Què és la tendresa? És l’amor que es fa proper i concret. És un moviment que procedeix del cor i arriba als ulls, a les orelles, a les mans. […] La tendresa és el camí que han recorregut els homes i les dones més valents i forts»191. Enmig de l’activitat política, «els més petits, els més febles, els més pobres han d’entendrir-nos: tenen “dret” d’omplir-nos l’ànima i el cor. Sí, ells són els nostres germans i com a tals hem de estimar-los i tractar-los»192.
  3. Això ens ajuda a reconèixer que no sempre es tracta d’aconseguir grans èxits, que de vegades no són possibles. En l’activitat política cal recordar que «més enllà de tota aparença, cadascú és immensament sagrat i mereix el nostre afecte i la nostra donació. Per això, si aconsegueixo ajudar una sola persona a viure millor, això ja justifica el lliurament de la meva vida. És bonic ser poble fidel de Déu. I obtenim plenitud quan trenquem les parets i el cor se’ns omple de rostres i de noms!» 193. Els grans objectius somiats en les estratègies s’aconsegueixen parcialment. Més enllà d’això, qui estima i ha deixat d’entendre la política com una simple recerca de poder «té la seguretat que no es perd cap dels seus treballs realitzats amb amor, no es perd cap de les seves preocupacions sinceres pels altres, no es perd cap acte d’amor a Déu, no es perd cap cansament generós, no es perd cap dolorosa paciència. Tot això circula pel món com una força de vida»194.
  4. D’altra banda, una gran noblesa és ser capaç de deslligar processos els fruits dels quals seran recollits per altres, amb l’esperança posada en les forces secretes del bé que se sembra. La bona política uneix l’amor l’esperança, la confiança en les reserves de bé que hi ha al cor de la gent, malgrat tot. Per això «l’autèntica vida política, fundada en el dret i en un diàleg lleial entre els protagonistes, es renova amb la convicció que cada dona, cada home i cada generació contenen en si mateixos una promesa que pot alliberar noves energies relacionals, intel·lectuals, culturals i espirituals»195.
  5. Vista d’aquesta manera, la política és més noble que l’aparença, que el màrqueting, que diferents formes de maquillatge mediàtic. Tot això l’única cosa que aconsegueix sembrar és divisió, enemistat i un escepticisme desolador incapaç d’apel·lar a un projecte comú. Pensant en el futur, alguns dies les preguntes han de ser: “Per a què? Cap a on estic apuntant realment?”. Perquè, després d’uns anys, reflexionant sobre el propi passat aquesta pregunta no serà: “Quants em van aprovar, quants em van votar, quants van tenir una imatge positiva de mi?”. Les preguntes, potser doloroses, seran: “Quant d’amor vaig posar en el meu treball, en què vaig fer avançar el poble, quina marca vaig deixar en la vida de la societat, quins llaços reals vaig construir, quines forces positives vaig alliberar, quanta pau social vaig sembrar, què he provocat en el lloc que se’m va encomanar?”.

157. Comissió social dels Bisbes de França, Declaració Réhabiliter la politique (17 febrer 1999).

158. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 189: AAS 107 (2015), 922.

159. Ibid., 196: AAS 107 (2015), 925.

160. Ibid., 197: AAS 107 (2015), 925.

161. Ibid., 181: AAS 107 (2015), 919.

162. Ibid., 178: AAS 107 (2015), 918.

163. Conferència Episcopal Portuguesa, Carta pastoral Responsabilidade solidária pelo bem comum (15 setembre 2003), 20; cf. Carta enc. Laudato si’, 159: AAS 107 (2015), 911.

164. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 191: AAS 107 (2015), 923.

165. Pius XI, Discurs a la Federació Universitària Catòlica Italiana (18 desembre 1927): L’Osservatore Romano (23 desembre 1927), 3.

166. Id., Carta enc. Quadragesimo anno (15 maig 1931), 88: AAS 23 (1931), 206-207.

167. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 205: AAS 105 (2013), 1106.

168. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 2: AAS 101 (2009), 642.

169. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 231: AAS 107 (2015), 937.

170. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 2: AAS 101 (2009), 642.

171. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església,

172. Joan Pau II, Carta enc. Redemptor hominis (4 març 1979), 15: AAS 71 (1979), 288.

173. S. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 44: AAS 59 (1967), 279.

174. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església, 207.

175. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 2: AAS 101 (2009), 642.

176. Ibid., 3: AAS 101 (2009), 643.

177. Ibid., 4: AAS 101 (2009), 643.

178. Ibid.

179. Ibid., 3: AAS101 (2009), 643.

180. Ibid.: AAS101 (2009), 642.

181. La doctrina moral catòlica, seguint l’ensenyament de sant Tomàs d’Aquino, distingeix entre l’acte “elícit” i l’acte “imperat” (cf. Summa Theologiae, I-II, q. 8-17; Marcellino Zalba, S.J., Theologiae moralis summa. Theologia moralis fundamentalis. Tractatus de virtutibus theologicis, ed. BAC, Madrid 1952, vol. 1, 69; Antonio Royo Marín, O.P., Teología de la perfección cristiana, ed. BAC, Madrid 1962, 192-196).

182. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església,

183. S. Joan Pau II, Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 42: AAS 80 (1988), 572-574; Id., Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 11: AAS 83 (1991), 806807.

184. Discurs als participants en l’Encontre mundial de Moviments populars (28 octubre 2014): AAS 106 (2014), 852.

185. Discurs al Parlament euro peu, Estrasburg (25 novembre 2014): AAS 106 (2014), 999.

186. Discurs a la clase dirigent i al Cos diplomàtic, Bangui – República Centroafricana (29 novembre 2015): AAS 107 (2015), 1320.

187. Discurs a l’Organització de les Nacions Unides, New York (25 setembre 2015): AAS 107 (2015), 1039.

188. Discurs als participants en l’Encontre mundial de Moviments populars (28 octubre 2014): AAS 106 (2014), 853.

189. Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència comuna, Abu Dabi (4 febrer 2019): L’Osservatore Romano, 4-5 febrer 2019, p. 6.

190. René Voillaume, Frère de tous, ed. Du Cerf, Paris 1968, 12-13.

191. Videomissatge al TED2017 de Vancouver (26 abril 2017): L’Ossservatore Romano (27 abril 2017), p. 7.

192. Audiència general (18 febrer 2015): L’Osservatore Romano, 19 febrer 2015 p. 8.

193. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 274: AAS 105 (2013), 1130.

194. Ibid., 279: AAS 105 (2013), 1132.

195. Missatge per a la 52.ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2019 (8 desembre 2018), 5: L’Osservatore Romano, 19 desembre 2018, p. 8.

Fratelli Tutti / capítol 5 n. 154-175

Fratelli Tutti  154-175

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL CINQUÈ

LA MILLOR POLÍTICA n. 154-197

POPULISMES I LIBERALISMES n. 155-169

Popular o populista n. 156-162

Valors i límits de les visions liberals n. 163-169

EL PODER INTERNACIONAL n. 170-175

 

Escoltar l’àudio:

Capítol cinquè  LA MILLOR POLÍTICA

  1. Per fer possible el desenvolupament d’una comunitat mundial, capaç de realitzar la fraternitat a partir de pobles i nacions que visquin l’amistat social, cal la millor política posada al servei de l’autèntic bé comú. En canvi, malauradament, la política avui sovint sol assumir formes que dificulten la marxa cap a un món diferent.

Populismes i liberalismes

  1. El menyspreu dels febles pot amagar-se en formes populistes, que els utilitzen demagògicament per als seus fins, o en formes liberals al servei dels interessos econòmics dels poderosos. En tots dos casos s’adverteix la dificultat per pensar un món obert que tingui lloc per a tots, que incorpori els més febles i que respecti les diverses cultures.

Popular o populista

  1. En els últims anys l’expressió “populisme” o “populista” ha envaït els mitjans de comunicació i el llenguatge en general. Així perd el valor que podria contenir i es converteix en una de les polaritats de la societat dividida. Això ha arribat al punt de pretendre classificar totes les persones, agrupacions, societats i governs a partir d’una divisió binària: “populista” o “no populista”. Ja no és possible que algú opini sobre qualsevol tema sense que intentin classificar-lo en un d’aquests dos pols, de vegades per desacreditar-lo injustament o per enaltir-lo en excés.
  2. La pretensió d’instal·lar el populisme com a clau de lectura de la realitat social, té una altra debilitat: que ignora la legitimitat de la noció de poble. L’intent per fer desaparèixer del llenguatge aquesta categoria podria portar a eliminar la mateixa paraula “democràcia” – és a dir: el “govern del poble”–. Tanmateix, si no es vol afirmar que la societat és més que la simple suma dels individus, es necessita la paraula “poble”. La realitat és que hi ha fenòmens socials que articulen les majories, que hi ha megatendències i recerques comunitàries. També que es pot pensar en objectius comuns, més enllà de les diferències, per conformar un projecte comú. Finalment, que és molt difícil projectar alguna cosa gran a llarg termini si no s’aconsegueix que això esdevingui un somni col·lectiu. Tot això es troba expressat en el substantiu “poble” i en l’adjectiu “popular”. Si no s’incloïen –juntament amb una sòlida crítica a la demagògia– s’estaria renunciant a un aspecte fonamental de la realitat social.
  3. Perquè hi ha un malentès: «Poble no és una categoria lògica, ni una categoria mística, si l’entenem en el sentit que tot el que fa el poble és bo, o en el sentit que el poble sigui una categoria angelical. Però no! És una categoria mítica. […] Quan expliques el que és un poble utilitzes categories lògiques perquè has de explicar-ho: calen, certament. Però així no expliques el sentit de pertinença a un poble. La paraula poble té alguna cosa més que no es pot explicar de manera lògica. Ser part d’un poble és formar part d’una identitat comuna, feta de llaços socials i culturals. I això no és una cosa automàtica, sinó tot al contrari: és un procés lent, difícil… vers un projecte comú»132.
  4. Hi ha líders populars capaços d’interpretar el sentir d’un poble, la seva dinàmica cultural i les grans tendències d’una societat. El servei que presten, aglutinant i conduint, pot ser la base per a un projecte durador de transformació i creixement, que implica també la capacitat de cedir el lloc a d’altres en la recerca del bé comú. Però deriva en insà populisme quan es converteix en l’habilitat d’algú per captivar amb vista a instrumentalitzar políticament la cultura del poble, amb qualsevol signe ideològic, al servei del seu projecte personal i de la seva perpetuació en el poder. Altres vegades busca sumar popularitat exacerbant les inclinacions més baixes i egoistes d’alguns sectors de la població. Això s’agreuja quan es converteix, amb formes grolleres o subtils, en un submissió de les institucions i de la legalitat.
  5. Els grups populistes tancats desfiguren la paraula “poble”, ja que en realitat no parlen d’un veritable poble. En efecte, la categoria de “poble” és oberta. Un poble viu, dinàmic i amb futur és el que està obert permanentment a noves síntesis incorporant allò que és diferent. No ho fa negant-se a si mateix, però sí amb la disposició a ser mobilitzat, qüestionat, ampliat, enriquit per altres, i d’aquesta manera pot evolucionar.
  6. Una altra expressió de la degradació d’un lideratge popular és l’immediatisme. Es respon a exigències populars amb vista a garantir vots o aprovació, però sense avançar en una tasca àrdua i constant que generi a les persones els recursos per al seu propi desenvolupament, perquè puguin sostenir la seva vida amb el seu esforç i la seva creativitat. En aquesta línia vaig dir clarament que «estic lluny de proposar un populisme irresponsable»133. D’una banda, la superació de la desigualtat suposa el desenvolupament econòmic, aprofitant les possibilitats de cada regió i assegurant així una equitat sostenible134. D’altra banda, «els plans assistencials, que atenen certes urgències, només haurien de pensar-se com respostes passatgeres»135.
  7. El gran tema és el treball. La cosa veritablement popular –perquè promou el bé del poble– és assegurar a tothom la possibilitat de fer brollar les llavors que Déu ha posat en cadascú, les seves capacitats, la seva iniciativa, les seves forces. Aquesta és la millor ajuda per a un pobre, el millor camí cap a una existència digna. Per això insisteixo que «ajudar els pobres amb diners ha de ser sempre una solució provisòria per resoldre urgències. El gran objectiu hauria de ser sempre permetre’ls una vida digna a través de la feina»136. Per més que canviïn els mecanismes de producció, la política no pot renunciar a l’objectiu d’aconseguir que l’organització d’una societat asseguri a cada persona alguna manera d’aportar les seves capacitats i el seu esforç. Perquè «no hi ha pitjor pobresa que la que priva de la feina i de la dignitat de la feina»137. En una societat realment desenvolupada el treball és una dimensió irrenunciable de la vida social, ja que no únicament és una manera de guanyar-se el pa, sinó també una via per al creixement personal, per establir relacions sanes, per expressar-se a si mateix, per compartir dons, per sentir-se corresponsable en el perfeccionament del món, i en definitiva per viure com a poble.

Valors i límits de les visions liberals

  1. La categoria de poble, que incorpora una valoració positiva dels llaços comunitaris i culturals, sol ser rebutjada per les visions liberals individualistes, on la societat és considerada una simple suma d’interessos que coexisteixen. Parlen de respecte a les llibertats, però sense l’arrel d’una narrativa comuna. En certs contextos, és freqüent acusar de populistes tots els qui defensin els drets dels més febles de la societat. Per a aquestes visions, la categoria de poble és una mitificació d’alguna cosa que en realitat no existeix.

Tot amb tot, aquí es crea una polarització innecessària, ja que ni la idea de poble ni la de proïsme són categories purament mítiques o romàntiques que excloguin o menyspreïn l’organització social, la ciència i les institucions de la societat civil138.

  1. La caritat reuneix les dues dimensions –la mítica i la institucional– ja que implica un camí eficaç de transformació de la història que exigeix d’incorporar-ho principalment tot: les institucions, el dret, la tècnica, l’experiència, les aportacions professionals, l’anàlisi científica, els procediments administratius. Perquè «no hi ha de fet vida privada si no és protegida per un ordre públic, una llar càlida no té intimitat si no és sota la tutela de la legalitat, d’un estat de tranquil·litat fundat en la llei i en la força i amb la condició d’un mínim de benestar assegurat per la divisió del treball, els intercanvis comercials, la justícia social i la ciutadania política»139.
  2. La veritable caritat és capaç d’incorporar tot això en el seu lliurament, i si s’ha d’expressar en el trobament de persona a persona, també és capaç d’arribar a una germana o un germà llunyà i fins i tot ignorat, a través dels diversos recursos que les institucions d’una societat organitzada, lliure i creativa són capaços de generar. Si anem al cas, també el bon samarità va necessitar l’existència d’un hostal que li permetés resoldre el que ell només en aquell moment no estava en condicions d’assegurar. L’amor al proïsme és realista i no desaprofita res que sigui necessari per a una transformació de la història que beneficiï els últims. Si no, de vegades es tenen ideologies d’esquerra o pensaments socials, juntament amb hàbits individualistes i procediments ineficaços que només arriben a uns pocs. Mentrestant, la multitud dels abandonats queda a mercè de la possible bona voluntat d’alguns. Això fa veure que és necessari fomentar no únicament una mística de la fraternitat sinó al mateix temps una organització mundial més eficient per ajudar a resoldre els problemes apressants dels abandonats que pateixen i moren en els països pobres. Això al seu torn implica que no hi ha una sola sortida possible, una única metodologia acceptable, una recepta econòmica que pugui ser aplicada igualment per tots, i pressuposa que també la ciència més rigorosa pugui proposar camins diferents.
  3. Tot això podria tenir poca consistència, si perdem la capacitat d’advertir la necessitat d’un canvi en els cors humans, en els hàbits i en els estils de vida. És el que passa quan la propaganda política, els mitjans i els constructors d’opinió pública persisteixen a fomentar una cultura individualista i ingènua davant els interessos econòmics desenfrenats i l’organització de les societats al servei dels qui ja tenen massa poder. Per això, la meva crítica al paradigma tecnocràtic no vol dir que només intentant controlar els seus excessos podrem estar assegurats, perquè el perill més gran no rau en les coses, en les realitats materials, en les organitzacions, sinó en la manera com les persones les utilitzen. L’assumpte és la fragilitat humana, la tendència constant a l’egoisme humà que forma part d’allò que la tradició cristiana anomena “concupiscència”: la inclinació de l’ésser humà a tancar-se en la immanència del seu propi jo, del seu grup, dels seus interessos mesquins. Aquesta concupiscència no és un defecte d’aquesta època. Ha existit des que l’home és home i simplement es transforma, adquireix diverses modalitats en cada segle, i finalment utilitza els instruments que el moment històric posa a la seva disposició. Però és possible dominar-la amb l’ajuda de Déu. i finalment emprant els instruments que el moment històric posa a la seva disposició. Però és possible dominar-la amb l’ajuda de Déu. i finalment utilitzar els instruments que el moment històric posa a la seva disposició. Però és possible dominar-la amb l’ajuda de Déu.
  4. La tasca educativa, el desenvolupament d’hàbits solidaris, la capacitat de pensar la vida humana més integralment, la fondària espiritual, calen per donar qualitat a les relacions humanes, de tal manera que sigui la mateixa societat la que reaccioni davant les seves iniquitats, les seves desviacions, els abusos dels poders econòmics, tecnològics, polítics o mediàtics. Hi ha visions liberals que ignoren aquest factor de la fragilitat humana, i imaginen un món que respon a un determinat ordre que per ell mateix podria assegurar el futur i la solució de tots els problemes.
  5. El mercat sol no ho resol tot, encara que una altra vegada ens vulguin fer creure aquest dogma de fe neoliberal. Es tracta d’un pensament pobre, repetitiu, que proposa sempre les mateixes receptes davant de qualsevol repte que es presenti. El neoliberalisme es reprodueix a si mateix sense més, acudint al màgic “vessament” o “degoteig” –sense nomenar-lo– com a únic camí per resoldre els problemes socials. No s’adverteix que el suposat vessament no resol la iniquitat, que és font de noves formes de violència que amenacen el teixit social. D’una banda, és imperiosa una política econòmica activa orientada a «promoure una economia que afavoreixi la diversitat productiva i la creativitat empresarial»140, perquè sigui possible augmentar els llocs de treball en lloc de reduir-los. L’especulació financera amb el guany fàcil com a fi fonamental continua causant estralls. D’altra banda, «sense formes internes de solidaritat i de confiança recíproca, el mercat no pot complir plenament la seva pròpia funció econòmica. Avui, precisament aquesta confiança ha fallat»141. La fi de la història no ha estat aquesta, i les receptes dogmàtiques de la teoria econòmica imperant han mostrat que no són infal·libles. La fragilitat dels sistemes mundials enfront de les pandèmies ha evidenciat que no tot es resol amb la llibertat de mercat i que, a més de rehabilitar una sana política que no estigui sotmesa al dictat de les finances, «hem de tornar a portar la dignitat humana al centre i que sobre aquest pilar es construeixin les estructures socials alternatives que necessitem»142.
  6. En certes visions economicistes tancades i monocromàtiques, sembla que no hi troben lloc, per exemple, els moviments populars que aglutinen desocupats, treballadors precaris i informals i a tants altres que no entren fàcilment en les vies ja establerts. En realitat, aquests gesten diverses formes d’economia popular i de producció comunitària. Cal pensar en la participació social, política i econòmica de tal manera «que inclogui els moviments populars i animi les estructures de govern locals, nacionals i internacionals amb aquell torrent d’energia moral que sorgeix de la incorporació dels exclosos en la construcció del destí comú» i al seu torn és bo promoure que «aquests moviments, aquestes experiències de solidaritat que creixen des de baix, des del subsol de la planeta, conflueixin, estiguin més coordinades, es trobin»143. Però sense trair el seu estil característic, perquè ells «són sembradors de canvi, promotors d’un procés en el qual conflueixen milions d’accions grans i petites encadenades creativament, com en una poesia»144. En aquest sentit són “poetes socials”, que treballen, proposen, promouen i alliberen a la seva manera. Amb ells serà possible un desenvolupament humà integral, que implica superar «aquesta idea de les polítiques socials concebudes com una política envers als pobres però mai amb els pobres, mai de pobres i molt menys s’insereix en un projecte que reunifiqui els pobles»145. Encara que molestin, encara que alguns “pensadors” no sàpiguen com classificar-los, cal tenir la valentia de reconèixer que sense ells «la democràcia s’atrofia, esdevé en un nominalisme, una formalitat, perd representativitat, es va descarnant perquè deixa fora el poble en la seva lluita quotidiana per la dignitat, en la construcció del seu destí»146.

El poder internacional

  1. Em permeto repetir que «la crisi financera de 2007-2008 era l’ocasió per al desenvolupament d’una nova economia més atenta als principis ètics i per a una nova regulació de l’activitat financera especulativa i de la riquesa fictícia. Però no hi va haver una reacció que portés a repensar els criteris obsolets que continuen regint el món»147. És més, sembla que les veritables estratègies que es van desenvolupar posteriorment en el món es van orientar a més individualisme, a més desintegració, a més llibertat per als veritables poderosos que sempre troben la manera de sortir indemnes.
  2. Voldria insistir que «donar a cadascú allò que és seu, seguint la definició clàssica de justícia, vol dir que cap individu o grup humà no es pot considerar omnipotent, autoritzat a passar per sobre de la dignitat i dels drets de les altres persones singulars o de les seves agrupacions socials. La distribució fàctica del poder –sigui, sobretot, polític, econòmic, de defensa, tecnològic– entre una pluralitat de subjectes i la creació d’un sistema jurídic de regulació de les pretensions i interessos, concreta la limitació del poder. El panorama mundial avui ens presenta, però, molts falsos drets, i, alhora, grans sectors indefensos, víctimes més aviat d’un mal exercici de poder»148.
  3. El segle XXI «és escenari d’un debilitament de poder dels Estats nacionals, sobretot perquè la dimensió economicofinancera, de característiques transnacionals, tendeix a predominar sobre la política. En aquest context, esdevé indispensable la maduració d’institucions internacionals més fortes i eficaçment organitzades, amb autoritats designades equitativament per acord entre els governs nacionals, i dotades de poder per sancionar»149. Quan es parla de la possibilitat d’alguna forma d’autoritat mundial regulada pel dret150, no necessàriament s’ha de pensar en una autoritat personal. Tot amb tot, almenys hauria d’incloure la gestació d’organitzacions mundials més eficaces, dotades d’autoritat per assegurar el bé comú mundial, l’erradicació de la fam i la misèria, i la defensa certa dels drets humans fonamentals.
  4. En aquesta línia, recordo que cal una reforma «tant de l’Organització de les Nacions Unides com de l’arquitectura econòmica i financera internacional, perquè es doni una concreció real al concepte de família de nacions»151. Sens dubte això suposa límits jurídics precisos que evitin que es tracti d’una autoritat cooptada per uns pocs països, i que al seu torn impedeixin imposicions culturals o la reducció de les llibertats bàsiques de les nacions més febles a causa de diferències ideològiques. Perquè «la Comunitat Internacional és una comunitat jurídica fundada en la sobirania de cada un dels Estats membres, sense vincles de subordinació que neguin o limitin la seva independència»152. Però «la tasca de les Nacions Unides, a partir dels postulats del Preàmbul i dels primers articles de la seva Carta Constitucional, pot ser vista com el desenvolupament i la promoció de la sobirania del dret, sabent que la justícia és requisit indispensable per a obtenir l’ideal de la fraternitat universal. […] Cal assegurar l’imperi incontestat del dret i l’infatigable recurs a la negociació, als bons oficis i a l’arbitratge, com proposa la Carta de les Nacions Unides, veritable norma jurídica fonamental»153. Cal evitar que aquesta Organització sigui deslegitimitzada, perquè els seus problemes o deficiències poden afrontats i resolts conjuntament.
  5. Calen coratge i generositat amb vista a establir lliurement determinats objectius comuns i assegurar el compliment en tot el món d’algunes normes bàsiques. Perquè això sigui realment útil, s’ha de sostenir «l’exigència de mantenir els acords subscrits –pacta sunt servanda–»154 de manera que s’eviti «la temptació d’apel·lar al dret de la força més que a la força del dret»155. Això requereix enfortir «els instruments normatius per a la solució pacífica de les controvèrsies de manera que es reforcin el seu abast i la seva obligatorietat»156. Entre aquests instruments normatius, han de ser afavorits els acords multilaterals entre els Estats, perquè garanteixen millor que els acords bilaterals la cura d’un bé comú realment universal i la protecció dels Estats més febles.
  6. Gràcies a Déu tantes agrupacions i organitzacions de la societat civil ajuden a pal·liar les debilitats de la Comunitat internacional, la seva falta de coordinació en situacions complexes, la seva falta d’atenció respecte a drets humans fonamentals i a situacions molt crítiques d’alguns grups. Així adquireix una expressió concreta el principi de subsidiarietat, que garanteix la participació i l’acció de les comunitats i organitzacions de menor rang, les quals complementen l’acció de l’Estat. Moltes vegades desenvolupen esforços admirables pensant en el bé comú i alguns dels seus membres arriben a realitzar gestos veritablement heroics que mostren de quanta bellesa encara és capaç la nostra humanitat.

132. Antonio Spadaro, S.J., Las huellas de un pastor. Una conversación con el Papa Francisco, en: Jorge Mario Bergoglio – Papa Francisco,En tus ojos está mi palabra. Homilías y Discurss de Buenos Aires (1999-2013), Publicaciones Claretianas, Madrid 2017, 24-25; cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 220-221: AAS 105 (2013), 1110-1111.

133. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 204: AAS 105 (2013), 1106.

134. Ibid.: AAS 105 (2013), 1105-1106.

135. Ibid., 202: AAS 105 (2013), 1105.

136. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 128: AAS 107 (2015), 898.

137. Discurs al Cos diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (12 gener 2015): AAS 107 (2015), 165; Insegnamenti, (16 gener 2015), p. 10; cf. Discurs als participants en l’Encontre mundial de Moviments populars (28 octubre 2014): AAS 106 (2014), 851-859.

138. Quelcom semblant pot dir-se de la categoría bíblica de “Regne de Déu”.

139. Paul Ricoeur, Histoire et vérité, ed. Le Seuil, París 1967, 122.

140. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 129: AAS 107 (2015), 899.

141. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 35: AAS 101 (2009), 670.

142. Discurs als participants en l’Encontre mundial de Moviments populars (28 octubre 2014): AAS 106 (2014), 858.

143. Ibid.

144. Discurs als participants en l’Encontre mundial de Moviments populars (5 novembre 2016): L’Osservatore Romano, 7-8 novembre 2016, pp. 4-5.

145. Ibid., p. 8.

146. Ibid.

147. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 189: AAS 107 (2015), 922.

148. Discurs a l’Organització de les Nacions Unides,New York (25 setembre 2015): AAS 107 (2015), 1037.

149- Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 175: AAS 107 (2015), 916-917.

150. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 67: AAS 101 (2009), 700701.

151. Ibid.:AAS 101 (2009), 700.

152. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església,

153. Discurs a l’Organització de les Nacions Unides, New York (25 setembre 2015): AAS 107 (2015), 1037.1041.

154. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església,

155. Joan Pau II, Missatge per a la 37.ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2004, 5: AAS 96 (2004), 117.

156. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església,

Fratelli Tutti / capítol 4 n. 128-153

Fratelli Tutti  128-153

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL QUART

UN COR OBERT AL MÓN SENCER n. 128-153

EL LÍMIT DE LES FRONTERES 129-132

LES OFRENES RECÍPROQUES n. 133-136

El fecund intercanvi n. 137-138

Gratuïtat que acull n. 139-141

LOCAL I UNIVERSAL n. 142-153

El gust local n. 143-145

L’horitzó universal n.146-150

Des de la pròpia regió n. 151-153

 

Escoltar l’àudio:

Capítol quart  UN COR OBERT AL MÓN SENCER

  1. L’afirmació que tots els éssers humans som germans i germanes, si no és només una abstracció, sinó que pren carn i es torna concreta, ens planteja una sèrie de reptes que ens descol·loquen, ens obliguen a assumir noves perspectives i a desenvolupar noves reaccions.

El límit de les fronteres

  1. Quan el proïsme és una persona migrant s’hi afegeixen desafiaments complexos109. És veritat que l’ideal seria evitar les migracions innecessàries i per això el camí és crear en els països d’origen la possibilitat efectiva de viure i de créixer amb dignitat, de manera que es puguin trobar allà mateix les condicions per al propi desenvolupament integral. Però mentre no hi hagi seriosos avenços en aquesta línia, ens correspon respectar el dret de tot ésser humà de trobar un lloc on pugui no solament satisfer les seves necessitats bàsiques i les de la seva família, sinó també realitzar-se integralment com a persona. Els nostres esforços davant les persones migrants que arriben es poden resumir en quatre verbs: acollir, protegir, promoure i integrar. Perquè «no es tracta de deixar caure des de dalt programes d’assistència social sinó de recórrer junts un camí a través d’aquestes quatre accions, per construir ciutats i països que, tot conservant les respectives identitats culturals i religioses, estiguin oberts a les diferències i sàpiguen valorar en el signe de la fraternitat humana»110.
  2. Això implica algunes respostes indispensables, sobretot davant dels qui fugen de greus crisis humanitàries. Per exemple: incrementar i simplificar la concessió de visats, adoptar programes de patrocini privat i comunitari, obrir corredors humanitaris per als refugiats més vulnerables, oferir un allotjament adequat i decorós, garantir la seguretat personal i l’accés als serveis bàsics, assegurar una adequada assistència consular, el dret a tenir sempre amb si els documents personals d’identitat, un accés equitatiu a la justícia, la possibilitat d’obrir comptes bancaris i la garantia del que és bàsic per a la subsistència vital, donar-los llibertat de moviment i la possibilitat de treballar, protegir els menors d’edat i assegurar-los l’accés regular a l’educació, preveure programes de custòdia temporal o d’acollida111.
  3. Per als qui ja fa temps que han arribat i participen del teixit social, és important aplicar el concepte de “ciutadania”, que «es basa en la igualtat de drets i de deures sota la protecció dels quals tots gaudeixen de la justícia. Per aquesta raó, cal comprometre’ns per establir en la nostra societat el concepte de plena ciutadania i renunciar a l’ús discriminatori de la paraula minories, que comporta les llavors de sentir-se aïllat i inferior; prepara el terreny per a l’hostilitat i la discòrdia i treu els èxits i els drets religiosos i civils d’alguns ciutadans en discriminar-los»112.
  4. Més enllà de les diverses accions indispensables, els Estats no poden desenvolupar pel seu compte solucions adequades «ja que les conseqüències de les opcions de cadascun repercuteixen inevitablement sobre tota la Comunitat internacional». Per tant «les respostes només vindran com a fruit d’un treball comú»,113 gestant una legislació (governance) global per a les migracions. De totes maneres cal «establir plans a mitjà i a llarg termini que no es quedin en la simple resposta a una emergència. Han de servir, d’una banda, per ajudar realment la integració dels emigrants als països d’acollida i, al mateix temps, afavorir el desenvolupament dels països de provinença, amb polítiques solidàries, que no sotmetin les ajudes a estratègies i pràctiques ideològiques alienes o contràries a les cultures dels pobles als quals van dirigides»114.

Els dons recíprocs

  1. L’arribada de persones diferents, que procedeixen d’un context vital i cultural diferent, esdevé un do, perquè «les històries dels migrants també són històries de trobament entre persones i entre cultures: per a les comunitats i les societats a les quals arriben són una oportunitat d’enriquiment i de desenvolupament humà integral de tots»115. Per això «demano especialment als joves que no caiguin en les xarxes dels qui volen enfrontar-los a altres joves que arriben als seus països, fent-los veure com a éssers perillosos i com si no tinguessin la mateixa inalienable dignitat de tot ésser humà»116.
  2. D’altra banda, quan s’acull de cor la persona diferent, se li permet continuar essent ella mateixa, alhora que se li dóna la possibilitat d’un nou desenvolupament. Les cultures diverses, que han gestat la seva riquesa al llarg de segles, han de ser preservades per no empobrir aquest món. Això sense deixar d’estimular-les perquè pugui brollar alguna cosa nova de si mateixes en el trobament amb altres realitats. No es pot ignorar el risc d’acabar víctimes d’una esclerosi cultural. Per això «tenim necessitat de comunicar-nos, de descobrir les riqueses de cada un, de valorar el que ens uneix i veure les diferències com a oportunitats de creixement en el respecte de tots. Es necessita un diàleg pacient i confiat, perquè les persones, les famílies i les comunitats puguin transmetre els valors de la pròpia cultura i acollir el bé provinent de les experiències dels altres»117.
  3. Reprenc exemples que vaig esmentar temps enrere: la cultura dels llatins és «un ferment de valors i possibilitats que pot fer molt bé als Estats Units […]. Una forta immigració sempre acaba marcant i transformant la cultura d’un lloc. […] A l’Argentina, la forta immigració italiana ha marcat la cultura de la societat, i en l’estil cultural de Buenos Aires es nota molt la presència de prop de 200.000 jueus. Els immigrants, si se’ls ajuda a integrar-se, són una benedicció, una riquesa i un nou do que convida una societat a créixer»118.
  4. Ampliant la mirada, amb el Gran Imam Ahmad Al-Tayyeb recordem que «la relació entre Occident i Orient és una necessitat mútua indiscutible, que no pot ser substituïda ni descurada, de manera que tots dos puguin enriquir-se mútuament a través de l’intercanvi i el diàleg de les cultures. L’Occident podria trobar en la civilització de l’Orient els remeis per a algunes de les seves malalties espirituals i religioses causades per la dominació del materialisme. I l’Orient podria trobar en la civilització de l’Occident molts elements que poden ajudar-lo a salvar-se de la debilitat, la divisió, el conflicte i el declivi científic, tècnic i cultural. És important prestar atenció a les diferències religioses, culturals i històriques que són un component essencial en la formació de la personalitat, la cultura i la civilització oriental; i és important consolidar els drets humans generals i comuns, per ajudar a garantir una vida digna per a tots els homes a Orient i a Occident, evitant l’ús de polítiques de doble mesura»119.

El fecund intercanvi

  1. L’ajuda mútua entre països en realitat acaba beneficiant tothom. Un país que progressa des del seu original substrat cultural és un tresor per a tota la humanitat. Necessitem desenvolupar aquesta consciència que avui o ens salvem tots o no se salva ningú. La pobresa, la decadència, els sofriments d’un lloc de la terra són un silenciós brou de cultiu de problemes que finalment afectaran tot el planeta. Si ens preocupa la desaparició d’algunes espècies, hauria obsessionar que en qualsevol lloc hi hagi persones i pobles que no desenvolupin el seu potencial i la seva bellesa pròpia a causa de la pobresa o d’altres límits estructurals. Perquè això acaba empobrint-nos a tots.
  2. Si això ha estat sempre cert, avui ho és més que mai a causa de la realitat d’un món tan connectat per la globalització. Necessitem que un ordenament mundial jurídic, polític i econòmic «incrementi i orienti la col·laboració internacional cap al desenvolupament solidari de tots els pobles»120. Això finalment beneficiarà tot el planeta, perquè «l’ajuda al desenvolupament dels països pobres» implica «creació de riquesa per a tots»121. Des del punt de vista del desenvolupament integral, això suposa que es concedeixi «també una veu eficaç en les decisions comunes a les nacions més pobres»122 i que es procuri «incentivar l’accés al mercat internacional dels països marcats per la pobresa i el subdesenvolupament»123.

Gratuïtat que acull

  1. Tanmateix no voldria limitar aquest plantejament a alguna forma d’utilitarisme. Hi ha la gratuïtat. És la capacitat de fer algunes coses pel sol fet que són bones en si mateixes, sense esperar cap resultat reeixit, sense esperar-ne immediatament res a canvi. Això permet acollir l’estranger, tot i que de moment no porti un benefici tangible. Però hi ha països que pretenen rebre només els científics o els inversors.
  2. Qui no viu la gratuïtat fraterna, converteix la seva existència en un comerç ansiós, està sempre mesurant el que dóna i el que rep a canvi. Però Déu dóna gratuïtament, fins al punt que ajuda fins i tot els qui no són fidels, i «fa sortir el sol sobre bons i dolents» (Mt 5,45).

Per alguna cosa Jesús recomana: «Quan tu facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi secret» (Mt 6,3-4). Hem rebut la vida gratis, no hem pagat per ella. Llavors tots podem donar sense esperar res, fer el bé sense exigir-li tant a aquesta persona que un ajuda. És el que Jesús deia als seus deixebles: «El que heu rebut de franc, doneu-ho també de franc» (Mt 10,8).

  1. La veritable qualitat dels diferents països del món es mesura per aquesta capacitat de pensar no sols com a país, sinó també com a família humana, i això es prova especialment en les èpoques crítiques. Els nacionalismes tancats s’expressen en definitiva aquesta incapacitat de gratuïtat, l’error de creure que poden desenvolupar-se al marge de la ruïna dels altres i que tancant la resta estaran més protegits. L’immigrant és vist com un usurpador que no ofereix res. Així, s’arriba a pensar ingènuament que els pobres són perillosos o inútils i que els poderosos són generosos benefactors. Només una cultura social i política que incorpori l’acollida gratuïta pot tenir futur.

Local i universal

  1. Cal recordar que «entre la globalització i la localització també es produeix una tensió. Cal prestar atenció a la realitat global per no caure en una mesquinesa quotidiana. Al mateix temps, no convé perdre de vista la realitat local, que ens fa caminar amb els peus sobre la terra. Les dues coses unides impedeixen caure en algun d’aquests dos extrems: un, que els ciutadans visquin en un universalisme abstracte i globalitzant, […] un altre, que es converteixin en un museu folklòric d’ermitans localistes, condemnats a repetir sempre el mateix, incapaç de deixar-se interpel·lar pel diferent i de valorar la bellesa que Déu vessa fora dels seus límits» 124. Cal mirar el conjunt, que ens rescata de la mesquinesa casolana. Quan la casa ja no és llar, sinó que és tancada, calabós, el conjunt ens va rescatant perquè és com la causa final que ens atreu cap a la plenitud. Simultàniament, cal assumir amb cordialitat allò local, perquè té quelcom que el conjunt no posseeix: ser llevat, enriquir, posar en marxa mecanismes de subsidiarietat. Per tant, la fraternitat universal i l’amistat social dins de cada societat són dos pols inseparables i coesencials. Separar-los porta a una deformació i a una polarització nociva.

El gust local

  1. La solució no és una obertura que renuncia al propi tresor. Així com no hi ha diàleg amb l’altre sense identitat personal, de la mateixa manera no hi ha obertura entre pobles sinó des de l’amor a la terra, al poble, als propis trets culturals. No em trobo amb l’altre si no tinc un substrat on sóc ferm i arrelat, perquè des d’allà puc acollir el do de l’altre i oferirli alguna cosa veritable. Només és possible acollir el diferent i percebre la seva aportació original si estic afermat al meu poble amb la seva cultura. Cada un estima i cuida amb especial responsabilitat la seva terra i es preocupa pel seu país, així com cada un ha d’estimar i cuidar la seva casa perquè no s’ensorri, perquè no ho faran els veïns. També el bé de l’univers requereix que cadascun protegeixi i estimi la seva pròpia terra. En cas contrari, les conseqüències del desastre d’un país acabaran afectant tot el planeta. Això es fonamenta en el sentit positiu que té el dret de propietat: tinc cura i cultivo cosa que posseeixo, de manera que pugui ser una aportació al bé de tots.
  2. A més, aquest és un pressupòsit dels intercanvis sans i enriquidors. El rerefons de l’experiència de la vida en un lloc i en una cultura determinada és el que capacita algú per percebre aspectes de la realitat que els que no tenen aquesta experiència no són capaços de percebre tan fàcilment. L’universal no ha de ser l’imperi homogeni, uniforme i estandarditzat d’una única forma cultural dominant, que finalment perdrà els colors del poliedre i acabarà en el tedi. És la temptació que s’expressa en l’antic relat de la torre de Babel: la construcció d’una torre que arribés fins al cel no expressava la unitat entre diferents pobles capaços de comunicar-se des de la seva diversitat. Per contra, va ser una temptativa enganyosa, que sorgia de l’orgull i de l’ambició humana, de crear una unitat diversa de la volguda per Déu en el seu projecte providencial per a les nacions (cf. Gn 11,19).
  3. Hi ha una falsa obertura a l’universal, que procedeix de la superficialitat buida de qui no és capaç de penetrar fins al fons en la seva pàtria, o de qui suporta un ressentiment no resolt cap al seu poble. En tot cas, «sempre cal ampliar la mirada per reconèixer un bé major que ens beneficiarà a tots. Però cal fer-ho sense evadir-se, sense desarrelaments. Cal enfonsar les arrels a la terra fèrtil i en la història del propi lloc, que és un do de Déu. Es treballa en allò que és petit, que és pròxim, però amb una perspectiva més àmplia. […] No és ni l’esfera global que anul·la ni la parcialitat aïllada que esterilitza» 125, és el poliedre, on al mateix temps que cada un és respectat en el seu valor,« el tot és més que la banda, i també n’és més que la simple suma»126.

L’horitzó universal

  1. Hi ha narcisismes localistes que no són un sa amor al propi poble i a la seva cultura. Amaguen un esperit tancat que, per certa inseguretat i temor a l’altre, prefereix crear muralles defensives per preservar-se a si mateix. Però no és possible ser sanament local sense una sincera i amable obertura a l’universal, sense deixar-se interpel·lar pel que passa en altres llocs, sense deixar-se enriquir per altres cultures o sense solidaritzar-se amb els drames dels altres pobles. Aquest localisme es clausura obsessivament en unes poques idees, costums i seguretats, incapaç d’admiració davant de la multitud de possibilitats i de bellesa que ofereix el món sencer, i sense una solidaritat autèntica i generosa. Així, la vida local ja no és autènticament receptiva, ja no es deixa completar per l’altre; per tant, es limita en les seves possibilitats de desenvolupament, es torna estàtica i emmalalteix. Perquè en realitat tota cultura sana és oberta i acollidora per naturalesa, de tal manera que «una cultura sense valors universals no és una veritable cultura»127.
  2. Reconeguem que una persona, mentre menys amplitud tingui en la seva ment i en el seu cor, menys podrà interpretar la realitat propera on està immersa. Sense la relació i el contrast amb qui és diferent, és difícil percebre clarament i completament a si mateix i a la pròpia terra, ja que les altres cultures no són enemics dels que cal preservar, sinó que són reflexos diferents de la riquesa inesgotable de la vida humana. Mirant-se a si mateix amb el punt de referència de l’altre, de la diversitat, cadascú pot reconèixer millor les peculiaritats de la seva persona i de la seva cultura: les seves riqueses, les seves possibilitats i els seus límits. L’experiència que es realitza en un lloc ha de ser desenvolupada “en contrast” i “en sintonia” amb les experiències d’altres que viuen en contextos culturals diferents128.
  3. En realitat, una sana obertura mai no atempta contra la identitat. Perquè en l’enriquirse amb elements d’altres llocs, una cultura viva no fa una còpia o una simple repetició, sinó que integra les novetats “a la seva manera”. Això provoca el naixement d’una nova síntesi que finalment beneficia a tothom, ja que la cultura on s’originen aquestes aportacions acaba essent retroalimentada. Per això vaig exhortar als pobles originaris a cuidar les seves pròpies arrels i les seves cultures ancestrals, però vaig voler aclarir que no era «la meva intenció proposar un indigenisme completament tancat, ahistòric, estàtic, que es negui a tota forma de mestissatge», ja que «la pròpia identitat cultural arrela i s’enriqueix en el diàleg amb els diferents i l’autèntica preservació no és un aïllament empobridor»129. El món creix i s’omple de nova bellesa gràcies a successives síntesis que es produeixen entre cultures obertes, fora de tota imposició cultural.
  4. Per estimular una sana relació entre l’amor a la pàtria i la inserció cordial en la humanitat sencera, és bo recordar que la societat mundial no és el resultat de la suma dels diferents països, sinó que és la mateixa comunió que hi ha entre ells, és la inclusió mútua que és anterior a l’aparició de tot grup particular. En aquest entrellaçament de la comunió universal s’integra cada grup humà i allí troba la seva bellesa. Llavors, cada persona que neix en un context determinat se sap que pertany a una família més gran sense la qual no és possible comprendre’s en plenitud.
  5. Aquest enfocament, en definitiva, reclama l’acceptació joiosa que cap poble, cultura o persona no pot obtenir-ho tot de si mateixa. Els altres són constitutivament necessaris per a la construcció d’una vida plena. La consciència del límit o de la parcialitat, lluny de ser una amenaça, es torna la clau des de la qual somiar i elaborar un projecte comú. Perquè «l’home és l’ésser fronterer que no té cap frontera»130.

Des de la pròpia regió

  1. Gràcies a l’intercanvi regional, des del qual els països més febles s’obren a tot el món, és possible que la universalitat no dilueixi les particularitats. Una adequada i autèntica obertura al món suposa la capacitat d’obrir-se al veí, en una família de nacions. La integració cultural, econòmica i política amb els pobles propers hauria d’estar acompanyada per un procés educatiu que promogui el valor de l’amor al veí, primer exercici indispensable per aconseguir una sana integració universal.
  2. En alguns barris populars, encara es viu l’esperit del “veïnat”, on cada un sent espontàniament el deure d’acompanyar i ajudar al veí. En aquests llocs que conserven aquests valors comunitaris, es viuen les relacions de proximitat amb notes de gratuïtat, solidaritat i reciprocitat, a partir del sentit d’un “nosaltres” de barri131. Seria desitjable que això es pogués viure també entre països propers, que siguin capaços de construir un veïnatge cordial entre els seus pobles. Però les visions individualistes es tradueixen en les relacions entre països. El risc de viure cuidant-nos els uns dels altres, veient els altres com a competidors o enemics perillosos, es trasllada a la relació amb els pobles de la regió. Potser hem estat educats en aquesta por i en aquesta desconfiança.
  3. Hi ha països poderosos i grans empreses que treuen rèdit d’aquest aïllament i prefereixen negociar amb cada país per separat. Per contra, per als països petits o pobres s’obre la possibilitat d’arribar a acords regionals amb els seus veïns que els permetin negociar en bloc i evitar convertir-se en segments marginals i dependents dels grans poders. Avui cap Estat nacional aïllat no està en condicions d’assegurar el bé comú de la seva pròpia població.[i]

109. [i]Bisbes Catòlics de Mèxic i d’USA, Carta pastoral Juntos en el camino de la esperanza ya no somos extranjeros (gener 2003).

110. Audiència general (3 abril 2019): L’Osservatore Romano, 4 abril 2019, p. 8.

111. Missatge per a la 104.ª Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat (14 gener 2018): AAS 109 (2017), 918-923.

112. Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència comuna, Abu Dabi (4 febrer 2019): L’Osservatore Romano, 4-5 febrer 2019), p. 7.

113. Discurs al Cos diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (11 gener 2016): AAS 108 (2016), 124.

114. Ibid., 122: AAS 108 (2016), 122.

115. ap. postsin. Christus vivit (25 març 2019), 93.

116. Ibid., 94.

117. Discurs a les autoritats, Sarajevo – Bòsnia-Herzegovina (6 juny 2015): L’Osservatore Romano, 7 juny 2015, p. 7.

118. Latinoamérica. Conversaciones con Hernán Reyes Alcaide, ed. Planeta, Buenos Aires 2017, 105.

119. Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència comuna, Abu Dabi (4 febrer 2019): L’Osservatore Romano, 4-5 febrer 2019, p. 7.

120. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 67: AAS 101 (2009), 700.

121. Ibid., 60: AAS 101 (2009), 695.

122. Ibid., 67: AAS 101 (2009), 700.

123. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església,

124. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 234: AAS 105 (2013), 1115.

125. Ibid., 235: AAS 105 (2013), 1115.

126. Ibid.

127. Joan Pau II, Discurs als representants del món de la cultura argentina, Buenos Aires – Argentina (12 abril     1987), 4: L’Osservatore Romano, 14 abril 1987, p. 7.

128. Id., Discurs als cardenals (21 desembre 1984), 4: AAS 76 (1984), 506.

129. ap. postsin. Querida Amazonia (2 febrer 2020), 37.

130. Georg Simmel, «Puente y puerta», enEl individuo y la libertad. Ensayos de crítica de la cultura, Península, Barcelona 2001, 34. Obra original: Brücke und Tür. Essays des Philosophen zur Geschichte, Religion, Kunst und Gesellschaft, ed. Michael Landmann, Köhler-Verlag, Stuttgart 1957, 6.

131. Jaime Hoyos-Vásquez, S.J., «Lógica de las relaciones sociales. Reflexión ontológica», en Revista Universitas Philosophica, 15-16, Bogotá (desembre 1990 – juny 1991), 95-106.

Fratelli Tutti / capítol 3 n. 106-127

Fratelli Tutti  106-127

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL TERCER

PENSAR I GESTAR UN MÓN OBERT n. 87-127

AMOR UNIVERSAL QUE PROMOU LES PERSONES n. 106-111

PROMOURE EL BÉ MORAL n. 112-117

El valor de la solidaritat n. 114-117

REPROPOSAR LA FUNCIÓ SOCIAL DE LA PROPIETAT n. 118-127

Drets sense fronteres n. 121-123

Drets dels pobles n. 124-127

Escoltar l’àudio:

 

Amor universal que promou les persones

  1. Hi ha un reconeixement bàsic, essencial per caminar cap a l’amistat social i la fraternitat universal: percebre com val un ésser humà, com val una persona, sempre i en qualsevol circumstància. Si cadascú val tant, cal dir amb claredat i fermesa que «el sol fet d’haver nascut en un lloc amb menys recursos o menor desenvolupament no justifica que algunes persones visquin amb menor dignitat»81. Aquest és un principi elemental de la vida social que sol ser ignorat de diferents maneres pels qui veuen que no convé a la seva cosmovisió o no serveix per als seus fins.
  2. Tot ésser humà té dret a viure amb dignitat i a desenvolupar-se integralment, i aquest dret bàsic no pot ser negat per cap país. El té encara que sigui poc eficient, encara que hagi nascut o crescut amb limitacions. Perquè això no disminueix la seva immensa dignitat com a persona humana, que no es fonamenta en les circumstàncies sinó en el valor del seu ésser. Quan aquest principi elemental no queda fora de perill, no hi ha futur ni per a la fraternitat ni per a la supervivència de la humanitat.
  3. Hi ha societats que acullen parcialment aquest principi. Accepten que hi hagi possibilitats per a tothom, però sostenen que a partir d’allà tot depèn de cadascú. Des d’aquesta perspectiva parcial no tindria sentit «invertir perquè els que queden enrere, els febles o els menys dotats puguin obrir-se camí en la vida»82. Invertir a favor dels fràgils pot no ser rendible, pot implicar menor eficiència. Exigeix un Estat present i actiu, i institucions de la societat civil que vagin més enllà de la llibertat dels mecanismes eficientistes de determinats sistemes econòmics, polítics o ideològics, perquè realment s’orienten en primer lloc a les persones i al bé comú.
  4. Alguns neixen en famílies de bona posició econòmica, reben bona educació, creixen ben alimentats, o posseeixen naturalment capacitats destacades. Ells segurament no necessitaran un Estat actiu i només reclamaran llibertat. Però evidentment no val la mateixa regla per a una persona amb discapacitat, per a algú que ha nascut en una llar extremadament pobra, per a algú que ha crescut amb una educació de baixa qualitat i amb escasses possibilitats de curar adequadament les seves malalties. Si la societat es regeix primàriament pels criteris de la llibertat de mercat i de l’eficiència, no hi ha lloc per a ells, i la fraternitat serà, a tot estirar, una expressió romàntica.
  5. El fet és que «una llibertat econòmica només proclamada, però on les condicions reals impedeixen que molts puguin accedir-hi realment esdevé un discurs contradictori»83. Paraules com llibertat, democràcia o fraternitat es buiden de sentit. Perquè el fet és que «mentre el nostre sistema econòmic i social produeixi una sola víctima i hi hagi una sola persona exclosa, no hi haurà una festa de fraternitat universal»84. Una societat humana i fraterna és capaç de preocupar-se per garantir de manera eficient i estable que tots siguin acompanyats en el recorregut de les seves vides, no sols per assegurar les seves necessitats bàsiques, sinó perquè puguin donar el millor de si mateixos, encara que el seu rendiment no sigui el millor, encara que avancin lentament, encara que la seva eficiència sigui poc destacada.
  6. La persona humana, amb els seus drets inalienables, està naturalment oberta als vincles. A la seva pròpia arrel hi ha la crida a transcendir-se a si mateixa en el trobament amb els altres. Per això «cal prestar atenció per no caure en alguns errors que poden néixer d’una mala comprensió dels drets humans i d’un paradoxal corresponent mal ús. Hi avui, en efecte, la tendència cap a una reivindicació sempre més àmplia dels drets individuals –estic temptat de dir individualistes–, que amaga una concepció de persona humana deslligada de tot context social i antropològic, gairebé com una “mònada” (monàs), sempre més insensible […]. Si el dret de cadascú no està harmònicament ordenat al bé més gran, acaba per concebre sense limitacions i, conseqüentment, es transforma en font de conflictes i de violències» 85.

Promoure el bé moral

  1. No podem deixar de dir que el desig i la recerca del bé dels altres i de tota la humanitat impliquen també procurar una maduració de les persones i de les societats en els diferents valors morals que portin a un desenvolupament humà integral. En el Nou Testament s’esmenta un fruit de l’Esperit Sant (cf. Ga 5,22), expressat amb la paraula grega agathosyne. Indica la inclinació a les coses bones, la recerca del que és bo. Més encara, és procurar l’excel·lent, el millor per als altres: la seva maduració, el seu creixement en una vida sana, el cultiu dels valors i no únicament el benestar material. Hi ha una expressió llatina semblant: bene-volentia, que significa l’actitud de voler el bé de l’altre. És un fort desig del bé, una inclinació envers tot allò que sigui bo i excel·lent, que ens mou a omplir la vida dels altres de coses belles, sublims, edificants.
  2. En aquesta línia, torno a destacar amb dolor que « ja hem tingut molt temps de degradació moral, burlant-nos de l’ètica, de la bondat, de la fe, de l’honestedat, i ha arribat l’hora d’advertir que aquesta alegre superficialitat ens ha servit de poc. Aquesta destrucció de tot fonament de la vida social acaba enfrontant-nos els uns amb els altres per preservar els propis interessos»86. Tornem a promoure el bé, per a nosaltres mateixos i per a tota la humanitat, i així caminarem junts cap a un creixement genuí i integral. Cada societat necessita assegurar que els valors es transmetin, perquè si això no succeeix es difon l’egoisme, la violència, la corrupció en les seves diverses formes, la indiferència i, en definitiva, una vida tancada a tota transcendència i clausurada en interessos individuals.

El valor de la solidaritat

  1. Vull destacar la solidaritat, que «com a virtut moral i actitud social, fruit de la conversió personal, exigeix el compromís de tots aquells que tenen responsabilitats educatives i formatives. En primer lloc em dirigeixo a les famílies, cridades a una missió educativa primària i imprescindible. Elles constitueixen el primer lloc en el qual es viuen i es transmeten els valors de l’amor i de la fraternitat, de la convivència i de la compartició, de l’atenció i de la cura de l’altre. Són també l’àmbit privilegiat per a la transmissió de la fe des d’aquells primers simples gestos de devoció que les mares ensenyen als fills. Els educadors i els formadors que, a l’escola o en els diferents centres d’associació infantil i juvenil, tenen la àrdua tasca d’educar els infants i els joves, són cridats a prendre consciència que la seva responsabilitat té a veure amb les dimensions morals, espirituals i socials de la persona. Els valors de la llibertat, del respecte recíproc i de la solidaritat es transmeten des de la més tendra edat. […] Els qui es dediquen al món de la cultura i dels mitjans de comunicació social tenen també una responsabilitat en el camp de l’educació i la formació, especialment en la societat contemporània, en la qual l’accés als instruments de formació i de comunicació està cada vegada més estès»87.
  2. En aquests moments en els quals tot sembla diluir-se i perdre consistència, ens fa bé apel·lar a la solidesa88 que deriva de saber-nos responsables de la fragilitat dels altres buscant un destí comú. La solidaritat s’expressa concretament en el servei, que pot assumir formes molt diverses de fer-se càrrec dels altres. El servei és «en gran part, tenir cura de la fragilitat. Servir significa cuidar els qui són fràgils en les nostres famílies, en la nostra societat, en el nostre poble». En aquesta tasca cadascú és capaç de «deixar de banda les seves recerques, afanys, desitjos d’omnipotència davant la mirada concreta dels més fràgils. […] El servei sempre mira la cara del germà, toca la seva carn, sent la seva proximitat i fins i tot en alguns casos la “pateix” i busca la promoció del germà. Per això el servei mai no és ideològic, ja que no serveix idees, sinó que serveix persones»89.
  3. Els últims en general «practiquen aquesta solidaritat tan especial que hi ha entre els qui pateixen, entre els pobres, i que la nostra civilització sembla haver oblidat, o almenys té moltes ganes d’oblidar. Solidaritat és una paraula que no cau bé sempre, jo diria que alguns cops l’hem transformat en una mala paraula, no es pot dir; però és una paraula que expressa molt més que alguns actes de generositat esporàdics. És pensar i actuar en termes de comunitat, de prioritat de vida de tots sobre l’apropiació dels béns per part d’alguns. També és lluitar contra les causes estructurals de la pobresa, la desigualtat, la manca de treball, de terra i d’habitatge, la negació dels drets socials i laborals. És enfrontar els destructors efectes de l’Imperi del diner. […] La solidaritat, entesa en el seu sentit més profund, és una manera de fer història, i és això el que fan els moviments populars»90.
  4. Quan parlem de tenir cura de la casa comuna que és el planeta, acudim a aquest mínim de consciència universal i de preocupació per la cura mútua que encara pot quedar en les persones. Perquè si algú té aigua de sobres, i no obstant això la cuida pensant en la humanitat, és perquè ha aconseguit una altura moral que li permet transcendir-se a si mateix i al seu grup de pertinença. Això és meravellosament humà! Aquesta mateixa actitud és la que es requereix per reconèixer els drets de tot ésser humà, encara que hagi nascut més enllà de les pròpies fronteres.

Reproposar la funció social de la propietat

  1. El món existeix per a tothom, perquè tots els éssers humans naixem en aquesta terra amb la mateixa dignitat. Les diferències de color, religió, capacitats, lloc de naixement, lloc de residència i tantes altres no es poden anteposar o utilitzar per justificar els privilegis d’alguns sobre els drets de tots. Per tant, com a comunitat som comminats a garantir que cada persona visqui amb dignitat i tingui oportunitats adequades al seu desenvolupament integral.
  2. En els primers segles de la fe cristiana, diversos savis van desenvolupar un sentit universal en la seva reflexió sobre el destí comú dels béns creats91. Això portava a pensar que si algú no en té prou per viure amb dignitat és degut al fet que un altre s’ho està quedant. Ho resumeix sant Joan Crisòstom en dir que «no compartir amb els pobres els propis béns és robar-los i privar-los de la vida. No són nostres els béns que tenim, sinó seus»92. O també aquestes paraules de sant Gregori el Gran: «Quan donem als pobres les coses indispensables no els donem les nostres coses, sinó que els tornem el que és seu»93.
  3. Torno a fer meves i a proposar a tots unes paraules de sant Joan Pau II, la contundència potser no ha estat advertida: «Déu ha donat la terra a tot el gènere humà perquè ella sustenti tots els seus habitants, sense excloure ningú ni privilegiar-ne cap»94. En aquesta línia recordo que «la tradició cristiana no va reconèixer com absolut o intocable el dret a la propietat privada i va subratllar la funció social de qualsevol forma de propietat privada»95. El principi de l’ús comú dels béns creats per tots és el «primer principi de tot l’ordenament eticosocial»,96 és un dret natural, originari i prioritari97. Tots els altres drets sobre els béns necessaris per a la realització integral de les persones, inclosos el de la propietat privada i qualsevol altre, «no han de destorbar, ans al contrari, facilitar-ne la realització», com afirmava sant Pau VI98. El dret a la propietat privada només pot ser considerat com un dret natural secundari i derivat del principi de la destinació universal dels béns creats, i això té conseqüències molt concretes que han de reflectir-se en el funcionament de la societat. Però succeeix amb freqüència que els drets secundaris se sobreposen als prioritaris i originaris, deixant-los sense rellevància pràctica.

Drets sense fronteres

  1. Llavors ningú no pot quedar exclòs, prescindint d’on hagi nascut, i menys a causa dels privilegis que altres posseeixen perquè han nascut en llocs amb més possibilitats. Els límits i les fronteres dels Estats no poden impedir que això es compleixi. Així com és inacceptable que algú tingui menys drets pel fet de ser dona, és igualment inacceptable que el lloc de naixement o de residència ja de per si determini menys possibilitats de vida digna i de desenvolupament.
  2. El desenvolupament no s’ha d’orientar a l’acumulació creixent d’uns pocs, sinó que ha d’assegurar «els drets humans, personals i socials, econòmics i polítics, inclosos els drets de les Nacions i dels pobles»99. El dret d’alguns a la llibertat d’empresa o de mercat no pot estar per sobre dels drets dels pobles, ni de la dignitat dels pobres, ni tampoc del respecte a l’entorn, ja que «qui en posseeix una part és només per a administrar-la en bé de tots»100.
  3. És veritat que l’activitat dels empresaris «és una noble vocació orientada a produir riquesa i a millorar el món per a tots»101. Déu ens promou, espera que desenvolupem les capacitats que ens va donar i ha omplert l’univers de potencialitats. En els seus designis cada home és cridat a promoure el seu propi progrés,102 i això inclou fomentar les capacitats econòmiques i tecnològiques per fer créixer els béns i augmentar la riquesa. Però en tot cas aquestes capacitats dels empresaris, que són un do de Déu, haurien d’orientar-se clarament al desenvolupament de les altres persones i a la superació de la misèria, especialment a través de la creació de fonts de treball diversificades. Sempre, al costat del dret de propietat privada, hi ha el més important i anterior principi de la subordinació de tota propietat privada a la destinació universal dels béns de la terra i, per tant, el dret de tots al seu ús103.

Drets dels pobles

  1. La convicció del destí comú dels béns de la terra avui requereix que s’apliqui també als països, als seus territoris i a les seves possibilitats. Si ho mirem no solament des de la legitimitat de la propietat privada i dels drets dels ciutadans d’una determinada nació, sinó també des del primer principi de la destinació comuna dels béns, llavors podem dir que cada país és així mateix de l’estranger, en tant que els béns d’un territori no han de ser negats a una persona necessitada que provingui d’un altre lloc. Perquè, com han ensenyat els Bisbes dels Estats Units, hi ha drets fonamentals que «precedeixen qualsevol societat perquè brollen de la dignitat atorgada a cada persona en tant que creada per Déu»104.
  2. Això pressuposa a més una altra manera d’entendre les relacions i l’intercanvi entre països. Si tota persona té una dignitat inalienable, si tot ésser humà és el meu germà o la meva germana, i si en realitat el món és de tots, no importa si algú ha nascut aquí o si viu fora dels límits del propi país. També la meva nació és corresponsable del seu desenvolupament, encara que pugui complir aquesta responsabilitat de diverses maneres: acollint-lo generosament quan ho necessiti imperiosament, promovent-lo en la seva mateixa terra, no usufructuant ni buidant de recursos naturals països sencers propiciant sistemes corruptes que impedeixen el desenvolupament digne dels pobles. Això que val per a les nacions s’aplica a les diferents regions de cada país, entre les quals hi sol haver greus iniquitats. Però la incapacitat de reconèixer la igual dignitat humana a vegades fa que les regions més desenvolupades de certs Països aspirin a alliberar-se del “llast” de les regions més pobres per augmentar encara més el seu nivell de consum.
  3. Parlem d’una nova xarxa en les relacions internacionals, perquè no hi ha manera de resoldre els greus problemes del món pensant només en formes d’ajuda mútua entre individus o petits grups. Recordem que «la iniquitat no afecta només individus, sinó països sencers, i obliga a pensar en una ètica de les relacions internacionals»105. I la justícia exigeix reconèixer i respectar no sols els drets individuals, sinó també els drets socials i els drets dels pobles106. El que estem dient implica assegurar «el dret fonamental dels pobles a la subsistència i al progrés»107 que a vegades es veu fortament dificultat per la pressió que deriva del deute extern. El pagament del deute en moltes ocasions no sols no afavoreix el desenvolupament, sinó que el limita i el condiciona fortament. Si bé es manté el principi que tot deute legítimament adquirida ha de ser saldat, la manera de complir aquest deure que molts països pobres tenen amb els països rics no ha d’arribar a comprometre la seva subsistència i el seu creixement.
  4. Sense dubte, es tracta d’una altra lògica. Si no s’intenta entrar en aquesta lògica, les meves paraules sonaran a fantasia. Però si s’accepta el gran principi dels drets que brollen del sol fet de posseir la inalienable dignitat humana, és possible acceptar el desafiament de somiar i pensar en una altra humanitat. És possible anhelar un planeta que asseguri terra, sostre i feina per a tothom. Aquest és el veritable camí de la pau, i no l’estratègia sense sentit i curta de mires de sembrar por i desconfiança davant amenaces externes. Perquè la pau real i duradora només és possible «des d’una ètica global de solidaritat i cooperació al servei d’un futur plasmat per la interdependència i la corresponsabilitat entre tota la família humana»108.[i]

81. [i]ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 190: AAS 105 (2013), 1100.

82. Ibid., 209: AAS 105 (2013), 1107

83. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 129: AAS 107 (2015), 899.

84. Missatge per a l’esdeveniment “Economy of Francesco” (1 maig 2019): L’Ossservatore Romano, 12 maig 2019, p. 8.

85. Discurs al Parlament europeu, Estrasburg (25 novembre 2014): AAS 106 (2014), 997.

86. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 229: AAS 107 (2015), 937.

87.  Missatge per a la 49.ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2016 (8 desembre 2015), 6: AAS 108 (2016), 57-58.

88. La solidesa es trova en l’arrel etimológica de la paraula solidaritat. La solidaritat, en el significat eticopolític que aquesta ha assumit els últims dos segles, dóna lloc a una construcció social segura i ferma.

89. Homilia durant la Santa Missa,La Habana – Cuba (20 setembre 2015): L’Ossservatore Romano, 21-22 setembre 2015, p. 8.

90. Discurs als participants en l’Encontre mundial de Moviments populars (28 octubre 2014): AAS 106 (2014), 851-852.

91. S. Basili, Homilia 21.Quod rebus mundanis adhaerendum non sit, 3, 5: PG 31, 545549; Regulae brevius tractatae, 92: PG 31, 1145-1148; S. Pere Crisòleg, Sermo 123: PL 52, 536-540; S. Ambròs, De Nabuthe, 27.52: PL 14, 738s; S. Agustí, In Iohannis Evangelium 6, 25: PL 35, 1436s.

92. De Lazaro Concio2, 6: PG 48, 992D.

93. Regula pastoralis 3, 21: PL 77, 87.

94. Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 31: AAS 83 (1991), 831.

95. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 93: AAS 107 (2015), 884.

96. Joan Pau II, Carta enc. Laborem exercens (14 setembre 1981), 19: AAS 73 (1981), 626.

97. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església, 172.

98. Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 22: AAS 59 (1967), 268.

99. Joan Pau II, Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 33: AAS 80 (1988), 557.

100. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 95: AAS 107 (2015), 885.

101. Ibid., 129: AAS 107 (2015), 899.

102. S. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 15: AAS 59 (1967), 265; Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 16: AAS 101 (2009), 652.

103. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 93: AAS 107 (2015), 884-885; Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 189-190: AAS 105 (2013), 1099-1100.

104. Conferència de Bisbes catòlics d’USA, Open wide oour Hearts: The enduring Coll to Love. A Pastoral Letter against Racism (novembre 2018).

105. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 51: AAS 107 (2015), 867.

106. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 6: AAS 101 (2009), 644.

107. Joan Pau II, Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 35: AAS 83 (1991), 838.

108.  Discurs sobre les armes nuclears, Nagasaki – Japó (24 novembre 2019): L’Ossservatore Romano, 25-26 novembre 2019, p. 6.

Fratelli Tutti / capítol 3 n. 87-105

Fratelli Tutti  87-105

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL TERCER

PENSAR I GESTAR UN MÓN OBERT n. 87-127

MÉS ENLLÀ n. 88-94

El valor únic de l’amor n. 91-94

LA CREIXENT OBERTURA DE L’AMOR n. 95-100

Societats obertes que integren tothom n. 97-98

Comprensions inadequades d’un amor universal n. 99-100

TRANSCENDIR UN MÓN DE SOCIS n. 101-105

Llibertat, igualtat i fraternitat n. 103-105

Escoltar l’àudio:

 

Capítol tercer  PENSAR I GENERAR UN MÓN OBERT

  1. Un ésser humà està fet de tal manera que no es realitza, no es desenvolupa ni pot trobar la seva plenitud «si no és en el lliurament sincer de si mateix als altres»62. Ni tan sols arriba a reconèixer a fons la seva pròpia veritat si no és en el trobament amb els altres: «Només em comunico realment amb mi mateix en la mesura que em comunico amb l’altre»63. Això explica per què ningú no pot experimentar el valor de viure sense rostres concrets a estimar. Aquí hi ha un secret de la veritable existència humana, perquè «la vida subsisteix on hi ha vincle, comunió, fraternitat; i és una vida més forta que la mort quan es construeix sobre relacions veritables i llaços de fidelitat. Per contra, no hi ha vida quan pretenem pertànyer només a nosaltres mateixos i viure com a illes: en aquestes actituds preval la mort»64.

Més enllà

  1. Des de la intimitat de cada cor, l’amor crea lligams i amplia l’existència quan fa sortir la persona de si mateixa cap a l’altre65. Fets per l’amor, hi ha en cada un de nosaltres «una mena de llei d’”èxtasi”: sortir de si mateix per trobar en un altre un creixement del propi ésser»66. Per això «en qualsevol cas l’home ha de dur a terme aquesta empresa: sortir de si mateix»67.
  2. Però no puc reduir la meva vida a la relació amb un petit grup, ni tan sols a la meva pròpia família, perquè és impossible entendre’m sense un teixit més ampli de relacions: no sols l’actual sinó també el que em precedeix i m’ha anat configurant al llarg de la meva vida. La meva relació amb una persona que estimo no pot ignorar que aquesta persona no viu només per la seva relació amb mi, ni jo visc només per la meva referència a ella. La nostra relació, si és sana i veritable, ens obre als altres que ens fan créixer i ens enriqueixen. El més noble sentit social avui fàcilment queda anul·lat rere intimismes egoistes amb aparença de relacions intenses. En canvi, l’amor que és autèntic, que ajuda a créixer, i les formes més nobles de l’amistat, resideixen en cors que es deixen completar. La parella i l’amic són per obrir el cor en cercles, per tornar-nos capaços de sortir de nosaltres mateixos fins a acollir tothom. Els grups tancats i les parelles autoreferencials, que es constitueixen en un “nosaltres” contra tothom, solen ser formes idealitzades d’egoisme i de mera autoprotecció.
  3. Per alguna cosa moltes petites poblacions que sobrevivien en zones desèrtiques van desenvolupar una generosa capacitat d’acollida davant els pelegrins que passaven, i van encunyar el sagrat deure de l’hospitalitat. El van viure també les comunitats monàstiques medievals, com s’adverteix en la Regla de sant Benet. Encara que pogués desestructurar l’ordre i el silenci dels monestirs, Benet reclamava que als pobres i pelegrins se’ls tractés «amb la màxima cura i sol·licitud»68. L’hospitalitat és una manera concreta de no privar-se d’aquest desafiament i d’aquest do que és el trobament amb la humanitat més enllà del propi grup. Aquelles persones percebien que tots els valors que podien conrear havien d’estar acompanyats per aquesta capacitat de transcendir-se en una obertura als altres.

El valor únic de l’amor

  1. Les persones poden desenvolupar algunes actituds que presenten com valors morals: fortalesa, sobrietat, laboriositat i altres virtuts. Però per orientar adequadament els actes de les diferents virtuts morals, cal considerar també en quina mesura aquests realitzen un dinamisme d’obertura i d’unió envers altres persones. Aquest dinamisme és la caritat que Déu infon. Altrament, potser tindrem només aparença de virtuts, que seran incapaces de construir la vida en comú. Per això deia sant Tomàs d’Aquino –citant sant Agustí– que la temprança d’una persona avara ni tan sols és virtuosa69. Sant Bonaventura, amb altres paraules, explicava que les altres virtuts, sense la caritat, estrictament no compleixen els manaments «com Déu els entén»70.
  2. L’altura espiritual d’una vida humana està marcada per l’amor, que és «el criteri per a la decisió definitiva sobre la valoració positiva o negativa d’una vida humana»71. Tot amb tot, hi ha creients que pensen que la seva grandesa està en la imposició de les seves ideologies a la resta, o a la defensa violenta de la veritat, o en grans demostracions de fortalesa. Tots els creients necessitem reconèixer això: al primer lloc hi ha l’amor, el que mai no ha d’estar en risc és l’amor, el major perill és no estimar (cf. 1Co13,1-13).
  1. En un intent de precisar en què consisteix l’experiència d’estimar que Déu fa possible amb la seva gràcia, sant Tomàs d’Aquino l’explicava com un moviment que centra l’atenció en l’altre «considerant-lo com una sola cosa amb si mateix»72. L’atenció afectiva que es presta a l’altre, provoca una orientació a buscar el seu bé gratuïtament. Tot això parteix d’una estima, d’una valoració, que en definitiva és el que està darrere de la paraula “caritat”: l’ésser estimat és “car” per a mi, és a dir, «el considero com d’alt valor»73. I «de l’amor pel qual a un li és grata l’altra persona depèn que li doni alguna gratificació»74.
  2. L’amor implica llavors quelcom més que una sèrie d’accions benèfiques. Les accions brollen d’una unió que s’inclina més i més vers l’altre considerant valuós, digne, grat i bell, més enllà de les aparences físiques o morals. L’amor a l’altre pel fet de ser qui és, ens mou a buscar el millor per a la seva vida. Només en el cultiu d’aquesta forma de relacionar-nos farem possibles l’amistat social que no exclou ningú i la fraternitat oberta a tothom.

La creixent obertura de l’amor

  1. L’amor ens fa tendir finalment vers la comunió universal. Ningú no madura ni arriba a la seva plenitud aïllant-se. Per la seva pròpia dinàmica, l’amor reclama una creixent obertura, major capacitat d’acollir els altres, en una aventura mai no acabada que integra totes les perifèries cap a un ple sentit de pertinença mútua. Jesús ens deia: «Tots vosaltres sou germans» (Mt 23,8).
  2. Aquesta necessitat d’anar més enllà dels propis límits val també per a les variades regions i els diversos països. De fet, «el nombre cada vegada més gran d’interdependències i de comunicacions que s’entrecreuen al nostre planeta fa més palpable la consciència que totes les nacions de la terra […] comparteixen un destí comú. En els dinamismes de la història, tot i la diversitat d’ètnies, societats i cultures, veiem sembrada la vocació de formar una comunitat composta de germans que s’acullen recíprocament i es preocupen els uns dels altres»75.

Societats obertes que integren tothom

  1. Hi ha perifèries que estan prop nostre, al centre d’una ciutat, o en la pròpia família. També hi ha un aspecte de l’obertura universal de l’amor que no és geogràfic sinó existencial. És la capacitat quotidiana d’ampliar el meu cercle, d’arribar a aquells que espontàniament no sento part del meu món d’interessos, encara que estiguin prop meu. D’altra banda, cada germana i germà que pateix, abandonat o ignorat per la meva societat és un foraster existencial, encara que hagi nascut al mateix país. Pot ser un ciutadà amb tots els papers, però el fan sentir com un estranger al seu poble. El racisme és un virus que muta fàcilment i en lloc de desaparèixer es dissimula, però està sempre a l’aguait.
  2. Vull recordar aquests “exiliats ocults” que són tractats com a cossos estranys a la societat76. Moltes persones amb discapacitat «senten que existeixen sense pertànyer i sense participar». Hi ha encara moltes coses «que els impedeix tenir una ciutadania plena». L’objectiu no és només cuidar-los, sinó «que participin activament en la comunitat civil i eclesial. És un camí exigent i també fatigós, que contribuirà cada vegada més a la formació de consciències capaces de reconèixer cada individu com una persona única i irrepetible». Igualment penso en «la gent gran, que, també per la seva discapacitat, de vegades se senten com una càrrega». No obstant això, tots poden donar «una contribució singular al bé comú a través de la seva biografia original». Em permeto insistir: «Tingueu el coratge de donar veu als qui són discriminats per la seva discapacitat, perquè desgraciadament en algunes nacions, encara avui, es dubta en reconèixer-los com a persones de la mateixa dignitat»77.

Comprensions inadequades d’un amor universal

  1. L’amor que s’estén més enllà de les fronteres té a la base el que anomenem “amistat social” a cada ciutat o en cada país. Quan és genuïna, aquesta amistat social dins d’una societat és una condició de possibilitat d’una veritable obertura universal. No es tracta del fals universalisme de qui necessita viatjar constantment perquè no suporta ni estima el seu propi poble. Qui mira el seu poble amb menyspreu, estableix en la seva pròpia societat categories de primera o de segona classe, de persones amb més o menys dignitat i drets. D’aquesta manera nega que hi hagi lloc per a tothom.
  2. Tampoc no estic proposant un universalisme autoritari i abstracte, digitat o planificat per alguns i presentat com un presumpte ideal amb vista a homogeneïtzar, dominar i espoliar. Hi ha un model de globalització que «conscientment apunta a la uniformitat unidimensional i busca eliminar totes les diferències i tradicions en una recerca superficial de la unitat. […] Si una globalització pretén igualar tothom, com si fos una esfera, aquesta globalització destrueix la riquesa i la particularitat de cada persona i de cada poble»78. Aquest fals somni universalista acaba privant el món de la variat dels seus colors, la seva bellesa i en definitiva la seva humanitat. Perquè «el futur no és “monocromàtic”, sinó que és possible si ens animem a mirar-lo en la varietat i en la diversitat del que cadascú pot aportar. Com necessita aprendre la nostra família humana a viure junts en harmonia i pau sense necessitat que hàgim de ser tots iguals»79.

Transcendir un món de socis

  1. Reprenguem ara aquella paràbola del bon samarità que encara té molt a proposar-nos. Hi havia un home ferit en el camí. Els personatges que passaven al seu costat no es concentraven en la crida interior a fer-nos propers, sinó en la seva funció, en el lloc social que ells ocupaven, en una professió rellevant en la societat. Se sentien importants per a la societat del moment i la seva urgència era el rol que els tocava complir. L’home ferit i abandonat en el camí era una molèstia per a aquest projecte, una interrupció, i al seu torn era algú que no complia cap funció. Era un ningú, no pertanyia a una agrupació que es considerés destacable, no tenia cap funció en la construcció de la història. Mentrestant, el samarità generós es resistia a aquestes classificacions tancades, encara que ell mateix quedava fora de qualsevol d’aquestes categories i era senzillament un estrany sense un lloc propi en la societat. Així, lliure de tot títol i estructura, va ser capaç d’interrompre el seu viatge, de canviar el seu projecte, d’estar disponible per obrir-se a la sorpresa de l’home ferit que el necessitava.
  2. Quina reacció podria provocar avui aquesta narració, en un món on apareixen constantment, i creixen, grups socials que s’aferren a una identitat que els separa de la resta? Com pot commoure els qui tendeixen a organitzar-se de tal manera que s’impedeixi tota presència estranya que pugui pertorbar aquesta identitat i aquesta organització autoprotectora i autoreferencial? En aquest esquema queda exclosa la possibilitat de tornarse proïsme, i només és possible ser proïsme de qui permeti assegurar els beneficis personals. Així la paraula “proïsme” perd tot significat, i únicament cobra sentit la paraula “soci”, l’associat per determinats interessos80.

Llibertat, igualtat i fraternitat

  1. La fraternitat no és només resultat de condicions de respecte a les llibertats individuals, ni tan sols de certa equitat administrada. Si bé són condicions de possibilitat no n’hi ha prou perquè ella sorgeixi com a resultat necessari. La fraternitat té alguna cosa positiva a oferir a la llibertat i a la igualtat. Què passa sense la fraternitat conreada conscientment, sense una voluntat política de fraternitat, traduïda en una educació per a la fraternitat, per al diàleg, per a la descoberta de la reciprocitat i l’enriquiment mutu com a valors? El que passa és que la llibertat es restringeix, resultant així més una condició de solitud, de pura autonomia per pertànyer a algú o alguna cosa, o només per posseir i gaudir. Això no s’esgota en absolut la riquesa de la llibertat que està orientada sobretot a l’amor.
  2. Tampoc la igualtat no s’aconsegueix definint en abstracte que “tots els éssers humans són iguals”, sinó que és el resultat del cultiu conscient i pedagògic de la fraternitat. Els qui únicament són capaços de ser socis creen mons tancats. Quin sentit pot tenir en aquest esquema aquesta persona que no pertany al cercle dels socis i arriba somiant amb una vida millor per a si i per a la seva família?
  3. L’individualisme no ens fa més lliures, més iguals, més germans. La mera suma dels interessos individuals no és capaç de generar un món millor per a tota la humanitat. Ni tan sols pot preservar-nos de tants mals que cada vegada es tornen més globals. Però l’individualisme radical és el virus més difícil de vèncer. Enganya. Ens fa creure que tot consisteix a donar curs a les pròpies ambicions, com si acumulant ambicions i seguretats individuals poguéssim construir el bé comú.[i]

62.  [i]Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l’Església en el món actual, 24.

63. Gabriel Marcel, Du refus à l’invocation, ed. NRF, París 1940, 50.

64. Àngelus (10 novembre 2019): L’Osservatore Romano, 11-12 novembre 2019, p. 8.

65. S. Tomàs d’Aquino, Scriptum super Sententiis, lib. 3, dist. 27, q. 1, a. 1, ad 4: «Dicitur amor extasim facere, et fervere, quia quod fervet extra se bullit et exhalat» (esdiu que l’amor produeix èxtasi i efervescència ja que allò que és efervescent bull fora de si mateix i expira).

66. Karol Wojtyła, Amor y responsabilidad, Madrid 1978, 136.

67. Karl Rahner, S.J., El año litúrgico, Barcelona 1966, 28. Obra original: Kleines Kirchenjahr. Ein Gang durch den Festkreis, ed. Herder, Friburgo 1981, 30.

68. Regula, 53, 15: «Pauperum et peregrinorum maxime susceptioni cura sollicite exhibeatur».

69. Summa Theologiae, II-II, q. 23, art. 7; S. Agustí, Contra Julianum, 4, 18: PL 44, 748: «De quants plaers es priven els avars per tal d’augmentar els seus tresors o pel temor de veure’ls disminuir».

70. «Secundum acceptionem divinam» (Scriptum super Sententiis, lib. 3, dist. 27, a. 1, q. 1, concl. 4).

71. Benet XVI, Carta enc. Deus caritas est (25 desembre 2005), 15: AAS 98 (2006), 230.

72. Summa Theologiae II-II, q. 27, art. 2, resp.

73. , I-II, q. 26, art. 3, resp.

74. Ibid., q. 110, art. 1, resp.

75. Missatge per a la 47.ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2014 (8 desembre 2013), 1: AAS 106 (2014), 22.

76.  Àngelus (29 desembre 2013): L’Osservatore Romano, 30-31 desembre 2013), pp. 2-3; Discurs al Cos diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (12 gener 2015): AAS 107 (2015), 165

77. Missatge per al Dia internacional de les persones amb discapacitat(3 desembre 2019): L’Osservatore Romano, 4 desembre 2019, p. 7.

78. Discurs en l’Encontre per la llibertat religiosa amb la comunitat hispana i altres immigrants, Filadèlfia – USA (26 setembre 2015): AAS 107 (2015), 1050-1051.

79. Discurs als joves, Tokio – Japó (25 novembre 2019): L’Osservatore Romano, 25-26 novembre 2019, p. 10.

80. En aquestes consideracions em deixo inspirar pel pensament de Paul Ricoeur, «Le socius et le prochain», en Histoire et vérité, ed. Le Seuil, París 1967, 113-127.

Fratelli Tutti / capítol 2 n. 56-86

Fratelli Tutti  56-86

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL SEGON
UN ESTRANY EN EL CAMÍ n. 56-86

EL REREFONS n. 57-62

L’ABANDONAT n. 63-68

UNA HISTÒRIA QUE ES REPETEIX n. 69-71

ELS PERSONATGES n. 72-76

RECOMENÇAR n. 77-79

EL PROÏSME SENSE FRONTERES n. 80-83

LA INTERPEL·LACIÓ DEL FORASTER  n. 84-86

Escoltar l’àudio:

Capítol segon  UN ESTRANY EN EL CAMÍ

  1. Tot el que he esmentat en el capítol anterior és més que una asèptica descripció de la realitat, ja que «els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i de tots pateixen, són alhora goigs i esperances, tristeses i angoixes dels deixebles de Crist. No hi ha res veritablement humà que no trobi ressò en el seu cor»53. En l’intent de buscar una llum enmig del que estem vivint, i abans de plantejar algunes línies d’acció, proposo dedicar un capítol a una paràbola dita per Jesucrist fa dos mil anys. Perquè, si bé aquesta carta està adreçada a totes les persones de bona voluntat, més enllà de les seves conviccions religioses, la paràbola s’expressa de tal manera que qualsevol de nosaltres pot deixar-se interpel·lar per ella.

«Llavors, un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta: “Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?” Jesús li digué:“Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?” Ell va respondre: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix”. Jesús li digué: “Has respost bé: fes això i viuràs”. Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: ”I qui són els altres que haig d’estimar?” Jesús va contestar dient: ”Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d’uns bandolers, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l’home i passà de llarg per l’altra banda. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell, el veié i se’n compadí. S’hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se’n va ocupar. L’endemà va treure’s dos denaris i els va donar a l’hostaler dient-li: “Ocupa’t d’ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més”. Quin d’aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandolers? Ell respongué: “El qui el va tractar amb amor”. Llavors Jesús li digué: “Vés, i tu fes igual”» ( Lc 10,25-37).

El rerefons

  1. Aquesta paràbola recull un rerefons de segles. Poc després de la narració de la creació del món i de l’ésser humà, la Bíblia planteja el desafiament de les relacions entre nosaltres. Caín destrueix el seu germà Abel, i ressona la pregunta de Déu: «On és el teu germà Abel?» (Gn4,9). La resposta és la mateixa que sovint donem nosaltres: «És que sóc guardià del meu germà?» (). En preguntar, Déu qüestiona tot tipus de determinisme o fatalisme que pretengui justificar la indiferència com a única resposta possible. Ens habilita, per contra, a crear una cultura diferent que ens orienti a superar les enemistats i a tenir cura els uns dels altres.
  2. El llibre de Job recorre al fet de tenir un mateix Creador com a base per a sostenir alguns drets comuns: «Que potser el que em va formar al ventre no el va formar també a ell i ens va modelar de la mateixa manera en la matriu?» (31,15). Molts segles després, sant Ireneu ho expressarà amb la imatge de la melodia: «L’amant de la veritat no ha de deixar-se enganyar per l’interval particular de cada so, ni suposar que un sigui l’artífex i el creador d’aquest so i un altre l’artífex i el creador de l’altre […], sinó que ha de pensar que l’ha fet un de sol»54.
  3. En les tradicions jueves, l’imperatiu d’estimar i cuidar l’altre semblava restringir-se a les relacions entre els membres d’una mateixa nació. L’antic precepte «estima els altres com a tu mateix» (Lv19,18) s’entenia ordinàriament com referit als connacionals. No obstant això, especialment en el judaisme que es va desenvolupar fora de la terra d’Israel, els confins es van anar ampliant. Va aparèixer la invitació a no fer als altres el que no vols que et facin (cf. Tb4,15). El savi Hil·lel (segle I a.C.) deia sobre això: «Això és la Llei i els Profetes. Tota la resta és comentari»55. El desig d’imitar les actituds divines duu a superar aquella tendència a limitar-se als més propers: «La misericòrdia de cada persona s’estén al seu proïsme, però la misericòrdia del Senyor arriba a tots els vivents» (Sir 18,13).
  4. En el Nou Testament, el precepte d’Hil·lel es va expressar de manera positiva: «Tracteu en tot als altres com vosaltres voleu ser tractats, perquè en això consisteixen la Llei i els Profetes» (Mt7,12). Aquesta crida és universal, tendeix a abastar tothom, només per la seva condició humana, perquè l’Altíssim, el Pare celestial «fa sortir el sol sobre bons i dolents» (Mt5,45). Com a conseqüència es reclama: «Sigueu compassius tal com el vostre Pare és misericordiós» (Lc 6,36).
  5. Hi ha una motivació per ampliar el cor de manera que no exclogui l’estranger, que pot trobar-se ja en els textos més antics de la Bíblia. Es degut al constant record del poble jueu d’haver viscut com a foraster a Egipte:

«No maltractis ni oprimeixis l’immigrant que resideix en el teu territori, perquè vosaltres vau ser immigrants al país d’Egipte» (Ex 22,20).

«No oprimeixis l’immigrant: vosaltres sabeu què és ser immigrant, perquè vau ser immigrants al país d’Egipte» (Ex 23,9).

«Si un immigrant ve a residir entre vosaltres, a la seva terra, no l’oprimiu. L’immigrant resident serà per a vosaltres com el compatriota; l’estimaràs com a tu mateix, perquè vosaltres vau ser immigrants al país d’Egipte» (Lv 19,33-34).

«Quan veremis, no passis després a esgotimar. Deixa el que hi quedi per a l’immigrant, l’orfe i la viuda. Recorda que eres esclau en el país d’Egipte» (Dt 24,21-22).

En el Nou Testament ressona amb força la crida a l’amor fratern: «Tota la Llei troba la seva plenitud en un sol manament, que és aquest: Estima els altres com a tu mateix (Ga 5,14).

«El qui estima el seu germà, està en la llum, i res no el fa ensopegar. El qui odia el seu germà, està en la foscor» (1 Jn 2,10-11).

«Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima roman en la mort» (1 Jn 3,14).

«Qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu» (1 Jn 4,20).

62.També aquesta proposta d’amor podia entendre’s malament. Per alguna cosa, davant de la temptació de les primeres comunitats cristianes de crear grups tancats i aïllats, sant Pau exhortava els seus deixebles a tenir caritat entre ells «i amb tots» (1 Te 3,12), i en la comunitat de Joan es demanava que els germans fossin ben rebuts, «fins i tot els qui estan de pas» (3 Jn 5). Aquest context ajuda a comprendre el valor de la paràbola del bon samarità: a l’amor no li importa si el germà ferit és d’aquí o és d’allà. Perquè és l’«amor que trenca les cadenes que ens aïllen i separen, tendint ponts; amor que ens permet construir una gran família on tots puguem sentir-nos a casa […]. Amor que sap de compassió i de dignitat»56.

L’abandonat

  1. Jesús explica que hi havia un home ferit, a terra al llarg del camí, que havia estat assaltat. Van passar diversos al seu costat però van fugir, no es van aturar. Eren persones amb funcions importants en la societat, que no tenien al cor l’amor pel bé comú. No van ser capaços de perdre uns minuts per atendre el ferit o almenys per buscar ajuda. Un es va aturar, li va regalar proximitat, el va curar amb les seves pròpies mans, va posar també diners de la seva butxaca i se’n va ocupar. Sobretot, li va donar una cosa que en aquest món ansiós escatimem molt: li va donar el seu temps. Segurament ell tenia els seus plans per aprofitar aquell dia segons les seves necessitats, compromisos o desitjos. Però va ser capaç de deixar-ho tot a un costat davant el ferit, i sense conèixer-lo el va considerar digne de dedicar el seu temps.
  2. Amb qui t’identifiques? Aquesta pregunta és crua, directa i determinant. A quin d’ells t’assembles? Ens cal reconèixer la temptació que ens envolta de desentendre’ns dels altres; especialment dels més febles. Diguem-ho, hem crescut en molts aspectes, encara que som analfabets en acompanyar, cuidar i sostenir els més fràgils i febles de les nostres societats desenvolupades. Ens acostumem a mirar al costat, a passar pel costat, a ignorar les situacions fins que aquestes ens colpegen directament.
  3. Assalten una persona al carrer, i molts s’escapen com si no haguessin vist res. Sovint hi ha persones que atropellen algú amb el seu automòbil i fugen. Només els importa evitar problemes, no els interessa si un ésser humà es mor per culpa seva. Però aquests són signes d’un estil de vida generalitzat, que es manifesta de diverses maneres, potser més subtils. A més, com que tots estem molt concentrats en les nostres pròpies necessitats, veure algú patint ens molesta, ens pertorba, perquè no volem perdre el nostre temps per culpa dels problemes aliens. Aquests són símptomes d’una societat malalta, perquè busca construir-se d’esquena al dolor.
  4. Millor no caure en aquesta misèria. Mirem el model del bon samarità. És un text que ens convida que ressorgeixi la nostra vocació de ciutadans del propi país i de tot el món, constructors d’un nou vincle social. És una crida sempre nova, encara que està escrit com a llei fonamental del nostre ésser: que la societat s’encamini a la prossecució del bé comú i, a partir d’aquesta finalitat, reconstrueixi una i altra vegada al seu ordre polític i social, el seu teixit de relacions, el seu projecte humà. Amb els seus gestos, el bon samarità va reflectir que «l’existència de cada un de nosaltres està lligada a la dels altres: la vida no és temps que passa, sinó temps de trobada»57.
  5. Aquesta paràbola és una icona il·luminador, capaç de posar de manifest l’opció de fons que necessitem prendre per reconstruir aquest món que ens fa mal. Davant tant de dolor, davant de tanta ferida, l’única sortida és ser com el bon samarità. Tota altra opció acaba o bé a la banda dels bandolers o bé a la banda dels qui passen de llarg, sense compadir-se del dolor de l’home ferit en el camí. La paràbola ens mostra amb quines iniciatives es pot refer una comunitat a partir d’homes i dones que fan seva la fragilitat dels altres, que no deixen que s’erigeixi una societat d’exclusió, sinó que es fan proïsme i aixequen i rehabiliten el caigut, perquè el bé sigui comú. Al mateix temps, la paràbola ens de guàrdia de certes actituds de persones que ens miren només elles mateixes i no es fan càrrec de les exigències ineludibles de la realitat humana.
  1. El relat, diguem-ho clarament, no fa passar un ensenyament d’ideals abstractes, ni se circumscriu a la funcionalitat d’una moralitat eticosocial. Ens revela una característica essencial de l’ésser humà, moltes vegades oblidada: hem estat fets per a la plenitud que només s’aconsegueix en l’amor. No és una opció possible viure indiferents davant el dolor, no podem deixar que ningú quedi “als marges de la vida”. Això ens ha d’indignar, fins a fer-nos baixar de la nostra serenitat per alterar-nos pel sofriment humà. Això és dignitat.

Una història que es repeteix

  1. La narració és senzilla i lineal, però té tota la dinàmica d’aquesta lluita interna que es dóna en l’elaboració de la nostra identitat, en tota existència llançada al camí per realitzar la fraternitat humana. Un cop encaminats, ens trobem, indefectiblement, amb l’home ferit. Avui, i cada vegada més, hi ha ferits. La inclusió o l’exclusió de la persona que pateix al costat del camí defineix tots els projectes econòmics, polítics, socials i religiosos. Enfrontem cada dia l’opció de ser bons samaritans o indiferents viatjants que passen de llarg. I si estenem la mirada a la totalitat de la nostra història i al món en el seu conjunt, tots som o hem estat com aquests personatges: tots tenim una mica de ferit, una mica de bandoler, una mica dels qui passen de llarg i una mica de bon samarità.
  2. És notable com les diferències dels personatges del relat queden totalment transformades en confrontar-se amb la dolorosa manifestació del caigut, de l’humiliat. Ja no hi ha distinció entre habitant de Judea i habitant de Samaria, no hi ha sacerdot ni comerciant; simplement hi ha dos tipus de persones: les que es fan càrrec del dolor i les que passen de llarg; les que s’inclinen reconeixent el caigut i les que distreuen la seva mirada i acceleren el pas. En efecte, les nostres múltiples màscares, les nostres etiquetes i els nostres disfresses cauen: és l’hora de la veritat. Ens inclinarem per tocar i curar les ferides dels altres? Ens inclinarem per carregar-nos a l’esquena els uns als altres? Aquest és el desafiament present, al qual no hem de tenir-li por. En els moments de crisi l’opció esdevé urgent: podríem dir que, en aquest moment, tot el qui no és bandoler o tot el qui no passa de llarg, o bé esta ferit o s’està posant a l’esquena algun ferit.
  3. La història del bon samarità es repeteix: es torna cada vegada més visible perquè la desídia social i política fa de molts llocs del nostre món un camí desolat, on les disputes internes i internacionals i els saquejos d’oportunitats deixen tants marginats, estesos a un costat de camí. En la seva paràbola, Jesús no planteja vies alternatives, com ¿què hauria estat d’aquell malferit o del qui el va ajudar, si la ira o la set de venjança haguessin guanyat espai en els seus cors? Ell confia en la part millor de l’esperit humà i amb la paràbola l’anima a fer que s’adhereixi a l’amor, recuperi el sofrent i construeixi una societat digna d’aquest nom.

Els personatges

  1. La paràbola comença amb els saltejadors. El punt de partida que tria Jesús és una agressió ja consumada. No ens fa aturar a lamentar el fet, no dirigeix la nostra mirada cap als saltejadors. Els coneixem. Hem vist avançar en el món les denses ombres de l’abandonament, de la violència utilitzada amb mesquins interessos de poder, acumulació i divisió. La pregunta podria ser: ¿Deixarem estès el qui està danyat per córrer cadascun a protegir-se de la violència o perseguir els lladres? Serà el ferit la justificació de les nostres divisions irreconciliables, de les nostres indiferències cruels, dels nostres enfrontaments interns?
  2. Després la paràbola ens fa fixar la mirada clarament en els qui passen de llarg. Aquesta perillosa indiferència de no aturar-se, innocent o no, producte del menyspreu o d’una trista distracció, fa dels personatges del sacerdot i del levita un no menys trist reflex d’aquesta distància que isola de la realitat. Hi ha moltes maneres de passar de llarg que es complementen: una és replegar-se sobre si mateix, desentendre’s dels altres, ser-los indiferents. Una altra seria només mirar cap enfora. Respecte a aquesta última manera de passar de llarg, en alguns països, o en certs sectors d’aquests, hi ha un menyspreu dels pobres i de la seva cultura, i un viure amb la mirada posada cap enfora, com si un projecte de país importat intentés ocupar el seu lloc. Així es pot justificar la indiferència d’alguns, perquè aquells que podrien tocar-los el cor amb els seus reclams simplement no existeixen. Estan fora del seu horitzó d’interessos.
  3. En els qui passen de llarg hi ha un detall que no podem ignorar; eren persones religioses. És més, es dedicaven a donar culte a Déu: un sacerdot i un levita. Això és un fort toc d’atenció, indica que el fet de creure en Déu i d’adorar-lo no garanteix viure com a Déu li agrada. Una persona de fe pot no ser fidel a tot el que aquesta mateixa fe li reclama, i tanmateix pot sentir-se prop de Déu i creure amb més dignitat que els altres. Però hi ha maneres de viure la fe que faciliten l’obertura de cor als germans, i aquesta serà la garantia d’una autèntica obertura a Déu. Sant Joan Crisòstom va arribar a expressar amb molta claredat aquest desafiament que es planteja als cristians: «¿Voleu honorar el cos de Crist? No el menyspreeu quan el veieu nu. Ni l’honoreu aquí, al temple, amb ornaments de seda, mentre a fora deixeu que passi fred i nuesa»58. La paradoxa és que de vegades, els qui diuen no creure, poden viure la voluntat de Déu millor que els creients.
  4. Els “lladres de camí” solen tenir com a aliats secrets als quals “passen pel camí mirant a un altre costat”. Es tanca el cercle entre els qui fan servir i enganyen a la societat per espoliar-la, i els qui creuen mantenir la puresa en la seva funció crítica, però al mateix temps viuen d’aquest sistema i dels seus recursos. Hi ha una trista hipocresia quan la impunitat del delicte, de l’ús de les institucions per al profit personal o corporatiu i altres mals que no aconseguim desterrar, s’uneixen a una permanent desqualificació de tot, a la constant sembra de sospita que fa estendre la desconfiança i la perplexitat. L’engany del “tot està malament” és respost amb un “ningú no ho pot arreglar”, “què puc fer jo?”. D’aquesta manera, es nodreix el desencant i la desesperança, i això no encoratja un esperit de solidaritat i de generositat.
  5. Mirem finalment l’home ferit. De vegades ens sentim com ell, malferits i estesos al costat del camí. Ens sentim també desemparats per les nostres institucions desarmades i desproveïdes, o dirigides al servei dels interessos d’uns pocs, de fora i de dins. Perquè «en la societat globalitzada, hi ha un estil elegant de mirar a una altra banda que es practica recurrentment: sota la vestimenta del que és políticament correcte o les modes ideològiques, es mira el qui pateix sense tocar-lo, se’l televisa en directe, fins i tot s’adopta un discurs en aparença tolerant i ple d’eufemismes»59.

Recomençar

  1. Cada dia se’ns ofereix una nova oportunitat, una etapa nova. No hem d’esperar-ho tot dels qui ens governen, seria infantil. Gaudim d’un espai de corresponsabilitat capaç d’iniciar i generar nous processos i transformacions. Siguem part activa en la rehabilitació i l’auxili de les societats ferides. Avui estem davant la gran oportunitat de manifestar la nostra essència fraterna, de ser altres bons samaritans que carreguin sobre si el dolor dels fracassos, en comptes d’accentuar odis i ressentiments. Com el viatger ocasional de la nostra història, només falta el desig gratuït, pur i simple de voler ser poble, de ser constants i incansables en la tasca d’incloure, d’integrar, d’aixecar el caigut; encara que moltes vegades ens veiem immersos i condemnats a repetir la lògica dels violents, dels qui només nodreixen ambicions per a si mateixos, difusors de la confusió i la mentida. Que altres continuï pensant en la política o en l’economia per als seus jocs de poder. Alimentem allò que és bo i posem-nos al servei del bé.
  2. És possible començar des de baix i, cas per cas, pugnar per allò que és més concret i local, fins a l’últim racó de la pàtria i del món, amb la mateixa cura que el vianant de Samaria va tenir per cada nafra del ferit. Busquem els altres i fem-nos càrrec de la realitat que ens correspon sense por al dolor o la impotència, perquè allí hi ha tot el bé que Déu ha sembrat en el cor de l’ésser humà. Les dificultats que semblen enormes són l’oportunitat per créixer, i no l’excusa per a la tristesa inerta que afavoreix la submissió. Però no ho fem sols, individualment. El samarità va buscar un hostaler que pogués tenir cura d’aquell home, com nosaltres som convidats a convocar i trobar-nos en un “nosaltres” que sigui més fort que la suma de petites individualitats; recordem que «el tot és més que la part»60. Renunciem a la mesquinesa i al ressentiment dels particularismes estèrils, dels enfrontaments sense fi. Deixem d’amagar el dolor de les pèrdues i fem-nos càrrec dels nostres crims, desídies i mentides. La reconciliació reparadora ens ressuscitarà, i ens farà perdre la por a nosaltres mateixos i als altres.
  3. El samarità del camí se’n va anar sense esperar reconeixements ni gratituds. El lliurament al servei era la gran satisfacció davant del seu Déu i a la seva vida, i per això, un deure. Tots tenim responsabilitat sobre el ferit que és el poble mateix i tots els pobles de la terra. Cuidem la fragilitat de cada home, de cada dona, de cada nen i de cada ancià, amb aquella actitud solidària i atenta, l’actitud de proximitat del bon samarità.

El proïsme sense fronteres

  1. Jesús va proposar aquesta paràbola per respondre una pregunta: Qui és el meu proïsme? La paraula “proïsme” a la societat de l’època de Jesús solia indicar el qui és més proper, pròxim. S’entenia que l’ajuda s’havia de dirigir en primer lloc al qui pertany al propi grup, a la pròpia raça. Un samarità, per a alguns jueus d’aquella època, era considerat un ésser menyspreable, impur, i per tant no l’incloïa dins dels éssers proper que havia d’ajudar. El jueu Jesús transforma completament aquest plantejament: no ens convida a preguntar-nos qui són els qui estan a prop nostre, sinó a tornar-nos nosaltres propers, proïsme.
  2. La proposta és la de fer-se presents davant el qual necessita ajuda, independentment de si forma part del propi cercle de pertinença. En aquest cas, el samarità va ser el qui es va fer proïsme del jueu ferit. Per tornar-se proper i present, va travessar totes les barreres culturals i històriques. La conclusió de Jesús és una comanda: «Vés, i tu fes igual» (Lc 10,37). És a dir, ens interpel·la a deixar de banda tota diferència i, davant el sofriment, tornar-nos propers a qualsevol. Llavors, ja no dic que tinc “proïsmes” als que he d’ajudar, sinó que em sento cridat a tornar-me jo un proïsme dels altres.
  3. El problema és que Jesús destaca, a propòsit d’això, que l’home ferit era un jueu – habitant de Judea–, mentre que el qui es va aturar i el va auxiliar era un samarità –habitant de Samaria–. Aquest detall té una importància excepcional per reflexionar sobre un amor que s’obre a tots. Els samaritans habitaven una regió que havia estat contagiada per ritus pagans, i per als jueus això els tornava impurs, detestables, perillosos. De fet, un antic text jueu que esmenta nacions odiades, es refereix a Samaria afirmant a més que «ni tan sols és una nació» (Sir 50,25), i afegeix que és «el poble neci que resideix a Siquem» (v. 26).
  4. Això explica per què una dona samaritana, quan Jesús li va demanar de beure, va respondre emfàticament: «Com és que tu, que ets jueu, em demanes aigua a mi, que sóc una dona samaritana?» (Jn 4,9). Els qui buscaven acusacions que poguessin desacreditar Jesús, allò més ofensiu que van trobar va ser dir-li «endimoniat» i «samarità» (Jn 8,48). Per tant, aquest trobament misericordiós entre un samarità i un jueu és una potent interpel·lació, que desmenteix tota manipulació ideològica, perquè ampliem el nostre cercle, perquè donem a la nostra capacitat d’estimar una dimensió universal capaç de traspassar tots els prejudicis, totes les barreres històriques o culturals, tots els interessos mesquins.

La interpel·lació del foraster

  1. Finalment, recordo que en una altra passatge de l’Evangeli Jesús diu: «Vaig ser foraster i em vau acollir» (Mt 25,35). Jesús podia dir aquestes paraules perquè tenia un cor obert que feia seus els drames dels altres. Sant Pau exhortava: «Alegreu-vos amb els qui estan alegres i ploreu amb els qui ploren» (Rm 12,15). Quan el cor assumeix aquesta actitud, és capaç d’identificar-se amb l’altre sense importar-li on ha nascut o d’on ve. En entrar en aquesta dinàmica, en definitiva experimenta que els altres són «la seva pròpia carn» (Is 58,7).
  2. Per als cristians, les paraules de Jesús tenen també una altra dimensió transcendent; impliquen reconèixer el mateix Crist en cada germà abandonat o exclòs (cf. Mt 25,40.45). En realitat, la fe fa vessar de motivacions inaudites el reconeixement de l’altre, perquè qui creu pot arribar a reconèixer que Déu estima cada ésser humà amb un amor infinit i que «amb això li confereix una dignitat infinita»61. A això s’afegeix que creiem que Crist va vessar la seva sang per tots i per cadascú, per la qual cosa ningú no queda fora del seu amor universal. I si anem a la font última, que és la vida íntima de Déu, ens trobem amb una comunitat de tres Persones, origen i model perfecte de tota vida en comú. La teologia continua enriquint-se gràcies a la reflexió sobre aquesta gran veritat.
  3. A vegades em sorprèn que, amb semblants motivacions, l’Església ha necessitat molt temps per condemnar contundentment l’esclavitud i diverses formes de violència. Avui, amb el desenvolupament de l’espiritualitat i de la teologia, no tenim excuses. Tanmateix, encara hi ha qui sembla sentir-se encoratjat o almenys autoritzat per la seva fe per sostenir diverses formes de nacionalismes tancats i violents, actituds xenòfobes, menyspreus i fins i tot maltractaments envers els qui són diferents. La fe, amb l’humanisme que inspira, ha de mantenir viu un sentit crític davant d’aquestes tendències, i ajudar a reaccionar ràpidament quan comencen a insinuar-se. Per això és important que la catequesi i la predicació incloguin de manera més directa i clara el sentit social de l’existència, la dimensió fraterna de l’espiritualitat, la convicció sobre la inalienable dignitat de cada persona i les motivacions per a estimar i acollir tothom.[i]

53.[i] Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l’Església en el món actual,

54. S.Ireneu de Lió, Adversus Haereses 2, 25, 2: PG 7/1, 798-s.

55. Talmud Bavli (Talmud de Babilònia), Shabbat, 31 a.

56. Discurs als assistits de les obres de caritat de l’Església, Tallin – Estonia (25 setembre 2018): L’Osserrvatore Romano, 27 setembre 2018), p. 8.

57. Videomissatge al TED2017 de Vancouver (26 abril 2017): L’Osservatore Romano, 7 abril 2017, p. 7.

58. Homiliae in Matthaeum, 50, 3: PG 58, 508.

59. Missatge en ocasió de l’Encontre dels Moviments populars,Modesto – USA (10 febrer 2017): AAS 109 (2017), 291.

60. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 235: AAS 105 (2013), 1115.

61.  Joan Pau II,Missatge als discapacitats, Àngelus en Osnabrück – Alemanya (16 novembre 1980): L’Osservatore Romano, 19 novembre 1980), Suplement, p. XIII.

 

Rector de les parròquies de Calella, Sant Cebrià de Vallalta i Sant Pol de Mar (Maresme). Membre del Moviment dels Focolars i president de la Fundació Veu.

Formulari de subscripció

EVANGELI

Ùltims comentaris de l'evangeli en àudio:

Sant Joan

Sant Lluc

Sant Marc

Sant Mateu

Crèdits:

les FOTOGRAFIES utilitzades són d'autoria pròpies o sota Llicència Creatives Commons, per exemple: www.cathopic.com