Cinto Busquet

Fratelli Tutti 

Pregària al Creador

Senyor i Pare de la humanitat,
que vas crear tots els éssers humans amb la mateixa dignitat,
infon en els nostres cors un esperit fraternal.
Inspira’ns un somni de retrobament, de diàleg, de justícia i de pau.
Impulsa’ns a crear societats més sanes
i un món més digne,
sense fam, sense pobresa, sense violència, sense guerres.
Que el nostre cor s’obri
a tots els pobles i nacions de la terra,
per reconèixer el bé i la bellesa
que has sembrat en cadascun,
per estrènyer llaços d’unitat, de projectes comuns,
d’esperances compartides. Amén.

Pregària Cristiana ecumènica

Déu nostre, Trinitat d’amor,
des de la força comunitària de la teva intimitat divina
vessa en nosaltres el riu de l’amor fratern.
Dona’ns aquest amor que es reflectia en els gestos de Jesús,
en la seva família de Natzaret i en la primera comunitat cristiana.
Concedeix als cristians que visquem l’Evangeli
i puguem reconèixer el Crist en cada ésser humà,
per veure’l crucificat en les angoixes dels abandonats
i oblidats d’aquest món
i ressuscitat en cada germà que s’aixeca.
Vine, Esperit Sant, mostra’ns la teva bellesa
reflectida en tots els pobles de la terra,
per descobrir que tots són importants,
que tots són necessaris, que són rostres diferents
de la mateixa humanitat que estimes. Amén.

Escoltar l’àudio:

Fratelli Tutti  271-287

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL VUITÈ

LES RELIGIONS AL SERVEI DE LA FRATERNITAT EN EL MÓN n. 271-287

EL FONAMENT ÚLTIM n. 272-280

La identitat cristiana n. 277-280

RELIGIÓ I VIOLÈNCIA n. 281-284

CRIDA n. 285-287

Escoltar l’àudio:

Capítol vuitè  LES RELIGIONS AL SERVEI DE LA FRATERNITAT AL MÓN

271. Les diferents religions, a partir de la valoració de cada persona humana com a criatura cridada a ser fill o filla de Déu, ofereixen una aportació valuosa per a la construcció de la fraternitat i per a la defensa de la justícia en la societat. El diàleg entre persones de diferents religions no es fa merament per diplomàcia, amabilitat o tolerància. Com van ensenyar els Bisbes de l’Índia, «l’objectiu del diàleg és establir amistat, pau, harmonia i compartir valors i experiències morals i espirituals en un esperit de veritat i amor»²⁵⁹.

El fonament últim

272. Els creients pensem que, sense una obertura al Pare de tots, no hi haurà raons sòlides i estables per a la crida a la fraternitat. Estem convençuts que «només amb aquesta consciència de fills que no són orfes podem viure en pau entre nosaltres»²⁶⁰. Perquè «la raó, per ella mateixa, és capaç d’acceptar la igualtat entre els homes i d’establir una convivència cívica entre ells, però no aconsegueix fundar la fraternitat»²⁶¹.
273. En aquesta línia, vull recordar un text memorable: «Si no hi ha una veritat transcendent, amb l’obediència l’home conquereix la seva plena identitat, tampoc no hi ha cap principi segur que garanteixi relacions justes entre els homes: els interessos de classe, grup o nació, els contraposen inevitablement uns als altres. Si no reconeix la veritat transcendent, triomfa la força del poder, i cada un tendeix a utilitzar fins a l’extrem els mitjans de què disposa per imposar el seu propi interès o la pròpia opinió, sense respectar els drets dels altres. […] L’arrel del totalitarisme modern cal veure-la, per tant, en la negació de la dignitat transcendent de la persona humana, imatge visible del Déu invisible i, precisament per això, subjecte natural de drets que ningú no pot violar: ni l’individu, el grup, la classe social, ni la nació o l’Estat. No pot fer-ho tampoc la majoria d’un cos social, posant-se en contra de la minoria»²⁶².
274. Des de la nostra experiència de fe i des de la saviesa que ha anat pastant al llarg dels segles, aprenent també de les nostres moltes debilitats i caigudes, els creients de les diferents religions sabem que fer present Déu és un bé per a les nostres societats. Cercar Déu amb cor sincer, sempre que no ho enfosquim amb els nostres interessos ideològics o instrumentals, ens ajuda a reconèixer-nos companys de camí, veritablement germans. Creiem que «quan, en nom d’una ideologia, es vol expulsar Déu de la societat, s’acaba per adorar ídols, i de seguida l’home es perd, la seva dignitat és trepitjada, els seus drets violats. Sabeu prou a quines atrocitats pot conduir la privació de la llibertat de consciència i de la llibertat religiosa, i com aquesta ferida deixa la humanitat radicalment empobrida, perquè està privada d’esperança i de referències ideals»²⁶³.
275. Cal reconèixer que «entre les causes més importants de la crisi del món modern estan una consciència humana anestesiada i un allunyament dels valors religiosos, a més del predomini de l’individualisme i de les filosofies materialistes que divinitzen l’home i posen els valors mundans i materials en el lloc dels principis suprems i transcendents»²⁶⁴. No es pot admetre que en el debat públic només tinguin veu els poderosos i els científics. Ha d’haver un lloc per a la reflexió que procedeix d’un rerefons religiós que recull segles d’experiència i de saviesa. «Els textos religiosos clàssics poden oferir un significat per a totes les èpoques, tenen una força motivadora», però de fet «són menyspreats per la curtesa de vista dels racionalismes»²⁶⁵.
276. Per aquestes raons, si bé l’Església respecta l’autonomia de la política, no relega la seva pròpia missió a l’àmbit del privat. Al contrari, no «pot ni ha de quedar-se al marge» en la construcció d’un món millor ni deixar de «despertar les forces espirituals»²⁶⁶ que fecundin tota la vida en societat. És veritat que els ministres religiosos no han de fer política partidària, pròpia dels laics, però ni tan sols ells poden renunciar a la dimensió política de l’existència²⁶⁷ que implica una constant atenció al bé comú i la preocupació pel desenvolupament humà integral. L’Església «té un paper públic que no s’exhaureix en les seves activitats d’assistència i educació» sinó que procura «la promoció de l’home i la fraternitat universal»²⁶⁸. No pretén competir amb poders terrenals, sinó oferir-se com «una llar entre les llars –això és l’Església–, oberta […] a testimoniar al món actual la fe, l’esperança i l’amor al Senyor i a aquells que Ell estima amb predilecció. Una casa de portes obertes. L’Església és una casa amb les portes obertes, perquè és mare»²⁶⁹. I com Maria, la Mare de Jesús, «volem ser una Església que serveix, que surt de casa, que surt dels seus temples, que surt de les seves sagristies, per acompanyar la vida, sostenir l’esperança, ser signe d’unitat […] per tendir ponts, trencar murs, sembrar reconciliació»²⁷⁰.

La identitat cristiana

277. L’Església valora l’acció de Déu en les altres religions, i «no rebutja res del que en aquestes religions hi ha de sant i veritable. Considera amb respecte sincer les maneres d’obrar i de viure, els preceptes i doctrines que […] no poques vegades reflecteixen una espurna d’aquella Veritat que il·lumina tots els homes»²⁷¹. Però els cristians no podem amagar que «si la música de l’Evangeli deixa de vibrar en les nostres entranyes, haurem perdut l’alegria que brolla de la compassió, la tendresa que neix de la confiança, la capacitat de reconciliació que troba la seva font en saber-nos sempre perdonats-enviats. Si la música de l’Evangeli deixa de sonar a casa nostra, a les nostres places, en els treballs, en la política i en l’economia, haurem apagat la melodia que ens desafiava a lluitar per la dignitat de tot home i dona»²⁷². Altres beuen d’altres fonts. Per a nosaltres, aquesta deu de dignitat humana i de fraternitat està en l’Evangeli de Jesucrist. D’ell sorgeix «per al pensament cristià i per l’acció de l’Església el primat que es dóna a la relació, al trobament amb el misteri sagrat de l’altre, a la comunió universal amb la humanitat sencera com a vocació de tots» ²⁷³.
278. Cridada a encarnar-se en tots els racons, i present durant segles en cada lloc de la terra –això vol dir “catòlica”–, l’Església pot comprendre des de la seva experiència de gràcia i de pecat, la bellesa de la invitació a l’amor universal. Perquè «tot el que és humà té a veure amb nosaltres. […] On sigui que es reuneixen els pobles per establir els drets i deures de l’home, ens sentim honrats quan ens permeten seure al costat d’ells»²⁷⁴. Per a molts cristians, aquest camí de fraternitat té també una Mare, anomenada Maria. Ella va rebre al peu de la Creu aquesta maternitat universal (cf. Jn 19,26) i està atenta no sols a Jesús sinó també «a la resta dels seus descendents» (Ap 12,17). Ella, amb el poder del Ressuscitat, vol infantar un món nou, on tots siguem germans, on hi hagi lloc per a cada exclòs de les nostres societats, on resplendeixin la justícia i la pau.
279. Els cristians demanem que, en els països on som minoria, se’ns garanteixi la llibertat, així com nosaltres l’afavorim per als qui no són cristians allà on ells són minoria. Hi ha un dret humà fonamental que no ha de ser oblidat en el camí de la fraternitat i de la pau; el de la llibertat religiosa per als creients de totes les religions. Aquesta llibertat proclama que podem «trobar un bon acord entre cultures i religions diferents; testifica que les coses que tenim en comú són tantes i tan importants que és possible trobar un camí de convivència serena, ordenada i pacífica, acollint les diferències i amb l’alegria de ser germans en tant que fills d’un únic Déu»²⁷⁵.
280. Al mateix temps, demanem a Déu que consolidi la unitat dins de l’Església, unitat que s’enriqueix amb diferències que es reconcilien per l’acció de l’Esperit Sant. Perquè «hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos» (1Co 12,13) on cada un fa la seva aportació distintiva. Com deia sant Agustí: «L’oïda veu a través de l’ull, i l’ull escolta a través d’l’oïda»²⁷⁶. També és urgent continuar donant testimoniatge d’un camí de trobament entre les diferents confessions cristianes. No podem oblidar aquell desig que va expressar Jesucrist: «Que tots siguin u» (Jn 17,21). Escoltant la seva crida reconeixem amb dolor que al procés de globalització li falta encara la contribució profètica i espiritual de la unitat entre tots els cristians. Tot amb tot, «mentre ens trobem encara en camí cap a la plena comunió, tenim ja el deure de donar testimoniatge comú de l’amor de Déu al seu poble col·laborant en el nostre servei a la humanitat»²⁷⁷.

Religió i violència

281. Entre les religions és possible un camí de pau. El punt de partida ha de ser la mirada de Déu. Perquè «Déu no mira amb els ulls, Déu mira amb el cor. I l’amor de Déu és el mateix per a cada persona, sigui de la religió que sigui. I si és ateu és el mateix amor. Quan arribi l’últim dia i existeixi la llum suficient sobre la terra per poder veure les coses com són, ens emportarem cada sorpresa!»²⁷⁸.
282. També «els creients necessitem trobar espais per conversar i per actuar junts pel bé comú i la promoció dels més pobres. No es tracta que tots siguem més light o que amaguem les conviccions pròpies que ens apassionen per poder trobar-nos amb altres que pensen diferent. […] Perquè com més profunda, sòlida i rica és una identitat, més tindrà per enriquir els altres amb la seva aportació específica»²⁷⁹. Els creients ens veiem desafiats a tornar a les nostres fonts per concentrar-nos en l’essencial: l’adoració a Déu i l’amor al proïsme, de manera que alguns aspectes de les nostres doctrines, fora del seu context, no acabin alimentant formes de menyspreu, d’odi, de xenofòbia, de negació de l’altre. La veritat és que la violència no troba fonament en les conviccions religioses fonamentals sinó en les seves deformacions.
283. El culte a Déu sincer i humil «no porta a la discriminació, a l’odi i a la violència, sinó al respecte de la sacralitat de la vida, al respecte de la dignitat i la llibertat dels altres, i al compromís amorós per tots»²⁸⁰. En realitat «el qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor» (1Jn 4,8). Per això «el terrorisme execrable que amenaça la seguretat de les persones, tant a Orient com a Occident, tant al Nord com al Sud, propagant el pànic, el terror i el pessimisme no és a causa de la religió –tot i que els terroristes la instrumentalitzen–, sinó de les interpretacions equivocades dels textos religiosos, polítiques de fam, de pobresa, d’injustícia, d’opressió, d’arrogància; per això és necessari interrompre el suport als moviments terroristes a través del subministrament de diners, armes, plans o justificacions i també la cobertura dels mitjans, i considerar això com a crims internacionals que amenacen la seguretat i la pau mundials. Aquest terrorisme ha de ser condemnat en totes les seves formes i manifestacions»²⁸¹. Les conviccions religioses sobre el sentit sagrat de la vida humana ens permeten «reconèixer els valors fonamentals de la nostra humanitat comuna, els valors en virtut dels quals podem i hem de col·laborar, construir i dialogar, perdonar i créixer, permetent que el conjunt de les veus formi un noble i harmònic cant, en comptes de la cridòria fanàtica de l’odi»²⁸².
284. A vegades la violència fonamentalista, en alguns grups de qualsevol religió, és desencadenada per la imprudència dels seus líders. Però «el manament de la pau està inscrit en el profund de les tradicions religioses que representem. […] Els líders religiosos som cridats a ser autèntics “dialogants”, a treballar en la construcció de la pau no com a intermediaris, sinó com a autèntics mediadors. Els intermediaris busquen agradar totes les parts, per tal d’obtenir un guany per alls mateixos. El mediador, en canvi, és qui no es guarda res per a si mateix, sinó que es lliura generosament, fins consumir-se, sabent que l’única guany és la de la pau. Cadascun de nosaltres està cridat a ser un artesà de la pau, unint i no dividint, extingint l’odi i no conservant, obrint les sendes del diàleg i no aixecant nous murs»²⁸³.

Crida

285.  En aquell trobament fratern que recordo joiosament, amb el Gran Imam Ahmad Al-Tayyeb «vam declarar –fermament– que les religions no inciten mai a la guerra i no insten sentiments d’odi, hostilitat, extremisme, ni conviden a la violència o al vessament de sang. Aquestes desgràcies són fruit de la desviació dels ensenyaments religiosos, de l’ús polític de les religions i també de les interpretacions de grups religiosos que han abusat –en algunes fases de la història– de la influència del sentiment religiós en els cors dels homes. […] En efecte, Déu, l’Omnipotent, no necessita ser defensat per ningú i no desitja que el seu nom sigui usat per terroritzar la gent»²⁸⁴. Per això vull reprendre aquí la crida de pau, justícia i fraternitat que vam fer junts:«En nom de Déu que ha creat tots els éssers humans iguals en els drets, en els deures i en la dignitat, i els ha cridat a conviure com a germans entre ells, per poblar la terra i difondre-hi els valors del bé, la caritat i la pau.En el nom de la innocent ànima humana que Déu ha prohibit matar, afirmant que qui mata una persona és com si hagués matat tota la humanitat i qui en salva una és com si hagués salvat la humanitat sencera.En el nom dels pobres, dels desgraciats, dels necessitats i dels marginats que Déu ha ordenat socórrer com un deure requerit a tots els homes i de manera particular a cada home acabalat i acomodat.En el nom dels orfes, de les vídues, dels refugiats i dels exiliats de les seves cases i dels seus pobles; de totes les víctimes de les guerres, les persecucions i les injustícies; dels febles, dels qui viuen en la por, dels presoners de guerra i dels torturats arreu de món, sense cap distinció.En el nom dels pobles que han perdut la seguretat, la pau i la convivència comuna, i han esdevingut víctimes de la destrucció, de la ruïna i de les guerres.

     En nom de la fraternitat humana que abraça tots els homes, els uneix i els fa iguals.

     En el nom d’aquesta fraternitat colpejada per les polítiques d’integrisme i divisió i pels sistemes de guany insaciable i les tendències ideològiques odioses, que manipulen les accions i les destinacions dels homes.

     En el nom de la llibertat, que Déu ha donat a tots els éssers humans, creant-los lliures i distingint-los amb ella.

     En el nom de la justícia i de la misericòrdia, fonaments de la prosperitat i eixos de la fe.

     En el nom de totes les persones de bona voluntat, presents a cada racó de la terra.

     En el nom de Déu i de tot això […] “assumim” la cultura del diàleg com a camí, la col·laboració comuna com a conducta, el coneixement recíproc com a mètode i criteri»²⁸⁵.

286. En aquest espai de reflexió sobre la fraternitat universal, m’he sentit motivat especialment per sant Francesc d’Assís, i també per altres germans que no són catòlics: Martin Luther King, Desmond Tutu, el Mahatma Mohandas Gandhi i molts més. Però vull acabar recordant una altra persona de profunda fe, la qual, des de la seva intensa experiència de Déu, va fer un camí de transformació fins sentir-se germà de tots. Es tracta del beat Carles de Foucauld.
287. Ell va anant orientant el seu somni d’un lliurament total a Déu cap a una identificació amb els últims, abandonats en la profunditat del desert africà. En aquest context expressava els seus desitjos de sentir qualsevol ésser humà com un germà,²⁸⁶ i demanava a un amic: «Pregueu a Déu perquè jo sigui realment el germà de tots»²⁸⁷. Volia ser, en definitiva, «el germà universal»²⁸⁸. Però només identificant-se amb els últims va arribar a ser germà de tots. Que Déu inspiri aquest somni en cada un de nosaltres. Amén.
     

     ---

     259. Conferència dels Bisbes catòlics de l’Índia, Response of the church in India to the present day challenges (9 març 2016).

     260.  Homilia durant la Santa Missa, Domus Sanctae Marthae (17 maig 2020).

     261. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 19: AAS 101 (2009), 655.

     262. Joan Pau II, Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 44: AAS 83 (1991), 849. 263

     263. Discurs als líders d’altres religions i altres denominacions cristianes, Tirana – Albània (21 setembre 2014):Insegnamenti, II, 2 (2014), 277.

     264. Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència comuna, Abu Dabi (4 febrer 2019):L’Osservatore Romano, 4-5 febrer 2019, p. 6.

     265. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 256: AAS 105 (2013), 1123.

     266. Benet XVI, Carta enc. Deus caritas est (25 desembre 2005), 28: AAS 98 (2006), 240.

     267. «L’ésser humà és un animal polític» (Aristòtil, Política, 1253a 1-3).

     268. Benet XVI, Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 11: AAS 101 (2009), 648.

     269. Discurs a la Comunitat catòlica, Rakovski – Bulgària (6 maig 2019): Insegnamenti, (10 maig 2019), p. 9.

     270. Homilia durant la Santa Missa, Santiago de Cuba (22 setembre 2015): AAS 107 (2015), 1005.

     271. Ecum. Vat. II, Declaración Nostra aetate, sobre les relacions de l’Església amb les religions no cristianes, 2.

     272. Discurs en l’encuentre ecumènic, Riga – Letònia (24 setembre 2018): L’Osservatore Romano, 24-25 setembre 2018, p. 8.

     273. Lectio divina en la Pontifícia Universitat Lateranense (26 març 2019): L’Osservatore Romano, 27 març 2019, p. 10.

     274. Pau VI, Carta enc. Ecclesiam suam (6 agost 1964), 44: AAS 56 (1964), 650.

     275. Discurs a les autoritats, Betlem – Palestina (25 maig 2014): Insegnamenti, II, 1 (2014), p. 597.

     276. Enarrationes in Psalmos, 130, 6:PL 37, 1707.

     277. Declaració conjunta del Sant Pare Francesc i del Patriarca Ecumènico Bartomeu I, Jerusalem (25 maig 2014), 5: L’Osservatore Romano, 26-27 maig 2014, p. 6.

     278. Del filmEl Papa Francisco – Un hombre de palabra. La esperanza es un missatge universal, de Wim Wenders (2018).

     279. ap. postsin. Querida Amazonia (2 febrer 2020), 106.

     280. Homilia durant la Santa Missa, Colombo – Sri Lanka (14 gener 2015): AAS 107 (2015), 139.

     281. Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència comuna, Abu Dabi (4 febrer 2019): L’Osservatore Romano, 4-5 febrer 2019, p. 7.

     282. Discurs a les autoritats, Sarajevo – Bòsnia-Herzegovina (6 juny 2015): L’Osservatore Romano, 7 juny 2015, p. 7.

     283. Discurs en l’Encontre Internacional per la Pau organitzat per la Comunitat de San Egidio (30 setembre 2013): Insegnamenti, I, 2 (2013), 301-302.

     284. Document sobre la fraternitat humana per la pau mundial i la convivència comuna, Abu Dabi (4 febrer 2019):L’Osservatore Romano, 4-5 febrer 2019, p. 6.

     285. Ibid.

     286. B. Carlos de Foucauld, Meditació sobre el Parenostre (23 gener 1897).

     287. , Carta a Henry de Castries (29 novembre 1901).

     288., Carta a Madame de Bondy (7 gener 1902). Així l’anomenava també sant Pau VI, elogiant el seu compromís: Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 12: AAS 59 (1967), 263.

      

      

     ---

Fratelli Tutti  246-270

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL SETÈ

CAMINS DE RETROBAMENT  n. 225-270

LA MEMÒRIA n. 246-254

Perdó sense oblits n. 250-254

LA GUERRA I LA PENA DE MORT n. 255-270

La injustícia de la guerra n. 256-262

La pena de mort n. 263-270

Escoltar l’àudio:

La memòria

246. Al qui ha patit molt de manera injusta i cruel, no se li ha d’exigir una mena de “perdó social”. La reconciliació és un fet personal, i ningú no pot imposar-la al conjunt d’una societat, tot i que hagi de promoure-la. En l’àmbit estrictament personal, amb una decisió lliure i generosa, algú pot renunciar a exigir un càstig (cf. Mt 5,44-46), encara que la societat i la seva justícia legítimament el busquin. Però no és possible decretar una “reconciliació general”, pretenent tancar per decret les ferides o cobrir les injustícies amb un mantell d’oblit. Qui es pot arrogar el dret de perdonar en nom dels altres? És commovedor veure la capacitat de perdó d’algunes persones que han sabut anar més enllà del dany sofert, però també és humà comprendre els qui no poden fer-ho. En tot cas, el que mai no s’ha de proposar és l’oblit.
247. La Xoà no ha de ser oblidada. És el «símbol de fins on pot arribar la maldat de l’home quan, alimentada per falses ideologies, s’oblida de la dignitat fonamental de la persona, que mereix respecte absolut independentment de la vila a què pertanyi o la religió que professi»²³¹. En recordar-la, no puc deixar de repetir aquesta pregària: «Recordeu-vos de nosaltres en la vostra misericòrdia. Doneu-nos la gràcia de avergonyir-nos del que, com a homes, hem estat capaços de fer, de avergonyir-nos d’aquesta màxima idolatria, d’haver menyspreat i destruït la nostra carn, aquesta carn que vos vau modelar del fang, que vós heu vivificat amb el vostre alè de vida. Mai més, Senyor, mai més!»²³².
248. No s’han d’oblidar els bombardejos atòmics a Hiroshima i Nagasaki. Un cop més «faig memòria aquí de totes les víctimes, m’inclino davant la força i la dignitat d’aquells que, havent sobreviscut a aquells primers moments, han suportat en els seus cossos durant molts anys els sofriments més aguts i, en les seves ments, els gèrmens de la mort que continuaven consumint la seva energia vital. […] No podem permetre que les actuals i noves generacions perdin la memòria del que va passar, aquella memòria que és garant i estímul per construir un futur més just i més fratern»²³³. Tampoc no s’han d’oblidar les persecucions, el tràfic d’esclaus i les matances ètniques que van ocórrer i ocorren en diversos països, i tants altres fets històrics que ens avergonyeixen de ser humans. Han de ser recordats sempre, una i altra vegada, sense cansar-nos ni anestesiar-nos.
249. És fàcil avui caure en la temptació de girar pàgina dient que ja fa molt de temps que va succeir i que cal mirar cap endavant. No, per Déu! Mai no s’avança sense memòria, no s’evoluciona sense una memòria íntegra i lluminosa. Necessitem mantenir «viva la flama de la consciència col·lectiva, donant testimoniatge a les generacions futures l’horror del que va passar» que «desperta i preserva d’aquesta manera el record de les víctimes, perquè la consciència humana s’enforteixi cada vegada més contra tot desig de dominació i destrucció»²³⁴. Ho necessiten les mateixes víctimes –persones, grups socials o nacions– per no cedir a la lògica que porta a justificar les represàlies i qualsevol tipus de violència en nom de l’enorme mal que han patit. Per això, no em refereixo només a la memòria dels horrors, sinó també al record dels qui, enmig d’un context enverinat i corrupte van ser capaços de recuperar la dignitat i amb petits o grans gestos van optar per la solidaritat, el perdó, la fraternitat. És molt sa fer memòria del bé.

Perdó sense oblits

250. El perdó no implica oblit. Diem més aviat que, quan hi ha quelcom que de cap manera no pot ser negat, relativitzat o dissimulat, tanmateix podem perdonar. Quan hi ha alguna cosa que mai no ha de ser tolerada, justificada o excusada, tanmateix podem perdonar. Quan hi ha alguna cosa que per cap raó no hem de permetre oblidar, tanmateix podem perdonar. El perdó lliure i sincer és una grandesa que reflecteix la immensitat del perdó diví. Si el perdó és gratuït, llavors pot perdonar fins i tot el qui es resisteix al penediment i és incapaç de demanar perdó.
251. Els qui perdonen de veritat no s’obliden, però renuncien a ser posseïts per aquesta mateixa força destructiva que els ha perjudicat. Trenquen el cercle viciós, frenen l’avanç de les forces de la destrucció. Decideixen no continuar inoculant a la societat l’energia de la venjança que tard o d’hora acaba recaient un cop més sobre ells mateixos. Perquè la venjança mai no sadolla veritablement la insatisfacció de les víctimes. Hi ha crims tan horribles i cruels, que, fer patir el qui els va cometre, no serveix per sentir que s’ha reparat el dany; ni tan sols n’hi hauria prou amb matar el criminal, ni es podrien trobar tortures que s’equiparin el que va poder haver patit la víctima. La venjança no resol res.
252. Tampoc no estem parlant d’impunitat. Però la justícia només es busca adequadament per amor a la justícia mateixa, per respecte a les víctimes, per prevenir nous crims i amb vista a preservar el bé comú, no com una suposada descàrrega de la pròpia ira. El perdó és precisament el que permet buscar la justícia sense caure en el cercle viciós de la venjança ni en la injustícia de l’oblit.
253. Quan hi ha hagut injustícies mútues, cal reconèixer amb claredat que poden no haver tingut la mateixa gravetat o que no siguin comparables. La violència exercida des de les estructures i el poder de l’Estat no està en el mateix nivell de la violència de grups particulars. De totes maneres, no es pot pretendre que només es recordin els sofriments injustos d’una sola de les parts. Com van ensenyar els Bisbes de Croàcia, «nosaltres devem a tota víctima innocent el mateix respecte. No hi pot haver aquí diferències racials, confessionals, nacionals o polítiques»²³⁵.
254. Demano a Déu «que prepari els nostres cors al trobament amb els germans més enllà de les diferències d’idees, llengua, cultura, religió; que ungeixi tot el nostre ésser amb l’oli de la misericòrdia que cura les ferides dels errors, de les incomprensions, de les controvèrsies; la gràcia d’enviar-nos, amb humilitat i mansuetud, als camins, arriscats però fecunds, de la recerca de la pau»²³⁶.

La guerra i la pena de mort

255. Hi ha dues situacions extremes que poden arribar a presentar-se com solucions en circumstàncies particularment dramàtiques, sense advertir que són falses respostes, que no resolen els problemes que pretenen superar i que en definitiva no fan més que afegir nous factors de destrucció en el teixit de la societat nacional i universal. Es tracta de la guerra i de la pena de mort.

La injustícia de la guerra

256. « El qui forja el mal és falsari, el qui aconsella pau en treu goig» (Pr 12,20). No obstant això hi ha qui busca solucions en la guerra, que sovint «es nodreix de la perversió de les relacions, d’ambicions hegemòniques, d’abusos de poder, de la por a l’altre i a la diferència vista com un obstacle»²³⁷. La guerra no és un fantasma del passat, sinó que s’ha convertit en una amenaça constant. El món està trobant cada vegada més dificultat en el lent camí de la pau que havia emprès i que començava a donar alguns fruits.
257. Ja que s’estan creant novament les condicions per a la proliferació de guerres, recordo que «la guerra és la negació de tots els drets i una dramàtica agressió a l’ambient. Si es vol un veritable desenvolupament humà integral per a tothom, s’ha de continuar incansablement amb la tasca d’evitar la guerra entre les nacions i els pobles. Amb aquesta finalitat cal assegurar el domini incontestat del dret i l’infatigable recurs a la negociació, als bons oficis i a l’arbitratge, com proposa la Carta de les Nacions Unides, veritable norma jurídica fonamental»²³⁸. Vull destacar que els 75 anys de les Nacions Unides i l’experiència dels primers 20 anys d’aquest mil·lenni, mostren que la plena aplicació de les normes internacionals és realment eficaç, i que el seu incompliment és nociu. La Carta de les Nacions Unides, respectada i aplicada amb transparència i sinceritat, és un punt de referència obligatori de justícia i un vehicle de pau. Però això suposa no disfressar intencions espúries ni col·locar els interessos particulars d’un país o grup per sobre de bé comú mundial. Si la norma és considerada un instrument al qual s’acudeix quan resulta favorable i que s’eludeix quan no ho és, es desencadenen forces incontrolables que fan un gran mal a les societats, als més febles, a la fraternitat, a l’entorn i als béns culturals, amb pèrdues irrecuperables per a la comunitat global.

258. Així és com fàcilment s’opta per la guerra darrere de tot tipus d’excuses suposadament humanitàries, defensives o preventives, acudint fins i tot a la manipulació de la informació. De fet, en les últimes dècades totes les guerres han estat pretesament “justificades”. El Catecisme de l’Església Catòlica parla de la possibilitat d’una legítima defensa mitjançant la força militar, que suposa demostrar que es donin algunes «condicions estrictes de legitimitat moral»²³⁹. Però fàcilment es cau en una interpretació massa àmplia d’aquest possible dret. Així es volen justificar indegudament tot d’atacs “preventius” o accions bèl·liques que fàcilment comporten «mals i desordres més greus que el mal que es pretén eliminar»²⁴⁰. La qüestió és que, a partir del desenvolupament de les armes nuclears, químiques i biològiques, i de les enormes i creixents possibilitats que brinden les noves tecnologies, es va donar a la guerra un poder destructiu fora de control que afecta molts civils innocents. És veritat que «mai la humanitat no havia tingut tant poder sobre ella mateixa i res no garanteix que el farà servir b黲⁴¹. Llavors ja no podem pensar en la guerra com a solució, perquè els riscos probablement sempre seran superiors a la hipotètica utilitat que se li atribueixi. Davant d’aquesta realitat, avui és molt difícil sostenir els criteris racionals madurats en altres segles per parlar d’una possible “guerra justa”. Mai més la guerra!²⁴²
259. És important afegir que, amb el desenvolupament de la globalització, el que pot aparèixer com una solució immediata o pràctica per a un lloc de la terra, deslliga una cadena de factors violents moltes vegades subterranis que acaba afectant tot el planeta i obrint camí a noves i pitjors guerres futures. En el nostre món ja no hi ha només “trossos” de guerra en un país o en un altre, sinó que es viu una “guerra mundial a trossos”, perquè els destins dels països estan fortament connectats entre ells a l’escenari mundial.
260. Com deia sant Joan XXIII, «resulta un absurd sostenir que la guerra és un mitjà apte per rescabalar el dret violat»²⁴³. Ho afirmava en un període de forta tensió internacional, i així va expressar el gran anhel de pau que es difonia en els temps de la guerra freda. Va reforçar la convicció que les raons de la pau són més fortes que tot càlcul d’interessos particulars i que tota confiança en l’ús de les armes. Però no es van aprofitar adequadament les ocasions que oferia al final de la guerra freda per la manca d’una visió de futur i d’una consciència compartida sobre el nostre destí comú. En canvi, es va cedir a la recerca d’interessos particulars sense fer-se càrrec del bé comú universal. Així va tornar a obrir-se camí l’enganyós espant de la guerra.
261. Tota guerra deixa el món pitjor que com l’havia trobat. La guerra és un fracàs de la política i de la humanitat, una claudicació vergonyosa, una derrota enfront de les forces del mal. No ens quedem en discussions teòriques, prenguem contacte amb les ferides, toquem la carn dels perjudicats. Tornem a contemplar tants civils massacrats com “danys col·laterals”. Preguntem a les víctimes. Parem atenció als pròfugs, als qui van patir la radiació atòmica o els atacs químics, a les dones que van perdre els seus fills, als nens mutilats o privats de la seva infància. Parem atenció a la veritat d’aquestes víctimes de la violència, mirem la realitat des dels seus ulls i escoltem els seus relats amb el cor obert.
262. Les normes tampoc no seran suficients si es pensa que la solució als problemes actuals està en dissuadir altres a través de la por, amenaçant amb l’ús d’armes nuclears, químiques o biològiques. Perquè «si es tenen en compte les principals amenaces a la pau i a la seguretat amb les seves múltiples dimensions en aquest món multipolar de segle XXI, com ara, per exemple, el terrorisme, els conflictes asimètrics, la seguretat informàtica, els problemes ambientals, la pobresa, sorgeixen no pocs dubtes sobre la inadequació de la dissuasió nuclear per respondre eficaçment a aquests reptes. Aquestes preocupacions són encara més consistents si tenim en compte les catastròfiques conseqüències humanitàries i ambientals derivades de qualsevol ús de les armes nuclears amb devastadors efectes indiscriminats i incontrolables en el temps i l’espai. […] Ens hem de preguntar si n’és de sostenible un equilibri basat en la por, quan en realitat tendeix a augmentar la por i a soscavar les relacions de confiança entre els pobles. La pau i l’estabilitat internacional no poden basar-se en una falsa sensació de seguretat, en l’amenaça de la destrucció mútua o de l’aniquilació total, en el simple manteniment d’un equilibri de poder. […] En aquest context, l’objectiu últim de l’eliminació total de les armes nuclears es converteix tant en un desafiament com en un imperatiu moral i humanitari. […] L’augment de la interdependència i la globalització comporten que qualsevol resposta que donem a l’amenaça de les armes nuclears, hagi de ser col·lectiva i concertada, basada en la confiança mútua. Aquesta última es pot construir només a través d’un diàleg que estigui sincerament orientat cap al bé comú i no cap a la protecció d’interessos encoberts o particulars»²⁴⁴. I amb els diners que s’usa en armes i altres despeses militars, constituïm un Fons mundial²⁴⁵ per acabar d’una vegada amb la fam i per al desenvolupament dels països més pobres, de tal manera que els seus habitants no acudeixin a solucions violentes o enganyoses ni necessitin abandonar els seus països per buscar una vida més digna.

La pena de mort

263. Hi ha una altra manera de fer desaparèixer l’altre, que no s’adreça a països sinó a persones. És la pena de mort. Sant Joan Pau II va declarar de manera clara i ferma que aquesta és inadequada en l’àmbit moral i ja no és necessària en l’àmbit penal²⁴⁶. No és possible pensar en una marxa enrere respecte a aquesta postura. Avui diem amb claredat que «la pena de mort és inadmissible»²⁴⁷ i l’Església es compromet amb determinació per proposar que sigui abolida a tot el món²⁴⁸.
264. En el Nou Testament, al temps que es demana als particulars no prendre la justícia per compte propi (cf. Rm 12,17.19), es reconeix la necessitat que les autoritats imposin penes als que obren el mal (cf. Rm 13,4; 1Pe 2,14). En efecte, «la vida en comú, estructurada al voltant de comunitats organitzades, necessita normes de convivència la lliure violació de les quals requereix una resposta adequada»²⁴⁹. Això implica que l’autoritat pública legítima pugui i hagi de «comminar penes proporcionades a la gravetat dels delictes»²⁵⁰ i que es garanteixi al poder judicial «la independència necessària en l’àmbit de la llei»²⁵¹.
265. Des dels primers segles de l’Església, alguns es van manifestar clarament contraris a la pena capital. Per exemple, Lactanci sostenia que «no cal fer cap distinció: sempre serà crim matar un home»²⁵². El Papa Nicolau I exhortava: «Que s’esforcin per alliberar de la pena de mort no sols cadascun dels innocents, sinó també tots els culpables»²⁵³. En ocasió del judici contra uns homicides que havien assassinat dos sacerdots, sant Agustí demanava al jutge que no llevés la vida als assassins, i ho fonamentava d’aquesta manera: «Amb això no impedim que es reprimeixi la llicència criminal d’aquests malfactors. Volem que es conservin vius i amb tots els seus membres; que sigui suficient dirigir-los, per la pressió de les lleis, de la seva boja inquietud al repòs de la salut, o bé que se’ls ocupi en alguna tasca útil, un cop apartats de les seves perverses accions. També això s’anomena condemna, però tothom entendrà que es tracta d’un benefici més aviat que d’un suplici, perquè no es deixa camp lliure a l’audàcia de la ferotgia ni s’impedeix la medicina del penediment. […] Enfada’t contra la iniquitat de manera que no t’oblidis de la humanitat. No satisfacis contra les atrocitats dels pecadors un desig de venjança, sinó més aviat procurar guarir les nafres d’aquests pecadors»²⁵⁴.
266. Les pors i les rancúnies fàcilment porten a entendre les penes d’una manera vindicativa, quan no cruel, en lloc d’entendre-les com a part d’un procés de guarició i de reinserció en la societat. Avui, «tant per part d’alguns sectors de la política com per part d’alguns mitjans de comunicació, s’incita algunes vegades a la violència i a la venjança, pública i privada, no sols contra els qui són responsables d’haver comès delictes, sinó també contra qui cau la sospita, fundada o no, de no haver complert la llei. [… Hi ha la tendència a construir deliberadament enemics: figures estereotipades, que concentren en si mateixes totes les característiques que la societat percep o interpreta com a perilloses. Els mecanismes de formació d’aquestes imatges són els mateixos que, al seu moment, van permetre l’expansió de les idees racistes»²⁵⁵. Això ha fet particularment arriscat el costum creixent que hi ha en alguns països d’acudir a presons preventives, a reclusions sense judici i especialment a la pena de mort.
267. Vull remarcar que «és impossible imaginar que avui els Estats no puguin disposar d’un altre mitjà que no sigui la pena capital per defensar de l’agressor injust la vida d’altres persones». Una particular gravetat tenen les anomenades execucions extrajudicials o extralegals, que «són homicidis deliberats comesos per alguns Estats o pels seus agents, que sovint es fan passar com enfrontaments amb delinqüents o es presenten com a conseqüències no desitjades de l’ús raonable, necessari i proporcional de la força per fer aplicar la llei»²⁵⁶.
268. «Els arguments contraris a la pena de mort són molts i ben coneguts. L’Església n’ha oportunament destacat alguns, com la possibilitat de l’existència de l’error judicial i l’ús que en fan els règims totalitaris i dictatorials, que la utilitzen com a instrument de supressió de la dissidència política o de persecució de les minories religioses i culturals, totes víctimes que per les seves respectives legislacions són “delinqüents”. Tots els cristians i els homes de bona voluntat estan cridats, per tant, a lluitar no sols per l’abolició de la pena de mort, legal o il·legal que sigui, i en totes les seves formes, sinó també per tal de millorar les condicions carceràries, en el respecte de la dignitat humana de les persones privades de llibertat. I això jo ho relaciono amb la cadena perpètua. […] La presó és una pena de mort oculta»²⁵⁷.
269. Recordem que «ni tan sols l’homicida perd la seva dignitat personal i Déu mateix es fa el seu garant»²⁵⁸. El ferm rebuig de la pena de mort mostra fins a quin punt és possible reconèixer la inalienable dignitat de tot ésser humà i acceptar que tingui un lloc en aquest univers. Ja que, si no l’hi nego al pitjor dels criminals, no el negaré a ningú, donaré a tothom la possibilitat de compartir amb mi aquest planeta malgrat el que pugui separar-nos.
270. Als cristians que dubten i se senten temptats a cedir davant de qualsevol forma de violència, els convido a recordar aquell anunci del llibre d’Isaïes: «Amb les seves espases forjaran relles» (2,4). Per a nosaltres aquesta profecia pren carn en Jesucrist, que davant d’un deixeble excitat per la violència va dir amb fermesa: «Torna la teva espasa al seu lloc!, ja que tots els que empunyen espasa, per l’espasa moriran» (Mt 26,52). Era un ressò d’aquella antiga advertència: «Jo demanaré comptes de la vostra sang, de les vostres vides, a tots els animals. També als homes, a qualsevol qui en mati un altre, li demanaré comptes d’aquella vida. El qui vessi la sang d’un home, un altre home vessarà la seva sang» (Gn 9,5-6). Aquesta reacció de Jesús, que va brollar del cor, supera la distància dels segles i arriba fins avui com un constant reclam.

231. Discurs en la Ceremònia de benvinguda, Tel Aviv – Israel (25 maig 2014): Insegnamenti, II, 1 (2014), 604.

232. Discurs en el Memorial de Yad Vashem, Jerusalem (26 maig 2014): AAS 106 (2014), 228.

233. Discurs en el Memorial de la Pau, Hiròshima – Japó (24 novembre 2019): L’Osservatore Romano, 25-26 novembre 2019, p. 8.

234. Missatge per a la 53ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2020 (8 desembre 2019), 2: L’Osservatore Romano, (13 desembre 2019), p. 8.

235. Conferència dels Bisbes de Croàcia, Letter on the Fiftieth Anniversary of the End of the Second World War (1 maig 1995).

236. Homilia durant la Santa Missa, Amman – Jordània (24 maig 2014):Insegnamenti, II, 1 (2014), 593.

237. Missatge per a la 53.ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2020 (8 de sembre 2019), 1: L’Osservatore Romano, 13 desembre 2019, p. 8.

238. Discurs a l’Organització de les Nacions Unides, New York (25 setembre 2015): AAS 107 (2015), 1041-1042.

239. N. 2309.

240. Ibid.

241. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 104: AAS 107 (2015), 888.

242. Fins i tot sant Agustí, que va forjar una idea de la “guerra justa” que avui ja no sostenim, va dir que «donar mort a la guerra amb la paraula, i assolir i aconseguir la pau amb la pau i no amb la guerra, és una major glòria que donar-la als homes amb l’espasa» (Epistola 229, 2: PL 33, 1020).

243. Carta enc. Pacem in terris (11 abril 1963), 127: AAS 55 (1963), 291.

244. Missatge a la Conferència de l’ONU per a la negociació d’un instrument jurídicament vinculant sobre la prohibició de les armes nuclears (23 març 2017): AAS 109 (2017), 394396.

245. S. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 51: AAS 59 (1967), 282.

246. Carta enc. Evangelium vitae (25 març 1995), 56: AAS 87 (1995), 463-464.

247. Discurs amb motiu del 25è aniversari del Catecisme de l’Església Catòlica (11 octubre 2017): AAS 109 (2017), 1196.

248. Congregació per a la Doctrina de la Fe, Carta als Bisbes sobre la nova redacció del n. 2267 del Catecisme de l’Església Catòlica sobre la pena de mort (1 agost 2018): L’Osservatore Romano, 3 agost 2018, p. 8.

249. Discurs a una delegació de l’Asociació internacional de Dret Penal (23 octubre 2014): AAS 106 (2014), 840.

250. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la doctrina social de l’Església,

251. Joan Pau II, Discurs a la Asociación Nacional Italiana de Magistrados (31 març 2000), 4: AAS 92 (2000), 633.

252. Divinae Institutiones6, 20, 17: PL 6, 708.

253. Epistola 97(responsa ad consulta bulgarorum), 25: PL 119, 991.

254. Epistola ad Marcellinum 133, 1.2: PL 33, 509.

255. Discurs a una delegación de la Asociación internacional de Derecho Penal (23 octubre 2014): AAS 106 (2014), 840-841.

256. Ibid., 842.

257. Ibid.

258. Joan Pau II, Carta enc. Evangelium vitae (25 març 1995), 9: AAS 87 (1995), 411.

Fratelli Tutti  225-245

Lectura de la versió catalana de la Carta Encíclica del Papa Francesc Germans Tots.

CAPÍTOL SETÈ

CAMINS DE RETROBAMENT  n. 225-270

RECOMENÇAR DES DE LA VERITAT n. 226-227

L’ARQUITECTURA I L’ARTESANIA DE LA PAU n. 228-235

Sobretot amb els darrers n. 233–235

EL VALOR I EL SENTIT DEL PERDÓ n. 236-245

El conflicte inevitable n. 237-240

Les lluites legítimes i el perdó n. 241-243

La veritable superació n. 244-245

Escoltar l’àudio:

Capítol setè  CAMINS DE RETROBAMENT

225. En molts llocs del món calen camins de pau que duguin a cicatritzar les ferides, es necessiten artesans de pau disposats a generar processos de guarició i de retrobament amb enginy i audàcia.

Recomençar des de la veritat

226. Retrobament no vol dir tornar a un moment anterior als conflictes. Amb el temps tots hem canviat. El dolor i els enfrontaments ens han transformat. A més, ja no hi ha lloc per a diplomàcies buides, per a dissimular, per a dobles discursos, per a ocultaments, per a bones maneres que amaguen la realitat. Els que han estat durament enfrontats conversen des de la veritat, clara i nua. Els cal aprendre a conrear una memòria penitencial, capaç d’assumir el passat per alliberar el futur de les pròpies insatisfaccions, confusions o projeccions. Només des de la veritat històrica dels fets podran fer l’esforç perseverant i llarg de comprendre mútuament i d’intentar una nova síntesi per al bé de tots. La realitat és que «el procés de pau és un compromís constant en el temps. És un treball pacient de recerca de la veritat i de la justícia, que honora la memòria de les víctimes i que obre, pas rere pas, a una esperança comuna, més forta que la venjança»²⁰⁹. Com van afirmar els Bisbes de Congo respecte a un conflicte que es repeteix, «els acords de pau en els papers mai no seran suficients. Caldrà anar més lluny, integrant l’exigència de veritat sobre els orígens d’aquesta crisi recurrent. El poble té el dret de saber què va passar»²¹⁰.
227. En efecte, «la veritat és una companya inseparable de la justícia i de la misericòrdia. Les tres juntes són essencials per construir la pau i, d’altra banda, cadascuna d’elles impedeix que les altres siguin alterades. […] La veritat, de fet, no ha de conduir a la venjança, sinó més aviat a la reconciliació i al perdó. Veritat és explicar a les famílies esquinçades pel dolor el que ha passat amb els seus parents desapareguts. Veritat és confessar què va passar amb els menors d’edat reclutats pels actors violents. Veritat és reconèixer el dolor de les dones víctimes de violència i d’abusos. […] Cada violència comesa contra un ésser humà és una ferida en la carn de la humanitat; cada mort violenta ens disminueix com a persones. […] La violència engendra violència, l’odi engendra més odi, i la mort més mort. Hem de trencar aquesta cadena que apareix ineluctable»²¹¹.

L’arquitectura i l’artesania de la pau

228. El camí cap a la pau no implica homogeneïtzar la societat, però sí que ens permet treballar junts. Pot unir moltes persones darrere de recerques comunes on totes hi guanyen. Davant d’un determinat objectiu comú, es podran aportar diferents propostes tècniques, diferents experiències, i treballar pel bé comú. Cal tractar d’identificar bé els problemes que travessa una societat per acceptar que hi ha diferents maneres de mirar les dificultats i de resoldre-les. El camí cap a una millor convivència implica sempre reconèixer la possibilitat que l’altre aporti una perspectiva legítima, almenys en part, alguna cosa que pugui ser rescatat, tot i que s’hagi equivocat o hagi actuat malament. Perquè «mai no s’ha de encasellar l’altre pel que va poder dir o fer, sinó que ha de ser considerat per la promesa que porta dins d’ell»²¹², promesa que deixa sempre una escletxa d’esperança.
229. Com van ensenyar els Bisbes de Sud-àfrica, la veritable reconciliació s’aconsegueix de manera proactiva, «formant una nova societat basada en el servei als altres, més que en el desig de dominar; una societat basada a compartir amb altres el que un posseeix, més que en la lluita egoista de cada un per la major riquesa possible; una societat en la qual el valor d’estar junts com a éssers humans és definitivament més important que qualsevol grup menor, sigui aquest la família, la nació, la raça o la cultura»²¹³. Els Bisbes de Corea de Sud van assenyalar que una veritable pau «només es pot aconseguir quan lluitem per la justícia a través del diàleg, cercant la reconciliació i el desenvolupament mutu»²¹⁴.
230. L’esforç dur per superar el que ens divideix sense perdre la identitat de cadascú, suposa que en tots romangui viu un bàsic sentiment de pertinença. Perquè «la nostra societat guanya quan cada persona, cada grup social, se sent veritablement de casa. En una família, els pares, els avis, els fills són de casa; cap està exclòs. Si un té una dificultat, fins i tot greu, encara que “se l’hagi buscat”, els altres l’ajuden, li donen suport; el seu dolor és de tots. […] En les famílies tots contribueixen al projecte comú, tots treballen pel bé comú, però sense anul·lar a l’individu; al contrari, el sostenen, el promouen. Es barallen, però hi ha una cosa que no es mou: aquest lligam familiar. Les baralles de família són reconciliacions després. Les alegries i les penes de cadascun són assumides per tots. Això sí que és ser família! Si poguéssim aconseguir veure l’oponent polític o el veí de casa amb els mateixos ulls que als fills, esposes, marits, pares o mares, que bonic seria! Estimem la nostra societat o continua essent quelcom llunyà, quelcom anònim, que no ens involucra, no ens pertoca, no ens compromet?»²¹⁵.
231. Moltes vegades és molt necessari negociar i així desenvolupar vies concrets per a la pau. Però els processos efectius d’una pau duradora són abans de res transformacions artesanals obrades pels pobles, on cada ésser humà pot ser un ferment eficaç amb el seu estil de vida quotidiana. Les grans transformacions no són fabricades en escriptoris o despatxos. Llavors «cada un juga un paper fonamental en un únic projecte creador, per escriure una nova pàgina de la història, una pàgina plena d’esperança, plena de pau, plena de reconciliació»²¹⁶. Hi ha una “arquitectura” de la pau, on intervenen les diverses institucions de la societat, cadascuna des de la seva competència, però hi ha també una “artesania” de la pau que ens involucra a tots. A partir de diversos processos de pau que es van desenvolupar en diferents llocs del món «hem après que aquests camins de pacificació, de primacia de la raó sobre la venjança, de delicada harmonia entre la política i el dret, no poden obviar els processos de la gent. No s’assoleixen amb el disseny de marcs normatius i arranjaments institucionals entre grups polítics o econòmics de bona voluntat. […] A més, sempre és ric incorporar en els nostres processos de pau l’experiència de sectors que, en moltes ocasions, han estat invisibilitzats, perquè siguin precisament les comunitats que dissenyin els processos de memòria col·lectiva»²¹⁷.
232. No hi ha punt final a la construcció de la pau social d’un país, sinó que és «una tasca que no dóna treva i que exigeix el compromís de tots. Treball que ens demana no decaure en l’esforç per construir la unitat de la nació i, malgrat els obstacles, diferències i diferents enfocaments sobre la manera d’aconseguir la convivència pacífica, persistir en la lluita per afavorir la cultura del trobament, que exigeix col·locar en el centre de tota acció política, social i econòmica, a la persona humana, la seva altíssima dignitat, i el respecte pel bé comú. Que aquest esforç ens faci fugir de tota temptació de venjança i recerca d’interessos només particulars i a curt termini»²¹⁸. Les manifestacions públiques violentes, d’un costat o d’un altre, no ajuden a trobar camins de sortida. Sobretot perquè, com bé han assenyalat els Bisbes de Colòmbia, quan s’encoratgen «mobilitzacions ciutadanes no sempre apareixen clars els seus orígens i objectius, hi ha certes formes de manipulació política i s’han percebut apropiacions a favor d’interessos particulars»²¹⁹.

Sobretot amb els últims

233. La promoció de l’amistat social no implica solament l’apropament entre grups socials distanciats a partir d’algun període conflictiu de la història, sinó també la recerca d’un retrobament amb els sectors més empobrits i vulnerables. La pau «no sols és absència de guerra sinó el compromís incansable –especialment d’aquells que ocupem un càrrec de més àmplia responsabilitat– de reconèixer, garantir i reconstruir concretament la dignitat tantes vegades oblidada o ignorada de germans nostres, perquè puguin sentir-se els principals protagonistes de la destinació de la seva nació»²²⁰.
234. Sovint s’ha ofès els últims de la societat amb generalitzacions injustes. Si de vegades els més pobres i els exclosos reaccionen amb actituds que semblen antisocials, és important entendre que moltes vegades aquestes reaccions tenen a veure amb una història de menyspreu i de manca d’inclusió social. Com van ensenyar els Bisbes llatinoamericans, «només la proximitat que ens fa amics ens permet apreciar profundament els valors dels pobres d’avui, els seus legítims anhels i la seva manera pròpia de viure la fe. L’opció pels pobres ha de conduir a l’amistat amb els pobres»²²¹.
235. Els que pretenen pacificar una societat no han d’oblidar que la iniquitat i la manca d’un desenvolupament humà integral no permeten generar pau. En efecte, «sense igualtat d’oportunitats, les diverses formes d’agressió i de guerra trobaran un brou de cultiu que tard o d’hora provocarà la seva explosió. Quan la societat –local, nacional o mundial– abandona a la perifèria una part de si mateixa, no hi haurà programes polítics ni recursos policials o d’intel·ligència que puguin assegurar indefinidament la tranquil·litat»²²². Si cal tornar a començar, sempre serà des dels últims.

El valor i el sentit del perdó

236. Alguns prefereixen no parlar de reconciliació perquè entenen que el conflicte, la violència i les ruptures són part del funcionament normal d’una societat. De fet, en qualsevol grup humà hi ha lluites de poder més o menys subtils entre diferents sectors. Altres sostenen que donar lloc al perdó és cedir el propi espai perquè altres dominin la situació. Per això, consideren que és millor mantenir un joc de poder que permeti sostenir un equilibri de forces entre els diferents grups. Altres creuen que la reconciliació és cosa de febles, que no són capaços d’un diàleg fins al fons, i per això opten per escapar dels problemes dissimulant les injustícies. Incapaços d’enfrontar els problemes, trien una pau aparent.

El conflicte inevitable

237. El perdó i la reconciliació són temes fortament accentuats en el cristianisme i, de diverses formes, en altres religions. El risc rau a no comprendre adequadament les conviccions creients i presentar-les de tal manera que acabin alimentant el fatalisme, la inèrcia o la injustícia, o d’altra banda la intolerància i la violència.
238. Jesucrist mai no va convidar a fomentar la violència o la intolerància. Ell mateix condemnava obertament l’ús de la força per imposar-se als altres: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així» (Mt 20,25-26). D’altra banda, l’Evangeli demana perdonar «setanta vegades set» (Mt 18,22) i posa l’exemple del servidor despietat, que va ser perdonat però que al seu torn no va ser capaç de perdonar els altres (cf. Mt 18,23-35).
239. Si llegim altres textos del Nou Testament, podem advertir que de fet les comunitats primitives, immerses en un món pagà desbordat de corrupció i desviacions, vivien un sentit de paciència, tolerància, comprensió. Alguns textos són molt clars sobre aquest punt: conviden a reprendre els adversaris amb dolçor (cf. 2Tm 2,25). O exhorten: «Que no insultin ningú ni es fiquin en baralles, que siguin gent de bon tracte i donin proves de la més gran dolcesa amb tothom. En altre temps, també nosaltres érem insensats» (Tt 3,2-3). El llibre dels Fets dels Apòstols afirma que els deixebles, perseguits per algunes autoritats, «gaudien de l’estima de tot el poble» (2,47; cf. 4,21.33; 5,13).
240. Amb tot, quan reflexionem sobre el perdó, sobre la pau i sobre la concòrdia social, ens trobem amb una expressió de Jesucrist que ens sorprèn: «No us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l’espasa. He vingut a separar el fill del pare, la filla de la mare, la nora de la sogra. Els enemics de cadascú seran la gent de casa seva» (Mt 10,34-36). És important situar-la en el context del capítol on està inserida. Allà queda clar que el tema de què s’està parlant és el de la fidelitat a la pròpia opció, sense avergonyir-se, encara que això comporti contrarietats, encara que els éssers estimats s’oposin a aquesta opció. Per tant, aquestes paraules no conviden a cercar conflictes, sinó simplement a suportar el conflicte inevitable, perquè el respecte humà no porti a faltar a la fidelitat a favor d’una suposada pau familiar o social. Sant Joan Pau II ha dit que l’Església «no pretén condemnar totes i cadascuna de les formes de conflictivitat social. L’Església sap molt bé que, al llarg de la història, els conflictes d’interessos entre diversos grups socials sorgeixen inevitablement i que enfront d’ells el cristià sovint ha de prendre posició amb decisió i coherència»²²³.

Les lluites legítimes i el perdó

241. No es tracta de proposar un perdó renunciant als propis drets davant d’un poderós corrupte, davant d’un criminal o davant algú que degrada la nostra dignitat. Som cridats a estimar tothom, sense excepció, però estimar un opressor no és consentir que continuï essent així; tampoc no és fer-li pensar que el que ell fa és acceptable. En canvi, la forma bona d’estimar-lo és buscar de diferents maneres que deixi d’oprimir, és llevar-li aquest poder que no sap utilitzar i que el desfigura com a ésser humà. Perdonar no vol dir permetre que continuïn trepitjant la pròpia dignitat i la dels altres, o deixar que un criminal continuï fent mal. Qui pateix la injustícia ha de defensar amb força els seus drets i els de la seva família precisament perquè ha de preservar la dignitat que se li ha donat, una dignitat que Déu estima. Si un delinqüent m’ha fet mal a mi o a un ésser estimat, ningú no em prohibeix que exigeixi justícia i que em preocupi perquè aquesta persona –o qualsevol altra– no torni a fer-me mal ni faci el mateix mal als altres. Correspon que ho faci, i el perdó no solament no anul·la aquesta necessitat sinó que la reclama.
242. El que compta és no fer-ho per alimentar una ira que fa mal a l’ànima personal i a l’ànima del nostre poble, o per una necessitat malaltissa de destruir l’altre que desencadena una carrera de venjança. Ningú no aconsegueix la pau interior ni es reconcilia amb la vida d’aquesta manera. La veritat és que «cap família, cap grup de veïns o una ètnia, menys un país, no té futur si el motor que els uneix, convoca i tapa les diferències és la venjança i l’odi. No podem posar-nos d’acord i unir-nos per venjar-nos, per fer al qui ha estat violent el mateix que ell ens ha fet, per planificar ocasions de revenja sota formats aparentment legals»²²⁴. Així no es guanya res i a la llarga es perd tot.
243. És cert que «no és tasca fàcil superar l’amarg llegat d’injustícies, hostilitat i desconfiança que el conflicte ha deixat. Això només es pot aconseguir vencent el mal amb el bé (cf. Rm 12,21) i mitjançant el cultiu de les virtuts que afavoreixen la reconciliació, la solidaritat i la pau»²²⁵. D’aquesta manera, «qui conrea la bondat en el seu interior rep a canvi una consciència tranquil·la, una alegria profunda fins i tot enmig de les dificultats i de les incomprensions. Àdhuc davant les ofenses rebudes, la bondat no és feblesa, sinó autèntica força, capaç de renunciar a la venjança»²²⁶. Cal reconèixer en la pròpia vida que «també aquest dur judici que tinc en el meu cor contra el meu germà o la meva germana, aquesta ferida no curada, aquest mal no perdonat, aquesta rancúnia que només em farà mal, és un tros de guerra que porto dins, és un foc al cor, que cal apagar perquè no es converteixi en un incendi»²²⁷.

La veritable superació

244. Quan els conflictes no es resolen sinó que s’amaguen o s’enterren en el passat, hi ha silencis que poden significar tornar-se còmplices de greus errors i pecats. Però la veritable reconciliació no s’escapa del conflicte sinó que s’aconsegueix en el conflicte, superant-lo a través del diàleg i de la negociació transparent, sincera i pacient. La lluita entre diversos sectors «sempre que s’abstingui d’enemistats i d’odi mutu, insensiblement esdevé una honesta discussió, fundada en l’amor a la justícia»²²⁸.
245. Moltes vegades he proposat «un principi que és indispensable per construir l’amistat social: la unitat és superior al conflicte. […] No és apostar per un sincretisme ni per l’absorció de l’un en l’altre, sinó per la resolució en un pla superior que conserva en si les virtualitats valuoses de les polaritats en pugna»²²⁹. Sabem prou que «cada vegada que les persones i les comunitats aprenem a apuntar més alt de nosaltres mateixos i dels nostres interessos particulars, la comprensió i el compromís mutu es transformen […] en un àmbit on els conflictes, les tensions i fins i tot els que es podrien haver considerat oposats en el passat, poden arribar a una unitat multiforme que engendra nova vida»²³⁰.

209. Missatge per a la 53.ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2020 (8 desembre 2019), 2: L’Osservatore Romano, 13 desembre 2019, p. 8.

210. Conferència Episcopal del Congo, Message au Peuple de Dieu et aux femmes et aux hommes de bonne volonté (9 maig 20215. 8).

211. Discurs en el gran encuentr d’oración per la reconciliació nacional, Villavicencio – Colombia (8 setembre 2017): AAS 109 (2017), 1063-1064.1066.

212. Missatge per a la 53.ª Jornada Mundial de la Pau 1 gener 2020 (8 desembre 2019), 3: L’Osservatore Romano, 13 desembre 2019, p. 8.

213. Conferència dels Bisbes de Sud-Àfrica, Pastoral letter on christian hope in the current crisis (maig 1986).

214. Conferència dels Bisbes catòlics de Corea, Appeal of the Catholic Church in Korea for Peace on the Korean Peninsula (15 agost 2017).

215. Discurs a la societat civil, Quito – Ecuador (7 juliol 2015): L’Osservatore Romano, 9 juliol 2015, p. 9.

216. Encuentre interreligiós amb els joves, Maputo – Mozambique (5 setembre 2019): L’Osservatore Romano, 6 setembre 2019, p. 7.

217. Homilia durant la Santa Missa, Cartagena de Indias – Colombia (10 setembre 2017): AAS 109 (2017), 1086.

218. Discurs a les autoritats, el Cos diplomàtic alguns representants de la societat civil, Bogotá – Colombia (7 setembre 2017): AAS 109 (2017), 1029.

219. Conferència Episcopal de Colòmbia, Por el bien de Colombia: diálogo, reconciliación y desarrollo integral (26 novembre 2019), 4.

220. Discurs a les autoritats, la societat civil i el Cos diplomàtic, Maputo – Moçambic (5 setembre 2019): L’Osservatore Romano, 6 setembre 2019, p. 6.

221. V Conferència General de l’Episcopat Llatinoamericà i del Carib, Documento de Aparecida (29 juny 2007), 398.

222. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 59: AAS 105 (2013), 1044. 223

223. Carta enc. Centesimus annus (1 maig 1991), 14: AAS 83 (1991), 810.

224. Homilia durant la Santa Missa pel progrés dels pobles, Maputo – Moçambic (6 setembre 2019): L’Osservatore Romano, 7 setembre 2019), p. 8.

225. Discurs en la ceremònia de benvinguda, Colombo – Sri Lanka (13 gener 2015): L’Osservatore Romano, 14 gener 2015), p. 7.

226. Discurs als infants del centre Betània i a una representació d’assistits d’altres centres caritatius d’Albània, Tirana – Albània (21 setembre 2014): Insegnamenti, II, 2 (2014), 288.

227. Videomissatge al TED2017 de Vancouver (26 abril 2017): L’Osservatore Romano (27 abril 2017), p. 7.

228. Pius XI, Carta enc. Quadragesimo anno (15 maig 1931), 114: AAS 23 (1931), 213.

229. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 228: AAS 105 (2013), 1113.

230. Discurs a les autoritats, la societat civil i el Cos diplomàtic, Riga – Letònia (24 setembre 2018): L’Osservatore Romano, 24-25 setembre 2018), p. 7.