Cinto Busquet

In Memoriam

Escoltar l’àudio:

Maria Paredes i Hernàndez

Oullins (Lió), 12 de gener 1931
Girona, 16 d’octubre 2021

A una dona d’amor, que he tingut l’honor de tenir com a mare

Ment i mans amb ulls de mare
que no trenca a miques el cor
ans l’aboca sense esquerdes
en cadascun dels qui estima.

Enyorança pregona d’escalf
a la falda del pare i la mare:
crit i neguit d’un refugi segur
on s’apaivagui l’embranzida.

Afany de fressar senderes
i descobrir nous projectes
on l’Amor es faci pa, oli i vi
d’una taula on tots hi caben.

I a la fi, el despullament cru
de tota possibilitat de dir-te
a fi d’atènyer en el Més Enllà
la teva plenitud en la Paraula.

Cinto Busquet i Paredes

 

Misteris

Ha vingut l’estiu i encara t’hi ha trobat,
desvalguda ja gairebé de tot
menys d’aquest alè primíssim que et sosté
com si fossis ja només un esperit,
i hem enfilat els cinc misteris de goig
—l’encarnació, la visita, el naixement,
la presentació i la recerca i trobada final:
jo amb veu reverberant, constant,
tu amb prou feines els santamariamarededéu —,
tan lligats als misteris de dolor,
tan lligats als misteris de glòria.

Jaume Busquet i Paredes

 

Sonet amb estrambot esperançat en la teva Pasqua

Adéu-siau, benaurada Maria.
A Oullins veieres la llum primera
i has entrat en l’eterna primavera
quan la tardor a Girona t’estremia.

Has escrit noranta anys de poesia
amb la paraula clara i sincera
de la mare abnegada i entera:
cada vers un nou fill que et naixia.

Marxes ungida amb el perfum de festa
deixant enrere el volcà i la tempesta
d’aquest nostre món que avui plora en flames.

En l’eucaristia el cor ens inflames,
car ara sentim que ets viua i no morta;
i que el Jaume, del Cel, t’obre la porta.

Sí: junts altre cop ambdós vetllareu
per tots als qui aquí se’ns trenca la veu.

Jaume Aymar i Ragolta

 

HOMÍLIA DEL PAPA FRANCESC A LA MISSA D’OBERTURA DEL SÍNODE SOBRE LA SINODALITAT

Basílica de Sant Pere, 10 d’octubre 2021
[Diumenge XXVIII del Temps Ordinari – Any B]

Escoltar l’àudio:

Una persona, un home ric, va córrer cap a Jesús mentre Ell «sortia de camí» (Mc 10,17). Moltes vegades els Evangelis ens presenten Jesús “en camí”, acompanyant l’ésser humà en la seva marxa i escoltant les preguntes que poblen i inquieten el seu cor. D’aquesta manera, Ell ens revela que Déu no habita en llocs asèptics, en llocs tranquils, lluny de la realitat, sinó que camina al nostre costat i ens aconsegueix allà on siguem, en les rutes de vegades aspres de la vida. I avui, en donar inici a l’itinerari sinodal, tots -el Papa, els bisbes, els sacerdots, les religioses i els religiosos, les germanes i els germans laics- comencem preguntant-nos: nosaltres, comunitat cristiana, ¿encarnem l’estil de Déu, que camina en la història i comparteix les vicissituds de la humanitat? ¿Estem disposats a l’aventura del camí o, temorosos davant la incertesa, preferim refugiar-nos en les excuses del “no cal” o del “sempre s’ha fet així”?
Fer sínode significa caminar junts en la mateixa direcció. Mirem Jesús, que en primer lloc va trobar en el camí l’home ric, després va escoltar les seves preguntes i finalment el va ajudar a discernir què havia de fer per a posseir la vida eterna. Trobar, escoltar, discernir: tres verbs del Sínode en els quals voldria detenir-me.
Trobar. L’Evangeli comença referint una trobada. Un home es va trobar amb Jesús i es va agenollar davant seu, fent-li una pregunta decisiva: «Bon mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna?» (V. 17). Una pregunta tan important exigeix atenció, temps, disponibilitat per trobar-se amb l’altre i deixar-se interpel•lar per la seva inquietud. El Senyor, en efecte, no es mostra distant, molest o alterat; al contrari, s’entreté amb ell. Està disponible per a la trobada. Res no el deixa indiferent, tot l’apassiona. Trobar els rostres, creuar les mirades, compartir la història de cada un; aquesta és la proximitat de Jesús. Ell sap que una trobada pot canviar la vida. I en l’Evangeli abunden trobades amb Crist que reanimen i guareixen. Jesús no tenia pressa, no mirava el rellotge per fer-ne via i acabar ràpid. Sempre estava al servei de la persona que trobava, per escoltar-la.
També nosaltres, que comencem aquest camí, estem cridats a ser experts en l’art de la trobada. No d’organitzar esdeveniments o de fer una reflexió teòrica dels problemes, sinó, sobretot, de agafar-nos temps per estar amb el Senyor i d’afavorir la trobada entre nosaltres. Un temps per donar espai a la pregària, a l’adoració, aquesta pregària que tant descuidem: adorar, donar espai a l’adoració, al que l’Esperit vol dir a l’Església; per enfocar-nos amb la cara i la paraula de l’altre, trobar-nos cara a cara, deixar-nos aconseguir per les preguntes de les germanes i els germans, ajudar-nos perquè la diversitat dels carismes, vocacions i ministeris ens enriqueixi. Tota trobada -ho sabem- requereix obertura, valentia, disponibilitat per deixar-se interpel•lar pel rostre i la història de l’altre. Mentre sovint preferim refugiar-nos en relacions formals o utilitzar màscares de circumstància -l’esperit clerical i cortesà: soc més aviat “el senyor mossèn” que no pas un “pare”-, la trobada ens canvia i sovint ens suggereix nous camins que no pensàvem recórrer. Avui, després de l’Àngelus, rebré a un grup de persones del carrer, que es va aplegar simplement perquè hi ha un grup de gent que va anar a escoltar-los, només a escoltar-los. I des de l’escolta van aconseguir començar a caminar junts. Moltes vegades és aquesta justament la manera en què Déu ens indica el camí a seguir, tot fent-nos sortir de les nostres rutines desgastades. Tot canvia quan som capaços de trobades autèntiques amb Ell i entre nosaltres. Sense formalismes, sense falsedats, sense maquillatges.
Segon verb: escoltar. Una veritable trobada només neix de l’escolta. Jesús, en efecte, es va posar a escoltar la pregunta d’aquell home i la seva inquietud religiosa i existencial. No va donar una resposta formal, no va oferir una solució prefabricada, no va fingir respondre amb amabilitat només per desfer-se d’ell i continuar el seu camí. Senzillament el va escoltar. Tot el temps que va caldre, el va escoltar sense pressa. I el més important, Jesús no té por de escoltar-lo amb el cor i no només amb les orelles. En efecte, la seva resposta no es va limitar a contestar la pregunta, sinó que li va permetre a l’home ric que expliqués la seva pròpia història, que parlés de si mateix amb llibertat. Crist li va recordar els manaments, i ell va començar a parlar de la seva infantesa, a compartir el seu itinerari religiós, la manera en què s’havia esforçat per cercar Déu. Quan escoltem amb el cor passa això: que l’altre se sent acollit, no jutjat, lliure per explicar la pròpia experiència de vida i el propi camí espiritual.
Preguntem-nos, amb sinceritat en aquest itinerari sinodal: com anem amb l’escolta? Com va “l’oïda” del nostre cor? ¿Permetem a les persones que s’expressin, que caminin en la fe tot i que tinguin recorreguts de vida difícils, que contribueixin a la vida de la comunitat sense que se’ls posin traves, sense que siguin rebutjades o jutjades? Fer sínode és posar-se al mateix camí del Verb fet home, és seguir les seves petjades, escoltant la seva Paraula al costat de les paraules dels altres. És descobrir amb sorpresa que l’Esperit Sant sempre bufa de manera sorprenent, suggerint recorreguts i llenguatges nous. És un exercici lent, potser fatigós, per aprendre a escoltar-nos mútuament -bisbes, sacerdots, religiosos i laics, tots, tots els batejats- evitant respostes artificials i superficials, respostes prêt-à-porter. L’Esperit ens demana que ens posem a l’escolta de les preguntes, dels afanys, de les esperances de cada Església, de cada poble i nació. I també a l’escolta del món, dels desafiaments i els canvis que ens posa davant. No insonoritzem el cor, no ens blindem dins les nostres certeses. Les certeses tantes vegades ens tanquen. Escoltem-nos.
I finalment, discernir. La trobada i l’escolta recíproca no són una cosa que acaba en si mateixa, que deixa les coses tal com estan. Al contrari, quan entrem en diàleg, iniciem el debat i el camí, i a la fi no som els mateixos d’abans, hem canviat. Avui, l’Evangeli ens ho mostra. Jesús intueix que l’home que té al davant és bo, religiós i practica els manaments, però vol portar-lo més enllà de la simple observança dels preceptes. En el diàleg, l’ajuda a discernir. Li proposa que miri el seu interior, a la llum de l’amor amb què Ell mateix, mirant-lo, l’estima (cf. v. 21), i que amb aquesta llum discerneixi a què està lligat veritablement el seu cor. Perquè després descobreixi que el seu bé no és afegir altres actes religiosos sinó, al contrari, buidar-se de si mateix, vendre el que ocupa el seu cor per fer espai a Déu.
És una indicació preciosa també per a nosaltres. El sínode és un camí de discerniment espiritual, de discerniment eclesial, que es realitza en l’adoració, en la pregària, en contacte amb la Paraula de Déu. I avui la segona lectura ens diu justament que «la Paraula de Déu és viva i eficaç. Més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos, i esclareix les intencions i pensaments del cor» ( He 4,12). La Paraula ens obre al discerniment i l’il•lumina, orienta el Sínode perquè no sigui una “convenció” eclesial, una conferència d’estudis o un congrés polític, perquè no sigui un parlament, sinó un esdeveniment de gràcia, un procés de sanació guiat per l’Esperit. Jesús, com va fer amb l’home ric de l’Evangeli, ens crida en aquests dies a buidar-nos, a alliberar-nos del que és mundà, i també dels nostres tancaments mentals i dels nostres models pastorals repetitius; a interrogar-nos sobre el que Déu ens vol dir en aquest temps i vers quina direcció vol orientar-nos.
Estimats germans i germanes, bon camí junts! Que puguem ser pelegrins enamorats de l’Evangeli, oberts a les sorpreses de l’Esperit Sant. No perdem les ocasions de gràcia de la trobada, de l’escolta recíproca, del discerniment. Amb l’alegria de saber que, mentre cerquem el Senyor, és Ell qui ve primer al nostre encontre amb el seu amor.