El món sencer ha seguit dia rere dia amb preocupació la inestable situació de la central nuclear de Fukushima després del terratrèmol i del tsunami que han colpit durament el Japó el proppassat 11 de març. El poble japonès, a més d’una terrible destrossa sense precedents des de la II Guerra Mundial i la mort de milers de persones, ha hagut d’afrontar dies d’una gran incertesa davant la possibilitat que les explosions en alguns dels reactors de la planta poguessin provocar el desencadenament d’un accident nuclear a gran escala, semblant al de la central ucraïnesa de Txernòbil l’any 1986 o fins i tot pitjor.
En un país on tot funciona a la perfecció i qualsevol irregularitat està més que prevista, un panorama catastròfic tan complex i ingovernable, tanmateix, ha desbordat qualsevol previsió imaginable. Tot i així, la societat en el seu conjunt ha reaccionat de manera exemplar i, amb l’esforç de tots, ha sabut viure en aquesta situació d’emergència amb una dignitat envejable.
En moments crítics d’aquesta mena, el millor i el pitjor de la natura humana poden posar-se de manifest. En el cas de les 420 persones que han treballat incansablement a la central de Fukushima per impedir l’hecatombe, ha estat el millor: la capacitat humana de sacrificar-se generosament en bé dels altres, fins i tot quan les circumstàncies requereixen una mesura heroica. Els bombers, els soldats i els tècnics que han tractat de reconduir els reactors nuclears sota control i de frenar les fuites radioactives, tot i saber que això perjudicava de manera irreversible la pròpia salut, han mostrat una grandesa de cor que ha desvetllat l’admiració i la gratitud dels milions de persones que s’han beneficiat de la seva tasca. Tots ells han anteposat el bé de la col·lectivitat als propis interessos personals, conscients que algú inevitablement havia d’immolar-se per tots.
No han cercat la visibilitat ni el reconeixement. Han fet allò que era el seu deure, sense victimismes ni exhibicionismes, amb autèntic esperit de servei. No han estat kamikazes ni esbojarrats, han estat homes amb por de morir i de patir, però que no han defugit l’ocasió d’oferir tot allò que tenien al seu abast per al bé del seu poble. «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jn 15,13), ens ensenya Jesús. N’hagin estat més o menys conscients, la seva ofrena ha estat un veritable acte religiós, ja que tot el que es fa de manera sincerament altruista dóna glòria a Déu i fa més visiblement humana la societat. També des d’aquesta banda del planeta, els estem agraïts i preguem per ells.
Cinto Busquet
La Seu d’Urgell, abril 2011