Carta encíclica
DILEXIT NOS
del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist
IV
L’AMOR QUE ET DONA BEURE
92. Tornem a les Sagrades Escriptures, als textos inspirats que són el lloc principal on trobem la Revelació. En ells i en la Tradició viva de l’Església es recull allò que el mateix Senyor ens ha volgut explicar al llarg de la història. Partint de la lectura de textos de l’Antic i del Nou Testament, recollirem alguns efectes de la Paraula en el llarg camí espiritual del Poble de Déu.
SET DE L’AMOR DE DÉU
93. La Bíblia mostra que una gran quantitat d’aigua vivificant s’anunciava a la gent que havia caminat pel desert i esperava l’alliberament:«Cantant de goig sortireu a buscar l’aigua de les fonts de salvació» (Is 12,3). Els anuncis messiànics van arribar en forma de font d’aigua purificadora: «Abocaré sobre vosaltres aigua pura i quedareu purificats. […] Posaré un esperit dins vostre» (Ez 36,25-26). És l’aigua que retornarà a la gent una existència plena, com una font que brolla del temple i que al seu pas aboca vida i salut: «Vaig veure que hi havia molts arbres a banda i banda. […] Així que hi arribi aquesta aigua, la mar quedarà sanejada. Arreu on arribi aquest riu, tot viurà» (Ez 47,7.9).
94. La festa jueva dels Tabernacles (Sukkot), que commemorava quaranta anys al desert, havia anat agafant progressivament el símbol de l’aigua com a element central i incloïa una ofrena ritual d’aigua cada matí, que esdevenia molt solemne l’últim dia de la festa: es feia una gran processó fins al temple on, finalment, es feien set voltes al voltant de l’altar i s’oferia aigua a Déu enmig de molt soroll»83.
95. L’anunci de l’adveniment del temps messiànic es presentava com una font oberta per al poble: «Vessaré sobre el casal de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit penedit i suplicant. Llavors em miraran a mi, aquell que han traspassat. […] Aquell dia brollarà una font per a purificar els pecats i les impureses dels descendents de David i els habitants de Jerusalem» (Za 12,10; 13,1).
96. Un home traspassat, una font oberta, un esperit de gràcia i pregària. Els primers cristians veien clarament aquesta promesa acomplerta en el costat obert de Crist, font d’on emana vida nova. Desplaçant-nos per l’Evangeli de Joan veiem com aquesta profecia es va acomplir en Crist. Contemplem el seu costat obert, d’on brollava l’aigua de l’Esperit: «Un dels soldats li traspassà el costat amb una llança, i a l’instant en va sortir sang i aigua» (Jn 19,34). Llavors, l’evangelista afegeix: «Miraran aquell que han traspassat» (Jn 19,37). Reprèn així l’anunci del profeta que va prometre al poble una font oberta a Jerusalem, quan mirarien el traspassat (cf. Za 12,10). La font oberta és el costat ferit de Jesús.
97. Observem que el mateix Evangeli anunciava aquest moment sagrat, precisament «en l’últim dia, el més gran de la festa» dels Tabernacles (Jn 7,37). Aleshores Jesús va cridar al poble festiu en la gran processó: «Si algú té set, que vingui a mi i begui […] del seu interior brollaran rius d’aigua viva» (Jn 7,37-38). Perquè això succeís, havia d’arribar la seva «hora», perquè Jesús «encara no havia estat glorificat» (Jn 7,39). Tot es va acomplir a la font desbordant de la Creu.
98. En el Llibre de l’Apocalipsi tornen a aparèixer tant el Traspassat: «Tothom el veurà amb els propis ulls, fins aquells qui el van traspassar» (Ap 1,7), com la font oberta: «Qui tingui set, que vingui; qui vulgui, que prengui aigua de la vida sense pagar res»(Ap 22,17).
99. El costat traspassat és al mateix temps la seu de l’amor, un amor que Déu ha declarat al seu poble amb moltes paraules diferents que val la pena recordar:«Ets preciós als meus ulls, perquè ets digne d’estimació i t’estimo» (Is 43,4).
«Pot oblidar-se una mare del seu infantó, pot deixar d’estimar el fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna l’oblidés, jo mai no t’oblidaria» (Is 49,15-16).
«Ni que les muntanyes s’apartin i se somoguin els tossals, el meu amor mai no s’apartarà de tu, no se somourà la meva aliança de pau» (Is 54,10).
«T’estimo amb un amor etern; per això t’he atret i et soc fidel» (Jr 31,3).
«El Senyor, el teu Déu, el tens a dins. Ell és poderós i et salva. Per tu se sent joiós i alegre; per l’amor que et té, no et vol blasmar; per tu està content i crida de goig» (So 3,17).
100. El profeta Osees arriba a parlar del cor de Déu: «Els atreia cap a mi amb llaços d’afecte i amor» (Os 11,4). A causa d’aquest mateix amor menyspreat, va poder dir: «Això em trasbalsa el cor, s’encèn la meva pietat» (Os 11,8). Però la misericòrdia sempre guanyarà (cf. Os 11,9), que arribarà a la seva màxima expressió en Crist, paraula definitiva d’amor.
101. En el Cor traspassat de Crist es concentren totes les expressions d’amor de les Escriptures, escrites en la carn. No és un amor simplement declarat, sinó que el seu costat obert és font de vida per als que són estimats, és aquella font que satisfà la set del seu poble. Com va ensenyar sant Joan Pau II, «els elements essencials d’aquesta devoció pertanyen, doncs, de manera permanent a l’espiritualitat de l’Església al llarg de la seva història, ja que des del principi l’Església ha dirigit la mirada cap al cor de Crist traspassat a la creu»84.
(83 )Cf. Mišna Sukkâ IV, 5. 9.
(84) Carta al reverend pare Peter-Hans Kolvenbach, superior general de la Companyia de Jesús, Paray-le-Monial (França), 5 octubre 1986: L’Osservatore Romano, 7 octubre 1986, p. IX.
