Carta encíclica
DILEXIT NOS
del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist
III
AQUEST ÉS EL COR
QUE HA ESTIMAT TANT
48. La devoció al Cor de Crist no és el culte d’un òrgan separat de la Persona de Jesús. El que contemplem i adorem és tot Jesucrist, el Fill de Déu fet home, representat en una imatge on es destaca el seu cor. En aquest cas, el cor de la carn es pren com a imatge o signe privilegiat del centre més íntim del Fill encarnat i del seu amor que és alhora diví i humà, perquè més que qualsevol altre membre del seu cos és «l’índex natural, o bé el símbol de la seva immensa caritat»28.
L’ ADORACIÓ DE CRIST
49. És essencial subratllar que ens relacionem amb la Persona de Crist, en amistat i adoració, atrets per l’amor representat en la imatge del seu Cor. Venerem aquesta imatge que el representa, però l’adoració va dirigida només al Crist viu, en la seva divinitat i en tota la seva humanitat, per deixar-nos abraçar pel seu amor humà i diví.
50. Independentment de la imatge utilitzada, és segur que el Cor viu de Crist –mai una imatge– és objecte d’adoració, perquè forma part del seu cos santíssim i ressuscitat, inseparable del Fill de Déu que el va assumir per sempre. És adorat com «el cor de la persona del Verb, al qual està indissociablement unit»29. No l’adorem aïlladament, sinó perquè amb aquest Cor és el mateix Fill encarnat que viu, estima i rep el nostre amor. Per tant, cada acte d’amor o adoració del seu Cor és en realitat «veritablement i realment tributat al mateix Crist»30, ja que aquesta figura es refereix espontàniament a Ell i és «un símbol i una imatge expressiva de la caritat infinita de Jesucrist»31.
51. Per això ningú no ha de pensar que aquesta devoció pot separar-nos o distreure’ns de Jesucrist i del seu amor. De manera espontània i directa ens dirigeix a Ell i només a Ell, que ens crida a una amistat preciosa feta de diàleg, afecte, confiança, adoració. Aquest Crist amb el cor traspassat i ardent és el mateix que va néixer a Betlem per amor; ell és qui va caminar per Galilea curant, acaronant, vessant misericòrdia; ell és qui ens va estimar fins al final, obrint els braços a la creu. Finalment, és el mateix que va ressuscitar i viu gloriosament entre nosaltres.
LA VENERACIÓ DE LA SEVA IMATGE
52. Cal assenyalar que la imatge de Crist amb el seu cor, encara que en cap cas és un objecte de culte, no és una de les moltes que podríem triar. No és quelcom inventat a la taula de dibuix o dissenyat per un artista, «no és un símbol imaginari, és un símbol real, que representa el centre, la font d’on va derivar la salvació de tota la humanitat».32
53. Hi ha una experiència humana universal que fa que aquesta imatge sigui única. No hi ha dubte, de fet, que al llarg de la història i en diverses parts del món el cor s’ha convertit en símbol de la intimitat més personal i també dels afectes, les emocions i la capacitat d’estimar. Més enllà de qualsevol explicació científica, una mà posada al cor d’un amic expressa un afecte especial; quan un s’enamora i està a prop de la persona estimada, el cor s’accelera; quan pateixes l’abandó o l’engany per part d’un ésser estimat, sents una forta opressió al teu cor. Al capdavall, per expressar que una cosa és sincera, que realment ve del centre de la persona, diem: “T’ho dic de tot cor”. El llenguatge poètic no pot ignorar la força d’aquestes experiències. Per tant, és inevitable que al llarg de la història el cor hagi aconseguit una capacitat simbòlica única, no merament convencional.
54. És comprensible, doncs, que l’Església hagi escollit la imatge del cor per representar l’amor humà i diví de Jesucrist i el nucli més íntim de la seva Persona. Tanmateix, tot i que el dibuix d’un cor amb flames de foc pot ser un símbol eloqüent que ens recordi l’amor de Jesús, convé que aquest cor formi part d’una imatge de Jesucrist. D’aquesta manera, la seva crida a la relació personal, el trobament i el diàleg esdevé encara més significativa33. Aquella imatge venerada de Crist, on destaca el seu cor amorós, té alhora una mirada que crida a la trobada, al diàleg, a la confiança; té unes mans fortes capaces de donar-nos suport; té una boca que ens parla d’una manera única i molt personal.
55. El cor té l’avantatge de ser percebut no com un òrgan a part, sinó com un centre íntim unificador i, alhora, com una expressió de la totalitat de la persona, cosa que no passa amb altres òrgans de l’ésser humà. Si és el centre íntim de la totalitat de la persona, i per tant una part que representa el tot, el podem desvirtuar fàcilment si el contemplem separadament de la figura del Senyor. La imatge del cor ens ha de relacionar amb la totalitat de Jesucrist en el seu centre unificador i, alhora, des d’aquest centre unificador, ens ha de dirigir a contemplar Crist en tota la bellesa i riquesa de la seva humanitat i de la seva divinitat.
56. Això va més enllà de l’atractiu que poden tenir les diverses imatges creades del Cor de Crist, perquè, davant les imatges de Crist, no «els hem de demanar res, ni hem de confiar en les imatges, com feien els pagans en l’antiguitat, però a través de les imatges que besem i davant les quals ens descobrirem i ens postrem, adorem Crist»34.
57. A més, algunes d’aquestes imatges poden semblar poc atractives per a nosaltres i potser no ens mouen gaire a l’amor i a l’oració. Això és secundari, ja que la imatge és només una figura motivadora i, com dirien els orientals, no s’ha de mirar el dit que assenyala la lluna. Si bé l’Eucaristia és una presència real per ser adorada, en aquest cas només és una imatge que, tot i ser beneïda, ens convida a anar més enllà, ens dirigeix a elevar el nostre cor al de Crist viu i a unir-lo amb Ell. La imatge venerada convida, indica, emociona, perquè dediquem un temps a conèixer Crist i la seva adoració, com creiem millor imaginar-la. D’aquesta manera, mirant la imatge, ens situem davant de Crist, i davant d’ell «l’amor reuneix, contempla el misteri i l’assaboreix en silenci»35.
58. Dit tot això, no hem d’oblidar que la imatge del cor ens parla de la carn humana, de la terra, i per tant també ens parla de Déu que ha volgut entrar en la nostra condició històrica, fer història i compartir el nostre terrenal viatge. Un mode de devoció més abstracte o estilitzat no serà necessàriament més fidel a l’Evangeli, perquè en aquest signe sensible i accessible es manifesta la manera com Déu s’ha volgut revelar i estar a prop nostre.
AMOR SENSIBLE
59. L’amor i el cor no estan necessàriament units, perquè l’odi, la indiferència i l’egoisme poden regnar en un cor humà. Però no arribem a la nostra plena humanitat si no sortim de nosaltres mateixos, i no esdevenim plenament nosaltres mateixos si no estimem. Per tant, el centre íntim de la nostra persona, creat per a l’amor, realitza el pla de Déu només si estima. Així, el símbol del cor simbolitza l’amor al mateix temps.
60. L’etern Fill de Déu, que em transcendeix sense límits, va voler estimar-me fins i tot amb un cor humà. Els seus sentiments humans esdevenen el sagrament d’un amor infinit i definitiu. Per tant, el seu cor no és un símbol físic que expressi només una realitat espiritual o una realitat separada de la matèria. La mirada dirigida al Cor del Senyor contempla una realitat física, la seva carn humana, i això fa possible que Crist tingui emocions i sentiments humans, com nosaltres, encara que totalment transformat pel seu amor diví. La devoció ha d’arribar a l’amor infinit de la persona del Fill de Déu, però hem d’afirmar que és inseparable del seu amor humà, i per això ens ajuda la imatge del seu cor de carn.
61. Si encara avui el cor és percebut en el sentiment popular com el centre emocional de tot ésser humà, és el que millor pot significar l’amor diví de Crist unit per sempre i inseparablement amb el seu amor integralment humà. Pius XII ja va recordar que la Paraula de Déu, on descriu «l’amor del Cor de Jesucrist, no sols inclou la caritat divina, sinó que s’estén als sentiments de l’afecte humà. […] Per tant, el Cor de Jesucrist, hipostàticament unit a la divina Persona de la Paraula, sens dubte hagué de bategar d’amor i de qualsevol altre afecte sensible»36.
62. En els Pares de l’Església, davant d’alguns que van negar o relativitzar la veritable humanitat de Crist, trobem una forta afirmació de la realitat concreta i tangible dels afectes humans del Senyor. Així, sant Basili subratlla que l’encarnació del Senyor no és quelcom imaginatiu, sinó que «el Senyor posseïa els afectes naturals»37. Sant Joan Crisòstom ofereix un exemple: «Si no hagués tingut la nostra naturalesa, no hauria viscut diverses vegades la tristesa»38. Sant Ambròs diu: «Com que va prendre l’ànima, va agafar les passions de l’ànima»39. I sant Agustí presenta els afectes humans com una realitat que, un cop assumida per Crist, ja no és aliena a la vida de gràcia: «El Senyor Jesús va prendre totes aquestes conseqüències pròpies de la debilitat humana (com va prendre la mort corporal), no per una necessitat que se li imposa, sinó per un desig de misericòrdia. […] Per tant, si algú s’hagués entristit i patit enmig de les temptacions humanes, no s’hauria, per tant, de considerar-se abandonat per la gràcia de Crist»40. Finalment, sant Joan Damascè creu que aquesta experiència afectiva real de Crist en la seva humanitat és la prova que Ell va assumir totalment i no parcialment la nostra naturalesa, per redimir-la i transformar-la del tot. Crist, doncs, va assumir tots els elements que formen la naturalesa humana, perquè tots fossin santificats»41.
63. Val la pena recordar aquí la reflexió d’un teòleg, que reconeix que, «sota la influència del pensament grec, la teologia ha relegat durant molt de temps el cos i els sentiments al món del prehumà, de l’infrahumà o de la temptació del veritablement humà, però allò que la teologia no ha resolt en teoria, l’espiritualitat ho ha resolt a la pràctica. Ella i la religiositat popular han mantingut viva la relació amb els aspectes somàtics, psicològics i històrics de Jesús, la devoció a les seves ferides, l’espiritualitat de la preciosa sang, la devoció al cor de Jesús, les pràctiques eucarístiques […]. Tot això va omplir els buits de la teologia alimentant la imaginació i el cor, l’amor i la tendresa per Crist, l’esperança i la memòria, el desig i la nostàlgia. La raó i la lògica han pres altres camins»42.
AMOR TRIPLE
64. Ni tan sols ens aturem als seus sentiments humans, per bells i commovedors que siguin, perquè contemplant el Cor de Crist reconeixem com en els seus sentiments nobles i saludables, en la seva tendresa, en la vibració del seu afecte humà, es manifesta tota la veritat del seu amor diví i infinit. Així ho va expressar Benet XVI: «Des de l’horitzó infinit del seu amor, Déu va voler entrar en els límits de la història i de la condició humana, va prendre un cos i un cor; perquè puguem contemplar i trobar l’infinit en el finit, el Misteri invisible i inefable en el Cor humà de Jesús, el Natzarè»43.
65. En realitat, hi ha un amor triple que està contingut i ens enlluerna en la imatge del Cor del Senyor. En primer lloc, l’amor diví infinit que trobem en Crist. Però pensem també en la dimensió espiritual de la humanitat del Senyor. Des d’aquest punt de vista, el cor «és el símbol d’aquella caritat ardent, que, infusa en la seva ànima, constitueix la dotació preciosa de la seva voluntat humana». Finalment, «és un símbol del seu amor sensible»44.
66. Aquests tres amors no són capacitats separades, que funcionen de manera paral·lela o desconnectada, sinó que actuen i s’expressen conjuntament i en un flux constant de vida: «A la llum, de fet, de la fe, per la qual creiem que en la Persona de Crist existeix la unió entre la naturalesa humana i la divina, la nostra ment es fa apta per concebre els vincles molt estrets que hi ha entre l’amor sensible del cor físic de Jesús i el seu doble amor espiritual, l’humà i el diví»45.
67. Per tant, en entrar en el Cor de Crist, ens sentim estimats per un cor humà, ple d’afectes i sentiments com el nostre. La seva voluntat humana vol estimar-nos lliurement, i aquesta voluntat espiritual està plenament il·luminada per la gràcia i la caritat. Quan arribem a les profunditats d’aquest Cor, som inundats per la glòria incommensurable del seu amor infinit com a Fill etern, que ja no podem separar del seu amor humà. És precisament en el seu amor humà, i no allunyant-nos-en, on trobem el seu amor diví: trobem «l’infinit en el finit»46.
68. És un ensenyament constant i definitiu de l’Església que la nostra adoració a la seva Persona és única i abraça inseparablement tant la seva naturalesa divina com la seva naturalesa humana. Des de l’antiguitat l’Església ha ensenyat que cal «adorar un mateix Crist, Fill de Déu i home, en dues natures inseparables i indivises»47. I això «amb una sola adoració […], perquè el Verb es va fer carn»48. De cap manera «Crist no és adorat en dues natures, de les quals s’introdueixen dues adoracions», sinó que «el Verb Déu encarnat amb la seva pròpia carn és adorat amb una sola adoració»49.
69. Sant Joan de la Creu ha volgut expressar que en l’experiència mística l’amor incommensurable de Crist ressuscitat no es fa sentir com a estrany a la nostra vida. L’Infinit d’alguna manera s’abaixa perquè a través del Cor obert de Crist puguem experimentar una trobada d’amor veritablement mútua: «De fet, és possible que un ocell de vol baix prengui una àguila daurada amb vol sublim, si aquesta, amb ganes de ser presa, baixa»50. I explica que «veient l’esposa pel seu amor i escoltant-la gemegar, ell és ferit pel seu amor ja que entre els amants la ferida de l’un és la ferida de l’altre i el sentiment que tenen és únic»51. Aquest místic entén la figura del costat ferit de Crist com una crida a la unió plena amb el Senyor. Ell és el cérvol vulnerable, ferit quan encara no ens hem deixat tocar pel seu amor, que baixa als corrents d’aigua per saciar la seva set i troba consol cada vegada que ens dirigim a Ell:
«Gira’t, coloma,
ja que el cérvol ferit
de l’alt turó apareix
a la brisa del teu vol i pren l’aire fresc»52.
(28) Pius XII, Carta encíclica Haurietis aquas (15 maig 1956), I: AAS 48 (1956), 316.
(29) Pius VI, Constitució Auctorem fidei (28 agost 1794), 63: DH, 2663.
(30) Lleó XIII, Carta encíclica Annum sacrum (25 maig 1899): ASS 31 (1898-99), 649.
(31) Ibid.: «Inest in Sacro Corde symbolum atque expressa imago infinitae Iesu Christi caritatis».
(32) Angelus, 9 juny 2013: L’Osservatore Romano, 10-11 juny 2013, p. 8.
(33) Entenem, doncs, per què l’Església va prohibir la col·locació a l’altar de representacions només del cor de Jesús o de Maria (cf. Resposta de la Congregació de Ritus al reverend Charles Lecoq, PSS, 5 abril 1879: Decreta authentica Congregationis Sacrorum Rituum ex actis ejusdem collecta, vol III, 107-108. Fora de la Litúrgia, “per a la devoció privada” (ibid.), el simbolisme del cor es pot utilitzar com a expressió didàctica, figura estètica o emblema que ens convida a pensar en l’amor de Crist, però correm el risc de prendre el cor com a objecte d’adoració o diàleg espiritual separat de la persona de Crist. El 31 de març de 1887 la Congregació va donar una altra resposta semblant (ibid., 187, n. 3673).
(34) Concili Ecumènic de Trento, Sess. XXV, Decret Mandat Sancta Synodus (3 desembre 1563): DH, 1823.
(35) V Conferència General de l’Episcopat Llatinoamericà i del Carib, Document d’Aparecida (29 juny 2007), n. 259.
(36) Carta encíclica Haurietis aquas (15 maig 1956), I: AAS 48 (1956), 323-324.
(37) Ep. 261, 3: PG 32, 972.
(38) In Ioann. homil. 63, 2: PG 59, 350.
(39) De fide ad Gratianum, II, 7, 56: PL 16, 594 (ed. 1880).
(40) Enarr. en Ps. 87, 3: PL 37, 1111.
(41)Cf. De fide orth. 3, 6.20: PG 94, 1006.1081.
(42) Olegario González de Cardedal, La entraña del cristianismo, Salamanca 2010, 70-71.
(43) Angelus, 1 de juny de 2008: L’Osservatore Romano, 2-3 juny 2008, p. 1.
(44) Pius XII, Carta encíclica Haurietis aquas (15 maig 1956), II: AAS 48 (1956), 327-328.
(45) Ibid., 28: AAS 48 (1956), 343-344.
(46) Benet XVI, Angelus, 1 juny 2008: L’Osservatore Romano, 2-3 juny 2008, p. 1.
(47) Vigili, Constitució Inter innumeras sollicitudines (14 maig 553): DH, 420.
(48) Concili Ecumènic d’Efes, Anatemes de Ciril d’Alexandria, 8: DH, 259.
(49) II Concili Ecumènic de Constantinoble, Sess. VIII (2 juny 553), Can. 9: DH, 431.
(50) Sant Joan de la Creu, Càntic espiritual A, vers 22, 4.
(51])Ibid., Estrofa 12,8.
(52) Ibid., Estrofa 12,1.
