Carta encíclica
DILEXIT NOS
del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist
EL COR QUE UNEIX ELS FRAGMENTS
17. Al mateix temps, el cor fa possible qualsevol vincle autèntic, perquè una relació que no es construeix amb el cor és incapaç de superar la fragmentació de l’individualisme: només quedarien dempeus dues mònades que s’acosten, però que no s’uneixen realment. L’anti-cor és una societat cada cop més dominada pel narcisisme i l’autoreferencialitat. Al final arribem a la “pèrdua del desig”, perquè l’altre desapareix de l’horitzó i ens tanquem en el nostre propi ego, sense capacitat de relacions sanes14. Com a resultat, ens tornem incapaços d’acollir Déu, com diria Heidegger, per rebre el diví hem de construir una «casa d’hostes15.
18. Veiem així com en el cor de cada persona es produeix aquesta paradoxal connexió entre l’autoestima i l’obertura als altres, entre la trobada molt personal amb un mateix i el regal d’un mateix als altres. Et converteixes en tu mateix només quan adquireixes la capacitat de reconèixer l’altre i et trobes amb l’altre que és capaç de reconèixer i acceptar la teva pròpia identitat.
19. El cor també és capaç d’unificar i harmonitzar la pròpia història personal, que sembla fragmentada en mil peces, però on tot pot tenir sentit. Això és el que expressa l’Evangeli en la mirada de Maria, que mirava amb el cor. Va saber dialogar amb les experiències que tenia meditant-les en el seu cor, donant-les temps: representant-les i guardant-les dins per recordar. En l’Evangeli, la millor expressió del que pensa un cor són els dos passatges de sant Lluc que ens diuen que Maria «guardava (syneterei) totes aquestes coses, meditant-les (symballousa) en el seu cor» (Lc 2,19; cf. 2,51). El verb symballein (del qual “símbol”) significa reflexionar, reunir dues coses en la ment i examinar-se, reflexionar, dialogar amb un mateix. A Lluc 2,51 dieterei significa “conservava amb cura”, i el que conservava no sols era “l’escena” que va veure, sinó també allò que encara no entenia i, tanmateix, va romandre present i viva esperant reunir-ho tot en el seu cor.
20. En l’era de la intel·ligència artificial, no podem oblidar que la poesia i l’amor són necessaris per salvar la humanitat. El que mai cap algorisme no podrà acomodar serà, per exemple, aquell moment de la infantesa que es recorda amb tendresa i que, malgrat el pas dels anys, continua passant a tots els racons del planeta. Penso en l’ús d’una forquilla per segellar les vores d’aquells panzerotti casolans fets per les nostres mares o àvies. És aquell moment d’aprenentatge culinari, a mig camí entre el joc i l’edat adulta, en què un es responsabilitza de la feina per ajudar els altres. Com aquest de la forquilla, podria esmentar milers de petits detalls que conformen les biografies de cadascú: fer florir somriures amb una broma, fer un dibuix a la llum d’una finestra, jugar el primer partit de futbol amb una pilota de drap, guardar cucs en una capsa de sabates, assecar una flor entre les pàgines d’un llibre, cuidar un ocell que ha caigut del niu, demanar un desig fullejant una margarida. Tots aquests petits detalls, l’ordinari-extraordinari, mai no podran encaixar als algorismes. Perquè la forquilla, els acudits, la finestra, la pilota, la capsa de sabates, el llibre, l’ocell, la flor… es basen en la tendresa que es conserva en els records del cor.
21. El nucli de cada ésser humà, el seu centre més íntim, no és el nucli de l’ànima sinó de tota la persona en la seva identitat única, que és d’ànima i cos. Tot està unificat en el cor, que pot ser la seu de l’amor amb tots els seus components espirituals, psíquics i fins i tot físics. En definitiva, si hi regna l’amor, la persona arriba a la seva pròpia identitat d’una manera plena i lluminosa, perquè cada ésser humà ha estat creat abans que res per amor, està fet en les seves fibres més profundes per estimar i ser estimat.
22. Per això, veient com se succeeixen noves guerres, amb la complicitat, la tolerància o la indiferència d’altres països, o amb meres lluites de poder al voltant d’interessos partidistes, es podria pensar que la societat mundial està perdent el cor. Només cal mirar i escoltar les dones grans, de les diferents parts en conflicte, que són presoneres d’aquests conflictes devastadors. És esborronador veure-les plorar pels seus nets assassinats, o escoltar que desitgen la mort per haver perdut la casa on sempre han viscut. Elles, que tantes vegades han estat models de força i resistència durant unes vides difícils i sacrificades, ara que arriben a l’última etapa de la seva existència no reben una pau merescuda, sinó angoixa, por i indignació. Culpar als altres no resol aquest drama vergonyós. Veure les àvies plorar sense que això resulti intolerable és signe d’un món sense cor.
23. Quan algú reflexiona, busca, medita sobre el seu propi ésser i sobre la pròpia identitat, o analitza les preguntes més elevades; quan pensa en el sentit de la seva vida, tot i que busqui Déu, tot i que senti el plaer d’haver albirat alguna cosa de la veritat, aixó ha de trobar la seva culminació en l’amor. Estimant, una persona sent que sap per què i amb quina finalitat viu. Així, tot flueix en un estat de connexió i harmonia. Per tant, davant el misteri personal, potser la pregunta més decisiva que tothom es pot fer és aquesta: tinc cor?
EL FOC
24, Això té conseqüències per a l’espiritualitat. Per exemple, la teologia dels Exercicis Espirituals de sant Ignasi de Loiola té com a principi l’affectus. La dimensió discursiva es construeix sobre una voluntat fonamental (amb tota la força del cor), que dona energia i recursos a la tasca de reorganitzar la vida. Les regles i composicions de lloc que Ignasi implementa funcionen sobre la base d’un “fonament” diferent d’ells, el desconegut del cor. Michel de Certeau destaca com les “mocions” de les quals parla sant Ignasi són erupcions d’una voluntat de Déu i d’una voluntat del cor que es manté diferent de l’ordre manifest. Alguna cosa inesperada comença a parlar en el cor de la persona, quelcom que sorgeix de l’incognoscible, treu la superfície del que es coneix i s’hi oposa. És l’origen d’un nou “ordenament de la vida” a partir del cor. No són discursos racionals que s’hagin de posar en pràctica traduint-los a la vida, com si l’afectivitat i la pràctica fossin simplement conseqüències –dependents– d’un coneixement assegurat16.
25. Allà on el filòsof s’atura amb els seus pensaments, el cor creient estima, adora, demana perdó i s’ofereix a servir en el lloc que el Senyor li dona a escollir per seguir-lo. Aleshores entén que ell és el “tu” de Déu i que pot ser un “jo” perquè Déu és un “tu” per a ell. El fet és que només el Senyor ofereix tractar-nos com un “tu” sempre i per sempre. Acceptar la seva amistat és una qüestió de cor i ens constitueix com a persones en el sentit ple del terme.
26. Sant Bonaventura deia que en una inspecció més propera cal qüestionar «no la llum, sinó el foc»17. I ensenyava que «la fe està en l’intel·lecte, per provocar afecte. Per exemple: saber que Crist va morir per nosaltres no és coneixement, sinó que necessàriament esdevé afecte, amor»18. En aquesta perspectiva, sant John Henry Newman va triar com a lema la frase «Cor ad cor loquitur», perquè, més enllà de qualsevol dialèctica, el Senyor ens salva parlant al nostre cor des del seu Sagrat Cor. Aquesta mateixa lògica va fer que per a ell, gran pensador, el lloc de la trobada més profunda amb ell mateix i amb el Senyor no fos la lectura ni la reflexió, sinó el diàleg orant, de cor a cor, amb Crist viu i present. Per això Newman va trobar en l’Eucaristia el Cor viu de Jesús, capaç d’alliberar, de donar sentit a cada moment i d’inculcar la veritable pau en l’home: «Oh santíssim i amable Cor de Jesús, estàs amagat en la santa Eucaristia, i aquí sempre batega per nosaltres. […] T’adoro amb tot el meu amor i amb tota la meva veneració, amb el meu afecte fervent i amb la meva voluntat més submisa i decidida. Oh Déu meu, quan vinguis a mi en la sagrada comunió i facis la teva llar en mi, fes que el meu cor bategui a l’uníson amb el teu. Purifica’l de tot el que és orgull i sentit, que és duresa i crueltat, de tota perversitat, de tot desordre, de tota tebior. Omple’l tant de tu que ni els esdeveniments quotidians ni les circumstàncies de la vida el puguin molestar, i en el teu temor i en el teu amor pugui trobar la pau»19.
27. Davant del Cor de Jesús viu i present, la nostra ment, il·luminada per l’Esperit, entén les paraules de Jesús. Així es posa en marxa la nostra voluntat per practicar-les. Però això podria continuar essent una forma de moralisme autosostenible. Sentir i tastar el Senyor i honrar-lo és cosa del cor. Només el cor és capaç de posar les altres facultats i passions i tota la nostra persona en una actitud de reverència i obediència amorosa al Senyor.
EL MÓN POT CANVIAR COMENÇANT PEL COR
28. Només partint del cor les nostres comunitats podran unir les diferents intel·ligències i voluntats i pacificar-les perquè l’Esperit ens guiï com a xarxa de germans, perquè la pacificació és també tasca del cor. El Cor de Crist és èxtasi, és una sortida, és un regal, és una trobada. En Ell ens tornem capaços de relacionar-nos d’una manera sana i feliç i de construir el Regne d’amor i de justícia en aquest món. El nostre cor unit al de Crist és capaç d’aquest miracle social.
29. Prendre’s seriosament el cor té conseqüències socials. Com ensenya el Concili Vaticà II, «cadascun de nosaltres ha de treballar per canviar el cor, obrint els ulls al món sencer i a totes aquelles coses que els homes poden fer junts per conduir la humanitat cap a un destí millor»20. Perquè «els desequilibris que pateix el món contemporani estan relacionats amb aquest desequilibri més profund que està arrelat al cor de humà»21. Davant les tragèdies del món, el Concili ens convida a tornar al cor, explicant que l’ésser humà «en la seva interioritat, transcendeix l’univers de les coses: torna a aquelles profunditats, quan torna a si mateix, allà on l’espera aquell Déu que busca els cors (cf. 1Sa 16,7; Jr 17,10), allà on sota la mirada de Déu decideix el seu destí»22.
30. Això no vol dir confiar massa en nosaltres mateixos. Anem amb compte: adonem-nos que el nostre cor no és autosuficient, és fràgil i està ferit. Té dignitat ontològica, però al mateix temps ha de buscar una vida més digna23. També diu el Concili Vaticà II que «el ferment evangèlic ha despertat i desperta en el cor de l’home aquesta irrefrenable necessitat de dignitat»24, però per viure segons aquesta dignitat no n’hi ha prou de conèixer l’Evangeli ni de fer mecànicament el que ens mana. Necessitem l’ajuda de l’amor diví. Anem al Cor de Crist, el centre del seu ésser, que és un forn ardent d’amor diví i humà i és la plenitud més gran que pot aconseguir un ésser humà. És allà, en aquest Cor, on finalment ens reconeixem i aprenem a estimar.
31. Finalment, aquest Sagrat Cor és el principi unificador de la realitat, perquè «Crist és el cor del món; la seva Pasqua de mort i resurrecció és el centre de la història, que gràcies a ell és la història de la salvació»25. Totes les criatures «avancen, juntament amb nosaltres i a través nostre, cap a l’objectiu comú, que és Déu, en una plenitud transcendent on el Crist ressuscitat ho abraça i ho il·lumina tot»26. Davant del Cor de Crist, demano al Senyor que torni a tenir compassió per aquesta terra ferida, que Ell va voler habitar com un de nosaltres. Que aboqui els tresors de la seva llum i el seu amor, perquè el nostre món, que sobreviu entre guerres, desequilibris socioeconòmics, consumisme i ús antihumà de la tecnologia, recuperi el més important i necessari: el Cor.
(14) Cf. Id., Eros in agonia, Milà 2019.
(15] Cf. Martin Heidegger, La poesia di Hölderlin, Milà 1988, 144.
(16) Cf. Michel de Certeau, Lo spazio del desiderio. Gli “Exercizi spirituali” di Loyola, a Il parlare angelico: figure per una poètica della lingua. Secoli XVI e XVII.
(17) Itinerarium mentis in Deum, VII, 6: Sant Bonaventura, Itinerario della mente in Dio, Riconduzione delle Arti allà Teologia, Roma 1995, 93.
(18) Id., Proemium in I Sent., q. 3: Opera Omnia, Quaracchi 1882, vol. 1, 13.
(19) S. John Henry Newman, Meditazioni e Preghiere, Milà 2002, 106.
(20) Constitució pastoral Gaudium et spes, 82.
(21) Ibid., 10.
(22) Ibid., 14.
(23) Cf. Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, Declaració Dignitas infinita (2 abril 2024), 8. Cf. L’Osservatore Romano, 8 abril 2024.
(24) Constitució pastoral Gaudium et spes, 26.
(25) Sant Joan Pau II, Angelus, 28 juny 1998: L’Osservatore Romano, 30 juny-1 juliol 1998, p. 7.
(26) Carta encíclica Laudato si’ (24 maig 2015), 83: AAS (2015), 880.
