Carta encíclica
DILEXIT NOS
del Sant Pare FRANCESC
sobre l’amor humà i diví del cor de Jesucrist
V
AMOR PER AMOR
164. En les vivències espirituals de santa Margarida Maria, juntament amb la declaració ardent d’amor de Jesús, trobem també una ressonància interior que crida a donar la vida. Saber que som estimats i dipositar tota la nostra confiança en aquest amor no vol dir anul·lar tota la nostra capacitat de donar, no implica renunciar al desig irrefrenable de donar alguna resposta amb les nostres petites i limitades capacitats.
UNA QUEIXA I UNA PETICIÓ
165. A partir de la segona gran manifestació de santa Margarida, Jesús expressa el dolor perquè el seu gran amor per la humanitat «no va rebre a canvi més que ingratitud i indiferència, fredor i repulsió. Això –diu el Senyor– em fa patir més que tot el que vaig patir en la meva Passió»162.
166. Jesús parla de la seva set de ser estimat, mostrant-nos que el seu Cor no és indiferent a la nostra reacció davant el seu desig: «Tinc set, set tan ardent de ser estimat pels homes en el Santíssim Sagrament, que em consumeix. Però no trobo ningú que, segons el meu desig, intenti apaivagar la meva set corresponent al meu amor»163. La petició de Jesús és amor. Quan el cor creient ho descobreix, la resposta que sorgeix espontàniament no és una recerca onerosa de sacrificis o el mer compliment d’un deure pesat, sinó que és una qüestió d’amor: «He rebut del meu Déu gràcies extraordinàries del seu Amor; em vaig sentir impulsada pel desig de correspondre’l i de donar-li amor per amor»164. Això és el que ensenya Lleó XIII, que escriu que, a través de la imatge del Sagrat Cor, la caritat de Crist «ens impulsa a correspondre l’amor amb l’amor»165 .
PROLONGA EL SEU AMOR EN ELS GERMANS
167. Cal tornar a la Paraula de Déu per reconèixer que la millor resposta a l’amor del seu Cor és l’amor als germans; no hi ha gest més gran que li puguem oferir per intercanviar amor per amor. La Paraula de Déu ho diu amb total claredat:
«Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi» (Mt 25,40).
«Tota la Llei troba la seva plenitud en un sol manament: estima els altres com a tu mateix» (Ga 5,14).
«Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima, continua mort» (1Jn 3,14).
«El qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu» (1Jn 4,20).
168. L’amor als nostres germans no es fabrica, no és fruit del nostre esforç natural, sinó que requereix una transformació del nostre cor egoista. Aleshores sorgeix espontàniament la coneguda súplica: “Jesús, fes semblant el nostre cor al teu”. Per aquest mateix motiu, la invitació de sant Pau no va ser: “Esforceu-vos a fer bones obres”. La seva invitació va ser precisament: «Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist» (Fl 2,5).
169. És bo recordar que a l’Imperi Romà molts pobres, estrangers i molts altres rebutjats trobaven respecte, afecte i cura entre els cristians. Això explica el raonament de l’emperador apòstata Julià, que es preguntava per què els cristians eren tan respectats i seguits, i creia que un dels motius era el seu compromís d’ajudar els pobres i els estrangers, atès que l’Imperi els ignorava i els menyspreava. Per a aquest emperador era intolerable que els seus pobres no rebessin ajuda d’ell, mentre que els odiats cristians «alimenten els seus, i també els nostres»166. En una carta se centra sobretot en l’ordre de crear institucions benèfiques per competir amb els cristians i atraure el respecte de la societat: «Obre nombrosos allotjaments a totes les ciutats, perquè els estrangers gaudeixin de la nostra humanitat. […] Acostuma els hel·lens a les obres de caritat»167. Però no va assolir el seu objectiu, certament perquè darrere d’aquestes obres no hi havia amor cristià, que permetia reconèixer en cadascú una dignitat única.
170. Identificant-se amb els més petits de la societat (cf. Mt 25,31-46) «Jesús va portar la gran novetat de reconèixer la dignitat de cada persona, i també i sobretot d’aquelles persones que eren qualificades d’indignes. Aquest nou principi en la història de la humanitat –segons el qual l’ésser humà és tant més digne de respecte i d’amor com més feble, miserable i sofert és, fins al punt de perdre la pròpia figura humana– ha canviat el rostre del món, donant vida a institucions que atenen persones que es troben en condicions desfavorides: nadons abandonats, orfes, ancians deixats sols, malalts mentals, persones que pateixen malalties incurables o amb malformacions greus, persones que viuen al carrer»168.
171. Fins i tot des del punt de vista de la ferida del seu Cor, mirar el Senyor, que «va portar les nostres febleses i prengué damunt seu les nostres malalties» (Mt 8,17), ens ajuda a prestar més atenció al sofriment i a les necessitats dels altres, ens fa forts per participar en la seva obra d’alliberament, com a instruments per a la difusió del seu amor169. Si contemplem el do d’ell mateix que Crist va fer per a tothom, esdevé inevitable preguntar-nos per què no som capaços de donar la vida pels altres: «Hem conegut l’amor pel fet que Jesucrist ha donat la seva vida per nosaltres. Per això, també nosaltres hem de donar la vida pels germans» (1Jn 3,16).
ALGUNES RESSONÀNCIES EN LA HISTÒRIA DE L’ESPIRITUALITAT
172. Aquesta unió entre la devoció al Cor de Jesús i el compromís amb els nostres germans recorre la història de l’espiritualitat cristiana. Vegem-ne alguns exemples.
Ser una font per als altres
173. Partint d’Orígenes, diversos Pares de l’Església han interpretat el text de Joan 7,38 –«del seu interior brollaran rius d’aigua viva»– com a referint-se al mateix creient, encara que sigui conseqüència del fet que ell mateix ha begut de la font que és Crist. Així, la unió amb Crist pretén no únicament satisfer la nostra pròpia set, sinó fer-nos esdevenir font d’aigua fresca per als altres. Orígenes deia que Crist compleix la seva promesa fent brollar torrents d’aigua de nosaltres: «L’ànima de l’ésser humà, que és a imatge de Déu, pot contenir en si mateixa i produir pous, fonts i rius»170.
174. Sant Ambròs va recomanar beure de Crist «perquè abundi dins teu la font d’aigua que brolla per a la vida eterna»171. I Gai Mari Victorí sostenia que l’Esperit Sant es dona amb tanta abundància que «qui el rep es converteix en una deu que alimenta rius d’aigua viva»172. Sant Agustí deia que aquest riu que brolla del creient és la benevolència173. Sant Tomàs d’Aquino va reiterar aquesta idea sostenint que quan algú «s’apressa a comunicar als altres els diversos dons de gràcia que ha rebut de Déu, del seu interior brolla aigua viva»174.
175. De fet, si «el sacrifici de la Creu, ofert amb ànima amorosa i obedient, presenta una satisfacció sobreabundant i infinita pels pecats del gènere humà»175 , l’Església, que neix del Cor de Crist, perllonga i comunica en tot temps i arreu els efectes de la Passió única redemptora, que orienten les persones a la unió directa amb el Senyor.
176. Dins l’Església, la mediació de Maria, intercessora i mare, només es pot entendre «com a participació en aquesta font única que és la mediació del mateix Crist»176 , únic Redemptor, i «l’Església no dubta de reconèixer aquesta funció subordinada a Maria»177. La devoció al cor de Maria, en efecte, no vol treure res de l’única adoració deguda al Cor de Crist, sinó estimular-la: «La funció materna de Maria envers la humanitat de cap manera enfosqueix ni disminueix aquesta singular mediació de Crist, sinó que en mostra la seva eficàcia»178. Gràcies a la immensa font que brolla del costat obert de Crist, l’Església, Maria i tots els creients, de diferents maneres, esdevenen canals d’aigua viva. D’aquesta manera Crist mateix desplega la seva glòria en la nostra petitesa.
Fraternitat i mística
177. Sant Bernat, mentre convidava a la unió amb el Cor de Crist, aprofitava la riquesa d’aquesta devoció per proposar un canvi de vida basat en l’amor. Creia que era possible una transformació de l’afectivitat, esclavitzada pels plaers, que no s’allibera amb l’obediència cega a un manament, sinó com a resposta a la dolçor de l’amor de Crist. El mal es venç amb el bé, el mal es venç amb el creixement de l’amor: «Estima, doncs, el Senyor, el teu Déu, amb tot l’afecte del teu cor, estima’l amb tota l’atenció i cura de la raó, després estima’l amb totes les teves forces; no tinguis por de morir per amor seu […]. Que el Senyor Jesús sigui dolç i suau al vostre afecte, contra les temptacions agradables però ruïnoses de la vida carnal; que la dolçor conquereixi la dolçor, com un clau treu un clau»179.
178. Sant Francesc de Sales va ser il·luminat sobretot per la petició de Jesús: «Feu-vos deixebles meus, que soc mansuet i humil de cor» (Mt 11,29). D’aquesta manera, deia, en les coses més senzilles i corrents, li robem el cor al Senyor: «Només serà feliç amb nosaltres si ens cuidem de servir-lo bé en les coses grans i importants, així com en les petites i insignificants; tant amb les unes com amb les altres, li podem robar el cor […]. Els petits gestos quotidians de caritat, un mal de cap, un mal de queixal, un lleuger malestar, una raresa del marit o de la dona, un gerro trencat, un despit, una ganyota, la pèrdua d’un guant, d’un anell, d’un mocador; aquell petit esforç d’anar a dormir d’hora al vespre i aixecar-se d’hora a pregar, a rebre la Comunió; aquella petita vergonya que sents en fer un acte de devoció en públic; en definitiva, totes les petites adversitats acceptades i abraçades amb amor donen un plaer infinit a la Bondat divina»180. Però, en darrera instància, la clau de la nostra resposta a l’amor del Cor de Crist és l’amor al proïsme: «un amor estable, constant, immutable, que, no demorant-se en les petiteses, ni en les qualitats o condicions de les persones, no està subjecte a canvis ni a no agradar […]. Nostre Senyor ens estima sense interrupció, tolera els nostres defectes i les nostres imperfeccions; per tant, hem de fer el mateix amb els nostres germans, sense cansar-nos mai de suportar-los»181.
179. Sant Carles de Foucauld va voler imitar Jesús, viure com Ell, actuar com Ell va actuar, fer sempre el que Jesús hauria fet en el seu lloc. Per assolir plenament aquest objectiu, necessitava adaptar-se als sentiments del Cor de Crist. Així apareix novament l’expressió “amor per amor”, quan diu: «Desig de sofriment per retornar amor per amor; […] participar en la seva tasca d’oferir-me amb ell, malgrat el no-res que soc, com a sacrifici, com a víctima, per a la santificació de tots»182. El desig de portar l’amor de Jesús, el seu compromís missioner entre els més pobres i oblidats de la terra, el va portar a adoptar com a lema Iesus Caritas, amb el símbol del Cor de Crist coronat per una creu183. No va ser una decisió superficial: «Amb totes les meves forces intento mostrar, demostrar a aquests pobres germans desencaminats que la nostra religió és tota caritat, tota fraternitat, que el seu emblema és un Cor»184. I el seu desig era establir-se amb altres germans «al Marroc en el nom del Cor de Jesús»185. D’aquesta manera, la seva obra evangelitzadora hauria estat una irradiació: «La caritat ha d’irradiar de les fraternitats, com irradia des del cor de Jesús»186. Aquest desig el va convertir a poc a poc en germà universal, perquè, deixant-se modelar pel Cor de Crist, va voler acollir tota la humanitat que pateix en el seu cor fraternal: «El nostre cor, com el de l’Església, com el de Jesús, ha d’abraçar tots»187. «L’amor del Cor de Jesús per la humanitat, aquest amor que manifesta en la seva Passió, això és el que hem de tenir envers tots els éssers humans»188.
180. Don Huvelin, director espiritual de sant Carles de Foucauld, deia que «quan nostre Senyor viu en un cor, li dona aquests sentiments, i aquest cor s’abaixa cap als més petits. Aquesta era la disposició del cor d’un Vicenç de Paül. […] Quan nostre Senyor viu en l’ànima d’un sacerdot, l’inclina cap als pobres»189. És important assenyalar com aquesta dedicació de sant Vicenç, que descriu don Huvelin, també va ser alimentada per la devoció al Cor de Crist. Vicenç exhortava a pouar «en el cor de Nostre Senyor paraules de consol per al pobre malalt»190. Perquè això s’aconsegueixi, cal que el cor hagi estat transformat per l’amor i la mansuetud del Cor de Crist, i sant Vicenç repetia molt aquesta convicció en els seus sermons i consells, tant és així que es va convertir en un element destacat de les Constitucions de la seva Congregació: «Tothom posarà també el màxim esforç per aprendre aquesta lliçó que ens va ensenyar Jesús: “Feu-vos deixebles meus, que soc mansuet i humil de cor”; tenint en compte que, com ell mateix diu, amb mansuetud es posseeix la terra, perquè amb la pràctica d’aquesta virtut es guanya el cor dels altres per convertir-los a Déu, mentre que no ho aconsegueixen els qui actuen de manera dura i aspra»191.
(162) Santa Margarida Maria Alacoque, Autobiografia, n. 55, Roma 1983, 134.
(163) Id., Carta 133, 10: Scritti autobiografici, Roma 1984, 182-183.
(164) Id., Autobiografia, n. 92, Op. cit., 180.
(165) Carta encíclica Annum sacrum (25 maig 1899): ASS 31 (1898-99), 649.
(166) Julià, Ep. XLIX ad Arsacium Pontificem Galatiae, Mainz 1828, 90-91.
(167) Ibid.
(168) Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, Decret. Dignitas infinita (2 abril 2024), 19: L’Osservatore Romano, 8 abril 2024.
(169) Cf. Benet XVI, Carta al Superior general de la Companyia de Jesús amb motiu del 50è aniversari de l’Encíclica Haurietis aquas (15 maig 2006): AAS 98 (2006), 461.
(170) In Num. homil. 12, 1: PG 12, 657.
(171) Epist. 29, 24: PL 16, 1060.
(172) Adv. Arium 1, 8: PL 8, 1044.
(173) Tractat. in Ioannem 32, 4: PL 35, 1643.
(174) In Ev. S. Ioannis, cap. VII, lliçó 5.
(175) Pius XII, Carta encíclica. Haurietis aquas (15 maig 1956), II: AAS 48 (1956), 321.
(176) Sant Joan Pau II, Carta encíclica Redemptoris Mater (25 març 1987), 38: AAS 79 (1987), 411.
(177) Concili Ecumènic Vaticà II, Constitució dogmàtica Lumen gentium, 62.
(178) Ibid., 60.
(179) Sermones super Cant., XX, 4: PL 183, 869.
(180) Introducció a la vida devota, p. III, c. XXXV: Opere complete di Francesco di Sales, vol. 3: Filotea. Introduzione alla vita devota, Roma 2009, 220-221.
(181) Sermó per al XVII diumenge després de Pentecosta.
(182) Jesús, la seva passió, Recés fet a Natzaret, 5-15 novembre 1987: C. de Foucauld, La vita nascosta. Ritiri a Terra Santa (1897-1900), Roma 1974, 72.
(183) Des del 19 de març de 1902 totes les seves cartes anaven encapçalades amb les paraules Iesus Caritas separades per un cor coronat per la creu.
(184) Carta a Don Huvelin, 15 juliol 1904: Opere spirituali, Roma 1983, 633.
(185) Carta a Dom Martin, 25 gener 1903: C. de Foucauld, «Cette chère dernière place». Lettres à mes frères de la Trappe, París 2012, 311.
(186) Citat a René Voillaume, Les fraternités du Père de Foucauld, París, 1946, 173.
(187) Meditacions dels Sants Evangelis sobre els passatges relatius a quinze virtuts, Natzaret 1897-1898, Caritat 77 (Mt 20,28): C. de Foucauld, Meditazioni sui passi dei vangeli relativi a Dio solo, fede, speranza, carità (1897-1898), Roma 1973, 325.
(188) Ibid., Caritat 90 (Mt 27,30): Op. cit., 338.
(189) H. Huvelin, Quelques directeurs d’âmes au XVII siècle, París 1911, 97.
(190) Cf. Conferències a les Filles de la Caritat, 85 (11 novembre 1657), «Servei als malalts, cura de la salut» (Regles comunes, articles 12-16): St. Vincenç de Paül, Opere, vol. 9, Roma 2008, 757.
(191) Constitucions i Estatuts de la Congregació de la Missió.
